L’absència és un dolor sense forma: una taula buida, un telèfon silenciós, missatges sense resposta. Schopenhauer comprenia aquest patiment, sobretot en la vellesa

 

Schopenhauer, la saviesa de la vida i els valors de la soledat

El dia 15 faré 69 anys (Barcelona, 15 de maig de 1956) i avui, segurament de manera inconscient perquè en el següent aniversari tocaré la setantena, la qual cosa no és intranscendent de cap manera, deixaré de banda la meva anàlisi política i geopolítica que habitualment redacto gaudint de l’entusiasme de l’actualitat periodística contrastada per centrar-me en aquest article sobre la filosofia contemporània i constructiva del mestre Arthur Schopenhauer (1788, Gdansk, Polònia-1860, Frankfurt del Main, Alemanya) i m’endinsaré una mica en el seu mestratge i abordaré concretament el capítol “De la soledat i l’existència solitària” dels seus Aforismes sobre la saviesa de la vida, que estat llegint durant les darreres setmanes i que m’ha atret especialment per seu tractament de la soledat humana. La seva visió de la soledat com a refugi i del desaferrament com a llibertat ha captivat pensadors d’arreu. Josep Pla, en les seves “Notes disperses” (1969), confessava que llegir un gran autor és “obrir una finestra” per deixar entrar la claredat. Si jo, personalment, hagués conegut Schopenhauer, hauria admirat la seva lucidesa en defensar la soledat com un privilegi i la seva metàfora dels eriçons com a lliçó de dignitat. Aquesta reflexió explora de quina manera la soledat i el desaferrament són constructius, especialment en la darrera etapa de la vida, quan l’oblit ens convida a trobar pau interior.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 10-5-25

■ Dissabte tranquil i assolellat a la Bella Subur, en un matí plàcid i de “tirar boles” a l'espessa estora de gespa fresca del veí Club de Golf Terramar ben acompanyat de la meva jove i atlètica amiga que gaudeix, com jo, del celibat post matrimonial i de la cinquantena, no pas com jo que, tal com dic en el lid d’aquí a cinc dies arribaré a 69 anys, i d’una parella amiga seva que tots dos treballen en borsa i de qui he de patir les elucubracions de canvis, mercats de valors i altres conceptes que, sincerament, queden ben lluny del meu esperit romàntic i poètic d’home de lletres, malgrat ser conscient que, per a poder tenir un bon benestar social sense confiar en la Seguretat Social, cal saber-los jugar bé. I res, ben esmorzat i gaudint de l’airet marítim que entra per la vidriera entreoberta de la tribuna de la casa sitgetana, a tocar de l’aigua blavosa i, a hores d’ara encara neta per l’absència massiva de banyistes i visitants, repenso el llibre del mestre Schopenhauer que, molt possiblement, si visqués en aquests temps de barbàrie per l’invasió forana que corren a Alemanya (que és allà on va viure fins a la seva mort) i a la resta d’Occident, seria un fervent admirador -i segurament votant- de la defensora de la sobirania, les tradicions i les essències tedesques (i per aproximació, poloneses) Alice Weidel, tal com em passa a mi tot i no poder-la votar.

1. L’egoisme humà: Una veritat alliberadora

■ Arthur Schopenhauer afirmava que l’egoisme és la força primordial que mou els éssers humans, no per maldat, sinó per un instint natural de supervivència. Confiem en persones que ens deceben, creient que estaran al nostre costat, només per trobar-nos sols quan més les necessitem. La decepció, ens diu, no és un accident, sinó una conseqüència d’esperar massa. Quan dipositem expectatives en l’amabilitat, la gratitud o la lleialtat, construïm il·lusions que, quan es trenquen, causen dolor. Schopenhauer no era cínic, sinó realista: els gestos de bondat sovint amaguen interessos. Aquesta veritat incòmoda és, paradoxalment, alliberadora. Comprendre que l’egoisme és la norma ens protegeix de la traïció i l’oblit, sobretot a la vellesa, quan els llaços s’esvaeixen. Aquesta reflexió us farà molt de servei: esperar menys dels altres no és amargura, sinó una saviesa que alleugera el cor.

2. Els eriçons: La dansa de l’equilibri

■ La metàfora dels eriçons és una de les imatges més poderoses de Schopenhauer: busquen calor, però es punxen si s’acosten massa. El dolor els separa, el fred els uneix, i així descobreixen la “distància justa”, prou a prop per connectar, prou lluny per no fer-se mal. Aquesta al·legoria captura l’essència de les relacions humanes. Anhelem afecte i companyia, però la proximitat porta frecs: paraules descuidades, expectatives no complertes, malentesos. Schopenhauer ens convida a abandonar la fantasia d’una harmonia constant i a acceptar que les relacions requereixen límits. Estimar no és fusionar-se; respectar no és tolerar-ho tot. Una lliçó clau en la darrera etapa de la vida, quan aprenem a preservar la dignitat mantenint l’equilibri. La distància justa no és fredor, sinó una intel·ligència emocional que evita el sofriment innecessari, deia el filòsof polonès. 

3. La soledat: Un refugi per a l’esperit superior

■ En un món que exalta la companyia constant, Schopenhauer defensa la soledat com un privilegi dels esperits forts. Lluny de ser un càstig, és un espai de llibertat per reflexionar, conèixer-se i trobar pau interior. “Qui domina la seva pròpia companyia mai no restarà sol”, escrivia, destacant que la independència neix quan deixem de captar atenció. La soledat no és aïllament, sinó un retorn a un mateix, un silenci interior que reconforta. Per a l’individu superior, amb una riquesa espiritual, la soledat és el terreny on floreix el geni i la comprensió profunda, com deia Josep Pla quan lloava la lectura com a finestra oberta. En la vellesa, quan el món es torna sorollós i superficial, la soledat es converteix en un oasi. Abraçar la soledat és descobrir una serenitat que no depèn de ningú.

4. El desaferrament: La llibertat de no esperar

■ Schopenhauer ensenya que esperar reconeixement o reciprocitat és l’origen de la frustració. Oferim afecte o temps, però els altres, atrapats en els seus desigs, no sempre responen. Aquesta absència –una trucada que no arriba, un agraïment silenciós– pesa més que les paraules. El desaferrament no és fredor, sinó claredat: ningú no està obligat a satisfer les nostres esperances. Viure sense exigir és estimar sense deutes invisibles. A la vellesa, quan els llaços s’esvaeixen, el desaferrament esdevé una força constructiva, ensenyant-nos a trobar pau en nosaltres mateixos. Aquesta lliçó és alliberadora: actuar per virtut, sense buscar aplaudiments, ens dona control sobre el nostre benestar. Despertar la ment a través de desaferrar-se ens permet viure amb lleugeresa en un món pesat.

5. La tendresa madura: Una resistència serena

■ L’homenot polonès-alemany parlava d’una tendresa madura, una qualitat que neix després de conèixer la duresa de la vida. Ser tendre no és ingenuïtat, sinó valentia: és triar la serenitat després de decepcions i oblits. En un món d’indiferència i egoisme, mantenir la calma davant la provocació és una resistència emocional. El savi, per a Schopenhauer, preserva la pau interior sense caure en l’odi. Aquesta tendresa sap quan retirar-se en silenci, protegint la integritat. En la darrera etapa de la vida, quan els conflictes perden sentit, aquesta rebel·lió silenciosa defensa el que hi ha de delicat en nosaltres. Josep Pla, que trobava pau en la soledat del Mas Pla, a Llofriu, segurament també —en llegir Schopenhauer— va constatar en aquesta tendresa un reflex de la saviesa. Aquesta idea és de molt servei: ser tendre en un món brutal no és debilitat, sinó força.

6. La comparació: Un verí que ens roba la pau

■ El filòsof de Gdansk advertia que comparar-nos amb els altres és un autosabotatge que ens roba la pau. Mesurem les nostres vides pels èxits o afectes dels altres, creant insatisfacció. La mirada externa, alimentada per la vanitat, ens fa sentir insuficients. En la vellesa, quan els triomfs passen a segon pla, la comparació es torna encara més tòxica. Schopenhauer ens recorda que la felicitat no depèn del que ens falta, sinó del que tenim, i només la trobem mirant cap endins. Viure sense comparacions és una llibertat que ens retorna la dignitat, especialment quan el temps ens ensenya què és essencial.

7. L’absència silenciosa: Una oportunitat de retorn

■ L’absència és un dolor sense forma: una taula buida, un telèfon silenciós, missatges sense resposta. Schopenhauer comprenia aquest patiment, sobretot en la vellesa, quan els llaços es debiliten i l’oblit arriba sense malícia, fruit de l’egoisme natural. Però ens convida a veure l’absència com un senyal, no un càstig. Retirar-se amb dignitat i omplir el silenci amb la pròpia presència és un acte de llibertat. En la darrera etapa de la vida, l’absència dels altres pot ser una oportunitat per redescobrir-nos, com Josep Pla trobava consol en la lectura i el silenci. Perquè l’absència no és un buit, sinó un espai per a la pau interior.

8. Cada dia, una petita vida

■ Schopenhauer veia cada dia com una petita vida, amb el seu naixement, maduresa i final. Despertar-se és néixer, un moment tranquil és la plenitud, dormir és una mort serena. Aquesta visió ens fa més atents al present. En la vellesa, quan el temps sembla fugir, valorar els moments senzills –un cafè, un silenci, una tasca ben feta– és viure amb consciència. Schopenhauer no prometia felicitat eterna, sinó pauses de pau enmig del dolor. La vida es mesura per la presència amb què vivim cada instant, especialment quan aprenem a viure amb lleugeresa.

9. Per acabar

■ Us convido a endinsar-vos en la filosofia d’Arthur Schopenhauer, que us farà servei i us despertarà la ment. Com Josep Pla, que trobava claredat en els grans autors, veig en Schopenhauer una guia per a la darrera etapa de la vida: acceptar l’egoisme humà, abraçar la soledat, practicar el desaferrament, i viure cada dia com si fos una petita existència. I ho dic convençut que en un món d’absències silencioses, la soledat no és un buit sinó un refugi en què la pau interior i la dignitat floreixen. Espero que aquesta reflexió d’un home que ja ha acumulat molts coneixements pertot (malgrat que no tants com hauria desitjat) us inspiri a viure amb lucidesa i serenitat i, sobretot, a seguir pensant i a ser crítics i desaferrats dels que us volen convèncer de falsos dogmes i històries de fades, sempre en favor i profit seu, naturalment i per cert.