Carles Muñoz Espinalt va rebutjar ser conseller de Cultura amb Pujol, cosa que, com passa avui amb Sílvia Orriols, reforçava la seva total distància amb l’evasor d’impostos de successions

 

Vaig créixer en un entorn públic, en el que era el negoci d’hostaleria dels meus pares, el Cafè de Falset (també dit Cafè Mañé, per mor del seu fundador a les darreries del segle XIX, senyor Ramon Mañé, o Cafè Universal, nom oficial, o senzillament El Cafè, local preciós i superlatiu en metres —més de 3.000— que avui ja no existeix ja que un incendi el va destruir fa uns 10 o 12 anys. En fi, coses que passen i que cal afrontar. En aquell indret en què, pràcticament, em vaig criar (compartit amb l’entorn familiar i escolar) hi vaig aprendre moltes coses que la majoria dels meus amics i companys coetanis no sabien ni per aproximació, la qual cosa serà objecte d’anàlisi en un altre redactat i en un altre moment i context. De fet, quan tenia deu o dotze anys, ja em sabia de memòria molts dels passatges dels poemes dels espanyols Federico García Lorca i Miguel Hernández i dels fandanguillos i bulerías que recitaven i cantaven cada vespre al Cafè els minaires —gairebé tots originaris del sud i sud oest espanyol i antifranquistes— vinguts a Catalunya (la majoria foragitats de les seves terres pels señoritos) amb les seves famílies durant els 50/60 a treballar a les explotacions prioratines de plom dels municipis veïns de Bellmunt i del Molar, bons clients de casa i, alguns d’ells, amics del meu pare i de la família a causa d’anys de tracte professional. Malgrat això, mentre al Col·legi Sant Pau de Falset, en aquella mateixa època hi teníem un mestre falangista i ex sergent de la Legió (que era la quota franquista per ensenyar els pobres petits a cantar el “Prietas las filas” i el “Cara al sol” entre borratxera i borratxera) i un capellà director, des de la barra del bar del Cafè, amics com, entre d'altres, l’estimat Lluís Borja o l’amic erudit Joan Pau Pellejà m’ensenyaven en paral.lel els versos de Verdaguer, carregats de catalanitat i d’intenció nacional catalana, la prosa de Carner, Sartre, Joyce, Camus i Kafka o el Manifest Comunista, de Marx i Engels, de manera indistinta amb el millor jazz de l'època o com va ser l’enterrament de l’abad Escarré, en què el fèretre passava de mans gairebé sense que el toquessin, atesa la gran llargària de la filera. I heus aquí com vaig arribar a conèixer un dels grans referents nacionals del meu pare, el pedagog, escriptor i crític literari ripollès Joan Triadú i Font, amb qui el meu progenitor va compartir inquietuds en el Front Nacional de Catalunya (FNC, front patriòtic, 1940-1946), persona molt estimada per mi (i de qui el seu fill Joaquim em comunica que els nous jardins situats al carrer Keynes cantonada amb Jordi Girona Salgado portaran el seu nom) i gràcies a la qual vaig conèixer molta història del nostre país i també l’existència del savi Carles Muñoz Espinalt, un dels meus homenots de referència.       

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 5-6-25

■ Dijous sitgetà assolellat a estones amb presència de núvols que malgrat no amenaçar pluja imminent enteranyinen el que podria haver estat un cel clar i net. Matí dedicat a la pràctica de la jardineria, una de les meves aficions des de petit, ja que se’m va encomanar a casa dels pares, o millor dir, al negoci dels pares, el Cafè de Falset, que van regentar des del 1958 fins a la prematura mort del meu progenitor, el 1985 a només 62 anys —aquest dilluns passat dia 2 ha fet quatre dècades—, un local immens que comptava amb un gran saló de bar amb billars, salons per a noces i banquets i una terrassa grandiosa que a l’estiu era el menjador del restaurant i que servia d’avantsala del jardí de més de 3.000 quadrats amb pista de ball i escenari per als músics, en què s’hi celebraven concerts i balls populars cada setmana d’estiu; una meravella natural amb gran bassa de reg i mil i una varietats de jardineria procedents d’arreu del món: des d’un avet immens que presidia el recinte fins a la varietat dels castanyers d’Índia passant per tota mena de plantes que conjuntaven de manera extraordinària i que convertien el lloc en un petit paradís natural en què la pau i la tranquil·litat eren pregones i en què només el soroll de les piulades dels ocells trencaven el silenci dels jorns sense balls ni orquestres. I heus aquí el meu naixent interès per la jardineria, que dura fins a dia d’avui. Matí, doncs, dedicat als rosers del jardí de la meva amiga, de diverses varietats com els Tantau alemanys, els David Austin, anglesos o els Meilland, originaris de Cannet des Maures, prop de Sant Tropetz, a la veïna França. Bellíssims i aromàtics, tots.  Com passa el temps, que em deien sempre la mare i l’àvia. I tant. De fet, és un pas inexorable com la vida mateixa. Setmana agradable de golf i mar, d’assoliment de la Champions League per part del París Saint Germain del gran Luis Enrique i de la reiteració de les notícies sobre els aldarulls —arran d’aquesta celebració i altres successos— que causa la creixent i iniqua immigració descontrolada i arribada per mar, aire i terra arreu del país i als pobles fronterers, especialment a França. Avui, amb el pensament posat en els meus homenots més influents: Santiago Capellera, el meu pare, Joan Triadú, amic del meu pare i padrí de facto del meu fill, i Carles Muñoz Espinalt, conegut i admirat per tots dos i que, tot i que no vaig tenir la sort de conèixer personalment, em va influir en molts aspectes arran de la lectura de les seves intenses notes reflectides en els 44 volums publicats, sobretot en el context de la consciència nacional catalana. I d’ell, especialment, vull escriure avui.

Carles Muñoz Espinalt: el psicòleg del caràcter català

1.   Origen i personalitat

■ Carles Muñoz Espinalt va néixer a Montesquiu (Osona) i va desenvolupar una trajectòria excepcional com a psicòleg, grafòleg, pensador i escriptor. El seu enfocament es va centrar en el caràcter, tant individual com col·lectiu, i va esdevenir una figura singular i innovadora del pensament català contemporani. Amb un estil directe i una capacitat d’anàlisi fora del comú, va dedicar la vida a desxifrar el comportament humà i a formar persones i dirigents.

2.   La creació de la Psicoestètica

■ La seva gran aportació intel·lectual va ser la creació de la Psicoestètica, una disciplina original que ell definia com la ciència de l’equilibri entre la personalitat, la imatge i el comportament. Aquesta teoria pròpia combinava coneixements de psicologia, estètica, educació, grafologia i comunicació, i oferia eines per comprendre i potenciar la pròpia personalitat en harmonia amb l’aparença externa. La seva influència es pot rastrejar en àmbits tan diversos com la moda, la publicitat, la imatge política, la gastronomia o l’arquitectura.

3.   Una obra immensa i transversal

■ Muñoz Espinalt va publicar 44 llibres i va impartir centenars de cursos, seminaris i conferències. Va col·laborar amb institucions i empreses internacionals com el CNRS, Nestlé o Sandoz, i també amb diversos mitjans de comunicació. Va ser pioner en la formació d’assessors d’imatge, en l’estudi de la psicologia femenina i en la grafologia científica aplicada. També va fundar l’Escola Grafològica de Barcelona, per on van passar milers d’alumnes i professionals.

4.   Pensador catalanista i sobiranista

■ En els seus darrers anys, va esdevenir una veu clara i valenta en la defensa del caràcter nacional català. Amb llibres com “Pensar en català”, “L’error de certs catalanistes”, “L’encert dels independentistes” o “Preludi per la independència”, publicats a El Llamp, va denunciar la despersonalització col·lectiva del poble català i va exigir una actitud més digna, lúcida i decidida. També hi reivindicava figures oblidades de la història catalana com Pau Claris, i proposava recuperar una manera catalana de veure el món, de pensar i de governar-se.

■ Carles Muñoz Espinalt era un defensor aferrissat de la independència i d’una identitat catalana lliure de complexos. La psicoestètica s’aplicava tant a la psicologia individual com a la col·lectiva, amb un èmfasi en desvetllar el caràcter català per superar el “complex d’esclau” que ell veia en el poble català sota el domini espanyol.

■ En els llibres com Sentit polític dels catalans o Actituds dels catalans davant de la independència, Espinalt analitza el tarannà polític dels catalans i critica actituds submises o col·laboracionistes amb Espanya. La seva oposició al vicensvivisme (les tesis de Jaume Vicens Vives que, segons Espinalt, presentaven els catalans com un poble rendit i pactista amb Espanya) és ben documentada. Com que el pujolisme es va inspirar en part en aquestes idees (el “fer país” i el “pacte” amb l’Estat), Espinalt es posicionava als antípodes ideològics de Pujol, i el corrupte l’evasor d’impostos de successions i col·laboracionista de Castella ho sabia: per això l’obviava com a valor nacional. Com era públic entre tots els seus estudiosos i també havien publicat sovint fonts com Nació Digital o VilaWeb, entre altres, Muñoz Espinalt era crític amb el catalanisme conservador i regionalista que associava al pujolisme. Aquest catalanisme, segons ell, prioritzava l’autonomia i l’encaix amb Espanya per sobre de la independència plena, cosa que Espinalt rebutjava com a botiflerisme o complex d’esclau. I la gran majoria dels afins a les seves tesis, com aquest redactor, també.

5.   L’independentisme desacomplexat de Pau Claris d’Espinalt vs el catalanisme atemorit de Prat de la Riba de Pujol

■ En un article de VilaWeb (2024), es relata una anècdota clau: en algun moment (no especificat), Jordi Pujol va demanar col·laboració a Espinalt, però aquest li va preguntar si el seu projecte anava cap a la independència. Quan Pujol va respondre que no, Espinalt va rebutjar rotundament col·laborar-hi, dient que només ho faria si el projecte fos clarament independentista. Aquesta anècdota, explicada per deixebles d’Espinalt entre els quals em puc comptar, suggereix que el professor —tal com els seus l’anomenavem en família— veia el catalanisme de Pujol com un pseudo patriotisme insuficient o acomplexat. I aquest també és el pensament de molts altres patriotes de veres (sense poltrones ni paguetes espanyoles) des de fa molts anys. I ho afirmo amb coneixement de causa.

■ A Racó Català hi podreu trobar un article que destaca que Muñoz Espinalt combatia el pensament vicensvivista (base ideològica del pujolisme) i que va rebutjar ser conseller de Cultura en la primera legislatura de Convergència sota Pujol, cosa que, com passa avui amb Sílvia Orriols, reforçava la seva absoluta distància amb l’evasor d’impostos de successions, taxa que va imposar quan no calia i que feia pagar en nom del Reino de España a la resta de catalanets. Doncs, això.

6.   Context i comparació

■ Espinalt era un independentista radical que, durant el franquisme, va arriscar-se amb accions com el Manifest per la llengua catalana (1960), que va portar-lo a ser detingut. La seva visió era més republicana i liberal que la de Pujol, a qui alguns (com Espinalt) veien com un pragmàtic rendicionista a Espanya (recordeu les paraules de fa uns mesos atiant combatre Sílvia Orriols i de perdedor absolut en què matisava la gran força d’Espanya, de la seva llengua i de tot el seu fet nacional espanyol “coses contra les quals no tenim res a fer si no negociem”... com va fer ell durant un quart de segle i encara fan descaradament els seus capsigranys mentre es riuen del poble, clar).

■ Fonts com Nació Digital (2013) citen comentaris de lectors que exalcen Espinalt com un “mestre” que va combatre el complex d’esclau i veien Pujol com un “fracassat” o fins i tot un “traïdor”.

■ En un article d’Enric Borràs, a enricborras.cat, Muñoz Espinalt critica durament Jaume Vicens Vives per la seva visió pactista i submisa dels catalans, una crítica que indirectament toca el pujolisme, ja que, tal com esmento més amunt, Pujol es va inspirar en aquestes idees assimilacionistes.

7.   Llegat viu i combatiu

■ Muñoz Espinalt va mantenir l’activitat fins al final de la seva vida, amb cursos setmanals a l’Hotel Balmoral de Barcelona. Va morir a 72 anys, però va deixar un corpus doctrinal sòlid i un estil de pensament que continua viu entre professionals de la psicologia, la comunicació i la formació del caràcter. Va ser bàsicament un independentista, odiat per molts perquè parlava igual de clar que avui ho fa Sílvia Orriols. Per a qui vulgui entendre com són —o com podrien tornar a ser— els catalans amb autoestima i caràcter, llegir-lo és encara avui un acte de descoberta.

8.   Per acabar: “Preludi de la Independència” de Carles Muñoz Espinalt, 1992 (un llibre que recomano molt)

Capítol V (dedicat a Josep Maria Batista i Roca), un text que sembla escrit avui.  

■ EL CÍNIC ESBORRAR ELS INDEPENDENTISTES DE LA HISTÒRIA

“Quan un país pateix una crisi de dignitat patriòtica el civisme dels seus millors homes és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells que no suporten la conducta exemplar i se’n mofen dient que és candidesa. Ells, voldrien que habilitat política equivalgués a tripijocs entre bastidors i talent directiu fos sinònim d’embolicar la troca. Talment com si tot fos una ensarronada.

No ens enganyem, persones així no poden tenir de gent independentista com Josep Maria Batista i Roca —i novament em valdré d’una figura paradigmàtica— una idea gaire millor que la declarada per Josep Pla, quan en un cert racó de les seves Obres Completes, hom hi pot llegir: «El Sr. Batista i Roca que fou com a separatista i catalanista, militarista. Família rica —negoci de bacallà—. Universitat de Cambridge —Anglaterra—. No crec que tingués mai cap adepte. Decadència inevitable del cognom.»

Per fortuna a Josep M. Batista i Roca no el preocupaven gaire els judicis que d’ell es poguessin fer. Tot el seu patir era la situació del nostre poble. Tota la seva vida va ser un preludi de la Independència de Catalunya. Sabia que això seria possible, quan ja no hi hagués una majoria de catalans que van pels carrers amb la mirada esporuguida. Ens coneixia molt bé Batista i Roca. Justament, ell, és el primer que va fer-nos el diagnòstic exacte sobre les peculiaritats del nostre caràcter esclavitzat. No discutirem ara si després va encertar o no el remei, però no va fallar gens ni mica en dir-nos el mal que patíem. L’any 1928 escrivia: «Un senzill cop d’ull al caràcter actual de la nostra gent no ens dona gaires motius per a ésser optimistes.» Ens veu ja amb unes inhibicions i una manca de gosadia que crea en el nostre ànim una situació que Batista i Roca defineix així: «Ens fa donar irreflexivament per descomptada la derrota abans d’intentar l’atac.» Això sí, ens molesta que se’ns ho retregui però cal encarar-s’hi si d’una vegada volem enfortir el nostre caràcter atuït i espantadís. «Davant d’una dificultat — prossegueix Batista i Roca—, tenim mil maneres de vorejar-la, d’aclucar els ulls per no veure-la o de fer mostra de la nostra ironia, pensant vèncer-la, però l’obstacle resta.»

En els últims anys de la seva vida, Batista i Roca recordava el seu diagnòstic —formulat gairebé cinquanta anys abans— amb la nostàlgia i amb la recança de no haver pogut fer tot el que hauria volgut per ajudar-nos a refer el nostre caràcter. Jo li assegurava que, per a mi, va ésser una llàstima no haver conegut el seu diagnòstic cap allà l’any 1955, quan polemitzava jo amb Vicens Vives i amb vehemència no m’estava d’engaltar-li que era un error que pagaríem molt car, afirmar que els catalans anem del seny a la rauxa. En tot cas, el català és l’home que va del seny a la xerinola, com si amb rialles pogués esvair les angoixes. No ens vanagloriem d’ésser la gent que es riu del mort i de qui el vetlla?

Confessions així, motivaven que Batista i Roca posés una cara consirosa on s’hi podia veure com havia patit aquell home des de l’exili, per no haver pogut estar a prop d’aquells sobre qui, ell, hauria volgut exercir un mestratge. Per a mi, representa un incalculable capital de saber, l’haver tingut el privilegi de mantenir amb Batista i Roca una trentena de llargues converses, la major part d’elles a casa meva. Les altres anant-lo a veure jo a ell, ja malalt de mort. Parlàvem i tornàvem a parlar de la situació de Catalunya; del tema mai no se’n cansava.

En alguns moments semblava indignar-se quan jo referia que, a Catalunya, el problema més que cenyir-se a la preparació del poble, rau en la forta inconsciència dels qui es diuen dirigents. «Mireu si en són de curts i despreocupats —recordo que un dia li relatava— que ni han comprès les peculiaritats del feixisme espanyol ni en coneixen les quimeres dels seus principals animadors i teòrics.»

Com fent una pausa, vaig cercar papers del meu arxiu i amb major èmfasi vaig afegir: «Qui s’ha preocupat de què deia Ledesma Ramos que, l’any 1931, exclamava amb ràbia:

“Por muy pocas ideas que se tenga a cerca de las características regionales de nuestro país, aparece de modo diàfano que la unidad nacional peligra tan solo en Cataluña, donde la opinión autonómica es un separatismo solapado que espera cobardemente su hora.”»

Volia posar de manifest a Batista i Roca que, els polítics catalans actuals, ni a tocar del nas flairen les obsessions, els deliris i els prejudicis que són l’essència dels espanyols, tinguin la ideologia que tinguin. Li citava de nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure quines consideracions en trauria. La frase, també del 1931, portava cua: «El pueblo vasco es de una nobleza y de una lealtad tan notorias que convierten su pleito regional en una reclamación inofensiva e ingenua.»

Escoltada la lectura, Batista i Roca va quedar pensarós un instant, per comentar després de forma contundent: «I, aquesta concepció continua igual, encara que els mateixos polítics catalans no vulguin que sigui dit. Ben mirat, els Adolfo Suàrez i els Felipe Gonzàlez han estat “mandos” més importants o menys de les organitzacions feixistes. D’on els vindria ara desmentir els dogmes espanyolistes redactats pels seus antics mestres? Així, els bascos seguiran essent “nobles, inofensivos e ingenuos” per més guàrdies civils que els matin i nosaltres uns “separatistas solapados que esperan cobardemente su hora”, per més que els fem bona cara quan ens escuren les butxaques.»

«A Catalunya —vaig respondre-li- només podrem sortir-nos de tot això formant uns dirigents amb tremp, replantejant-nos totes les idees de nou i mirant-nos les coses des d’un altre angle de visió, capaç d’animar els apocats i de retornar l’esperança als decebuts.»

Unes setmanes més tard d’aquesta conversa —parlo de l’any 1977—, Batista i Roca publicava al diari Avui un article que porta per títol Tornar a començar. Sens dubte, una mena de compendi del seu pensament els darrers anys de la seva vida. El títol no pot ésser més significatiu: Tornar a començar. L’article s’inicia amb una frase d’allò més característica de l’estil de Batista i Roca, ja que els seus pensaments més originals, sovint portaven un contrapunt que subratllava amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-ho amb un guió quan escrivia. I, aquell dia, escrivia: «Ens varen robar la cartera. Ara diuen que ens la volen tornar —però buida.» Observis que després de «tornar», posa el guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par- lava, augmentar el to cantellut i càustic. Llavors, queien com un cop de massa expressions com: «però buida».

Crec que Batista i Roca és un dels homes més eminents que ha donat la nació catalana i el seu millor professor de civisme tal com recordava jo mateix en l’angoixosa hora del seu enterrament al Cementiri Nou de Barcelona. Encara ara us confesso que el trobo a faltar. La seva sola presència segur que hauria accelerat el preludi de la Independència de Catalunya. No anem més lluny, quan aquest estol de joves deixebles meus van per ciutats i viles del nostre país a propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?», però no perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat o amb un «no» poruc, sinó des de la creació de noves imatges motivadores que renovin les argumentacions dels nostres drets amb un vigor psíquic que sigui capaç de fondre els obstacles. O ja no és veritat allò que la fe fa moure muntanyes? Doncs bé: quan els meus deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen les trifulgues que han passat, sovint, allò que faig primer que res és preguntar-me a mi mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i Roca?»

Algú pot pensar si tan operants eren les maneres de fer i la forma de veure’ns a tots nosaltres, quan Batista i Roca retornà de l’exili, per què no va trobar molt més escalf i acollida a la Catalunya de Ia nova restauració borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta anys i el país, per altra banda, vivia uns moments de considerable confusió política. Recordo que quan l’any 1976 jo recomanava a molts homes amb neguit polític que caldria donar suport a Batista i Roca per a formular el preludi de la Independència de Catalunya, la proposta no encaixava. Uns em deien que era massa de dretes, cosa que després no els ha fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les candidatures electorals del nacionalisme més dretà. Altres, que hom sospitava si s’afaitaven cada matí tot cantant «La Internacional», apuntaven que, Batista i Roca, era un exaltat extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat que l’esquerranisme era la malaltia infantil del comunisme. Etc.

Tot plegat, ens retornaria a parlar de nou d’aquells que deliberadament confonen capacitat política amb embolicar la troca. Tanmateix, en el fonament de tot això hi trobem un mal pitjor. Parlem-ne: Encara que només fos per rentar-nos la cara amb un drap brut —i amb la plena benedicció de l’«imperio»—, en les darreres dècades s’imposà una versió falsa sobre la manera d’ésser els catalans, que tranquil·litzava el complex de culpabilitat de molts conservadors i, alhora, seduïa els progressistes perquè confiaven que ens faria superar el romanticisme. D’aquesta versió de conveniència, amb l’afany de fer-ne un elogi, Raimon Galí, n’ha donat una síntesi que resulta clarificador de transcriure: «Un dels mèrits d’en Vicens Vives i la seva escola és que va saber utilitzar correctament tot el que l’escola marxista té d’aprofitable. L’altre mèrit, el de la seva visió de la nostra extrapolació entre seny i rauxa, em sembla la sola explicació psicològica amb certa coherència sobre la nostra personalitat. Totes les altres són pura literatura de fum.» Així, ja sabríem a què atenir-nos. Les interpretacions de la gent catalana, com la de Batista i Roca, que no tenien res a veure amb el joc de disbarats del seny i la rauxa, eren «literatura de fum». I, el fum, no té cap consistència i l’esvaeix el vent. En resum, de no haver estat per mitja dotzena d’amics que hem maldat per mantenir-ne viva la figura, podríem pensar si Batista i Roca no havia existit mai o si era un bandoler del segle XVII, o si ara l’inventàvem, talment com qui crea un personatge de novel·la per passar l’estona. I, tot plegat, una altra interpretació del preludi de la Independència de Catalunya ens l’haurien escamotejat.”. Tal com dic al principi "sembla talment escrit avui mateix", aquest article de Carles Muñoz Espinalt.

Josep Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978)

■ Va tenir una intensa activitat en el camp de la recerca antropològica i cultural, però com a excursionista la seva aportació més important va ser la creació dels Minyons de Muntanya (a imatge i semblança dels boy scouts hereus dels minyons escoltes britànics fundats el 1907 per Robert Baden-Powell) i la seva constant preocupació per la millora del jovent català.

■ A nivell polític, Batista va defensar fins al darrer moment el dret a l’autodeterminació del nostre poble. A conseqüència dels seus ideals, es va haver d’exiliar després de la guerra franquista.

■ També cal remarcar que va ser el principal impulsor del periòdic Excursionisme i del moviment patriòtic Palestra.