Puigdemont, "paràsit", "fas pena", "dimiteix"... són alguns dels adjectius adreçats al fugat de Waterloo després del seu lamentable episodi amb el cul del pa Bimbo

 

Del Compromís de Casp al cul del pa Bimbo de Puigdemont: la farsa pujolista entronitzada en el ridícul

Tal com us deia en el meu article d’ahir, aquest país pateix la decadència del pujolisme, i Carles Puigdemont, l’invent dels Pujol, n’és la prova més ridícula. Aquesta setmana, el líder de Junts ha fet el paperot discutint amb Unai Sordo, secretari general de CCOO, per un tuit sobre el pa Bimbo, acabant amb receptes de ChatGPTT que han fet riure mig internet. Jo mateix vaig veure néixer aquesta farsa el 2011, quan Oriol Pujol, fill de Jordi Pujol, va presentar Carles Puigdemont com la “panacea sobiranista” en un esmorzar a l'Hotel Ritz de Barcelona. Avui, el que es va fer dir president legítim fins i tot quan ja feia temps que no ho era, és un deliri en caiguda lliure i una paròdia de si mateix, envoltat de palmeros com el seu secretari general, Jordi Turull o la multimilitant i processista incombustible Pilar Rahola. Aquest és el declivi absolut d’un home i d’un partit que van arribar a enganyar tot el país i que segueixen venent mentides mentre Catalunya i els catalans en patim les conseqüències de tota manera, començant per l'econòmica i acabant per la política. Carles Puigdemont ha fet el ridícul amb un intent fallit de respondre Unai Sordo, líder de Comissions Obreres. El sindicalista havia qualificat Junts com “més inútil que l’última llesca del pa Bimbo”, després del vot negatiu del partit a la reducció de la jornada laboral. En lloc de callar o contraatacar amb arguments sòlids, l'expresident va decidir contestar amb un dels seus tuits llargs i cada vegada més patètics. El tuit de Puigdemont culminava amb una frase d’esperpent: "El xat GPT m'acaba de facilitar la feina... i em dóna fins a 6 receptes pel cul del pa Bimbo". Això no només va generar perplexitat sinó que va desencadenar una allau de respostes carregades d’ironia, burla i fins i tot penediment per haver-lo votat en el passat.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 11-5-25

■ Diumenge plàcid i molt assolellat a la Blanca Subur. Excursió en vaixell fins al davant mateix de Vilanova i conversa molt rica i agradable amb la meva amiga al voltant de l’article que vaig publicar dissabte sobre Schopenhauer. Arribada en un punt preciós del litoral en què es divisa el campanar sitgetà i també, als antípodes, la silueta de port vilanoví, lloc en què ens disposem a prendre el primer bany de la temporada. Aigua freda però molt neta i agradable. Estona de natació relaxant, tornada a bord i moments de prendre el sol ja bastant calent i molt gratificant que ens asseca la pell exposada al primer broncejat. Tornem cap al port del Club Nàutic de Sitges i passegem fins a casa amb aturada al Pic-Nic per fer una aperitiu abans del dinar, de la migdiada i de posar-me de nou davant l’ordinador per comentar aquesta nova riota del fugat de Waterloo, la vergonya del país i la burla de tot el món, especialment dels països que un dia es van independitzar dels seus opressors colonials com ara Irlanda o les Repúbliques Bàltiques, entre altres.           

1. Un tuit que fa vergonya aliena

■ Puigdemont ha tocat fons amb un tuit llarg i ridícul responent Unai Sordo, que va dir que Junts és “més inútil que l’última llesca del pa Bimbo” per votar contra la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores (vídeo d’Arnau Borràs 11-5-25). En lloc de callar, Puigdemont va interpretar-ho com un atac als treballadors de Bimbo, barrejant pobresa, pa de motlle, i acabant amb sis receptes de ChatGPT per aprofitar l’última llesca. Més de 200 respostes a X el titllen de “delirant”, “vergonyós” i “imbècil”, amb exvotants decebuts: “Em penedeixo d’haver-te votat”. Aquesta vergonya aliena és el mirall del seu declivi.

■ Entre els més de 200 comentaris rebuts, molts provenien d’antics votants o simpatitzants de Puigdemont. “Quina vergonya”, “fas el ridícul”, “em penedeixo d’haver-te votat” o “ens prens per imbècils” són només alguns dels exemples que mostren el deteriorament de la seva imatge pública. I el deliri no s’acaba aquí. Jordi Turull, secretari general de Junts, va voler sumar-se a l’òpera bufa amb un altre tuit sentimental: “Avui he passat per davant de la fàbrica de Bimbo. Tants bons records…”. El resultat? Una altra tanda de comentaris devastadors que qüestionen la seva utilitat i legitimitat política. La decadència de Junts ja no és opinió, és evidència.

2. La farsa pujolista: l’invent Puigdemont

■ La decadència de Puigdemont ve de lluny. El 2011, jo era al Ritz de Barcelona, convidat com a periodista a un esmorzar de Red Eléctrica durant la campanya municipal. Allà, Oriol Pujol, fill del corrupte Jordi Pujol, evasor de l’impost de successions (Alfons López Tena, El Món, 22-2-2025), va presentar Puigdemont, llavors candidat a l’alcaldia de Girona, com la “panacea” del sobiranisme. Va ser una mentida més del pujolisme, que va apartar el candidat Carles Mascort per imposar el seu “titella”. Aquesta manipulació, una més entre les múltiples malifetes dels Pujol, va culminar amb la farsa del fiasco processista, el 2017, quan Puigdemont va decidir no proclamar la independència enmig d’un teatre parlamentari amb mals actors multipartidistes tan farsants com ell, des de Carme Forcadell, la vergonyosa presidenta del Parlament d’aleshores, a la mesa, connivent mentre Puigdemont parlava d’una cosa i ells en certificaven altres: el gran engany processista del qual molts encara no s’han adonat a jutjar per com segueixen lloant pertot aquesta banda de mafiosos que han jugat amb els sentiments i els cors dels catalans. Després de la gran comèdia, i de no declarar la independència, el titella d'Amer va fugir com la rata covarda que és mentre traïa més de dos milions dels nostres.

3. “Palmeros” que alimenten el deliri

■ Com no podia ser d’altra manera, la processista Pilar Rahola també ha decidit posar-hi cullerada. En un article publicat en un dels pamflets subvencionats per Vichy, "El Nacional", intenta revestir de catalanisme la resposta de Puigdemont i carregar contra els sindicats espanyols. Però, des del primer al darrer català, tots sabem que fa molts anys que aquesta senyora, en realitat només fa de corista en aquest sainet lamentable que li deu reportar els corresponents guanys, perquè, en aquesta faràndula, de franc no hi actua ningú.

■ Rahola defensa Puigdemont acusant Sordo de menyspreu “atàvic” i atacant el sindicalisme espanyol com a ranci, inútil i poc català, en la qual cosa no va desencaminada del tot, però això no vol dir que, per ser així, es puguin justificar les carallotades perpetrades  per Puigdemont a tort i a dret, perquè no podem barrejar ous i caragols, tal com diuen a Menorca. Una fugida endavant que intenta tapar el ridícul “del seu amic” amb una dosi extra de victimisme pseudonacionalista subvencionat. Perquè el cert és que tots aquests paràsits, del primer a la darrera, ja no saben com justificar la seva existència política.

■ Puigdemont no està sol en el seu declivi. Envoltat de claca com Jordi Turull, secretari general de Junts, entre altres, viu en un deliri alimentat per aplaudiments cecs. Turull va piular al respecte: “caminant per Parets del Vallès, passo per la fàbrica de Bimbo, amb tants records”(ho vull reiterar), unint-se al ridícul de l’acudit de Sordo sobre la darrera llesca del pa Bimbo. Les respostes? “Paràsit”, “fas pena”, “dimiteix”. Aquesta colla de cucs llefiscosos no avisa Puigdemont dels seus errors, sinó que li riuen les gràcies, perpetuant la farsa processista. Aquesta reflexió us farà servei, segur, perquè sense crítica no hi ha redempció.

4. Per acabar: del Compromís de Casp al pa de motlle del reietó de Waterloo

■ Aquesta farsa no comença amb Puigdemont ni amb Pujol; ve de molt lluny. Des del Compromís de Casp i la traïció de Bernat de Gualbes, el 1412, passant per la desfeta constant dels nostres drets com a nació amb l’engany del 1714 com a crit d’una llibertat apòcrifa perquè allà, en aquella guerra entre dos reis aspirants al tron de la Villa y Corte castellana, a Catalunya només  s’hi discutien uns drets estatutaris més o menys amplis, i res més (no us enganyeu ni que no us enganyin més), fins arribar a aquesta colla de vividors que ens volen fer creure que són els nostres salvadors. I res més llunyà.

■ Catalunya no serà lliure mentre continuem confiant en els que l’han anat venent per engrunes i plats de llenties de l’altiplà castellà. Però cal remarcar que la decadència de Puigdemont i de Junts (i de tot el pujolisme) és una bona notícia: és el final d’un cicle nefast per a la majoria d’aquest poble (no pas per a ells, que han viscut i viuen sense treballar, perquè els que poden treballar i en saben, ja fa temps que s’hi dediquen). Segurament, tard o d’hora i amb les noves fornades de patriotes catalans amb els ulls i els sentits ben oberts, a imatge i semblança de l’alcaldessa i diputada Sívia Orriols, i amb una mica de sort, aquest serà el començament d’una nova etapa nacional catalana en què el catalanisme deixi de ser un espectacle de menyspreu aliè amb personatges grotescos de fira subvencionada per tornar a ser una lluita digna pels principis legítims d’aquesta nació, tal com en el seu dia ens va ensenyar (amb paraules i fets) l’únic president de la Generalitat que va portar Catalunya a la independència: Pau Claris.

Sílvia Orriols: “Després de dir-nos feixistes i fer pactes antidemocràtics contra nosaltres, @JuntsXCat redirigeix el discurs mirant cap a Aliança. A veure si és que no érem feixistes i només és que us fèiem nosa i competència”

 

Foto: ACN

La doble moral del pujolisme processisme: el gran peatge nacional català

Aquest país nostre viu una decepció generacional, i el pujolisme, amb la seva farsa de catalanisme, n’és el culpable des de fa gairebé mig segle. Jordi Pujol deixava prescriure l’impost de successions mentre parlava de “valors catalans”. Artur Mas caminava cap a “Ítaca” mentre signava pactes amb el PP d'Aznar. I els seus hereus, Junts, encara tenen la barra d’alliçonar-nos amb propostes com el “Padró Social” (que afavoreix abusos) perquè “cal afrontar el desafiament demogràfic amb mesures clares i garantir que tothom tingui protecció, sense fer cabal de les etiquetes que els posarien deixant clar que hem de mullar-nos i no mirar cap a una altra banda”, diuen sense despentinar-se, tot i que segueixen fidels al putaramonetisme del seu gran mestre, l’evasor d’impostos Pujol, i alhora demanen “prohibir l’empadronament a les persones que ocupin habitatges de manera il·legal”, en referència als okupes comuns (i l’adjectiu “comuns” no és casual!). Queda clar, doncs, que porten el coet al cul d’Aliança Catalana i s’han de rendir a les evidències.

Són molts exemples de la riota que ens han fet als catalans al llarg del darrer mig segle, aquests voltors desaprensius, una de les més importants l’explicava fa uns mesos, entre altres perles interessantíssimes, Alfons López Tena, posant sobre la taula clarament que el pujolisme sociològic va inflar el mite del 1714 per vendre’ns autonomia com a llibertat, mentre políticament ens collava a Madrid (El Món, 22/02/2025). Amb aquesta entradeta reflexió, intento que els qui encara no hi hàgiu arribat, obriu la ment i us desperteu de les mentides continuades amb què el pujolisme, avui convertit en processisme multicolor, fa mig segle que enreda i atura el país de manera continuada amb la seva doble moral, mentides, subterfugis i falsedats de tota mena sempre en favor propi i personal que ha portat el país a haver de pagar un peatge nacional sense parangó ni precedents històrics, intentant destruir o silenciar tot aquell que s’hi oposa o s’hi posa al davant com és ara el cas del partit de Sílvia Orriols, Aliança Catalana, a qui combaten com els pitjors enemics (que segurament, per ells ho són) deixant de banda els veritables enemics de la la nació amb qui tenen connivència continuada des de fa anys.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 11-5-25

■ Nit de dissabte sitgetà amb inspiració casolana per esbossar unes quantes idees al voltant d’un tuit de la presidenta d’Aliança Catalana i diputada al Parlament de Catalunya, Sílvia Orriols, en què diu “Després de dir-nos feixistes i fer pactes antidemocràtics contra nosaltres, @JuntsXCat redirigeix el discurs mirant cap a Aliança. A veure si és que no érem feixistes i només és que us fèiem nosa i competència...”. Doncs, sí, té tota la raó Sílvia Orriols, perquè és allò del ni mengen ni volen deixar menjar que resa aquell refrany castellà del gos de l’hortolà. Són gasòfia parasitària i cucs llefiscosos que només es preocupen de la seva menjadora fa anys i panys, no són patriotes, ni maulets, ni lluitadors per la catalanitat: només són del seu propi partit, cadascú del seu personal, perquè només miren la seva conveniència, la seva poltrona autonomista i com van augmentant el saldos del seus comptes corrents pagant els soferts catalans que cotitzen a l’Agència Tributària espanyola, per la qual recapten ells com els subalterns que són. I aquesta mena de claveguera política social no mereix cap vot més a les urnes, perquè, potser ja n’hi ha prou de mig segle més d’enganyifes després de 40 anys de franquisme precedits d’una desastrosa república del no res, sense cap ordre ni concert, no us sembla, catalanets? I tal com va dir el patriota Pau Claris dirigint-se al poble com a 94è president de la Generalitat (no el merdeta autonomista Prat de la Riba a qui l’altre merdeta autonomista Pujol tant enlaira perquè amb Pau Claris no podria haver fer ni de mosso de quadres), “què us falta, catalans, sinó la voluntat?”.    

1. Pujol: valors de cara a la galeria

■ Jordi Pujol ens venia “valors catalans” mentre amagava una herència a Andorra, evadint i deixant prescriure els impostos de successions durant 34 anys, tal com explica l’exdirigent convergent Alfons López Tena (El Món, 22/02/2025): Pujol, “defraudava impostos mentre predicava moral”. Les seves comissions eren un secret que tot el pujolisme sabia, un pujolisme que convertia la Generalitat en un niu de favors, tal com passa ara i no ha deixat de passar mai. El pujolisme va inflar el 1714 com a mite per fer-nos creure que l’autonomia era sobirania, mentre pactava amb Madrid. Aquesta doble moral va frenar l’independentisme real, perquè el pujolisme ha estat i encara és una màscara per mantenir sotmesos tots aquells que el votàvem encoratjats en què un dia ens alliberaria, com el Moisès català mentre feia de virrei espanyol i a la metròpoli el declaraven Español del Año.

2. Mas: cap a Ítaca mentre pactava amb el PP

■ Artur Mas parlava d’Ítaca i d’independència, però signava pactes amb el PP per aprovar pressupostos i acceptava retallades de Rajoy. Mentre ens venia somnis, negociava amb els que ens oprimien. La seva doble moral ha estat el gran peatge nacional a causa d'aquest processisme, que va prometre llibertat i independència política a través del titella Puigdemont, un altre fantasma que va intentar enredar tot el país i gairebé ho va aconseguir, però aquesta vegada el pujolisme no va poder rematar la jugada de manera impune i el castell de cartes va fer llenya. El titella Puigdemont va fugir com el covard que és després de renunciar a la proclamació de la independència de manera vergonyosa en un espectacle lamentable al Parlament de Catalunya després que més de dos milions de catalans haguéssim votat i guanyat un referèndum per golejada i amb moltes garrotades espanyoles de tota mena pel mig. Aquest pujolisme perdut, fracassat i a punt del traspàs, ara, encara ara, demana conformisme i pactar amb l'estat (dit pel mateix Pujol que segueix tirant aigua al vi de tot el país quan se'n va d’aquest món i ho fa seguint llepant el cul a Espanya, lloant la seva llengua i la seva força, com ha fet sempre, parlem clar). Ara és el moment d’enviar un clar missatge a tots aquests capsigranys que viuen de la menjadora del règim del 78 des del principi, molts dels quals amb hereus nascuts molt més tard que encara hi pasturen força bé. "Líders" que parlen alt i sovint pacten molt baix. Molt baix. No us votarem mai més. Dels patriotes, que som molts, no tornareu a tenir el nostre vot. Per dignitat i principis.  

3. Junts: hereus de la farsa

■ Aquesta entelèquia anomenada Junts, que no se sap ni què és més enllà que són la reproducció natural del miserable pujolisme, segueixen la mateixa línia. Ara callen i atorguen en molts camps proposats per les esquerres woke més ridícules, lamentables i contranatura. Ara proposen un “Padró Social” que, lluny d’ajudar els vulnerables, permet immigrants il·legals accedir al padró, sanitat i ajudes, afavorint, tal com queda clar i evident que fa molt temps que passa, delinqüència i robatoris arreu del país per part de molts d'aquests il·legals que se senten impunes. Però, alhora, aquests mateixos processistes pujolistes, volen competir amb Sílvia Orriols i amb els principis d’Aliança Catalana, un partit que vol tancar les portes de tota immigració il·legal com ho ha fet Giorgia Meloni a Itàlia, Viktor Orbán a Hongria o com ho vol implementar Alice Weidel a Alemanya en cas d’esdevenir presidenta. I no, no tots som extrema dreta (molts no som ni de dretes), no tots els partits sobiranistes europeus pertanyen a l’ultradreta, no, però sí que són defensors de la terra: no recordeu el “bon cop de falç, defensors de la terra?” Doncs, ara és l’hora, segadors! Ara és l’hora. L’hora de deixar de banda aquesta farsa que ens enreda amb la doble moral de qui diu “Catalunya primer” però manté polítiques que la perjudiquen igual que als seus ciutadans. Aquesta farsa és el preu de l’autonomisme pujolista processista que no té final. Perquè els hereus polítics de Pujol, els de Junts i els d'ERC i també de la CUP, ens venen somnis però a l'hora de la veritat ens lliuren traïcions. Només traïcions.

4. Socialistes i Comuns: malbaratament de recursos públics

■ Mentre Junts calla, els socialistes i Comuns a l’Ajuntament de Barcelona compren un edifici a l’Eixample de la capital de Catalunya destinat a lloguer social: 4,8 milions d’euros per 10 pisos de 90 m², a 342.857 € per pis, segons que ha publicat la premsa de Vichy en clau positiva. Això és habitatge social? Aquest malbaratament dels recursos públics, o sigui, dels nostres diners és una altra cara de l’autonomisme, on els partits es reparteixen el pastís mentre la gran majoria dels catalans anònims paguem religiosament els impostos que molts d'ells, com el mateix Pujol, clar i català, eviten liquidar. Progressistes i processistes, doncs jugant amb els nostres impostos i rient-se del poble.

5. Per acabar

■ Us convido a despertar d’aquesta farsa autonomista. Pujol defraudava mentre predicava i tenia connivència amb Espanya; Mas pactava amb els opressors i vivia molt bé del diner públic dels catalans, i Junts ven solucions que només creen problemes perquè són la cançó de l’enfadós. El pujolisme processisme, amb la seva doble moral, és el peatge que paguem per una Catalunya lligada a Madrid. Com diu López Tena, el 1714 va ser un mite per justificar l’autonomia, no la llibertat perquè el 1714, a Catalunya només es va lliurar una guerra que tan sols era una disputa per drets estatutaris en una contesa bèl·lica entre dos reis aspirants a la corona espanyola, no per cap independència ni cap llibertat del poble de Catalunya: i va guanyar un dels dos bàndols espanyols. "Tanto monta, monta tanto", diuen ells. O per què us penseu que els partits i entitats espanyolistes ofrenen flors al monument de Rafael de Casanova cada 11 de setembre? No ho heu pensat mai? Només trencant aquest conformisme recuperarem la dignitat. Que aquesta reflexió us inspiri a ser més crítics i a dir prou als miserables que ens venen i enganyen fa 613 anys, des del Compromís de Casp i Bernat de Gualbes, el primer traïdor de la nostra història escrita. Corria l'any 1412.