És kafkià que després de totes les evidències que ho desmenteixen l'ONU encara afirmi que "treballa per mantenir la pau i la seguretat, donar assistència humanitària, protegir els DDHH i defensar el dret internacional"

L’ONU: una institució fallida amb data de caducitat

Fa gairebé vuit dècades, les Nacions Unides es van constituir com l'esperança d'un món que volia deixar enrere els horrors de dues guerres mundials. Però avui, a les portes dels seus 80 anys, l'ONU sembla més un teatre d'ombres que no pas un far moral del sistema internacional. Aquest article vol posar llum sobre les contradiccions, els silencis i els fracassos d'una institució cada cop més qüestionada. És ridícul que, després de totes les evidències que ho desmenteixen, l'ONU encara tingui l'audàcia d'afirmar que “treballa per mantenir la pau i la seguretat, donar assistència humanitària, protegir els drets humans i defensar el dret internacional” quan resulta que, a més de no fer res d’això, paradoxalment, dona suport als règims més tirànics de tot el món a l’empara del seu funcionament gegantí. Vista la seva àmplia història d'activitats i declaracions en contra, doncs, personalment considero que la seva presència a l'escenari mundial hauria de ser rebaixada o, encara millor, totalment eliminada.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 15-4-25

■ Matí de dimarts d'excursió pel massís Garraf, esmorzar al Palau Novella i tornada a la Blanca Subur cap al migdia. Dia mig ennuvolat que, malgrat la poca llum solar, no anunciava pluja: heus aquí l'encertada decisió de sortir a fer una bona passejada pels camins del massís litoral sense patir calor. Mentre caminem, la meva amiga i jo comentem l'actualitat del país i del món en general ja que, atesa la seva activa feina en les transaccions de compra i venda d'actius per interessos aliens en el món de la borsa, ha d'apamar virtualment i fil per randa tota la geografia global, tot i que em consta que és una antiglobalista de valent. Paradoxes de la vida. En tornar a la costa, mar plana, blava, neta i cel mig tapat amb una temperatura de 18 graus que convida a gaudir del bucòlic entorn ple de pins i vegetació de la part lateral del Clubde Golf Terramar, just a tocar de la casa seva en què avui hi seguiré escrivint. Ho faré sobre si l'entelèquia, aquesta sí, global i globalista, anomenada ONU ha de continuar existint o s'hi hauria de trobar un recanvi sense les rèmores de l'actual institució de les nacions. Som-hi. doncs!

1.    Un organisme corcat per dins

■ L'Organització de les Nacions Unides, nascuda l'octubre del 1945, havia de ser garant de la pau, els drets humans i la cooperació internacional. Però avui, el que impera en la seva estructura són el clientelisme, el doble raser i una burocràcia impermeable a l'autocrítica. Casos com el de les forces de pau implicades en abusos sexuals i tràfic a l’Àfrica o la repressió interna contra treballadors que denuncien irregularitats, com va fer Emma Reilly, no són anècdotes: són símptomes d’una podridura estructural.

2.   La indignitat dels Drets Humans selectius

■ El Consell de Drets Humans, teòricament el gran garant de la dignitat humana, ha estat presidit o influït per règims com l’Iran, la Xina o l’Aràbia Saudita, país, aquest darrer que, de manera inaudita aquest any 2025 ha estat escollit per dirigir la Comissió sobre la condició de la dona. Com va dir Hillel Neuer, director d’UN Watch: “Posar l’Aràbia Saudita al capdavant dels drets de les dones és com posar Dràcula a vigilar el banc de sang”. Mentre Israel acumula condemnes sistemàtiques, els règims totalitaris amb expedients criminals escapen de l’escrutini gràcies al joc d’aliances, al vot comprat i al silenci interessat.

3.   Casos ignorats: Uigurs, Assad i altres genocidis

■ La minoria musulmana uigur a la Xina ha estat objecte de camps de concentració, tortures i neteja cultural massiva. A Síria, el règim de Bashar al-Assad ha exterminat centenars de milers de persones amb armes químiques i bombardejos indiscriminats. Però l’ONU calla o minimitza aquests crims. En canvi, desplega una atenció obsessiva i selectiva sobre el conflicte israelià-palestí, sovint reduït a un relat maniqueu. El relat internacional sembla dictat per interessos geoestratègics més que no pas per la veritat o la justícia.

4.   L’escàndol de l’UNRWA i la guerra a Gaza

■ Durant la guerra actual a Gaza, molts estats van congelar les aportacions a l’UNRWA per les sospites de vinculació d’alguns treballadors amb Hamàs. Però aquesta decisió ha deixat milions de persones sense ajuda bàsica. L’ONU no ha estat capaç d’imposar un alto el foc ni d’assumir una postura equànime i ferma. L’agència ha quedat tocada, i el seu desprestigi afegeix una nova capa a la pèrdua de credibilitat general.

5.   El TPI i les amenaces a la Justícia

■ El Tribunal Penal Internacional, que hauria de ser un bastió contra la impunitat, s’ha vist sotmès a pressions vergonyants. Quan el fiscal Karim Khan va insinuar la possibilitat d’investigar dirigents israelians per possibles crims de guerra, diversos polítics nord-americans el van amenaçar públicament. Aquestes ingerències fan inviable qualsevol aplicació imparcial del dret internacional i demostren que la justícia global continua segrestada.

6.   Alternatives a l’ONU

■ És l’hora de dissoldre l’ONU? Potser sí, o potser cal una refundació radical amb nous mecanismes de control, representació i legitimitat. El multilateralisme és necessari, però no pot servir d’excusa per mantenir un monstre burocràtic que esdevé còmplice dels qui l’han convertit en eina de manipulació global.

7.   Per acabar

■ Les Nacions Unides han deixat de ser un símbol d’esperança per convertir-se en un instrument de cinisme. Mentre alguns parlen de reforma, d’altres ja parlen de substitució. Potser el que cal és, senzillament, tornar a començar. No podem afrontar els reptes del segle XXI amb institucions rovellades del segle XX.