Un dels arguments més ridículs que s’han fet servir per combatre el sobiranisme a Catalunya és la idea que la nació catalana, especialment el Principat, hauria de romandre a Espanya per “liderar-la”

 

Sobirania i antiglobalisme, la lluita per l’autodeterminació en un món canviant

Tal com assegurava el febrer de l'any passat en el punt 23 del meu assaig geopolític anomenat "SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS", el terme "woke" es presenta com un producte distorsionat d'idees foucaultianes, impulsat per l'antisemitisme ressorgit i la figura qüestionable d'Edward Said. Aquest últim, promogut per l'elit nord-americana a través del New York Times, va popularitzar la idea de l'orientalisme, culpant els intel·lectuals occidentals de racisme per qualsevol afirmació sobre Orient. Aquesta perspectiva va silenciar la crítica a l'islam, fins i tot davant preceptes alcorànics que inciten a la violència contra els infidels. A les universitats, la identificació "woke" s'ha simplificat a l'exhibició de la bandera palestina, sovint sense comprensió del conflicte o dels actors com Hamas. Aquest sistema, paral·lel a dinàmiques totalitàries, és promogut per les elits de poder occidentals que controlen els consells universitaris, possiblement finançades per règims gihadistes. El meu argument era que l'objectiu seria inculcar la idea d'un deute occidental i la victimització palestina. Malgrat aquest panorama, apel·lo a l'esperit de la Il·lustració i al potencial alliberador d'internet, creat inicialment pels militars però ara difícilment controlable. Aquesta xarxa permet la comunicació i l'intercanvi de coneixement entre occidentals, crucial per entendre i resistir les manipulacions dels grans mitjans, controlats per enemics conxorxats amb estats gihadistes per destruir les nostres democràcies. La defensa d'Occident rau en aquestes converses i en la consciència històrica, recordant la lluita per la llibertat. Finalment, destacava com les democràcies no lluiten mai entre elles i assenyalava el totalitarisme com l'origen de les guerres, exemplificat, en el cas que cito, en els atacs islamistes contra Israel. I d’això precisament vull tornar a parlar avui en aquest treball periodístic, en què m'endinsaré en la que personalment considero la xacra més perjudicial de l’actualitat: el globalisme antisobiranista i les seves nefastes conseqüències.  

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 14-5-25

■ Dimecres assolellat i segueixo fent d'observador marítim des de la tribuna privilegiada de la casa del passeig Marítim de Sitges, a tocar del Club de Golf Terramar on aquest matí hem pogut gaudir d’una jornada golfística molt ben acompanyats per un grup de, més o menys, coetanis abans de tornar al relax del dia a dia que representa l’estat de jubilació. Dutxa, dinar i migdiada de 3 a 4 de la tarda previs a encarar de nou el teclat del meu Acer i elucubrar sobre el globalisme i el contra sobiranisme que representa tal fet lamentable, si més no per a mi. Som-hi, doncs.   

1.   La reafirmació de la sobirania nacional: l'exemple del Brexit

■ En el cas del Regne Unit, el Brexit, que el 2020 encara era vist per alguns com una decisió arriscada, s’ha consolidat el 2025 com un exemple clar de defensa de la sobirania. Malgrat els reptes interns, com la gestió de la immigració i la integració, una part significativa de la població britànica manté la seva oposició a tornar a la Unió Europea. Les enquestes recents fetes a diverses ciutats del Regne Unit mostren que el suport a la reincorporació a la UE varia, amb alguns sondejos indicant una lleugera majoria a favor de reingressar, mentre que altres reflecteixen una opinió més dividida en què majoritàriament s’imposa l’estat actual.

■ Aquest nacionalisme no és exclusiu del Regne Unit. A Europa, líders sobiranistes a països com Itàlia, Hongria o Romania, així com aspirants a governs sobiranistes a Irlanda i el mateix Regne Unit, han capitalitzat aquest desig de recuperar el control. El globalisme, defensat per figures com les que avui són percebudes com pàries a França o Espanya, ha perdut força davant la necessitat de protegir les identitats nacionals i evitar la dissolució en un món homogeni.

2. Catalunya: del processisme a una nova via sobiranista

■ A Catalunya, el panorama ha canviat radicalment des del fiasco processista de la no declaració de la independència, el 2017, ara fa 8 anys. Durant el 2017, el moviment independentista estava dominat per líders processistes que prometien una independència imminent, aprofitant-se del ressentiment històric contra Espanya. Avui, però, a Puigdemont i als processistes ja no se’ls creu ningú. La seva lluita ja no és per la independència, sinó per conservar el poder heretat pel pujolisme, un sistema clientelista que ha dominat la política catalana durant prop de 40 anys. Aquest clientelisme ha creat una xarxa de dependències que ha asfixiat l’esperit genuí de l’autodeterminació i ha deixat els catalans decebuts i desil·lusionats.

■ En aquest context, emergeixen figures més senzilles i honestes, com és el cas de Sílvia Orriols, que parla clar i proposa un camí diferent, tocant de peus a terra. Aquestes veus defensen una relació de tu a tu amb Espanya, tractant Castella com un igual i intentant pressionar Madrid amb honestedat. Lluny de les promeses buides del processisme, aquestes figures busquen pactes econòmics que beneficiïn Catalunya, com ara cupos o concerts econòmics, que el processisme mai no ha aconseguit perquè Espanya també s’ha aprofitat de les seves mentides deliberades. Aquest enfocament no només és més pragmàtic, sinó que també respon al desig dels catalans de ser tractats amb dignitat i sense enganys.

3. La fal·làcia de la superioritat unionista i globalista

■ Un dels arguments més ridículs que s’han fet servir per combatre el sobiranisme a Catalunya és la idea que la nació catalana, especialment el Principat, hauria de romandre a Espanya per “liderar-la”. Aquest discurs, especialment promogut pels unionistes disfressats de catalanistes, sosté que Catalunya, amb el seu coneixement superior, la seva supremacia moral i una suposada europeïtat mística des dels temps carolingis, està destinada a dirigir una Espanya percebuda com a endarrerida i mig africana. Aquesta arrogància ignora una qüestió fonamental: més de 40 milions de ciutadans espanyols no catalans realment volen ser liderats per 8 milions de catalans, amb un PIB que no arriba ni a una cinquena part del total d’Espanya? Aquesta manca d’empatia i d’interès genuí pels altres és un reflex del narcisisme tant d’unionistes com de certs independentistes, que viuen atrapats en una bombolla d’enganys permanents i de percepció de la realitat diferent de la real gràcies a les arengues processistes.

■ Però aquest narcisisme no és exclusiu de Catalunya ni del sobiranisme. El globalisme també es basa en una mena de superioritat moral que avui queda desmentida a cada moment per munió de circumstàncies, sobretot les que afecten les societats arran de la creixent immigració. Les elits globalistes, que defensaven un món sense fronteres ni identitats, han estat superades per una onada de nacionalisme que reneix arreu d’Occident i prioritza la pertinença i la sobirania. Països que abans acceptaven les directrius de Brussel·les o de grans institucions com l'FMI o el Banc Mundial ara les rebutgen, conscients que cedir sobirania significa perdre el control sobre el seu futur.

4. La globalització, el woke i la crisi del clientelisme

■ Fa pocs anys, la globalització encara era vista com un motor de progrés. Però avui, lligada inexorablement amb el woke, ha demostrat representar una amenaça per a les identitats nacionals i els sistemes tradicionals de poder. Aquest procés va alterar el clientelisme, un mecanisme que garantia que les “persones adequades” governessin a través de xarxes de favors i recursos públics. A Catalunya, el pujolisme va ser un exemple clar d’aquest sistema: durant dècades, va crear una nova burgesia dependent de favors polítics, marginant el talent i la meritocràcia. La globalització, però, va obrir un camp de joc en què la competència premiava els més capaços, independentment de les seves connexions, cosa que va erosionar el poder d’aquestes elits. Dit tot això, també cal remarcar —per pura lògica— que a ningú no li agrada que el seu veí de replà entri a casa seva i decideixi on va cada cosa i com s’organitza la vida de l’habitatge, perquè potser el veí està més capacitat. Potser sí, tot i que no sempre —tal com també s’ha demostrat i no poques vegades— però resulta que la casa té un amo. Un propietari. I a bons entenedors, oi?  

■ Avui, però, el globalisme està en retirada. La meritocràcia global, tot i els seus avantatges, no ha sabut respondre a les necessitats emocionals de pertinença i identitat. Això ha obert la porta a moviments sobiranistes que, lluny de buscar un retorn al passat, volen construir un futur basat en la dignitat nacional i l’autodeterminació. Aquest canvi també ha posat en evidència la hipocresia del processisme català, que ha utilitzat la narrativa de la victimització per mantenir el poder, però sense oferir solucions reals ni avançar cap a la independència.

5. El ressorgiment del nacionalisme sobiranista

■ El 2025, el nacionalisme s’ha convertit en una força imparable a Europa i més enllà. Líders sobiranistes a Itàlia, Hongria o Romania, així com aspirants a governs a Irlanda o el Regne Unit, han demostrat que la sobirania i la identitat són valors que ressonen amb les masses. Aquest moviment no és una simple reacció contra la globalització i el woke, sinó una afirmació de la necessitat de protegir les comunitats arrelades davant un món que amenaça amb homogeneïtzar-les.

■ A Catalunya, aquesta tendència també es fa visible. Les noves veus sobiranistes, que parlen amb honestedat i sense els enganys del processisme, proposen un camí cap a una autodeterminació real, basada en pactes econòmics i socials reals que garanteixin un futur millor per als catalans i defensin de veres la seva llengua, cultura i identitat nacional. Aquest enfocament no només és més pragmàtic, sinó que també respon al desig profund de dignitat i control sobre el propi destí, un sentiment que comparteixen moltes nacions que lluiten contra la xacra globalista que tant convé a alguns sectors del poder mundial.

6. Per acabar

■ El globalisme woke, que encara avui és defensat per molts com el futur inevitable, ha perdut la seva legitimitat de manera evident. Les institucions globals com la UE, l'FMI o el Banc Mundial avui són percebudes com a eines d’una elit que menysprea les identitats nacionals i la sobirania. Aquesta percepció ha alimentat una onada de nacionalisme que no busca aïllar-se, sinó protegir el que és propi davant un món que amenaça amb diluir-ho tot.

■ A Catalunya, aquesta lluita també és evident. El processisme, amb les seves promeses buides i el seu clientelisme, ha fracassat a l’hora de defensar els interessos dels catalans. En canvi, les noves veus sobiranistes proposen un camí basat en la transparència i la dignitat, buscant la independència o, en cas de no poder-la aconseguir, no enganyar els ciutadans amb falses promeses i intentar pactes econòmics i socials amb l’estat que permetin Catalunya seguir prosperant per si mateixa com sempre i sense dependre de tercers.