El preu de la llibertat: per una ètica llibertària sense complexos
Avui, “lliurement”, he decidit parlar de llibertat i dels llibertaris.
D'aquells que entenen la llibertat com el principi bàsic i innegociable de la
seva existència. Dels que creuen que tota autoritat ha de justificar-se, i que
l'individu, no l'Estat, és el nucli fonamental de la societat. Parlaré del
llibertarisme, que no té res a veure amb el llibertinatge, ben al contrari. Parlaré de respecte, de
responsabilitat i de coherència, perquè defensar la llibertat implica
assumir-ne les conseqüències, i no pas fer-ne una excusa per a l’hedonisme
irresponsable o per a l’explotació encoberta. En temps d’hipocresia massiva,
d’estats que s’inflen com monstres fiscals, de governs que censuren, que
imposen dogmes climàtics, que criminalitzen els dissidents i que controlen cada
aspecte de la vida privada, el missatge llibertari és més urgent que mai. I,
tanmateix, és titllat d’extremista. Avui, voler reduir impostos, abolir
agències estatals ineficients, o defensar el dret d’expressar opinions
incòmodes, és ser feixista. Avui, ser llibertari és anar contracorrent. Però si
el món s'ensorra sota el pes del control burocràtic, del deliri woke i de la
degeneració institucional, potser ha arribat l’hora de tornar a les arrels:
llibertat, responsabilitat i límits al poder. I és aquí on figures com Murray
Rothbard, Ayn Rand, Friedrich Hayek o Albert Jay Nock ens poden donar llum.
Ells, com avui Alice Weidel o Jordan Peterson (sense oblidar Donald Trump,
Javier Milei, Geerd Wilders. Geroge Simion, Viktor Orbán, Giorgia Meloni o la
nostra Sílvia Orriols), han estat calumniats, demonitzats i tergiversats. Però
han mantingut ferm un principi: que l'individu lliure és l’última resistència
davant l’estat opressor. Aquest article, com passa amb la majoria dels que
redacto i publico, vol ser un tribut a la llibertat, però també una denúncia
del sistema actual i una crida a recuperar el coratge de dir les coses pel seu
nom. Perquè la llibertat no és un luxe, ni una concessió del poder: és un dret
natural. I qui la menysté, qui la condiciona, qui la sotmet a filtres
ideològics, és —amb totes les lletres— un enemic de la dignitat humana.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 16-5-25
■ Ahir dijous vaig fer 69 anys, i estic molt content. Tant de com he arribat
fins aquí, ja que ho faig en unes condicions excel·lents tant intel·lectuals
com físiques (i malgrat l’ensopegada de 2020 amb la Covid-19, que gairebé acaba
amb el meu currículum, per dir-ho finament) com de l’esperança i la satisfacció
que tinc que en aquesta etapa de la meva vida en què m’implico en més coses que
mai atès el molt temps lliure de què gaudeixo i que mai no perdo excepte
dormint, un dels meus vicis des de petit. I entre aquestes coses hi ha la
llibertat humana, un fet que a priori només gaudeixen els animals salvatges i
que quan l’humà l’aconsegueix és perquè ha treballat molt per assolir-la,
la qual cosa no és gens fàcil, sincerament. Per això avui,
divendres, xabat i començament del cap de setmana occidental i un dia més
gaudint de la Blanca Subur i de la bona companyia femenina de la meva jove i dolça
amiga sitgetana “de ciències”, vull parlar de llibertat. De la llibertat i els
seus matisos. D’aquesta concepció humana de què tants s’emplenen la boca i que tan pocs practiquen de veres i encara menys la toleren, perquè la
tolerància només la veuen com a obligació aliena però no com a pròpia. És allò
de l’ase que més brama és el que menys menja. Gaudim-la, doncs, la llibertat,
també abordant-la.
1.
Què vol dir
ser llibertari?
■ El llibertarisme parteix d’un principi
clar: l’individu ha de ser lliure de viure com vulgui, sempre que no
faci mal als altres. Aquesta màxima —anomenada principi de no agressió—
és el fonament moral que guia tota l’acció llibertària. No cal un Estat
omnipresent que et digui què has de menjar, què has de pensar, o a qui has
de subvencionar. Cal responsabilitat individual i respecte pels
límits propis i aliens.
■ Murray Rothbard, un dels
grans teòrics llibertaris del segle XX, va defensar una societat sense estat (anarco-capitalista)
on les relacions es basessin en contractes lliures i voluntaris. Per
ell, qualsevol forma de coerció, fins i tot sota l’excusa de la
democràcia o del bé comú, era inacceptable. La llibertat no es
vota: es practica.
■ Ayn Rand, tot i venir d’un
altre corrent (l’objectivisme), va posar l’accent en la racionalitat
i l’egoisme ben entès com a motor moral i social. El seu llibre La
rebel·lió d’Atlas continua sent una lectura imprescindible per entendre
com les societats col·lectivistes asfixien el talent, la innovació
i la llibertat de crear.
2.
La llibertat
d’expressió no es negocia
■
El llibertarisme defensa la llibertat d’expressió en el sentit més
ampli: incloent-hi l’expressió ofensiva, polèmica o impopular.
Quan l’Estat, les plataformes o els governs intenten
censurar discursos “perillosos” o “incorrectes”, no estan
protegint la societat: estan eliminant la seva capacitat de pensar
i debatre. Hayek ho advertia: tot sistema que suprimeix la llibertat
d’expressió acabarà reprimint també la llibertat econòmica i moral.
■
Avui, veure algú com Alice Weidel plantant cara al Bundestag i
denunciant l’espoli fiscal, la censura ideològica o la destrucció
energètica, és veure llibertarisme en acció, encara que no se’n
digui així. Quan Weidel denuncia que es malbaraten milions per
pagar subsidis a qui no treballa, mentre es condemna a la misèria qui
produeix, està fent una defensa clara de la llibertat individual i la meritocràcia.
3.
Estat mínim,
societat forta
■ La
paradoxa és aquesta: com més gran és l’Estat, més dèbil és
la societat. El llibertarisme no creu en una societat sense normes, sinó
en una societat amb normes sorgides lliurement, no imposades des de
dalt. Per això, figures com Albert Jay Nock distingien entre el “poder
social” (comunitari, lliure, voluntari) i el “poder estatal”
(coercitiu, impositiu, burocràtic).
■
El drama actual és que hem entregat la nostra llibertat a canvi
d’una falsa seguretat. La política energètica alemanya,
denunciada per Weidel, n'és un bon exemple: impostos salvatges, burocràcia
inflada, desindustrialització... tot per un objectiu climàtic
ideològic que empobreix la població. I encara tenen la barra de
demanar més sacrificis!
4.
Ser llibertari
avui és un acte de resistència
■ Vivim
en temps d’estigmatització. Si critiques la immigració massiva,
ets feixista. Si defenses la llibertat d’expressió, ets extremista.
Si no vols pagar impostos abusius, ets insolidari. Però el veritable
feixisme és aquell que vol uniformitzar, controlar i reprimir.
El llibertarisme és, al contrari, una aposta pel pluralisme, per
la diversitat i per la responsabilitat.
■
El Regne Unit de Keir Starmer ha començat a aplicar polítiques
migratòries més estrictes. És un gir que confirma que fins i tot governs d’esquerres
poden adoptar posicions realistes quan la pressió social ho
exigeix. Però la resta d’Europa, dominada per coalicions febles i
ideologitzades com el “Kleiko” alemany, prefereix seguir mentint
als votants. La llibertat, en aquest context, només pot venir de baix
cap a dalt, no pas a l'inrevés.
5.
Per acabar: la
llibertat com a patrimoni moral i polític
■ La llibertat no és només una idea política: és una virtut
moral. Com deia Hayek, “la llibertat només pot durar si és
estimada com a valor per ella mateixa”. I això vol dir defensar-la
quan costa, quan incomoda, quan et fa perdre amics o posicions
socials. Ser llibertari vol dir, sovint, ser solitari. Però
també vol dir ser fidel a la veritat.
■
Després de dècades de dictadures (Primo de Rivera, la República
fallida, el franquisme, la transició fallida...), Espanya
encara no ha conegut una llibertat real. I Catalunya, colonitzada
políticament i mentalment, encara menys. És hora de plantar cara.
De deixar de demanar permís per existir. De recuperar el control
sobre la nostra vida.
■
La llibertat no es demana, s’exerceix. I avui, més que
mai, exercir-la és un deure. Amb respecte, sí. Amb dignitat,
també. Però amb fermesa. Sense excuses. Sense por. Sempre
endavant. Perquè si no ets tu qui defensa la teva llibertat...
qui ho farà?
