Aquest matí de dimecres m’he dedicat a fer una excursió pels indrets barcelonins en què acostumava a passar temps durant la meva adolescència i joventut

 

Avui, dia personal i de records amb inici en el darrer fiasco del traïdor Puigdemont

Generalment escric sobre política o sobre l’estat geopolític del planeta, de qui en aquest païset d’enredadors i enredats ens aixeca la camisa i a qui acusen de tot i més per dir les veritats que els miserables processistes com Puigdemont i la seva caterva de cretins post pujolistes amb sous milionaris (alguns dels quals tan xoriços com el mateix patriarca evasor de l’impost de successions que ens va obligar a pagar a la resta de “no privilegiats” com ell) ens intenten fer empassar tant si com no (la qual cosa aconsegueixen amb la majoria però no amb els que pensen, com jo, que pensen, literalment, com ho faig jo, vull dir) amb l’ajut de tots els mitjans de manipulació pay per view de Vichy que no expliquen una sola veritat ni volent. En fi, vergonya aliena de tot aquest ramat de miserables vividors que em produeixen un fàstic inenarrable i en què la darrera desfeta ha estat la tancada de porta del PP a l’indignament fugit Puigdemont, al qual i a partir de la guerra contra el català d’aquests franquistes a qui hagués donat suport pròximament per seguir surant, no li queda més remei que segurament precipitar-se al pou amb Sánchez. Ara, doncs, ja no podrà ni tan sols pressionar ni seguir fent xantatge al PSOE, que tots sabem per on es passa el xantatge del gran traïdor a Catalunya d'aquell nefast 2017. I els socialistes segueixen rient perquè saben que ara la seva posició s'ha debilitat i que no té més sortida que continuar confiant en Pedro Sánchez. I així ens va a la resta, de rebot. Per això acabaré la crònica política de l’actualitat aquí i m’endinsaré en la meva història, que és la que més gaudeixo, en definitiva.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 28-5-25

1.    Retrobar carrers, llocs i records

■Aquest matí de dimecres m’he dedicat a fer una excursió pels indrets barcelonins en què acostumava a passar temps durant la meva adolescència i joventut. Tot i que alguns com el carrer de l’Hospital, a tocar de la Plaça de Sant Agustí, i la part alta del carrer de Bailèn, a tocar de la Travessera de Gràcia, eren llocs habituals també durant la infantesa perquè, respectivament, allà hi havia les cases dels avis materns i paterns, em vull centrar en zones i llocs en què em trobava amb els meus amics, anava a fer-hi un cafè o a comprar, entre altres activitats quotidianes. He sortit de casa, d’Esplugues (en què hi passo aquesta setmana pre estival allunyat i enyorat de Sitges perquè tinc activitats al centre), i el meravellós (i rapidíssim) TRAM m’ha deixat al cor de Francesc Macià, a tocar de Catalunya Ràdio, en què vaig treballar dos anys (1985-1987) quan encara era una emissora en què s’hi feia periodisme de qualitat i programes interessants d’opinió com els dels Barnils, Monzó, Vendrell amb col·laboradors com Ferran Torrent, Quim Soler i altres cracs de l’època que en caure la fosca ens solíem trobar a l’Universal o al Mas i Mas, antic Saló de Tè Temporada, just al davant del famós local del carrer Marià Cubí, 44, desaparegut el 2021 i que dècades enrere havia encabit la cooperativa Flor de Maig de Galvany. Recordo l’indret i els meus anys a Catalunya Ràdio a les ordres de Josep Cuní, aleshores cap de programes i presentador del Matí de Catalunya Ràdio, que en aquell moment es deia Sense Cadenes. Faig volar la imaginació i entro a la plaça Llongueras, just darrere de Catalunya Ràdio, en què a setze o disset anys freqüentava perquè allà hi havia una de les meves zones d’oci, amb les discoteques Don Chufo i Metamorfosis (Meta), situades a la mateixa plaça, o el Bacarrà, al carrer Borí i Fontestà, just al darrere de la plaça de Joan Llongueras.

2.    La meva acadèmia Granés

■ Del 1972 al 1975 (i abans d’anar a fer la mili el 1976) vaig cursar els estudis de batxillerat a la Acadèmia Granés, del Passatge de la Concepció, 15 de Barcelona, centre en què arribaven nois de tot Catalunya qui havíem interromput els nostres estudis per diverses causes. Jo ho havia fet a 14 anys perquè en el Col·legi Sant Pau de Falset en que havia cursat els estudis primaris a partir del segon nivell només es podia estudiar formació professional de mecànica, fusteria o electricitat. I aquest no era el meu desig, per la qual cosa el meu pare, emprenyat, em va dir que en acabar el curs “a treballar” a casa, en el negoci de cafeteria i restauració familiar que els meus progenitors tenien a la capital del Priorat. Al cap d’un any i mig, i cansat de fer aquella feina, vaig demanar al pare de poder estudiar de nou i va buscar l’alternativa de cursar el batxillerat superior a la Acadèmia Granés, ja que en principi em va matricular als Escolapis de Sarrià però com que per haver-ho deixat durant dos anys el primer any no vaig poder seguir el fort nivell acadèmic que demanaven, em va matricular en el lloc en què eren més “tolerants” en les repeticions i els repassos. Pagant, Sant Pere canta, diuen. El cert és que allà vaig aconseguir el títol i també el COU (Curs d’Orientació Universitària) i l’accés a la Facultat de Periodisme. Sense pressa i sense estrès, tot sigui dit. I avui, en baixar per la Diagonal caminant i gaudint de la ciutat —després d’observar l’existent Bar Sandor, a la plaça Francesc Macià i el local en què hi havia La Oca, una mica més avall a l’altra banda i amb cantonada amb el carrer d’Urgell— i rememorar dies força feliços compartits en aquells locals, he baixat per Rambla de Catalunya i en passar pel Passatge de la Concepció, he recordat aquells dies d’estudis feliços, ja de jove de 17 anys, a la Granés, en què valdria la pena fer-ne un petit historial que deixaré per una altra ocasió. Dies meravellosos en tots els aspectes.

■ L'Espanya del desarrollismo entrava en la dècada dels 70 amb més de dos milions d'analfabets i amb menys de 200.000 estudiants en el que avui anomenaríem sistema universitari. Fa 55 anys, en plena canícula estival es va aprovar la llei general d'educació del 1970. Una llei que era conscient que venia a substituir després de 113 anys la llei Moyano i a regular tot el sistema educatiu des de l’etapa maternal fins al doctorat. Com qualsevol altra llei, presentava clarobscurs, entre els quals citaré la regulació de l’ensenyament maternal, el preescolar, l’educació general bàsica i el batxillerat, i va integrar a la universitat els estudis superiors dispersos fins llavors en diversos ministeris, cosa que va possibilitar la creació de noves universitats. Va implantar els cicles en el sistema universitari: diplomatures, llicenciatures (arquitectura, enginyeria) i el doctorat. Va fer una aposta seriosa —potser per primera vegada a l’estat espanyol— per l’educació professional a l’introduir-la en el sistema ordinari, aquella a la qual, tal com dic abans, jo vaig renunciar perquè el periodisme ja m’estirava de valent i era allà on volia especular. Una llei que, cal reconèixer que va aconseguir l’escolarització i va obrir les portes de la universitat a tots els ciutadans.

3.    Passeig de Gràcia avall

■ Després de remirar una vegada més l’Acadèmia Granés (molt concorreguda d’alumnat, per cert) he passat al Passeig de Gràcia i he rememorat aquelles botigues (algunes ja inexistents) en què la meva tieta em portava a comprar-me roba ben bonica. No tenia fills i em dedicava moltes atencions, tot i la garreperia del seu marit (el meu tiet militar i andalús) que sempre intentava controlar en què es gastava els diners malgrat ser uns milionaris sense fills. Sort que els garrepes som els catalans, sempre pensava ja aleshores. En fi. Can Gonzalo Comella, Gales, Can Furest i altres botigues de peces de qualitat i molt ben confeccionades que em queien dibuixades, en l’aleshores ja cos format de més d'un metre vuitanta-quatre d’alçària. Només li puc donar les gràcies, a la desapareguda tieta Joana Capellera, gràcies a la qual una bona època de la meva vida vaig vestir amb molta elegància. Final del Passeig de Gràcia i entrada pel Carrer de Casp. Observo aquella Ràdio Barcelona en què hi vaig viure tants dies de fórmules musicals de 40 Principales i de bones companyonies, algunes de les quals, amb el temps, van deixar de ser bones i també companyonies. Cal explicar-ho, cert, tot i que tampoc no ampliaré detalls perquè això queda en el meu arxiu personal reservat a la intimitat i als més íntims; tampoc no cal fer llenya de tots els miserables del periodisme, oi?

4.    La Rambla, records d’infantesa i de la història paterna i materna

■ Deixat enrere el Passeig de Gràcia i la seva rodalia, torno a la Rambla de Catalunya i passo pel davant del número 10, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, un altre ens amb qui en un temps preterit vaig dipositar la meva confiança professional i d’assistència a tota mena d’activitats i que avui no m’atreu per res, perquè, com em passa amb els mitjans del sistema, considero que aquesta és una altra crosta d’aquest mateix sistema. Una altra vergonya per una professió que hauria de ser la capdavantera en llibertat i de destapar porqueries de tota mena, i que, lluny d’això, ajuden a tapar i tergiversar els problemes a què s’enfronta el país perquè són nomenclatura i seguidisme de la política perversa que impera arreu del sistema, del globalisme que promulguen els senyors de la guerra mediàtica i els interessos woke. Un altre fiasco social que empastifa els bons periodistes, que són apartats al màxim només per dir veritats i per destapar mentides i corrupteles com la DGAIA, la immigració o la falsa fam de Gaza, per citar alguns dels despropòsits més flagrants i fastigosos de tots aquests ens com el Col·legi de Periodistes de Catalunya que s’alineen amb els titellaires dels fils socials i mediàtics i que recolzen la claveguera del poder, com també fa el lamentable Sindicat de Periodistes de Catalunya, entre altres associacions de premsa subvencionada. Penós, molt penós.

■ Entro a la Rambla i a la dreta hi veig les restes del que va ser el Bar Canaletes, lloc en què el meu progenitor va treballar uns quants anys perquè formava part dels establiments Sala, del propietari senyor Esteve Sala, que tenia molts diners i el costum de viatjar per tot el món i, en tornar a Barcelona, muntava un establiment (generalment situat a la Rambla) amb el nom del lloc en què havia pogut compartir sensacions, costums i cultura. I així va fundar el Moka, que encara existeix com a tal, el Canaletes, en honor a la font emblemàtica de la ciutat; el Baviera, una mica més avall a la dreta, en record de la zona alemanya que va tenir el goig de visitar cap als anys 30, i així l’Orient, l’Oro del Rihn (a la Rambla de Catalunya amb Gran Via, avui seu de la Cerveseria Ciudad Condal), l’Euskadi (després rebatejat Navarra pel franquisme) al Passeig de Gràcia amb Casp i la Granja Royal (en què també hi va treballar la meva tieta quan era soltera). Records increïbles que culminen en la Cocteleria Boadas, a l'entrada del Carrer Tallers,  establiment del qual en va ser primer barman i previ pas a fer-se càrrec com encarregat d’un petit restaurant del Passeig de Sant Joan cantonada amb Rosselló anomenat Cadí, que va ser on va conèixer la meva mare que n’era la caixera i abans que a l’abril del 1958 marxessin a establir-se a Falset just quan jo tenia gairebé dos anys i em vaig quedar a Barcelona amb els avis. La història completa de la família, vaja.

5.    Per acabar

■ Poso termini al meu recorregut històric al carrer de l’Hospital 95, en la que era la casa dels meus avis materns. Un edifici ja molt alt aleshores en què els meus joves avis Pere i Paula hi van llogar un pis que va veure néixer la meva mare i la meva tieta Conxita, dos anys més jove. Tot un recorregut que quan era amb els iaios feia gairebé cada dia amb la meva àvia, que em portava a comprar a la Boqueria, que és a tocar, i a jugar als jardinets de l’Antic Hospital de la Santa Creu, avui seu de la Biblioteca de Catalunya en què també hi vaig passar moltes tardes fent recerca quan era estudiant de periodisme i de ciència política. Un entorn que m’ha fet venir molta tristesa perquè he recordat que aquell barri era com la Gràcia que va veure néixer el meu pare (carrer de Verdi amb Astúries) en què la gent saludava les àvies pel carrer perquè tots els veïns es coneixien i eren, no una família però sí una comunitat de persones amb els mateixos costums, cultura, llengua (la catalana, naturalment) i interessos. Dos llocs entranyables que avui són un cau d’immigració, delinqüència i merda pertot (així de clar i català) que em fan caure la cara de vergonya. I amb això poso el punt final.