Yuval Raphael, vencedora del terror islamista i símbol de la resiliència
jueva
Aquest dissabte passat, i en aquesta competició internacional dita Eurovisión (tot i que el globalisme uniformitzador lluiti contra les nacions i les sobiranies, coses a priori arcaiques com aquest festival amb un rerefons clarament polític subsisteixen) no em va sorprendre gens que hi hagués una diferència tan gran entre el vot del públic (ja què la israeliana que els terroristes palestins de Hamas van donar per morta durant la seva massacre al sud d’Israel del 7 d’octubre de 2023 al Festival Nova, Yuval Raphael va ser la número 1), i els vots dels jutges, que la van situar 14a. Però com que el recompte final atorga el mateix pes al públic que als jutges, va quedar segona. Queda molt clar que Israel té molt més suport entre els europeus del que tots plegats —i especialment els escaldats amb el wokisme idiotitzant que s’estén com una taca d’oli— havíem pensat anteriorment. Hi ha un problema entre els governs d'Europa, que són, en la seva majoria, covards i confosos. No sé com explicar, si no i d'altra manera, la no resposta eixordadora dels governs europeus davant la progressiva islamització i invasió d’immigració il·legal majoritàriament islàmica i islamista d'Europa.
També —i no em cansaré de reiterar-ho— tenim un gran problema entre els
mitjans de comunicació, entre les emissores europees de ràdio i televisió i els
diaris convencionals (sobretot els alimentats per les subvencions i gairebé
sense subscriptors) casats amb els conceptes d'humanitarisme i igualtat que
sonen fantàstics sobre el paper però que a la pràctica condueixen al desastre.
I aquests són els que incentiven, promouen i difonen tant com poden els
missatges antisemites i contra Israel, precisament
per allò que el judaisme representa per a la democràcia d’Occident des de fa
segles. I ho explicaré tantes i tantes vegades com calgui, perquè a mi
personalment, que encara no he acabat d’estudiar i tinc 69 anys, cap lamentable,
cap ignorant, cap illetrat ni cap hipnotitzat no em pot explicar que el blanc
és negre ni que el negre és blanc. Sóc massa llest i massa vell perquè
qualsevol saltataulells amb mocador palestí m’intenti enredar. De fet, però, ni
sóc l’únic ni els que pensem igual som pocs, només faltaria. Els pobles
d'Europa entenen la realitat, i van votar segons això, no segons la política
covarda dels seus governs o el biaix dels seus mitjans. Per això, Israel hauria
d'estar orgullós i agraït. I espero que n’estigui com molts no israelians i no
jueus n’estem d’Israel i de la seva valentia nacional.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 19-5-25
■ Dilluns enteranyinat a la Bella Subur. Pau, silenci, sons de gavines,
pardals i veus en la llunyania dels que passegen per la gespa del Golf de
Terramar mentre conversen i van seguint el circuit colpejant boles i practicant
un esport que, tot i que és dur (i només ho sap aquell que hi passa tres o
quatre hores seguides fent tal activitat), és molt agraït i agradable. Pel que
fa a mi, però, avui no tocava, que deia aquell evasor d’impostos de successió
que es feia dir pare de la pàtria catalana, aquell pocavergonya tan nostrat,
quan fugia sovint d’estudi. Doncs, no, avui no tocava tirar boles, i tocava
contemplar el mar, els núvols, les formes sexis de la meva amiga i la tranquil·litat
del passeig Marítim desprès d’un cap de setmana frenètic amb les celebracions
sitgetanes del campionat de Lliga de futbol del Barça i el festival d’Eurovisió,
que se celebra de manera ininterrompuda des de, si no vaig errat, el
mateix any del meu naixement, o sigui, el 1956. I d’això i de la victòria d’Israel,
que va ser qui va guanyar de veres aquest certamen musical, escriuré avui. Doncs, som-hi!
1. Yuval, símbol de la resiliència israeliana
■ Quan Yuval Raphael, de 24 anys, va ocupar el
centre de l'escenari dissabte a la nit al Festival de la Cançó d'Eurovisió a
Basilea, Suïssa, no només va ser una cantant talentosa i una intèrpret
dinàmica, sinó també un símbol de la sorprenent resiliència d'Israel.
Només 589 dies abans, Raphael no gaudia precisament
dels focus sinó que s'amagava sota un munt de cadàvers en un refugi antiaeri a
la vora de la carretera que es va convertir en una trampa mortal per a desenes
de persones que van fugir del Festival de música Supernova, aquell fatídic 7 d'octubre de 2023, atacat salvatgement i massacrat per centenars de
terroristes palestins de Hamas.
■ De les 50 persones que hi havia al refugi, la jove jueva era una de les
11 que en van sortir amb vida. Una experiència com aquella podria haver destrossat
fàcilment l'ànima de Rafael i haver extingit el seu esperit. Però no, no ho va
permetre. En canvi, va continuar perseguint el seu somni de convertir-se en
cantant. A principis d'aquest any, va ser la vencedora del concurs de cançons israelià
televisat HaKoakh HaBa, en què es va guanyar el dret de representar
Israel al concurs d'Eurovisió.
2.
Representar 10
milions d’israelians amb coratge i honor
■ EI dissabte passat a la nit, va representar el país amb gràcia, dignitat,
orgull i un esperit indòmit però sobretot amb coratge i honor, un fet
que defineix tots els joves israelians perquè després de l’escola i en el
primer any de carrera o abans d’anar a la universitat o incorporar-se al mon
laboral, serveixen durant prop de tres anys les Forces de Defensa d'Israel (IDF) amb absolut orgull de fer-ho, perquè saben quant ha
costat de forjar aquell país, tant en esforços de tota mena com en vides humanes.
■ Al final de la
seva cançó, encertadament titulada "Sorgirà un nou dia", va
agrair l’oportunitat a la multitud, a la que era allà present, a la
del seu país i a la de tot el planeta, que la veien i sentien a
través de la televisió. Després va cridar tres paraules que encapsulaven tant
la seva pròpia força com l'esperit de la nació que representava tan
adequadament: "Am Israel Jai!", o sigui, “El poble
d'Israel és viu!” (que és el nostre “Visca Catalunya lliure!”). Un
crit patriòtic que s’ha estès i popularitzat encara més entre els pro
israelians, pro sionistes, pro semites i pro jueus
després del criminal pogrom àrab palestí perpetrat pels terroristes de Hamas
el 7 d’octubre de 2023 amb un macabre balanç de 1200 morts i 230 segrestats
civils, gairebé 60 dels quals encara són captius dels terroristes a les
entranyes de Gaza.
■ Yuval Raphael, una heroïna nacional pertot, és la personificació vivent d’aquell
7 d'octubre, en què els seus bàrbars torturadors la van donar per morta. Però
no va morir. Va sobreviure. I no només va sobreviure, sinó que també va abraçar
la vida amb passió. No es va deixar endur per la victimització, sinó que va
actuar, va crear i va continuar amb una energia imparable, i un fervor i una
il·lusió admirables.
3.
El seu premi
primer: l'escenari a Basilea. El seu premi segon: el reconeixement mundial
■ La jove de Pedaya
(un moixav del centre del país semblant a un quibuts)
es va guanyar l’accés al Festival d’Eurovisió a Israel, però va ser recompensada
amb un segon lloc per tot el món. Si el concurs hagués estat jutjat
únicament pel públic dels altres 36 països participants –i no també per jurats
nacionals sovint compostos per elits artístiques que tendeixen a seguir una
ortodòxia desperta particular pel que fa a Israel, per dir-ho finament–, hauria
guanyat el primer lloc. Com de fet, va passar moralment, perquè Raphael va
quedar en primer lloc entre els vots del públic, malgrat quedar en 14è lloc
en els vots dels jutges, ho reitero. I cal tenir molt en compte que per a un país
que se sent molt incomprès pel món i anhela amor i acceptació, el vot
públic va ser vist en molts sectors com una prova que la posició mundial
d'Israel, sovint retratada com en espiral, no és tan terrible com
imaginem. Ben al contrari.
■ Alguns han
vist el resultat d'aquest any, com el de l'any passat –quan la cançó
israeliana "Huracà" d'Eden Golan va obtenir el segon
nombre més alt de vots públics– com una prova que, malgrat les resolucions
de l'ONU, les crides al boicot i els corrents de condemnes reflexives de
molts dels principals polítics europeus (Emmanuel Macron i Pedro Sánchez,
parlo de vosaltres, cretins), no tothom odia Israel —ni els israelians, ni els
jueus en general—, tal com promouen molts d’aquests sinistres doctrinaires del
globalisme woke criminal.
■ Tal com va escriure el periodista britànic Fraser Nelson a The Spectator l'any passat en un article que cal recuperar: "per a aquells que vulguin entendre la política europea, es pot aprendre més de les votacions d'Eurovisió que veient un any de debats al Parlament Europeu". O sigui, i en altres paraules, Eurovisió serveix com a escenari diplomàtic simbòlic, que revela com els països senten i pensen realment els uns dels altres. És molt més que "només" un concurs de cançons: també és un baròmetre. I aprofito per recordar que “la gran España de todos” va quedar tercera... per la cua, clar.
4.
La posició
d'Israel a Europa: molt més forta del que diuen els pamflets nostres de cada dia
■ Certament, si llegim calmadament Nelson —amb la seva flegma
britànica— veurem que té raó. La posició d'Israel en algunes parts d'Europa pot
ser molt més forta del que suposàvem. De fet, Israel va rebre el màxim de 12
punts de 13 països, inclosos alguns els governs dels quals no es consideren
especialment amigables, com per exemple Bèlgica, Espanya i Luxemburg.
■ Fins i tot a Irlanda, considerada àmpliament com el país més anti-Israel
de la UE, el públic va donar Israel uns respectables 10 punts, i els
jutges en van atorgar set. Aquí hi ha un patró: l'any passat també, Israel
va rebre 12 punts de 14 dels altres 36 països participants. Per descomptat, hem de contemplar que en aquest efecte s'hi pot veure un “més enllà” de la pura concepció
musical del festival. I potser la gent simplement votava per la cançó i
l'actuació, sense expressar cap sentiment polític més profund. Tot i
que això, tan políticament correcte, no m’ho crec ni jo, ni s’ho creuen la
majoria. Inclosos tots els antisemites i detractors d’Israel que em
llegiu, que sé que sou bastants, tot i que sempre us faig callar, oi? Més que
res per allò del “datos y no relatos” que sempre em diuen els meus estimats
amics i companys de la geopolítica d'arreu, una màxima que m’aplico sempre en les respostes i arguments que tan bé estudio,
que per això sempre dic que encara no he acabat d’estudiar. Sigui com sigui, els
jueus de tot el món i, principalment els israelians, tenen molts motius per sentir-se
orgullosos.
5.
Per acabar
«Sorgirà un nou dia, la vida continuarà», va cantar Rafael. “Tothom plora, no ploris sol”. “La foscor s'esvairà, tot el dolor passarà”. “Però ens quedarem, encara que ens diguis adéu”... No només ens quedarem, podria haver dit la lletra, sinó que també podria haver inclòs: “I florirem, com sempre”. Igual que ha fet Rafael, malgrat tot el que han patit ella i els familiars dels 1200 assassinats a sang freda i els més de 230 segrestats torturats per terroristes palestins criminals exaltats que no saben ni què pretenen. Perquè la gran majoria, ni ho saben. I això encara és més trist i lamentable que ser un terrorista assassí: no saber per què ho ets.
