Pot una societat que es vol lliure i igualitària permetre la normalització d’un símbol arcaic com el vel islàmic que representa la submissió femenina?

 

Catalunya perd bous i esquelles amb el parrac de la vergonya

Catalunya està sent desmantellada. No lentament. No accidentalment. Sinó a través de polítiques deliberades, sabotatge cultural i decadència institucional. La imatge d'una nació pròspera i estable ara és només un miratge. Darrere hi ha la desintegració econòmica, la caiguda de les taxes de natalitat, la rèmora estatal espanyola, el col·lapse psicològic massiu i una classe política inadequada per a la supervivència, i molt menys per al lideratge. Però aquesta no és només una història catalana. El que està passant a Catalunya no és aïllat. És el canari dins la mina de carbó per a tot el món occidental. Una nació rica en recursos, tradició i estabilitat està sent metòdicament buidada i emplenada per una substitució demogràfica genocida que sembla que només uns pocs volem aturar i que encara menys ho fan des de les instàncies polítiques, en aquest cas i al Parlament de Catalunya, Aliança Catalana, Sílvia Orriols i Rosa Maria Soberana: la resta, tot i veure el desastre que arriba sense aturador, amaguen el cap sota l’ala i segueixen mirant cap a les pròpies butxaques que emplenen els globalistes que perpetren en els governs estatal i autonòmic en el que descaradament és una guerra ideològica en què avui les nacions i els seus defensors perden pertot. El mateix pla que s'està aplicant a la resta de la Unió Europea, Gran Bretanya, Canadà i més enllà. I si poden trencar Catalunya definitivament, ens poden trencar directament a nosaltres com ja ho estan fent imposant-nos directament i indirecta aquest parrac lamentable que en ple segle XXI és el parrac de la vergonya, la qual cosa també pensen molts dels que avui callen i assenteixen de manera vergonyosa perquè els convé per alguna cosa o altra. És a dir, que en aquest cas i a aquest pas, a Catalunya aviat no li quedaran ni bous ni esquelles.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 26-5-25

■Dilluns sitgetà envoltat de calma i bon oratge. Matí assolellat i propici per endinsar-se navegant lentament en la mar turquesa i encalmada del litoral del Garraf. Cel mig enteranyinat que ajuda a que la temperatura es mantingui suau i que no ascendeixi a la que en aquestes dates de final del cinquè mes de l’any és habitual arran d’aquesta bella costa. Dedins estant, visual de la terra catalana, preciosa, que culmina al fons amb el campanar de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de la Blanca Subur i el nucli sitgetà al seu voltant. Dia relaxant i en el pensament abocat en aquells reis medievals que ens van fer grans com a imperis o nacions, com Carlemany o Jaume I,  que en els seus respectius regnats ja van foragitar els sarraïns de les nostres terres i d’altres perquè, mil o mil cinc-cents anys enrere, ja representaven un perill social, cultural i d’una religió que ja amenaçava en posar el jou i l’esclavisme a tota la societat catalana i europea d’aleshores. I fins avui, que la imbecil·litat i l'estupidesa humana —que sempre rebroten— els ha tornat a obrir el pas a tot Occident, com si això fos només una fotesa. I resulta que quan una part de la societat occidental adverteix sobre el retorn i fort assentament de la xacra islàmica en terres judeocristianes, és titllada de racista, feixista i d’alarmista. Encara no sabem quina lluita ens espera: només ens ho podrien explicar aquells monarques que van aconseguir alliberar les nostres nacions. Quantes misèries i que perjudicials per a la pròpia existència, les humanes. I d’això escriuré avui.

1.    La falsedat i la hipocresia de la majoria del Parlament de Catalunya

■ Una moció de censura fallida al Parlament ha tornat a situar el debat sobre el vel islàmic al centre de l’escenari polític català. Aliança Catalana, amb només dues diputades, ha posat damunt la taula una qüestió que incomoda: pot una societat que es vol lliure i igualitària permetre la normalització d’un símbol arcaic com el vel islàmic que representa la submissió femenina? L’establishment polític s’ha apressat a respondre amb un “no” rotund... a la moció, no al problema. Amb l’excusa de la llibertat religiosa i cultural, s’ha tornat a tapar un debat que fa dècades que bull a tot Europa. Mentrestant, l’única veu clara, la de Sílvia Orriols, ha tornat a ser acusada d’extremista per aquells que callen davant l’opressió. Però el debat tornarà, perquè no es pot construir una societat digna si la por de denunciar obvietats ens paralitza.

2.    El Parlament se'n renta les mans: la moció contra el vel cau

■ No hi va haver sorpresa. La moció presentada per Aliança Catalana per prohibir les diverses formes del vel islàmic va ser rebutjada per la gran majoria de l’hemicicle. Només Vox i el PP hi van votar a favor, i ho van fer no pas perquè comparteixin valors amb Orriols, sinó pel seu conegut rebuig a l’islam. La resta de partits —PSC, ERC, Junts, Comuns i CUP— van votar en contra, atrinxerats en el discurs de la diversitat, la llibertat religiosa i la seva particular manera de ser antifeixistes amb els que no ho són. Però cal dir-ho alt i clar: cap d’aquests partits va ser capaç de refutar el fons del debat i es van limitar a desacreditar-ne l’origen.

■ És significatiu que aquells que pretenen confondre l’independentisme veritable d’Aliança Catalana i de la diputada Orriols amb l’espanyolisme de Vox i PP siguin els mateixos que callen quan es tracta de protegir les vexacions a les dones, en aquest cas les musulmanes, ho reconeguin elles o no. Orriols no defensa el rebuig al vel islàmic i a altres imposicions foranes per motius racials ni religiosos: defensa la llibertat individual, la igualtat de drets i una identitat catalana lliure de submissió patriarcal disfressada de tradició.

3.    Junts, atrapats entre la por i la contradicció

■ Junts per Catalunya, empès per les enquestes que apunten a una pèrdua de votants en benefici d'Aliança Catalana, va fer una pirueta ideològica d’última hora. Va proposar, amb la boca petita, prohibir el burca i el nicab als espais públics i el vel islàmic a les escoles. Però se’ls veu tant el llautó que queda ben al descobert que tot això no ho van fer per convicció, sinó per càlcul electoral. La mateixa formació que fa pocs mesos titllava de racista Aliança Catalana quan posava el mateix tema sobre la taula, ara intenta apropiar-se'n amb una ambigüitat que frega el ridícul.

■ Sílvia Orriols, des de la tribuna del Parlament, no va perdre l’ocasió d’evidenciar la incoherència. “Benvinguts a l’extrema dreta”, va ironitzar, davant uns diputats incòmodes. Junts, per la seva banda, va replicar amb un discurs farcit de frases buides sobre cohesió social i drets dels menors. Però la pregunta clau continua sense resposta: per què ara sí? Si el vel és discriminatori, ho és des de fa moltes dècades. I si no ho és, per què ara aquests arribistes hereus de Pujol el volen prohibir parcialment? Alguna resposta coherent? De moment, cap ni una. Vergonya.

4.    Europa ja ha obert el camí: la llibertat no és submissió

■ El debat sobre el vel no és exclusiu de Catalunya. Fa anys que a França, Bèlgica, Dinamarca, Alemanya o els Països Baixos es legisla des de la premissa que la llibertat religiosa no pot ser excusa per tolerar pràctiques discriminatòries. A França, l’estat laic va decidir fa dues dècades que cap símbol religiós imposat pot tenir cabuda a les escoles públiques. Altres països han seguit camins similars, i molts governs d’esquerres ho han defensat sense complexos. A Espanya i a la seva subordinada Catalunya de Vichy, òbviament, no

■ Perquè el vel no és només roba. És un símbol. És la visualització d’un sistema que imposa normes a la dona pel simple fet de ser-ho. És el record diari que la seva presència pública ha d’anar condicionada, matisada, sotmesa. I això no és llibertat. És submissió tolerada.

■ Dir que una dona pot escollir portar el vel és ignorar que moltes no poden escollir no portar-lo. Les pressions familiars, religioses i culturals actuen en silenci. No cal cap fuet. N’hi ha prou amb el pes de la vergonya, la por o l’exclusió. I no: la llibertat no és poder-se oprimir voluntàriament. Això no és triar. Això és resignar-se.

5.    On són les feministes?

■ És potser l’aspecte més lamentable de tot aquest debat: el silenci de les suposades feministes. Les de pancarta i quota. Les que fa una dècada s’alçaven contra qualsevol imposició sobre el cos de la dona. Les que denunciaven els tacons obligatoris a la feina o la cosificació publicitària. Ara callen. Ara dubten. Ara no gosen dir que el vel és un símbol patriarcal, perquè tenen por d’alinear-se amb qui no toca. Com si els valors depenguessin del carnet de partit.

■ La submissió no es respecta, es combat. I qui no ho fa, trenca amb dècades de lluita per la dignitat femenina. Avui, aquesta lluita exigeix tornar a posar el focus sobre els barris, les escoles, els espais públics on cada dia desenes de nenes i adolescents aprenen que el seu cos ha d’estar tapat, que mirar als ulls és impúdic, que ser dona implica obeir. Això no és cultura: és dominació.

6.    De Carlemany a Jaume I: la memòria històrica que incomoda

■ No és la primera vegada que Catalunya afronta l’impacte de l’Islam sobre la seva cultura i la seva llibertat. Carlemany, al segle VIII, va alliberar una bona part dels territoris catalans de la dominació musulmana. I Jaume I, al segle XIII, va culminar aquesta tasca amb l’expulsió dels sarraïns de Mallorca i València. I pels que no ho sàpiguen o pels que ho volen ignorar de manera premeditada, aquella lluita no era religiosa: era política, cultural i civilitzadora. Es tractava de defensar una manera de viure, una identitat.

■ Ara, vuit segles després, no es tracta d’emprendre cap croada. Es tracta, simplement, de tenir la dignitat de defensar allò que defineix la nostra societat: igualtat, llibertat, respecte mutu. El més que perjudicial i pervers multiculturalisme no pot convertir-se en excusa per permetre desigualtats estructurals. Els drets humans no es poden modular segons la cultura d’origen. I la submissió de la dona no pot ser mai un dret a protegir.

7.    Per acabar: un debat que tornarà

■ Aquest no és de cap manera el termini del debat. Tornarà. I quan ho faci, serà més gran, més urgent i esperem que més valent. Perquè la llibertat no és fer el que es vol, sinó poder triar amb dignitat. I això, avui, a Catalunya, està començant a no passar. I ho erradicarem quan el nefast Parlament actual (o l’ens que el substitueixi) deixi de banda els càlculs i afronti la realitat amb claredat moral i social de veres.

■ Dir que el vel és submissió no és xenofòbia sinó llibertat i crida a la justícia. I és memòria. És no trair aquelles dones que van lluitar perquè cap més no hagués de caminar pel carrer amagada, en silenci i abaixant la mirada al pas d’un home. Si avui cal tornar a parlar-ne, fem-ho. Amb respecte, sí. Però també amb coratge. I amb la convicció que els drets no es negocien. Es defensen. I els que els defensem i ho fem sense amagar-nos precisament som aquells que lluitem de veres contra el feixisme, en aquest cas contra el feixisme de la imposició del parrac de la vergonya, que també és el de les vexacions a la llibertat de les persones i a la sobirania i idiosincràsia dels pobles occidentals.