Els Macron del món i els seus interessos ocults (a més de l’antisemitisme)
Fa mig segle que soc i treballo de periodista i també que analitzo els conflictes de la geopolítica al món. I també ja fa molts anys que, després de descobrir la història de la formació del modern estat d’Israel, vaig decidir que els dolents eren aquells que tothom diu que són els bons, i viceversa. També vaig constatar —després d'estudiar en profunditat i contrastant dades fiables durant dècades— que el poble jueu és una víctima des de fa molts segles de les arbitrarietats mundials i que aquest apòcrif poble palestí actual només és un invent de l’antisemitisme àrab (per impedir la creació de l’Estat d’Israel en el territori administrat pel Mandat Britànic de Palestina) que va voler ressuscitar el poble dels palestins (o sigui, els filisteus) procedents del Mediterrani i posteriorment desapareguts per obra i gràcia dels romans. Palestina Primera (Palestina Prima) va ser una província romana creada al segle IV per la divisió de la província de Palestina. La formaven Judea i Samaria, és a dir la part sud de l'antiga província fins al desert del Neguev. Els autoanomenats palestins actuals, doncs, només uns “palestins” inventats que res tenen a veure amb els desapareguts i genocidats pels romans, palestins, aquells, arribats del Mediterrani enllà (grecs, maltesos, de Creta, Xipre, però mai àrabs i, encara menys musulmans). Cal ser conscients que la paraula “Palestina” deriva de Plesheth, un nom que apareix sovint en la Bíblia i que ha esdevingut filisteu en català o philistine en anglès. Plesheth, que té per arrel palash, tenia el significat de 'migrador'. Els filisteus (ho reitero) no eren àrabs, ni tan sols semites i eren més pròxims als grecs, ja que les seves arrels eren a l'Àsia Menor i en localitats gregues, no pas àrabs ni nord africanes com són tots els pobladors “palestins” actuals de Judea i Samaria i Gaza. No parlaven àrab. No tenien cap connexió, ètnica, lingüística o històrica amb Aràbia o els àrabs. Els filisteus van arribar a la zona vers el 1200 aC en les migracions dels Pobles de la Mar i van ocupar terres dels cananeus semites. El president francès, Emmanuel Macron, amenaça actualment de "reconèixer" unilateralment l'estat palestí per tal de castigar Israel per la seva guerra d'autodefensa a Gaza i pressionar-lo perquè es retiri de tots els "territoris palestins". En resposta, els líders israelians han amenaçat d'aplicar la sobirania israeliana a parts o a la totalitat de Judea i Samaria.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 31-5-25
■ Dissabte radiant enmig de la mar càlida verda i blava que contemplo des de
la coberta del petit iot de la meva amiga garrafenca amb ancestres alemanys i
aragonesos de la Franja, barreja genètica exquisida que fa que la seva cara, d’uns
trets germànics molt ben definits i proporcionats, amb ulls grossos verd oliva
i pòmuls prominents reflecteixi —dins el marc del seu cabell atzabeja abundant amb alguns filets
blancs que denoten l’inexorable pas del temps— una bellesa exòtica i que el seu
cos, estilitzat i atlètic, en sigui tot un pedestal mentre l’exposa al sol amb només
la part baixa del seu bikini negre en una visió en què la percebo exuberant, atractiva, desitjable i immensa malgrat ja tenir la cinquantena
assolida. Bé, m’agrada poder escriure mots aduladors de les dones que tinc al
voltant. Sempre ho he fet perquè em desperten uns sentiments i unes emocions
inenarrables, d’amor i desamor alhora, tot i que ja fa anys que vaig decidir
que volia viure sol perquè ja he escrit llibres, ja he plantat molts arbres i
tinc un fill preciós que farà 37 anys, l’Isaac, el meu amic i estimat pertot. Però,
en aquests dies en que acabo de fer 69 anys, em trobo amb aquest regal femení, amb
aquesta dona molt interessant i admirable nata a la Blanca Subur, el nom de la
qual —de moment— no diré perquè, no cal. El sap ella, el saben els seus, el saben els amics i coneguts, el saben els companys de feina i el sé jo. I ja n’hi ha prou. El que sí que faré, avui i abans d’escriure sobre
l’inefable Macron, és citar un passatge del volum XXIV de l’Obra Completa del
meu estimat i admirat Josep Pla, ”Humor, candor...”, en què parla de les
dones en uns termes que, senzillament, em deixen bocabadat perquè hi
coincideixo en moltes coses (en altres gens) i, com totes les seves belles
lletres, són uns mots descriptors magistralment escrits. Quina esveltesa
gramatical! Escrivia, l’afaiçonador de paraules de Llofriu al respecte com si esculpís el seu art en un marbre italià:
“Les dones solen descobrir-se en el moment posterior al matrimoni. De
vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d'homes que no les
descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.
Jo sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment
parlant, valen més que els homes –cadascú en el seu terreny. Si les dones
d'aquest país disposessin d'una societat masculina no tan donada a fer
l'estaquirot i el fatxenda, serien un producte de civilització finíssim. Són
com vol la societat de què formen part. És una pena.
He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar
les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a
la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s'hi està molt bé. No. Deixem
córrer les petiteses. El que jo escric no són més que elegies –certament
desgavellades– sobre la solitud i la creixent tristesa de l’època.
En definitiva, sóc antifeminista perquè tinc massa bona opinió de les dones
i, a més, perquè tinc un respecte a l'observació i a l'experiència que em
preserva, mes o menys, de caure en els tòpics i en els llocs comuns, fins tot
dels més amables, com aquests del feminisme. No vull pas entrar a discutir els
drets que podríem anomenar normals, de les dones. Aquests drets depenen de la
manera de ser de cada país i són el que en cada moment la societat vol que
siguin. Jo, per exemple, puc creure, com altres persones, que seria necessari,
en alguns casos, ampliar l'aplicació del divorci. Això no vol pas dir que
defensi l’aplicació, aquí, de la legislació que sobre la matèria impera a Reno.
No. Convé que tot sigui legislat i clavetejat. El tacte del legislador és el
tot. Sempre val més que el dret surti de l'estàtica de la realitat que no pas
que el dret creï una realitat que faci moviment.”.
Gràcies per tota la saviesa cumulada i admirablement descrita en els teus papers, homenot empordanès. Homenot d’homenots.
1.
Macron:
l’impostor de la pau
■ Cal donar una bufetada a Macron (la seva dona ens pot mostrar com). Reconèixer un "estat" palestí de substitució en aquest moment és una
ofensa imperdonable. Però no em vull deixar al tinter que la contraamenaça
israeliana és un error per dos motius. 1) No dissuadirà Macron i altres
líders occidentals hostils de perseguir la seva agenda nefasta, i 2) és la
manera equivocada d'aplicar legítimament la sobirania.
■ Macron i altres convocaran una "Conferència d'alt nivell per a
una solució de dos estats" a l'ONU d'aquí a tres setmanes per
"construir consens" al voltant del reconeixement polític d'un pseudo
"Estat de Palestina". "Calen mesures irreversibles i
concretes per mantenir la perspectiva d'un estat palestí", ha declarat
imperiosament el president francès. Com si fos l’amo del món o, directament,
qui jutja Israel i les seves passes i decreta les que són adequades o no. Inaudit
i, a més, molt imperialista, parlem clar.
■ El fet que
anteriors resolucions i proclamacions d'aquest tipus només hagin reforçat el
rebuig palestí del dret d'Israel a existir –i hagin estat interpretades pels
palestins com una llum verda internacional per a l'ús del terror per destruir
Israel– no espanta Macron.
■ El president francès ha anunciat que vol reconèixer l’Estat palestí si no
hi ha un acord de pau. Però quin estat?
El de Gaza, en mans de terroristes gihadistes?
El de Cisjordània, governat per autòcrates
corruptes que no han celebrat eleccions des del 2006?
■ Aquest reconeixement unilateral no té res de neutral. És una presa de partit a favor d’un bàndol —el
palestí— i, sobretot, una aposta per castigar Israel amb l’arma simbòlica del
diplomatisme occidental. Macron juga al
salvador global mentre el seu país s’enfonsa en conflictes interns,
terrorisme islàmic i decadència institucional.
2.
Palestina, un
invent del segle XX: la victòria del terrorisme de Hamas
■ El concepte de “Palestina” com a nació és relativament recent i fabricat com a eina geopolítica per
erosionar la legitimitat d’Israel.
■ Històricament, i tal com explico en el lid, el nom prové dels romans, que
el van usar per esborrar el rastre jueu
de la regió després de les revoltes contra l’imperi. Mai no ha existit un
estat palestí sobirà ni unes fronteres definides.
■ Parlar de
“Palestina ocupada” és, doncs, acceptar
un marc ideològic deformador que ignora les arrels jueves de la terra i la
complexitat dels conflictes territorials.Tampoc no dissuadeix Macron el
fet que parlar en aquest moment sobre l'estat palestí sigui l'essència mateixa
de la victòria del terrorisme de Hamàs i incentivi més actes de massacre. El
simple fet de discutir l'estat palestí ara dóna a Hamàs més influència en la
política palestina que mai, especialment a Judea i Samaria
("Cisjordània" pels més antisemites).
■ Macron obvia de totes a totes fets com el suport de tres
quartes parts dels palestins de Cisjordània a la massacre liderada per Hamàs el
7 d'octubre, o el suport dels governadors de l'Autoritat Palestina al
terrorisme i la participació activa del seu partit Fatah en l'onada d'atacs
terroristes al centre d'Israel. Ni ho esmenta el francès això. I en aquesta
omissió hi ha molta essència d’allò que demana i d’allò que representa. Gens
bo, de cap manera.
3.
El silenci
còmplice davant del terrorisme
■ Quan es parla de “repressió israeliana”, s’ignora el context de setges, míssils i atacs constants contra
poblacions civils jueves. Els assassinats del 7 d’octubre per part de Hamàs no
són excepcions: són la culminació d’una estratègia sistemàtica d’odi.
■ Macron i molts líders europeus es
posen de perfil davant d’aquest horror. Condemnen Israel amb paraules de
suposada equidistància mentre s’empassen la propaganda islamista.
■ El suposat
patiment palestí es presenta com un absolut moral que justifica tota violència, tota tergiversació i tota censura contra
els qui defensen Israel o qüestionen el relat oficial.
■ Els sempre presents activistes internacionals (molts amb noms i cognoms
famosos aconseguits gràcies a les seves misèries) s'haurien de preguntar si el
seu esforç per reforçar els palestins amb el "reconeixement" d'un
fals estat –i amb cada cop més diners d'ajuda– està ajudant els palestins a
madurar? O simplement està aprofundint la dependència palestina, perpetuant
la identitat palestina de víctima-refugiat-martiri, prolongant la campanya
per demonitzar Israel com un monstre genocida i, al final, simplement
debilitant Israel sense embuts?
4.
La hipocresia
del progressisme europeu
■ El progressisme global fa bandera de la defensa de les dones, els gais i les minories, però calla quan es
tracta d’un règim islàmic o autoritari que les persegueix i oprimeix. Algú ho
pot negar? Perquè aquesta és una evidència diària, constant arreu del planeta
en què la xacra islamista ja hi fa acte de presència. Es pot ser més
ignorant? Més neci?
■ On són les feministes d’esquerra quan les noies iranianes són
torturades, cremades amb àcid o assassinades per mostrar els cabells? I
quan Hamàs usa civils com escuts humans?
On són els indignats quan els palestins executen homosexuals o imposen la
xaria?
■ Aquesta doble vara de mesurar demostra que el seu relat no és moral, sinó
ideològic: Israel és el dolent per
defecte, i qualsevol que el defensi serà titllat de racista o d’extremista.
5.
Una guerra
cultural i de civilització
■ El conflicte no és només territorial. És un xoc entre models de societat:
una democràcia liberal i una cultura
autoritària, teocràtica i misògina.
■ Israel representa l’única democràcia sòlida de la regió, amb llibertat de
premsa, drets per a les dones i vot universal. Els palestins, en canvi, viuen
sota règims que no toleren la
dissidència ni la llibertat.
■ Macron, amb la seva impostura diplomàtica, fa el joc als enemics de la llibertat. L’Europa que representa
—feble, culpable i postmoderna— s’agenolla davant d’un islamisme que no només
rebutja Israel, sinó els valors occidentals que pretenen defensar.
6.
Per acabar
■ L’afirmació de la sobirania israeliana a Judea i Samaria no
hauria de ser una reacció improvisada davant de les provocacions
diplomàtiques de Macron o d’altres aliats europeus suposadament
civilitzats, sinó una decisió sobirana, legítima, arrelada en la història,
el dret i la realitat sobre el terreny. Israel no pot continuar essent ostatge
de les ingerències occidentals ni de la propaganda antisemita
que, des de l’ONU fins a les universitats woke d’Occident, pretén
imposar una narrativa falsa, immoral i profundament perillosa.
■ És hora que el món occidental –i especialment els europeus–
deixi de paternalitzar l’Orient Mitjà amb la seva supèrbia
neocolonial i amb la seva arrogància pseudopacifista. La pau
no s’improvisa, ni s’imposa a cop de conferències ni reconeixements
simbòlics. La pau es construeix des del realisme, el respecte als
drets històrics dels pobles i la voluntat mútua de coexistència. I
ara per ara, qui no té cap voluntat de coexistir és precisament aquell
suposat "estat palestí" que molts volen imposar amb calçador,
i que només existeix com a eina política per debilitar Israel i donar oxigen
als seus enemics.
■ Macron hauria de saber-ho, però potser li convé més jugar al líder
geopolític de fireta, que no pas afrontar la decadència de França,
la crisi identitària europea i la islamització galopant del seu
propi país. Un consell franc i directe des d’aquest racó de la Mediterrània: la
història no absol els còmplices del terrorisme, ni els que juguen a
desestabilitzar l'única democràcia de l’Orient Mitjà per netejar la seva
mala consciència colonial.
