Macron, el gran valedor d’un utòpic i perillós estat palestí al
bell mig d'Israel
El president francès, Emmanuel Macron, ha anunciat que França reconeixerà l'Estat palestí el juny de 2025, coincidint amb una conferència internacional copresidida amb l'Aràbia Saudita. Aquesta iniciativa busca fomentar una dinàmica recíproca que encoratgi altres països de l'Orient Mitjà a reconèixer Israel. Macron ha subratllat que aquest moviment recolza tant els drets dels palestins com la seguretat d'Israel, denunciant explícitament la negativa d'Iran i Hamàs a reconèixer l'existència d'Israel, informa Reuters. Emmanuel Macron, doncs, intensifica el seu suport a la creació d’un estat palestí, una postura que ha generat fortes crítiques a Israel, entre la comunitat jueva internacional i per part del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu ja que, en una trucada recent, el president de França va instar el premier israelià a avançar cap a una solució de dos estats, ignorant de facto la realitat del terrorisme palestí liderat per Hamàs. Aquesta posició, vista com a ingènua per alguns, sembla desconnectada de la història d’atacs contra Israel i de l’absència de condemnes clares al terrorisme per part de líders palestins. Personalment, crec que la política de Macron reflecteix una visió elitista i globalista que amenaça la seguretat de l’Estat jueu mentre abandona França en la lluita amb els seus propis reptes interns, o sigui, la immigració i la cohesió social.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 16-4-25
■ Avui m’he dedicat a fer el turista per la meva ciutat,
Barcelona, allò que els barcelonins gairebé mai no fem tot i que jo ho he
portat a terme no pas com un holandès, un britànic o un nord americà que queden
bocabadats davant la Catedral, la Sagrada Família o el Parc Güell sinó com un
ciutadà que paga els seus impostos (inclosos els de successió, només faltaria, que
jo no soc "el gloriós patriota" Jordi Pujol i no tenia la clau de la caixa per deixar-los prescriure com va fer ell) i que els vol veure justificats. Ho he
fet, sobretot, amb esperit periodístic i crític i arran d’una publicació ahir a
X, l’antic twitter, del conegut d’anys, Santiago Espot, en què per dir,
simplement la veritat d’allò que passa als carrers del centre de la capital de
Catalunya i que jo també constato (i que tot el fals wokisme esquerranós de
casa bona vol normalitzar), és a dir, la imatge de la indigència amb carrets
robats del Mercadona i cartons a terra fent de llit instal·lada a molts punts
de l’eixample. Això és molta desventura per aquesta gent, cert, però que, en tot cas,
si algú ha de solucionar tal problema són aquells mateixos que no ho fan des de
les institucions i, que al damunt, encara criden oficialment més forans a fer
cap a la ciutat i a la seva rodalia perquè “la immigració enriquirà el país”,
diuen. Sí, sobretot com l’està enriquint avui.
■ Espot, doncs, conscient d’això que jo també
asseguro, va publicar un tuit amb un
vídeo que adjunto i va estar criminalitzat pertot i titllat (com fan amb
Sílvia Orriols fins i tot representants electes en seu parlamentària i els seus
periodistes llepaculs i mitjans subvencionats) de nazi,
racista, xenòfob i ultradretà com si, dir la veritat com jo repeteixo aquí,
fos sinònim de ser el dolent i, a més,
el culpable. Home, ja n’hi ha prou, oi? Reitero que tota la merda que li va caure
al damunt Espot per dir-ho va ser lamentable. Però, és clar, si ens adonem de
com som, resulta que precisament per això fa 613 anys que no timonegem el
nostre futur, per fets i maneres de ser com aquesta.
■ Els més estafadors (en tots els àmbits i aspectes) són
els enlairats, i en tenim clars exemples en els que han anat directament contra
el país, als quals sovint se’ls han posat catifes vermelles i s’ha massacrat
qui ha intentat destapar les seves barrabassades. Si dius que Pujol era un
corrupte, encara que n’aportis proves i testimonis, de seguida surten els miserables del “i tu més”
a tapar-li li les vergonyes. Si expliques que Puigdemont va ser un farsant al
servei d’Espanya que ens va enredar com a país (que va fer descarrilar) i com a
éssers intel·ligents, surt el tietam i els que cobren les paguetes i et colguen
a insults; si expliques que som una nació de covards i et remets a les proves,
et fan el buit i, si poden, et tallen el fuel. Es veu que aquesta és la solució
per ser un bon català: ser un seguidista, un “mascareta”, que diuen a Menorca,
i un hipòcrita llepafils (sovint sense ni tan sols parar la mà) que beus a
galet i al qual tothom lloa per imbècil, i prou. Així de clar.
■ Homes, homenots, homenets i cagabandúrries (de
menys a més i in crescendo) deien els meus grans quan jo era un nen: heus aquí
la mare dels ous, doncs. I després veus els seus tuits carregats de superioritat
moral, les seves sentències de mil homes de “tu calla” i les seves actituds
prepotents i de mirar pel damunt de l’espatlla quan resulta que rasques una
mica i constates que no han pencat en sa puta vida o s’han tret la carrera
copiant o pagant, entre altres misèries típiques dels taujans. I és aleshores
quan et felicites per haver aguantat sencer en un país ple de carallots,
inútils i lamentables envejosos com aquest durant tants anys. Un país en què
els vàlids marxen perquè no es poden desenvolupar entre tanta misèria o en què són
gairebé sempre i sistemàticament apartats, incloses persones d’alt rang que se
l’estimen i que desenvolupaven una bona tasca institucional que no va poder
arribar ni a donar fruits perquè els van rellevar de seguida, no fos que
despertessin consciències i fessin obrir ulls. I ho dic perquè en conec més d’un
i més de dos.
■ Però, “yo he venido aquí a hablar de mi libro”, que
deia aquell i avui, tal com explico en el lid, analitzaré el cagabandúrries
Macron, un, anava a dir Napoleó, però ja li agradaria tenir la grandesa de
Napoleó i, sobretot, la seva validesa política i de lideratge. Deixem-ho en un reietó antisemita
i un aprofitat de llibre, en què en aquesta Europeta Club d’Estats que va a en
orris n’abunden.
1.
Netanyahu
rebutja l’impuls de Macron per un estat palestí
■ En una
trucada telefònica recent, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va
expressar una oposició contundent a la proposta del president francès, Emmanuel
Macron, de reconèixer un estat palestí. Netanyahu va argumentar que aquest
estat, situat a pocs minuts de ciutats israelianes, es convertiria en un
“reducte del terrorisme iranià”, segons un comunicat de l’Oficina del Primer
Ministre (PMO). "Bibi" va recordar Macron que Israel va ser creat per una resolució
de l’ONU, però que això no implica cedir terreny a entitats que promouen la
seva destrucció. Aquesta postura reflecteix el sentiment majoritari a Israel, en què la por de nous atacs com els del 7 d’octubre de 2023 per part de Hamàs
segueix ben present.
2.
Macron i la
seva visió d’una “solució sense Hamàs”
■ Macron ha
defensat públicament una solució de dos estats, afirmant que França podria
reconèixer un estat palestí al juny de 2025 i que alguns països de l’Orient
Mitjà podrien fer el mateix amb Israel. En un missatge a X, va aclarir que
aquest estat palestí hauria d’existir “sense Hamàs”, una declaració que va
provocar una resposta contundent del fill de Netanyahu, Yair, qui va titllar la
idea de despropòsit. Els crítics d’Israel argumenten que Macron busca
equilibrar la pressió interna de comunitats musulmanes a França amb una postura
diplomàtica internacional, però els defensors d’Israel veuen aquesta proposta
com una “recompensa al terrorisme” que ignora l’educació antiisraeliana
promoguda per l’Autoritat Palestina (OAP Fatah).
3.
L’absència de
condemna palestina i la política de Macron
■ Netanyahu va
destacar durant la trucada que cap entitat palestina, incloent-hi OAP Fatah, ha condemnat els atacs de Hamàs del 7 d’octubre, que van causar més de mil morts civils. Va acusar OAP Fatah d’educar els seus
joves en l’odi cap a Israel i de recompensar econòmicament els autors
d’atemptats. Aquesta crítica subratlla la visió israeliana que qualsevol
concessió territorial, com les impulsades en el passat per líders com Jimmy
Carter o Bill Clinton, ha resultat en més violència en lloc de pau. Per a Israel i els seus partidaris, la insistència de Macron en un estat palestí sense abordar
aquestes qüestions fonamentals demostra una falta de comprensió de la realitat d'allò que passa des del mateix dia següent de la proclamació de l'Estat d'Israel, fa 77 anys.
4. França, un país en crisi segons els analistes
■ La postura
de Macron també s’ha d’entendre en el context intern francès, marcat per
tensions derivades de la immigració massiva i el descontentament amb polítiques
globalistes com el New Green Deal. Alguns analistes, especialment des de
sectors proisraelians, consideren que França està “perduda” en la seva
capacitat de respondre als reptes del segle XXI, amb un lideratge que prioritza
gestos simbòlics per guanyar suport electoral entre comunitats musulmanes.
Aquestes crítiques apunten a una suposada feblesa històrica de França, des de
la seva resposta als nazis fins a la gestió actual de l’islamisme radical, i
acusen Macron d’ignorar les lliçons de la història en favor d’una agenda
elitista.
5.
Israel i la
seva línia dura
■ Per a molts
a Israel, la història demostra que cedir territori, com a Gaza el 2005, només
ha empoderat grups com Hamàs. La política de Netanyahu, recolzada per una
majoria dels israelians, és clara: no hi ha lloc per a negociacions amb qui
busca l’eradicació d’Israel. Aquesta visió topa frontalment amb la de Macron,
que sembla creure en una coexistència possible sense abordar l’arrel del
conflicte: l’ideologia d’eliminació promoguda per Hamàs i tolerada, segons
Israel, per l'OAP Fatah. En aquest context, la trucada entre ambdós
líders no ha fet més que evidenciar la profunda fractura entre les visions de
seguretat israeliana i l’idealisme europeu absolutament influenciat i afectat per l'onada woke i el globalisme.
6.
Per acabar
■ La defensa
d’Israel no és només una qüestió geopolítica: és una qüestió de supervivència.
I cada vegada que líders globalistes com Emmanuel Macron es posen de perfil
davant el terrorisme islamista, o juguen amb la retòrica d’un “estat palestí
sense Hamàs” —una entelèquia absurda—, no fan més que posar en risc la
seguretat de tot Occident. El globalisme/wokisme actuals no defensen ni drets ni
llibertats, sinó que blanquegen règims i moviments que volen destruir qualsevol
rastre de civilització lliure. França n’és un exemple trist, cada cop més
submisa i desorientada, atrapada entre la correcció política i la por de perdre
el vot immigrant. Israel ni pot ni ha de cedir un sol pam als seus
enemics. L’existència mateixa de l’Estat jueu és una llum de dignitat i democràcia enmig de
la covardia generalitzada i el totalitarisme islamista i els seus tentacles, que van in crescendo cada dia que passa. I Europa —si vol sobreviure com a tal— faria bé de
prendre’n nota abans que sigui massa tard.
