La premsa com a enemic: quan el poder mediàtic al servei del polític no
tolera ser qüestionat
Ahir escrivia en aquestes mateixes pàgines que el poder polític de Brussel·les,
és a dir, el de la Unió Europea, sota la batuta de personatges tan sinistres
com la naziwokecristiana Ursula von der Leyen, “està perpetrant una
manipulació sistemàtica de la història, els valors i fins i tot les identitats
genètiques dels pobles europeus”, ara amb epicentre en la societat de la qual
prové, l’alemanya. Però aquesta
societat, la societat alemanya —ho remarcava ahir—, la més perjudicada de tot
Europa per dretes i esquerres en els darrers 100 anys, està despertant
inexorablement. Ara l’objectiu de Von der Leyen i de la màfia globalista a la
qual serveix fidelment el govern alemany és I l’AfD
d’Alice Weidel. Perquè lidera els sondejos d’intenció de vot amb un 19-21%,
tal com va passar a Itàlia amb Giorgia Meloni, ho reitero, avui més ambaixadora
d’Europa davant els EUA que qualsevol buròcrata de la UE. Però, quan a més de
la confrontació entre els manipuladors woke de la criminal globalització i
eliminació dels trets identitaris dels pobles europeus i occidentals, el món,
la ciutadania perjudicada per aquesta màfia s’enfronta als seus lacais del
poder mediàtic, la cosa s’agreuja perquè el mal fa metàstasi. I contra això a
què m’enfronto fa anys, avui n’he reviscut una escena amb tres companys “alineats”
en mitjans de comunicació al servei de Vichy que no citaré perquè la trobada
era personal i la situació, també. En acabar el canvi d’impressions he vist
clar un cop més el per què mai no he estat director general de res ni he tingut
cap responsabilitat executiva en cap mitjà, ja que els guardians de “les falses
essències” a vendre i per difondre les quals cobren morterades, ja se n’han
guardat sempre. I ho dic orgullós i trist pels companys que sí, que s’han venut
i es venen per un plat de macarrons, la majoria de vegades mal cuinats. I això
és molt trist perquè, suposadament i tal com deia Hans-Dietrich
Genscher, que va ser Vicecanceller d’Alemania, “el periodisme és l’artilleria
de la llibertat”, o si més no ho hauria de ser, i no pas de l’enredada
general.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 2-5-25
■ Dissabte sitgetà amb esmorzar tranquil en un bar emblemàtic del centre de
Sitges en què comparteixo taula amb la meva amiga sitgetana i tres excompanys
periodistes amb qui he treballat i als quals conec fa molts anys. Conversa
sobre els orígens familiars de la meva amiga (els avis paterns eren alemanys)
i, evidentment, tracte de l’actualitat amb una directa verbal d’un dels
companys cap a mi, el més afí a les estructures polítiques del Vichy actual tot
i ser un exconvergent de llibre d’aquells que han tingut càrrecs i paguetes llargues.
Cadascú fa la seva tria: la meva mai no va passar de la redacció, tot i que, de
vegades, com tots, vaig haver de demanar “caritat” per obtenir un lloc digne;
sobretot al principi. Conversa que ha anat pujant de to perquè m’han dit que
havien llegit el meu article d’ahir i amb el contingut del qual, “òbviament”
discrepaven. La cosa s’anava escalfant perquè a cada retret els meus arguments,
sempre molt estudiats i reflexionats, podien més i ho havien d’admetre. Els companys,
com tots els periodistes que només es mullen per interès crematístic, i encara,
en petit comitè et donen la raó sobre temes que no es poden agafar per enlloc
com la immigració exacerbada, l’espanyolisme recalcitrant amb el vist-i-plau
dels més “independentistes” (dit sorneguerament, és clar!) convergents o
esquerranosos (de la CUP no cal ni parlar-ne perquè allà les idees no
existeixen: només la destrucció social) o el wokisme seguidista dels
globalistes perquè és evident i innegable a la intel·ligència, però no davant
el xec o la pagueta de cada final de mes. Quin fàstic, de veres. Un d’aquesta
mena (que també havia estat polític tot i que un periodista mai no hauria de
ser polític, segons el meu parer) una vegada, ja fa molts anys, en parlar-li de
dignitat professional i personal em va reblar: “la dignitat de què serveix,
Santi? Es pot menjar, no oi? Amb la dignitat es pot anar de vacances a la
Polinèsia, no oi? Amb la dignitat et pots comprar un pis, no oi? Amb la
dignitat tens un cotxe de 70.000 euros, no oi?”. Bé, tot això —i més— que ell
encara té i jo no, sortosament. I ho dic de veres. Acabats d’esmorzar i amb la
pau signada gràcies a la mediació femenina (quin gran poder pertot tenen les fèmines,
més si són intel·ligents!), hem tornat a la pau del passeig a peu fins a casa,
a l’altra punta de la façana marítima i encara m’he indignat més quan, en tota
mena de diaris i pamflets oficialistes de tot Europa, hi he vist reiterats els
atacs a Weidel i a l’AfD per part de signants com els tres amb qui acabava de
compartir esmorzar. En valencià els més planers dirien: “pa cagar-se i no
torcar-se”. Doncs, això. I avui em ve de gust de parlar clar i català de
periodisme i de periodistes, que és allò que més m’estimo després del meu fill,
el meu país i el Barça, per aquest ordre. Som-hi!
1.
La premsa alineada
i els seus periodistes servils
■ La premsa servil, la de Vichy a la nostra Catalunya
i l’arribista a la resta del món, defensa els atacs a la gent que vota
lliurement allò que vota perquè ho vol votar. La premsa que serveix el poder de
l’establishment, aquell que obre les portes a
terroristes i salafistes sense control perquè el seu objectiu és
comandar-los, esprémer-los i manipular-los en benefici propi al preu destruir
les democràcies occidentals que tanta sang i suor han costat d’edificar, aquesta
premsa desinformadora es suma a la confrontació contra els que no pensem igual
i ho fem amb criteri propi. I els mitjans de manipulació (abans dits de
comunicació) venuts des de fa anys a aquests poders per tal d’enriquir-se
empresarialment i personal, poden dir el que vulguin, editorialitzar a tant
el metre tants metres de redactats com vulguin i bramar mentides als quatre
vents, tantes com els vingui de gust, que finalment només seran això:
mentides que tothom, els primers ells, sap que ho són. Però, esclar, qui
és el primer de dir que el rei va despullat? Qui s’hi atreveix, sense posar en
perill la caseta de Vaqueira, la casa de Begur o el pis de propietat a Sarrià, l’Eixample
o a Sant Cugat? No! Cap d’ells.
■ Són tots
aquests dits “periodistes” —que de professionals de la informació en son igual
que els terroristes de Hamas que moren matant i diuen ser periodistes per així
convertir en víctimes els agressors palestins—, que ens volen fer passar bou
per bèstia grossa quan ens expliquen les irrealitats que els han encarregat
narrar —que si són certes en un 30% ja ho son molt— s’ofenen i es trenquen
els vestits quan algú amb arguments els desmunta la història fil per randa, com
honestament he de dir que faig jo. I que, per això mateix, avui, els gossos balders
m’han bordat i al final els he fet callar. Perquè, tal com deia el meu estimat
pare, la veritat té tota la força del món. I aquests i les seves castes
se saben, ells solets, mentiders pertot. I, en el cas de Catalunya, ho són,
molts d’ells, des dels temps del primer mentider, el primer virrei “Español del año” de l'ABC (el “ja sóc aquí” no comptava per a res més que per desvirtuar i
espanyolitzar la institució), fins el darrer, el mentider “ministre del 155”,
passant per tota la resta de vividors titelles ocupants de la poltrona de Sant
Jaume (EPD, aquell gran nostre Rei Català dit així i que tenia bemolls per lluitar i sinceritat d’amor
patrici constatada en els seus guanys, que van ser molts, la gran majoria dels quals avui en mans dels castellans, de qui no va ser mai rei).
2.
Quan el poder mediàtic alineat
amb el poder no tolera ser qüestionat
■ La llibertat de premsa és un dels pilars
fonamentals de qualsevol democràcia. Però de tant en tant, des de l'arsenal
presidencial, aquest pilar es torna blanc. Els presidents de tots els colors
polítics, des de democràcies sòlides fins a règims dèbils o autoritaris, han
comprat la premsa perquè no suporten ser qüestionats, la qual cosa li passa
exactament a aquesta premsa servil i subvencionada avui: que no suporta ser
qüestionada pels que encara diem la veritat perquè ja no és realment premsa
sinó estructura de poder intoxicador.
■ És trist però cert, que tot un president dels Estats
Units d’Amèrica (EUA) visqués en pròpia carn les misèries que contra ell
perpetraven els mitjans “progressistes” del seu país. I va passar. I encara
passa, tot i que la malaltia és a les acaballes per falta de suport, sobretot
de suport econòmic públic. Per això, aquest president, Donald Trump, el més
afectat fins avui per aquestes campanyes pseudo periodístiques lamentables a
preu pactat (altra cosa van ser afers com el de Nixon i el cas Watergate,
que va ser periodisme d’or que va destapar conspiracions verídiques amb
resultats tangibles) ja va batejar els mitjans de comunicació com "enemic
del poble" precisament perquè, ell mateix, en ser elegit president per
àmplia votació popular el 2016, ja en va ser la víctima principal des del
teatre dels titellaires demòcrates del tàndem Clinton-Obama.
■ Els atacs no
sempre són els mateixos. Alguns són parladors: desqualificació,
estigmatització, ironia violenta, tot publicat en columnes i editorials a sou.
Altres són estructurals: carpetes, operacions, espionatge del no res o fins i
tot judicialització del poder o de l’objectiu a atacar, si cal, amb proves
fabricades. I a Catalunya i a Espanya d’això en tenim grans exemples. Perquè els
pagaments són bons i els pseudoperiodistes se’n fan mestres, ni que sovint les
cagades siguin monumentals i aleshores s’amaguen i callen, com alguns “famosets”
coneguts i ex amics meus. Però tots comparteixen el mateix objectiu: deslegitimar
qui puja en vots i és un perill per l’establishment que els paga.
■ I darrere d'aquests atacs encarregats i interessats per allò de conservar les menjadores, generalment públiques, hi ha alguna cosa més profunda: la necessitat política de crear un enemic a la qual aquests mal dits periodistes fan un gran servei en base al no res o directament a la falsedat i la niciesa de qui els llegeix, que també són molts enters. En contextos de crisi o desgast, molts governs opten per polaritzar. Construir un "ells o ell, o ella!" per enfortir el "nosaltres". Els “constitucionalistes”, o els “defensors d’Ucraïna”, o els “protectors dels més febles, començant pels immigrants i els refugiats”, els “independentistes” (de les seves butxaques i poltrones o els que des de l’esquerra woke diuen “que erradicaran la pobresa” (i clar, es refereixen a la seva pròpia). Mentides! Tot grans falsedats que la gent s’empassa a través dels mitjans subvencionats, cada dia i a cada TN, fil per randa. Vanguardies, Vilawokes, Nacionals, Nacions Digitals (que no serveixen la catalana) Móns, Directes i pamflets com l’Ara, el Periódico, el Público, el País o altres caguerades mediàtiques, que en són el gran suport. Són la premsa acrítica, que amb la seva capacitat d'amplificar allò que el poder vol difondre, els ofereix el servei a canvi de diners negres directes, subvencions o publicitat: un objectiu relativament fàcil. Convertir el periodisme en un clown al seu servei, com passa a Catalunya amb tots els mitjans subvencionats o retribuïts indirectament o directa en negre, permet els presidents mostrar-se com a víctimes, com a lluitadors contra una suposada conspiració per part d’“ultradretans, feixistes o espanyolistes (segons alguns d’ells i segons qui ho digui) com Sílvia Orriols”. És una estratègia. I com cada estratègia, no busca veritats: busca el control absolut i deixa els periodistes de veres, aquells que intentem cada dia posar llum a la foscor, en l’apartheid mediàtic més evident. I el més fotut és que això ho sap tothom. I tothom calla perquè prefereixen les mentides guarnides de més mentides (i calers) que la realitat que podria portar les societats a ser millors, més lliures, més intel·ligents i menys manipulades. Trist. Molt trist. Mentre The Guardian (2024) plora per la “diversitat” i etiqueta Weidel de “nazi”, calla quan els barris de Londres s’enfonsen en la delinqüència migratòria. Aquesta és la seva llibertat de premsa: aplaudir el caos mentre demonitzen qui defensa la sobirania. I Orriols, a Catalunya, i Weidel a Alemanya, són les seves víctimes, però molts dels lectors també ho saben bé qui menteix. I tot i saber-ho, callen, que encara és més greu.
■ El més inquietant no és només l'atac en si
mateix, sinó la defensa automàtica que reben aquests atacs. Cada vegada que un
president va contra algú per tal o qual cosa, aquesta premsa sembla una legió
de militants que justifica l'atropellament. No importa si hi ha insults,
persecució, falses acusacions o censura: tot és relatiu sota la pancarta oficialista
i d’editorial unificat del "ens ataquen perquè nosaltres som els que
estem fent les coses bé". El fanatisme esborra matisos i converteix la
crítica en traïció, malgrat estar especificada en lletres o de viva veu i
publicada i reiterada. I així, el poder queda impune.
■ I d'això, la
majoria no se n’adonen (els periodistes amb ofici i que som periodistes, sí, rotundament
que ens n’adonem). Perquè el cert és que només hi ha una línia fina, molt fina,
entre la potència que no accepta qüestionaments i el poder que comença a operar
en la foscor i mitjançant la “innocència” de la premsa, a priori “objectiva”.
Quan un mitjà, un periodista, un director a les ordres d’un president
assenyalen un objectiu, humà o ideològic, no ho fan per debatre idees: ho fan
per advertir la resta. Per marcar qui ha de ser jutjat. Per demostrar
que qui no s'agenolla serà aixafat. Oi, pallassos subvencionadets catalans? (amb
un titolet de merda penjat a la paret de casa o del despatx que hi diu “Llicenciat
en Ciències de la Informació”, signat: el Borbó. O de vegades ni això.
■ La història,
i més la nostra, demostra que cada vegada que un govern es pensava que era el
propietari de la veritat absoluta, acabava xocant amb fets. I el periodisme —el
de veres, no tota aquesta escòria a què em refereixo en aquest article— amb
tots els seus defectes, continua sent la manera més incòmoda i necessària de passar
comptes al poder i denunciar-ne els desgavells de tota mena. Perquè qui paga la
festa som els que paguem impostos. Els que els paguem de veres, no com els
capatassos de Vichy, alguns
dels quals en el seu dia se’n van escapar.
No es tracta
de defensar els periodistes com a sants. Però els periodistes han de ser
periodistes, no cucs arrossegats i arribistes com passa en la majoria dels que
exerceixen de tals en el nostre país. Es tracta d'entendre que sense preguntes
incòmodes (que no vol dir ni agressives, ni irrespectuoses ni de mala educació
sinó clares, diàfanes per rebre respostes aclaridores en qualsevol tema), cap
democràcia és possible. Quan el president, sigui quin sigui el seu cognom,
converteix els periodistes que ho volen ser i que es neguen a ser premsa afí en
un enemic, està atacant un dret primordial de tota la ciutadania i de la
democràcia de la qual tant se’ls emplena la boca apòcrifament. I això és molt
més perillós del que sembla.
3. Tornant al cas de l’AfD i Alicia Weidel
■ Tal com explicavaen el meu article d’ahir, queda clar que l'Agència d'Espionatge Alemany (Oficina
Federal d’Alemanya per a la Protecció de la Constitució, BfV) treballa
per al govern en el poder, que és responsable de la migració massiva
il·legal, els índexs criminals creixents, els impostos més alts i els preus de
l'energia més elevats. I com que l'AfD és el partit més fort a les
enquestes ara, volen suprimir l'oposició i la llibertat d'expressió.
■ La decisió
d'Alemanya d'intensificar la vigilància de l'Alternativa per a Alemanya (AfD) fa
pudor d'excés autoritari. Bàsicament perquè etiquetar com a extremista
un partit que va aconseguir el segon lloc a les recents eleccions no és
democràcia; és un intent poc velat d'aixafar la dissidència. L'oposició
de l'AfD a les temeràries polítiques obertes de fronteres, que han inundat
Alemanya amb una immigració sense control, ressona en les veus de milions d'alemanys descontents i decebuts. Aquestes
polítiques, no l'AfD, són l'amenaça real, desestabilitzant les comunitats i
alimentant la delinqüència.
■ Als EUA,
l'administració Biden-Harris va defensar estratègies d'immigració
desastroses similars, deixant obertes les fronteres del país mentre
augmentava la delinqüència i les comunitats patien. Els demòcrates van
aplaudir aquest caos, acusant d'extremisme a qualsevol que s'hi oposava,
tal com ara l'establishment alemany té com a objectiu l'AfD. Aquesta hipocresia
exposa la seva por als moviments populistes que desafien el seu control del
poder. L'AfD, com el moviment MAGA, de Donald
Trump, parla dels ciutadans farts de les agendes elitistes que prioritzen
el globalisme per sobre de la sobirania nacional. I aquest castell de cartes,
tard o d’hora caurà i Alemanya vencerà. Per lògica i pes demogràfic,
sortosament i encara.
4. Per acabar
■ L'agència d'espionatge d'Alemanya, armada amb
eines ampliades per controlar un partit polític legítim, reflecteix i calca fil per randa l'estratègia dels demòcrates de les agències federals dels EUA contra els conservadors. Des de l'FBI
que apunta als pro-vida fins al DOJ que assetja els pares als consells
escolars, el full de ruta és clar: silenciar l'oposició titllant-la de
perillosa amb l'ajut impagable i ben pagat de la premsa arribista, que és la majoria. I Alemanya ha de revertir aquesta cursa insensata. Protegir
la democràcia significa respectar els votants, no espiar-los per rebutjar
polítiques fallides.
■ L'agenda
America First, del president Donald Trump, ha demostrat que
les fronteres fortes i la prioritat dels ciutadans funcionen. Ara, doncs, i posant
el seny pel davant, Alemanya n’hauria de prendre nota i aturar aquesta farsa
de vigilància pròpia de la GESTAPO. Perquè l'ascens de l'AfD reflecteix
una demanda de canvi, no d'extremisme. Els veritables radicals són aquells
que s'aferren a les fantasies de fronteres obertes mentre demonitzen la veu de
la gent, no ho oblidem. A Alemanya i arreu del món no democràtic.
