La mort del papa Francesc i el seu controvertit llegat sobre Israel i les
relacions judeo-catòliques
El papa Francesc, mort avui a 88 anys, deixa un llegat marcat, entre altres
coses positives i no tan positives, per la seva condemna a Israel i una
relació tensa amb la comunitat jueva, malgrat els seus esforços per promoure la
pau i el diàleg interreligiós. La seva mort arriba després d’una sèrie de
problemes de salut respiratoris, com bronquitis, pneumònia i insuficiència
respiratòria aguda, que el van portar a estar ingressat 38 dies entre els passats mesos de febrer i
març. Ahir, diumenge de Pasqua, per primera vegada en el seu papat, no
va dirigir la cerimònia a la plaça de Sant Pere, sinó que va beneir la multitud
des d’un balcó. Marxa un home de la religió però també molt influent en la
política mundial i en les diverses societats, sobretot en les
majoritàriament catòliques que en moltes de les accions i decisions del finat
pontífex també hi han vist actes controvertits que depassaven amb escreix els purament evangèlics o simbòlics de la
religió.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 21-4-25
■ Dilluns de Pasqua tranquil, aquest matí, en què gaudint d’un dia clar i d’un
esmorzar amb la meva amiga al centre de la vila sitgetana, he rebut una de les
meves alarmes periodístiques d’agència que m’informaven de la mort del papa
Francesc després d’una malaltia greu i d’una recuperació gairebé miraculosa que
no va ser més que la revifalla de la mort. I per això, en tornar a la casa de
Terramar de la meva amiga en que darrerament i “perillosa” m’hi estic moltes
hores, més de les que la prudència i conservació del celibat aconsellen, he
decidit d’escriure’n les meves impressions al respecte perquè més d’una vegada
em va fer ballar el cap i em va enervar, tot sigui dit, aquest governant
religiós i cap de l’Estat vaticà, coses les quals intentaré posar en ordre en
aquesta peça d’opinió, com intento fer sempre sense fer cas de ningú ni cap
interès més que del meu criteri i la meva saviesa periodística i analítica d’aquest
món de mones que farà 69 anys que em va veure néixer.
1.
Un papat aparentment
també compassiu i pacifista
■ El papa
Francesc, també molt promogut des de la mateixa Església Catòlica per la seva
humilitat i el seu compromís amb els pobres, va liderar aquesta institució
religiosa durant 12 anys amb una visió d’una Església com a “hospital de
campanya per a un món ferit”, segons algunes de les proclames fetes al respecte
des del mateix Vaticà, que també remarquen que “va destacar pel seu enfocament
en la justícia social i el diàleg interreligiós, cultivant amistats amb líders
jueus a l’Argentina, visitant sinagogues i Israel, i reafirmant el compromís
amb Nostra Aetate, el document del Vaticà II que rebutja
l’antisemitisme”. No obstant això, el seu pacifisme i la seva visió
postcolonial, influenciada pel seu origen llatinoamericà, van generar tensions,
especialment en relació amb Israel.
2.
Crítiques a
Israel i controvèrsia amb la comunitat jueva
■ En els últims mesos del seu papat, Francesc es va fer més crític amb Israel, condemnant la seva resposta a la massacre del 7 d’octubre de 2023 perpetrada per Hamas. El novembre passat va proposar a la comunitat internacional que s’investigués si la guerra d’Israel a Gaza constituïa un “genocidi” del poble palestí, segons fragments d’un llibre publicats al diari italià La Stampa. Aquestes declaracions van ser durament criticades pel Rabinat en cap d’Israel, que el va acusar de reviure “els patrons més foscos de la història de l’Església Catòlica” que fomentaven la violència contra els jueus.
■ A més, pels volts de Nadal, Bergoglio va inaugurar un pessebre al Vaticà on el nen Jesús apareixia embolicat amb una kufia palestina, un gest que Laurie Cardoza-Moore, presidenta de Proclaiming Justice to The Nations, va qualificar d’“ofensa a Jesús i a la Bíblia”, afirmant i reiterant que “Jesús era un jueu de Judea, no pas un palestí”. Aquestes accions van aprofundir la desconfiança de la comunitat jueva, que sentia que el Papa posava Israel i Hamas al mateix nivell moral, sense condemnar explícitament les accions terroristes palestines.
3.
La història
tergiversada del catolicisme i el judaisme
■ Més enllà de les accions del papa Francesc,
cal reflexionar sobre un problema més profund de l’Església Catòlica: la
seva històrica incapacitat per reconèixer plenament que Jesús era un
jueu que va viure i va morir com a tal, practicant el judaisme i defensant la
llibertat del seu poble contra l’opressió romana. Jesús de Natzaret,
fill de Josep i Maria, tots dos jueus, va ser un profeta en el
sentit jueu de l’època —un home savi que proclamava la revolució i la
llibertat—, però mai va ser cristià per raons òbvies, ja que el Cristianisme
va ser fundat pels seus deixebles, com els evangelistes, uns 30 anys després de
la seva mort, amb l’objectiu de crear una nova religió que, en molts aspectes,
va intentar desbancar el judaisme, tot i imitar-lo en rituals i símbols, com la
kipà que porten els bisbes catòlics i que tant recorden la peça sagrada
dels homes jueus religiosos practicants.
■ Aquesta
manca de reconeixement de l’origen jueu de Jesús ha estat una font
constant de tensió entre el catolicisme i el judaisme, i les accions del papa
Francesc —com el pessebre amb la kufia— només han fet més evident
aquesta fractura. Tot i els avenços del Vaticà amb documents com l’anteriorment
citat Nostra Aetate, personalment considero que l’Església Catòlica, començant pel seu cap, hauria
de fer una reflexió més profunda sobre el seu passat i el seu deute històric
amb el judaisme, sense caure en dogmes que, sovint, han servit més per
controlar i manipular els fidels que per acostar-los a la veritat espiritual.
4.
Un llegat amb
llums i ombres
■ Malgrat
els seus esforços per combatre l’antisemitisme —com la seva carta del 2
de febrer de 2024 on va denunciar l’odi als jueus com un “pecat contra Déu”—,
molts jueus van considerar que el papa Francesc no va estar a l’altura
del compromís del Vaticà de defensar-los en moments d’amenaça. Més de 400
erudits i clergues jueus li van demanar el 12 de novembre de 2023 que
condemnés clarament la massacre de Hamas, però la seva resposta va ser
percebuda com ambigua. La seva visió pacifista, expressada a Fratelli
Tutti i en discursos on rebutjava la idea de guerres “justes” en l’era
nuclear, va ser vista per molts jueus com desconnectada de la realitat d’un Hamas
genocida que atempta contra nens i persones grans civils innocents de manera
indiscriminada i sense cap altra justificació que la de la falsa història
que els han fet creure i que alhora promouen perquè tants i tants ignorants
del món woke o directament antisemites les acatin o les apliquin fil per randa
sense contrastar cap dada històrica ni política. Rellegiu-vos el meu article sobre l’arribada
dels jueus a Palestina del Mandat Britànic i el
meu assaig sobre l’antisemitisme.
■ A
partir de tot aquest context informatiu que esmento en els enllaços de
referència, considero, com a professional de la informació no adscrit a cap
interès polític i com analista geopolític, que la visió de Bergoglio al respecte
era esbiaixada i potser fins i tot interessada institucionalment i/o personal,
ja que en el seu enfocament sobre l’època postcolonial -que jo narro amb dades
abundats i contrastades històricament i política-, descrivia els palestins
com oprimits i Israel com una potència de la qual recelar, va ser
criticat per ignorar la vulnerabilitat jueva i els perills existencials
als quals s’enfronta. Altres gestos lamentables com citar Joan 8:44
(“Vós pertanyeu al vostre pare, el diable”) en un context de guerra, encara
que no fos dirigit als jueus, van ser considerats insensibles, ja que
aquest vers ha alimentat l’antisemitisme històricament.
5.
Per acabar
■ El papa Francesc se’n va deixant un llegat ambigu
i, en molts aspectes, decebedor per al poble jueu i per als qui entenem Israel
com a bastió de llibertat i resistència democràtica. La seva mort marca el
final d’un pontificat que, tot i haver fet passes formals contra l’antisemitisme,
no ha sabut posicionar-se amb claredat en els moments de màxima tensió i dolor.
El 7 d’octubre, quan la massacre perpetrada per Hamas va sacsejar
la consciència occidental, la seva veu va sonar esmorteïda, titubejant,
atrapada entre una equidistància calculada i una por de trencar el relat
dominant.
■ No es pot ser defensor dels drets humans i, alhora,
evitar anomenar pel seu nom el terrorisme islamista. I això Francesc ho va fer
massa sovint, preferint retòriques de “pau” i “desesperació” que van acabar
convertint-se en excuses. El seu silenci, o pitjor encara, la seva simetria
entre botxí i víctima, va obrir esquerdes fondes en el vincle amb el món
jueu. Gests com el pessebre del nen Jesús amb la kufia o les al·lusions
a un suposat “genocidi” israelià a Gaza —mentre evitava condemnar els
qui degollen civils— van ser un cop moral per a molts.
■ Israel
no demana benediccions, sinó comprensió. I això és justament el que el papa
Francesc no va saber oferir. Va preferir perpetuar velles inèrcies de
l’Església: la mirada distant, l’ambigüitat moral i el pes d’una
tradició més propera als relats ideològics que a la veritat històrica i
política. Ni tan sols el seu reconeixement de l’origen jueu de Jesús
va ser suficient per trencar amb segles d’incomprensió doctrinal.
■ Avui, la seva mort obre un interrogant sobre el
futur del Vaticà en les relacions amb Israel i el judaisme. Serà
capaç la Santa Seu de superar els dogmes heretats i establir un
veritable diàleg basat en la realitat contemporània, i no en la por de
ser titllada d’imparcial? El llegat de Francesc ens adverteix del perill d’una compassió
buida, desconnectada dels fets i, massa sovint, còmplice amb el relat dels
opressors.
