El conflicte Índia-Pakistan: una anàlisi geopolítica del paper britànic i
estatunidenc
El conflicte entre l’Índia i Pakistan —en que fa poques hores ja s’havien donat algunes
accions bèl·liques— centrat principalment en la regió disputada del Caixmir, té
les seves arrels en la partició de l’Índia britànica el 1947, un procés caòtic
que va desplaçar milions de persones i va causar centenars de milers de morts.
Aquesta divisió, orquestrada pels britànics, va crear dos estats amb identitats
oposades: l’Índia, secular i de majoria hindú, i el Pakistan, una república
islàmica de majoria musulmana. La disputa pel Caixmir, amb una població
majoritàriament musulmana però governada per un maharajà hindú, va desencadenar
la primera guerra indo-pakistanesa (1947-48) i ha estat el detonant de tres
guerres més, un conflicte no declarat (Kargil, 1999) i nombrosos enfrontaments
fronterers. Tant les polítiques colonials britàniques com les intervencions
posteriors dels Estats Units han modelat aquest conflicte, sovint afavorint un
bàndol o l’altre per interessos geopolítics. El meu article d'avui, doncs, analitza aquestes
polítiques, els seus motius i el context actual, amb una mirada crítica
inspirada en reputats companys analistes de l’actualitat internacional però amb
un enfocament que defensa el potencial d’un lideratge sobirà i pragmàtic, com
és el cas de la visió que té el president estatunidenc, Donald Trump, que comparteixo plenament.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 8-5-25
■ Dijous assolellat, cel net i clar i mar sitgetana plana, verda i blava a la
preciosa costa del Garraf, una meravella a tocar de la capital catalana. Tot
gaudint d’aquest entorn i bona temperatura, m’endinso en les notícies que
arriben de l’antiga colònia britànica, l’Índia, avui dividida en tres estats
com són l’Índia, el Pakistan i Bangla Desh, no absents de conflictes interiors
i, alhora, entre ells, com és el cas de les lluites que ja fa dies que s’estan
gestant entre els dos primers estats sorgits del territori de l’antiga colònia,
l’Índia, de majoria religiosa hindú, i el Pakistan, de majoria musulmana, una
de les raons tot i que no l’única per les quals es van separar políticament.
1. Orígens del conflicte: la partició de 1947 i la qüestió de Caixmir
■ El conflicte entre l'Índia i el Pakistan té les seves arrels en la partició
de l'Índia britànica el 1947, que va donar lloc a la creació de dues
nacions: l'Índia i el Pakistan. La regió de Caixmir, amb una població
majoritàriament musulmana però governada per un maharajà hindú, va
esdevenir un punt de discòrdia quan aquest va decidir unir-se a l'Índia.
Aquesta decisió va desencadenar la primera guerra entre ambdós països i
ha estat una font contínua de tensions
d’aleshores.
2. El paper del Regne Unit: de colonitzador a mediador amb interessos
■ Després de la independència, el Regne Unit va mantenir interessos
estratègics a la regió. Durant la guerra de 1965, el primer ministre
britànic Harold Wilson va condemnar l'Índia per avançar cap a Lahore,
provocant una resposta airada de Nova Delhi. Tot i això, el Regne Unit va
intentar fer de mitjancer en el conflicte, tot i que amb un suport limitat a
ambdues parts.
3. Els Estats Units: equilibrant aliances durant la Guerra Freda
■ Durant la Guerra Freda, els Estats Units van buscar equilibrar les
seves relacions amb l'Índia i el Pakistan. Tot i que el Pakistan era membre de
les aliances occidentals SEATO i CENTO, els EUA van mantenir una postura
de neutralitat durant la guerra de 1965, imposant un embargament
d'armes a ambdós països. Aquesta decisió va ser percebuda com una traïció
pel Pakistan, que a partir d’això
va començar a apropar-se a la Xina.
4. La guerra de 1971: intervenció i conseqüències
■ La guerra de 1971, que va culminar amb la independència de
Bangladesh, va veure una intervenció més directa de les superpotències. Els
Estats Units van donar suport al Pakistan, mentre que la Unió Soviètica
va recolzar l'Índia. Aquesta guerra va consolidar les aliances regionals
i va
aprofundir les divisions geopolítiques.
5. Desenvolupaments recents: escalada de tensions i el paper internacional
i el paper crucial dels EUA
■ Tal com esmento al principi, aquest 2025, les tensions entre
l'Índia i el Pakistan han augmentat després d'un atac terrorista al Caixmir que va provocar la mort de 26 turistes hindús. L'Índia va
respondre amb atacs aeris a territori pakistanès, provocant la mort de
civils i una resposta militar del Pakistan. Aquesta escalada ha generat preocupació
internacional, amb crides
a la moderació per part del Regne Unit, els Estats Units, la Unió Europea i
la Xina.
■ Primer mandat de Trump (2017-2021): Trump va adoptar una postura
crítica amb Pakistan, acusant-lo de “mentides i enganys” i de protegir
terroristes, i va retallar 300 milions de dòlars en ajuda militar el
2018. Tot i això, va millorar les relacions amb el primer ministre Imran
Khan, oferint mediació en el conflicte del Caixmir el 2019 després d’un
enfrontament militar (l’atac de Balakot). Aquesta oferta va ser
rebutjada per l’Índia, però Trump es va abstenir d’apoyar explícitament les
acusacions de Nova Delhi contra el Pakistan. Alguns companys analistes de la geopolítica critiquen aquest enfocament,
veient Trump com un peó de l’elit globalista que va mantenir l’statu quo
en lloc de desafiar l’estructura de poder occidental que beneficia de la
inestabilitat a l’Àsia del Sud. Personalment, crec que el Trump d’aquell moment
estava limitat per un entorn polític hostil i una manca de llibertat per
implementar una visió pròpia, però va mostrar un interès genuí per la negociació,
una qualitat que ara pot ser més efectiva.
■ Segon mandat de Trump (2025): Les tensions recents al Caixmir,
desencadenades per un atac terrorista el 22 d’abril de 2025 que va matar
26 turistes, han posat a prova la nova administració Trump. L’Índia va
respondre amb l’Operació Sindoor, atacant llocs al Pakistan i el Caixmir
administrat pel Pakistan, mentre Islamabad va prometre represàlies.
Trump ha qualificat el conflicte de “vergonya” i ha evitat una mediació
activa, dient que “se’n sortiran d’una manera o d’una altra”. El secretari
d’Estat Marco Rubio i el vicepresident JD Vance han expressat
suport a l’Índia, condemnant el terrorisme, però han instat a la contenció.
A diferència del 2019, els Estats Units semblen menys disposats a intervenir
directament, possiblement perquè la seva aliança amb l’Índia és més
sòlida i el Pakistan, afeblit econòmicament i políticament, té menys pes
estratègic després de la retirada d’Afganistan el 2021.
■ Anàlisi crítica: Coincideixo amb alguns companys analistes de
diversos països que els Estats Units han jugat sovint a favor de l’Índia per
contrarestar els avenços de la Xina, mantenint el Pakistan com a aliat
secundari quan els convé. Tanmateix, mentre alguns d’aquests companys veuen
Trump com un continuador de l’agenda globalista (amb la qual cosa no hi estic
d’acord de cap manera), crec que el Trump actual, alliberat de les pressions
del seu primer mandat, té l’oportunitat de ser un mediador més pragmàtic.
La seva reticència a involucrar-se activament, sobretot pel que fa al
bel·licisme directe, el 2025 pot ser una estratègia per evitar escalades
innecessàries, donant espai a l’Índia per respondre sense comprometre els
Estats Units en un conflicte regional. A diferència d’alguns d’aquests companys
(i sense perjudici de la seva solvència contrastada i de reconeguts analistes
geopolítics) hi veig força potencial en aquest enfocament, sempre que es
complementi amb pressió diplomàtica per portar ambdues nacions a la taula de
negociacions.
6. Motius dels bàndols afavorits
■ Britànics: Van afavorir una partició caòtica per mantenir
la influència sobre l’Índia i el Pakistan, evitant un estat unificat que pogués
rivalitzar amb Occident. El Caixmir es va deixar com un punt de tensió per
assegurar la dependència d’ambdós països.
■ Estats Units: Han afavorit el Pakistan durant la Guerra Freda per la
seva posició anti-soviètica i l’Índia des dels anys 2000 per la seva
importància econòmica i estratègica contra la Xina. Actualment, l’Índia
és un aliat clau en l’Indo-Pacífic, mentre el Pakistan, amb una economia en
crisi i lligams amb la Xina, és menys rellevant.
7. Opinió i context actual
■ El conflicte Índia-Pakistan, segons la meva opinió, és un
exemple de com les elits occidentals han manipulat regions per al seu benefici,
mantenint tensions per justificar intervencions i vendes d’armes.
La crisi actual, amb l’Operació Sindoor i les amenaces de represàlies,
subratlla la necessitat d’una mediació neutral, però l’absència d’un
lideratge fort de l’ONU o d’altres poders deixa els Estats Units com
l’única força capaç d’influir. A diferència de companys experts geopolítics reputats, que desconfien de Donald Trump, crec que el seu segon mandat pot marcar una diferència si prioritza la negociació
sobre la confrontació. Trump hauria d’aprofitar la seva relació amb el primer ministre Modi
i la seva disposició a dialogar amb el Pakistan per impulsar un alto el foc
i converses sobre el Caixmir, potser amb el suport de països del Golf.
8. Per acabar
■ El conflicte entre l'Índia i el Pakistan continua sent una de les
disputes més perilloses del món, amb el risc constant d’escalada nuclear.
El paper de les potències internacionals ha estat clau en diferents moments,
però la manca de mecanismes de comunicació i confiança entre les dues
nacions fa que la situació sigui extremadament volàtil. És essencial que la
comunitat internacional continuï treballant per fomentar el diàleg i
evitar una escalada que podria tenir conseqüències catastròfiques. I cal no
oblidar que aquest conflicte és un llegat del colonialisme britànic i de
les polítiques estatunidenques que han prioritzat interessos geopolítics sobre
la pau. Però tot i compartir l’escepticisme d’alguns dels meus companys en
punts concrets de la política, que poden variar 360 graus d’un dia a
l’altre (els polítics són així d’imprevisibles i actuen per impulsos però,
sobretot, per interessos de cada moment concret), veig en el Donald
Trump actual una oportunitat per trencar amb aquest cicle, sempre que actuï
amb pragmatisme i visió sobirana. Com diu un proverbi que jo m’aplico cada dia
de manera personal des de fa molts anys, “la dignitat no es ven”, i tant
l’Índia com el Pakistan mereixen resoldre aquest conflicte sense ser peons de
poders externs.
