Torneu immediatament les obres del MNAC a Sixena i deixeu de plorar
Ja n’hi ha prou de fer el ploricó i d’agafar-nos a excuses per retenir allò
que no és nostre. Les pintures murals de la sala capitular del monestir de
Sixena, que el MNAC guarda com si fossin el tresor dels templers, no són
catalanes. Ho ha deixat clar el Tribunal Suprem el 28 de maig de 2025: són de
Sixena, en dipòsit, i punt. Per què ens entossudim, doncs, a discutir el que és
inqüestionable? És hora de complir la llei espanyola (que de moment encara és
la que ens legisla a tots plegats) i tornar les obres immediatament, sense més
dilacions ni drames. Els arguments per retenir-les són tan febles com el
victimisme dels politiquets que, incapaços de tirar endavant la independència,
es dediquen a plorar per unes pintures que no ens pertanyen. Si es fan malbé?
Doncs mala sort: són coses que passen. I si l’Aragó no les sap cuidar? Que
s’espavilin. Nosaltres, mentrestant, omplim el MNAC d’art català, d’obres que
d’aquí a 100, 200, 300 anys seran indiscutiblement nostres. Prou de perdre el
temps amb una terra erma que viu ancorada en un passat oblidat i que, per molta
Corona d’Aragó i bandera quadribarrada que esgrimeixi, res té a veure amb
Catalunya, que és una altra nació des de fa més de mil anys. La resta, ja s’ho
faran.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 29-5-25
■ Dijous assolellat i segueixo passejant per Barcelona, fent recorreguts d’infantesa i
adolescència. Avui la meva amiga sitgetana i jo hem visitat plegats antics locals de
copes en què assistia habitualment quan algun dia feia campana a la Granés o
quan a la Facultat de Ciències de la Informació feien vagues per qualsevol
mosquit que passés per allà volant. En fi, així estem encara en aquest país. I
avui, aprofitant l’avinentesa del tema de l’article que ja tenia pensat des d’ahir,
com que amb la bella sitgetana experta en borsa hem parlat de coses antigues i
del MNAC, hem visitat el local que va ser el de La Enagua, al carrer Casanova entre Travessera i Diagonal; el que
acollia el Bobbys, de Diagonal amb Girona; Les Enfants Terribles,
un lloc increïble per ballar molt prop del London Bar, al xino; el Pastís,
el Zig Zag, el Boccacio, la Cova del Drac, el Xandri
i aturo perquè m’adono que coneixia més “garitos” que llibreries o biblioteques,
i, òbviament, més que esglésies, tot sigui dit. La meva amiga encara riu ara
tot i que, quan hem començat a parlar del MNAC, Sixena i els aragonesos i l’Aragó
s’ha indignat perquè una branca de la seva família materna és de la Franja, de
Tamarit de Llitera, exactament, i veu lamentable tota aquesta cohort soldadesca
oficialista contra Catalunya i contra tot allò que és català. Però vaja, he de
dir que la seva família, com a catalanoparlants aragonesos, ja s’han resignat a
aquesta mena de despropòsits castellanitzants per part del Gobierno de Aragón.
Em remarca: “els aragonesos van perdre la seva llengua aragonesa en favor del
castellà espanyol i ara es lamenten que Catalunya no solament no la va perdre [la llengua catalana] sinó que l’ha reforçat pertot, malgrat el deteriorament constant que tenim per
part de l’oficialitat espanyola castellana al respecte”. Doncs això; jo no hi
afegiré ni una coma. Posem-nos en context perquè tinc moltes ganes de dir tot
això que escriuré a continuació.
1. La llei no es discuteix: les
obres són de Sixena
■ La sentència del Tribunal Suprem del 28 de maig de 2025 és clara
com l’aigua: les pintures murals de Sixena, en dipòsit al
MNAC, pertanyen al monestir aragonès. No hi ha lloc per a resistències
emocionals ni excuses absurdes. Si no és nostre, no ho és, i punt
final. Retenir-les és com que un veí et deixi el cotxe i dir que no li
tornes perquè el pots ratllar. Complir la llei no és opcional, per més
que els nostres polítics ho vulguin disfressar amb llàgrimes de cocodril.
Aquesta obstinació per la persecució sistemàtica és una mena patologia
col·lectiva que ens fa semblar immadurs i deshonestos. Les obres no
són catalanes. I tenen amo.
■ Aquesta patologia col·lectiva es manifesta en la incapacitat
d’acceptar una sentència judicial inapel·lable. Els advocats de Vilanova
de Sixena han presentat documents irrefutables que demostren la
propietat de les obres. Nosaltres, en canvi, ens aferrem a un discurs
sentimental sense cap base legal. Ho solem fer explicant al món que els
polítics que viuen a Waterloo com els llepafils Puigdemont i Puig són
exiliats. Doncs no: no ho són exiliats perquè només són uns
delinqüents que van trair el poble de Catalunya i que haurien de ser a la presó
per no haver complert la promesa de declarar la independència. Però “els
perdonem” perquè són “el president i els màrtirs”. Com perdonem (perdoneu) el
xoriço Pujol tot i ser un corrupte evasor. Jo no els perdono. Ni ploro per carallotades.
És hora de deixar de fer el ridícul i actuar amb dignitat: tornem
les obres i posem fi a aquesta farsa que només ens degrada com a poble.
2. Les excuses en contra són una vergonya
■ Els arguments per no tornar les obres són tan fràgils que fan riure
per no plorar. Diuen que es poden fer malbé en el trasllat o
que Sixena no té condicions adequades per conservar-les. I què? Si
són seves, que les gestionin com vulguin. O no? El risc de danys no
justifica retenir el que no et pertany; és una excusa covarda per
esquivar la realitat. Els experts del MNAC poden plorar tot el que
vulguin, però la propietat no es negocia. Si el monestir no està
preparat, que s’hi posin; per això han fet tant soroll reclamant-les.
Aquesta obsessió per la conservació amaga, i ho reitero, és una patologia
col·lectiva que ens impedeix acceptar la veritat.
■ A més, hi ha qui defensa que les obres són essencials per al discurs
museístic del MNAC, com si sense elles el museu perdés la seva raó de
ser. Quin disbarat! El MNAC és un aparador de l’art romànic i
de la cultura catalana, no un magatzem de peces en litigi. Si
les pintures de Sixena són tan importants, que se’n facin rèpliques
digitals o que s’expliqui la seva història sense retenir-les físicament.
Aquesta resistència només demostra una manca de maduresa cultural i
una incapacitat d’acceptar que no tot el que tenim ens pertany.
3. Els politiquets, mestres del victimisme
■ Els nostres politiquets, experts a tapar les seves misèries
polítiques, han convertit el cas de Sixena en una bandera per fer veure
que defensen la cultura catalana. Però això no és més que una cortina
de fum per amagar la seva incapacitat de tirar endavant la independència.
En lloc de plorar per unes pintures que no són nostres, que
treballin per construir un futur on el MNAC sigui un aparador d’art
català viu, no un dipòsit de peces en disputa. Aquesta actitud de victimisme
etern és una altra mostra de la nostra patologia col·lectiva: ens
encanta lamentar-nos en lloc d’actuar amb responsabilitat, valentia
i decisió. Com el 2017, que les rates van saltar del vaixell i ens van deixar a
tots amb el cul enlaire. I ara encara pretenen tornar al pobret autonomista
Prat de la Riba. Que repassin Pau Claris i veuran què era tenir collons,
per dir-ho clar i català.
■ Les llàgrimes de cocodril no enganyen ningú. Els
mateixos que ploren per Sixena són els que han fracassat en defensar els interessos
de Catalunya en altres fronts. La seva resistència a tornar les obres
no és una defensa de la cultura, sinó un intent desesperat de desviar
l’atenció de les seves vergonyes polítiques i personals. És patètic
veure com aquests polítics lladregots de somnis i de futur es fan
els ofesos mentre el país segueix sota el jou d’una Espanya que ens espanyolitza
i castellanitza in crescendo dia sí, dia també. Prou de fer el ploricó.
Que actuïn amb coratge o que deixin pas a qui sí que en tingui.
4. Un futur amb art nostre, sense disputes
■ Tornem les obres i mirem endavant. El MNAC no es quedarà buit: omplim-lo
d’obres de creadors catalans, d’art que reflecteixi la nostra essència
nacional i que d’aquí a 200 o 300 anys sigui indiscutiblement nostre. No
cal aferrar-nos a les pintures de Sixena com si fossin l’ànima de
Catalunya, perquè no ho són. Sempre vivint de mentides, de farses i de
falses esperances sense tenir bemolls per posar sobre la taula les coses importants
de veres. Les importants per als que som aquí avui i pels que seran aquí en
el futur, que no hem de permetre que no siguin catalans com som nosaltres.
Aquest aferrament a les coses que no son nostres fent-les pròpies (només cal
mirar el pallús Illa què ha exportat al Japó: res català!) és una altra mostra
de la patologia col·lectiva que ens impedeix avançar. Si les obres es
fan malbé a Sixena, doncs mala sort: són coses que passen, i no
és el nostre problema. Que l’Aragó assumeixi les seves responsabilitats
patrimonials i deixi de viure de la nostra generositat i de retreure que
posem la catalanitat pel davant per aconseguir políticament vots totalitaris
del castellanisme més acèrrim. Una mamella de la qual els polítics
aragonesos ja fa molts anys que xuclen.
■ Deixem que l’Aragó faci la seva i administri les seves obres d’art i
nosaltres omplim el MNAC d’art català, d’obres que parlin de
nosaltres i per a nosaltres, i deixem enrere aquest litigi absurd que només
ens fa perdre el temps i la dignitat i dona ales als miserables
processistes que volen seguir vivint de l’autonomisme espanyolista: aquesta és
la gran veritat
5. Per acabar
■ Com tothom que em coneix sap, estimo Catalunya pertot i crec que aquest
litigi no és més que una altra excusa dels polítics inútils del vergonyós règim
de Vichy per desviar l’atenció. Però els catalans honorables, els que no
ens dediquem al pillatge emocional canalitzat en la política, no volem res
que no sigui nostre, ni robat, ni apropiat indegudament,
com fan els polítics lladregots, els evasors d’impostos i els miserables
que ens espanyolitzen dia sí, dia també. Aquests només perpetuen la
rivalitat amb l’Espanya castellana invertebrada, que deia Ortega y
Gasset, en lloc de construir un país fort i mirar el futur d’una vegada.
■ Com diu el savi amic català i israelià Ariel Serra: “El temps de
l’odi és limitat, com el de l’amor. Hi ha un temps per a l’amor i un altre per
a l’odi. La racionalitat consisteix a administrar el temps, que no és res més
que els nostres moviments relativament a uns altres. És irracional odiar res
sempre, i de fet irrellevant”. Les obres de Sixena no són diferents: tornem-les
i dediquem-nos a bastir un país identitari, a fer-lo gran i a evitar
que es converteixi en un califat musulmà. Això sí que és important,
no aquestes quatre pinzellades dels temps passats que, tard o d’hora,
desapareixeran per qualsevol fet inesperat com va passar amb el Temple de
Baal de Palmira, construït el 32 dC, que va ser totalment destruït per l’Estat
Islàmic (ISIL) l'agost de 2015. I què? S’ha acabat Síria? S’ha acabat el
món? No oi? Doncs tampoc no s’acabarà Catalunya per tornar a l’Aragó unes
pintures que els pertanyen i que fins ara només hem valorat nosaltres. Ja n’hi
ha prou de fer de mainaderes d’aquesta Espanya de pinyó fix.
Centrem-nos en nosaltres i tirem de veres endavant el país o som morts.
