Parlar de nens morts a Gaza sense esmentar l’atac del 7 d’octubre de Hamàs és com narrar el final èpic d’un partit de futbol sense esmentar injustícies arbitrals comeses en la primera part

 

L’estratègia més errònia de Pep Guardiola en què el futbol queda fora de joc

Ahir dia 10 de juny Pep Guardiola va rebre un doctorat honorífic de la Universitat de Manchester en reconeixement als seus èxits esportius amb el Manchester City i al seu compromís social a través de la Fundació Guardiola Sala. Durant el discurs, va fer una crida antibel·licista centrada en el patiment dels civils, especialment dels infants, en conflictes armats com els de Gaza, Ucraïna, el Congo i el Sudan. Va destacar el dolor que li provoca veure aquestes tragèdies, afirmant: “És tan dolorós el que veiem a Gaza. Em fa mal tot el cos… Quan veig nens de quatre anys morts, penso en els meus fills: la Maria, el Màrius i la Valentina, i tinc molta por”. Va insistir que no es tracta d’ideologies sinó d’amor a la vida i de preocupar-se pel veí, advertint: “Potser pensem que no és cosa nostra, però els propers nens morts podrien ser els nostres”. L’entrenador del Manchester City va usar una metàfora poètica d’un ocell que porta gotes d’aigua per apagar un incendi forestal, malgrat saber que no pot aturar-lo, per il·lustrar la necessitat de fer alguna cosa, per petita que sigui, davant les injustícies. Va tancar el discurs amb una crida a no restar passius i a actuar per protegir la vida humana, sense especificar accions concretes més enllà de la denúncia emocional. Tot i que a priori tota aquesta declaració d’intencions sembla una cosa neutra i aparentment innocent, té una càrrega simbòlica i política que entrelluco clarament perquè, ai las, sap més el diable per vell que per diable. I de paraules innocents i d’intencions innocents, en aquests nivells, en aquests contextos i en aquestes edats i temps, no n’hi ha. Creieu-me.  

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 11-6-25

■ Escric com fa dies que faig des de la meva prestada tribuna marítima a Sitges, amb el Mediterrani com a testimoni i la calma d’un cop de golf al Terramar, llegeixo amb tristor com Pep Guardiola, l’admirable català que va portar el Barça a la glòria i triomfa al Manchester City, la va espifiar fins a la sacietat i sense cap necessitat en pronunciar el seu discurs de rebuda d’un doctorat honorífic a la Universitat de Manchester en el dia d’ahir. En Pep, a qui estimo pel seu cor català i la seva genialitat futbolística, va parlar de la guerra entre Israel i Hamàs amb paraules plenes de dolor: “És tan dolorós el que veiem a Gaza. Em fa mal tot el cos… Potser pensem que veure nens de quatre anys morts no és cosa nostra, però aneu amb compte: els següents podrien ser els nostres.” Va usar la metàfora d’un ocell que intenta apagar un incendi per cridar a l’acció. És humà que senti compassió, però en Guardiola no en sap ni un borrall d’aquesta història. Ni d’aquesta guerra. Ni del que com a home que viu l’actualitat hauria de saber, com sé jo, que visc a Barcelona i com sap molta altra gent que no es deixa manipular per les mentides sense aturador dels mitjans de manipulació occidentals, vergonya del periodisme geopolític d’aquests moments. Sense esmentar l’atac terrorista del 7 d’octubre de 2023, la naturalesa islamonazi de Hamàs o el dret d’Israel a defensar-se, va caure en tòpics dels mitjans de Vichy, potser influït pels patrocinadors dels Emirats Àrabs o ves a saber per qui o per quant, que tot podria ser en el món del petrodòlar que finança la gihad. Nosaltres, catalans, sabem què és lluitar contra la manipulació. I potser Pep hauria d’estudiar més i potser centrar-se en el futbol, en què és un mestre i un catedràtic. I ell sap guanyar competicions i portar els seus equips a la glòria, no analitzar guerres provocades per la maldat innata i dels que o manen matant en nom d’unes creences lamentables per la llibertat humana, o moren en l’intent.

1. Un cor català, però una mirada sense context

■ Pep Guardiola és un referent català, l’home que va transformar el futbol amb el Barça i que ha defensat Catalunya i la seva independència frustrada pels farsants processistes, fins i tot quan el van sancionar. Però el seu discurs sobre Gaza a Manchester va ser més emotiu (i interessat en agradar l’auditori i els patrocinadors) que rigorós. Parlar de nens morts sense esmentar l’atac del 7 d’octubre (1.200 morts, 251 segrestats) o la naturalesa terrorista de Hamàs és com narrar el final èpic d’un partit de futbol sense esmentar injustícies arbitrals comeses en la primera part.

■ L’emoció de Guardiola potser era sincera, qui ho sap, però sense dades ni context històric, el seu missatge esdevé una placa de peu de banc. Els catalans sabem que la veritat requereix estudi. I Guardiola hauria d’haver analitzat la guerra justa d’Israel contra l’islamonazisme abans de repetir tòpics que poden agradar o estar incitats pels patrocinadors del Manchester City, Etihad Airways, dels Emirats Àrabs.

■ Com a pare, entenc el seu dolor pels infants, però no es pot parlar d’una guerra sense esmentar clarament ni entendre qui l’inicia. Israel estima la vida i lluita per sobreviure; Hamàs adora la mort i usa escuts humans. I, si no ho sap (que ho dubto) hauria de saber-ho abans de fer declaracions tan fora de lloc com aquestes, tot i que per obra i gràcia dels nostres globalistes woke mass media, majoritàriament acceptades pels milions d’impensants que es guien exclusivament pels titulars grogs d’aquesta premsa i mai no contrasten allò que s’empassen gola avall de manera sistemàtica.

2. La metàfora de l’ocell: emotiva però buida

■ La història de l’ocell que porta aigua per apagar un incendi és poètica, però no ofereix cap solució al conflicte. Guardiola crida a no restar passius, però no explica que un estat sobirà com Israel té dret a defensar-se dels coets de Hamàs o dels atacs terroristes. Una metàfora no substitueix l’anàlisi. O què faria el Regne Unit o qualsevol altre estat occidental o, simplement, civilitzat i de dret, en un cas semblant? Pensar en ocells amb vocació de bombers i deixar-se destruir?

■ Aquesta faula potser connecta amb el cor, però ignora la realitat: Hamàs és una organització islamonazi que busca la destrucció d’Israel igual que els seus veïns àrabs que li van declarar les guerres (sis!) des del mateix moment de la seva constitució, el 1948.

■ Guardiola no pot demanar pau sense reconèixer que hi ha un agressor, Hamàs, i que és l’estat de dret israelià qui es defensa. Els jueus d’Israel —igual que els catalans— saben que no es pot negociar amb qui els vol morts.

■ En lloc de metàfores, l’entrenador bagenc hauria d’estudiar la història de l’Estat d’Israel i de la nació jueva, una nació mil·lenària que lluita fa segles per seguir viva, que lluita per la vida. Centra’t en el futbol, Pep, l'entorn en què ets un geni de veres i deixa de fer el ridícul i de fer seguidisme per ensabonar les fortunes que et mantenen a primera línia professional i econòmica. Clars i catalans, estimat i admirat Guardiola.

3. El 7 d’octubre i Hamàs: la història que Guardiola “sembla” que ignora

■ Lamentablement, al llarg del seu discurs Guardiola no va esmentar ni un bri de l’atac terrorista del 7 d’octubre de 2023, quan Hamàs va assassinar 1.200 persones innocents, incloent nens i avis —molts dels quals van ser cremats i esquarterats— i en va segrestar 251 més.

■ Tal com dic més amunt i tornant al símil del futbol, sense aquest context, el seu discurs sembla un partit jugat només a la segona meitat. Israel no lluita contra Gaza, sinó contra un enemic islamonazi que vol la seva destrucció. I això ho hauria de tenir clar no solament Guardiola sinó la gran majoria del món Occidental, per parlar del món civilitzat que, precisament, aquest islamofeixisme pretén ocupar, destruir i transformar en terra d’Alà (o dels globalistes per fer nous esclaus de manera majoritària). I això sembla que Guardiola, tot i cridar a no adormir-se, ho desconeix. Per què, “cal no restar passius” davant de què o de quin perill vols dir, Pep? Ho saps? Diria que no.

■ Parlar de nens morts a Gaza (donant dades de Hamàs) sense reconèixer ni citar els milers de míssils de curt abast llançats per Hamàs des de 2005 o la cúpula de ferro que Israel va haver d’habilitar per protegir la seva població civil d’aquests atacs terroristes és injust. Guardiola, com a català universal, hauria d’entendre que un poble que lluita per sobreviure no pot abaixar la mai guàrdia. I menys davant d’actes terroristes. Els mitjans interessats ja sabem que això no ho expliquen (perquè cobren per no fer-ho i al damunt dir la mentida contraria), però ell pot informar-se tant com desitgi perquè té possibilitats i eines al seu abast, la qual cosa sembla ser que no fa.

■ Sense dades sobre Hamàs, Guardiola i tot aquell que articuli aquesta mena de discurs dels lloros impensants, cau en tòpics que alimenten la propaganda antisemita. Israel defensa la vida, mentre Hamàs glorifica la mort. Per això, abans de parlar i que les seves paraules tinguin repercussió mundial, hauria d’estudiar i així no faria el ridícul com un Sergio Ramos qualsevol.

4. Un idealisme que no aborda la realitat

■ Pep Guardiola defensa l’amor a la vida i la cura del veí, cert, però no parla en cap moment dels nens israelians segrestats, assassinats i brutalment mutilats com els petits i la mare de la família Bibas, que ja són tot un símbol del nou Holocaust, ni de la resta de segrestats i de les famílies devastades pels atacs de Hamàs. El seu discurs és unilateral, com si només hi hagués víctimes d’un costat, i aquesta ja és la primera mentida. La pau requereix justícia, no només sentimentalisme apòcrif i a conveniència de qui paga el sopar.

5. Un error d’un líder amb influència

■ Pep Guardiola és un líder esportiu a nivell mundial, amb milions de seguidors que escolten i reflexionen cada paraula seva. I el seu discurs a Manchester va ser una oportunitat per fer reflexionar molta gent, però el seu parlament es va quedar en emoció sense substància. Com a periodista i analista crec que els líders en general han de parlar amb rigor, no amb tòpics que segurament i vist l’entorn, són pura manipulació i prou. Per això Guardiola hauria de ser conscient del pes de les seves paraules.

6. La guerra justa d’Israel

■ Cal que Guardiola es conscienciï de tot el context i que, si vol defensar el dret a la vida dels nens de Gaza (i dels israelians torturats i esquarterats pels terroristes palestins), defensi la vida amb dades constatables i no només amb metàfores. Israel no mata per plaer; lluita per sobreviure com ho faria Espanya o com ho fa Ucraïna. El sisè manament de Moises diu “No assassinaràs”, no “No matis”. A la guerra, matar l’agressor és obligatori, ètic i moral, com fa Israel contra Hamàs, una organització islamonazi que usa escuts humans i glorifica la mort. I Guardiola, que no és cap taujà, hauria d’entendre aquesta diferència i que la desproporció en la guerra no existeix. Israel té menys soldats i diners que el gruix de tots els seus enemics, però guanya perquè estima la vida i hi posa valor. I perquè si perdés només una guerra, perdria l'existència i s'extingiria com els palestins (filisteus) històrics. Però sembla que Guardiola no sap (o no vol recordar) aquesta realitat abans de parlar de Gaza.

7. Per acabar: Pep, estima la veritat com estimes Catalunya
■ Personalment admiro la trajectòria de Pep Guardiola, com a futbolista, com a català  i com a líder, però el seu discurs sobre Gaza va ser una espifiada en què la seva veritable saviesa, el futbol, va quedar fora de joc pertot perquè una immensa mar d’estrupidesa i curtor (interessada o no) va inundar la sala acadèmica amb la ignorància supina més demencial i crassa perquè, a més, el conferenciant no va defensar una cosa bàsica en l’esport i en la vida: la veritat que havia d’haver defensat amb el mateix cor implacable i la decisió amb què defensa Catalunya.

■ Els catalans, sovint molt mancats de llibertat i justícia, sabem que aquests dos conceptes contemplats en els drets humans requereixen dades fiables per ser defensats i aplicats, no tòpics de barra de bar. Si vols parlar de pau, Pep Guardiola, primer condemna els crims terroristes de Hamàs i després analitza les accions d’Israel. I fes-ho amb el cap fred. Analitza les accions i reaccions d’avui i les de l’Israel independent que David Ben-Gurion va proclamar en una biblioteca de Tel-Aviv fa 77 anys, el 14 de maig del 1948, any en què tots els seus veïns li van declarar la guerra pel sol fet d’haver esdevingut un estat independent i sobirà més, tot i que l’Estat d’Israel havia estat una decisió meditada i votada favorablement per la Societat de Nacions i aplicada a través del Mandat Britànic de Palestina. I a quants nens palestins havia matat l’Israel inexistent fins aleshores per rebre aquesta reacció brutal i massiva conjunta l’endemà mateix de la seva independència? Jo t’ho explicaré Josep Guardiola: a cap. A cap. Que la força, la justícia, el rigor i la intel·ligència t’acompanyin més que fins ara.