André Ter Stegen i Ronald Araujo aixequen feliços la Copa del Rei d'Espanya guanyada a Sevilla davant el Reial Madrid
L’atracament al Barça en la Final de la copa del borbó, els Pacos catalans i altres històries macabres
El Barça va patir un veritable atracament arbitral durant la final de la Copa del Rei d'Espanya contra el Reial Madrid: quatre penals no xiulats, dues targetes
vermelles perdonades i una final condicionada des d'abans del començament. Tot
i això, el Barça va aconseguir alçar-se campió en un dels èxits més importants
de la història recent del club, lluitant no només contra el seu rival al camp,
sinó també contra factors externs que evidentment ho volien impedir.
Un escenari que genera una nova ferida profunda al sí
del barcelonisme i planteja seriosos dubtes sobre la manipulació en les competicions
esportives, sobretot futbolístiques, espanyoles.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 27-4-25
■ Diumenge radiant a Sitges, cel blau, sol potent, aigua turquesa neta
amb visió del fons marí i una sensació de fresqueta primaveral que distreu de l’alarma
d’aplicar-se protecció solar damunt d’un petit vaixell estant, la qual cosa es
paga al cap d’un parell d’hores perquè la semblança a un holandès, britànic o
alemany acabat d’arribar de la seva hivernació centre europea és absoluta, a
jutjar per la rojura de la pell exposada al primer sol fort. Per vells que ens
fem no n’acabem d’aprendre mai. Matí d’alegria post victòria barcelonista a
Sevilla davant els reis d’Espanya, em refereixo al Madrit, naturalment, amb
l’assoliment de la copa del borbó que va lliurar ell mateix als catalans que se
l’emportaven ben lluny de Castella per penjar-la a les vitrines del Club de
primera divisió de la capital de Catalunya. I d’això us vull parlar avui,
perquè ahir, a casa de la meva amiga sitgetana, a tocar de Terramar i del
passeig Marítim de la Bella Subur, vaig compartir el matx per la tele amb un company,
bon periodista i millor amic, el Paco, que no podia ser perfecte i és del Madrit.
1.
El meu Paco
■ Fill de pares andalusos arribats a Catalunya a
principis dels cinquanta, el Paco és el petit dels germans, sis, crec, que
aquella parella originària d’un poblet de Granada que eren els seus pares, van
tenir després d’arribar a Catalunya i assentar-se al Baix Llobregat. El meu
amic Paco, l’únic dels fills que va obtenir una llicenciatura universitària, és
independentista fins al moll de l’os, és tan contra processista com aquest que
redacta i es va casar amb la Nuri, una catalana de família culé ancestral de l’Eixample
de tota la vida amb qui té fills que ja passen molt dels 30 anys, tots culers i
independentistes (no processistes) ben desperts, naturalment.
■ Com jo, i en
diverses redaccions i corresponsalies, el Paco ha hagut d’empassar gripaus de
tota mena en el sentit polític, veient el pujolisme mentider llepar el cul a
Espanya fins al nomenament d’Español del Año al nan trapella que va
pensar que Catalunya li ho donaria tot, i no a l’inrevés, com passa amb tots
aquests botiflers des de fa 613 anys. I que, fer-se l’amo del poble quan tenia
grans resultats a les urnes i depassant pertot els límits d’aquesta confiança
ciutadana en favor de l’amo centralista espanyol, li donava carta blanca pertot.
Recaptant impostos i escapant-se de pagar-los i mantenint narcotitzat el catalanet que no havia de saber que el mal no ve de la farsa de 1714 ni de cap guerra de
successió del veí castellà sinó de molt abans, de 1412, quan a Casp s’hi va perpetrar
la gran traïció, que no va ser la de cap castellà ni la de cap estranger sinó
que va ser la traïció d’un merdeta català a l’estil Pujol, o Puigdemont et al, dit
Bernat de Gualbes, que va apunyalar a traïció els veritables hereus del regne
del traspassat (sense successió masculina) rei Martí l’Humà a canvi d’una poltrona
castellana fruit de l’OPA del Trastamara.
■ I fins avui, excepte quatre anys del valent Pau Claris, que va aconseguir
una República Catalana sota la protecció de França i contra els exercits de Felip
IV. Però això el podrit pujolisme (com el franquisme, que ve a ser el mateix
una mica maquillat, victimitzat i pseudodemocratitzat) mai no ens ho va explicar
perquè deixava el capgros del maresme, evasor i triler, a l’alçada de
les sabates. Tant a ell com als seus col·laboracionistes menjadors insaciables
de llenties de l’altiplà. I més tard, al titella Puigdemont, que “tanto monta,
monta tanto”, perquè, a qui volen enganyar tots aquests, oi? A mi no pas.
■ Bé, tot això
ve a tomb pel partit de futbol (política pura) d’ahir entre Espanya i
Catalunya, no ens enganyem. I el meu amic i company, el Paco, al final i després
del lamentable espectacle m’ho comentava de manera trista i em reconeixia que
allò era impresentable, que aquell equip, fet, com ja feia anys que passava, a cop de
talonari, no tenia res a veure amb l’equip català, fet a base de somnis, d’orgull
i de molts bemolls polítics reprimits que durant molts anys només s’han pogut
canalitzar per aquesta via: per això els espanyols, sobretot els de Catalunya,
els inadaptats i els anticatalans perquè no van venir com immigrants sinó
com a colonitzadors imposats pel franquisme, també l’han intentat destruir
el Barça, perquè el seu eslògan “Més que un Club” es refereix precisament a això.
I els pares del Paco, que eren treballadors del camp, de la neteja municipal,
de l’obra o d’una bòvila o d’una serradora en què es jugaven els dits i les
mans cada dia, no eren aquests, tot i que fossin del Madrit potser per
les primeres influències (amb el Barça no hi has d'anar, “que es de los catalanes que
hablan catalán y te explotan”, els deien, segons informacions molt fidedignes
de Pacos conegudíssims) i la convivència social quotidiana, en què només
tractaven gent dels seus mateixos orígens de què estaven envoltats pel fenomen
d’arribada de pobles traslladats sencers, com si d’un gueto es tractés. I
sortir del gueto, com va fer el Paco, no era gens fàcil. Gens fàcil. Que li ho
preguntin al Paco.
■ El Paco, però, en va sortir del gueto. I va tastar la Catalunya
veritable, la dels catalans (no la del diuen, diuen, diuen), i es
va fer català. I tot allò va passar avall i només li va quedar el ser del Madrit,
l’equip del règim franquista de qui el seu pare cantava els gols i celebrava,
sobretot quan la cosa anava de jugar contra el Barça, que era l’equip de la
terra que l’havia acollit, no pas la que havia vingut a aixecar, com molts d’aquests
encara tenen la barra de dir, quan el cert és que quan van arribar aquí no
es podien aixecar ni ells, tants anys víctimes de les arbitrarietats i abusos
dels seus señoritos, pobrets. I molts, com el Paco, es van fer
catalans i van deixar totes les misèries enrere, treballant i suant com els
catalans com jo, com els meus pares i com la majoria de gent del país (no com
els paràsits espanyolistes ploraners com Pujol, Puigdemont i tota la caterva de
dròpols vividors i aprofitats que ens ha tocat aguantar).
■ I el Paco, periodista avui ja jubilat com jo, sap que tot això que vam reflexionar
ahir és veritat. I per això em deia, "no hi puc fer més: sóc del Madrit
perquè el José, el meu pare, n’era, i això no ho podré canviar mai perquè ho
porto tatuat al cor, però si que he canviat els conceptes". "El meu pare, però,
també em va fer estimar la terra que ens havia acollit, el país que ens havia
permès tirar endavant, i que jo pogués estudiar (els meus germans van preferir
treballar de jovenets) i a casa, tot i parlar castellà amb els pares, els meus
germans i germanes tots parlem català i estem casats amb catalans i catalanes.
I som catalans", també m’etzivaba ahir. Em va fer emocionar de veres perquè,
com ell, en conec molts des de petit, clients del Cafè Restaurant Mañé de Falset, propietat dels meus pares, que em semblen calcats. És més, quan el meu progenitor, president de la Penya
Barça de Falset amb seu al Cafè, organitzava autocars des de Falset per anar a veure el Barça,
el dia que jugàvem a Madrid n’havia de contractar un de més gros, perquè tots
aquests altres catalans (que ho eren i ho són i molt) que eren aficionats del
Madrid, també anaven a l’autocar amb les seves banderes. Un autocar de la Penya
Barça de Falset amb aficionats del Madrid inclosos. Clar que sí! Els Pacos de
la meva infantesa i adolescència als quals tant respecto i estimo.
■ A Catalunya n’hi ha molts de Pacos. La majoria fills de treballadors immigrants
per necessitat. Alguns també, i això em fa molt feliç, fills directes de
funcionaris castellans vinguts per haver estat destinats al país: jutges,
funcionaris de l’estat, de la RENFE, d’AENA, militars, policies i guardiacivils.
Molts d’aquests, també s’han tornat catalans de totes a totes. Catalans
dels nostres, no espanyols de Catalunya, tot i que d’aquests de l’Ulster
encara en tenim una gran part que no ens són precisament favorables i segueixen
exercint de facto de colonitzadors, la qual cosa demostren en fets com la
negació del català i en les seves reafirmacions com preguntar “¿qué pone en tu
DNI?”. Gran nivell (dit amb tot el sarcasme), la qual estupidesa els catalans hem d’agrair molt, sincerament.
■ D’immigrants econòmics en van arribar molts amb quatre parracs amb maletes lligades amb cordills, els mocs al nas i l’estómac buit. Clar i català i sense eufemismes innecessaris. I també amb la consigna franquista —després de foragitar-los de les seves terres castellanes— de fer la substitució demogràfica i cultural (com ara els moros fan la gihad), que en part han aconseguit, sobretot gràcies precisament a la inestimable ajuda dels col·laboracionistes Pujols, Puigdemonts i tota la resta de paràsits amb cognom català del “direm que fem això però farem allò altre” que van promoure tota mena d’espanyolitat com la màfia de la Feria de Abril de Cataluña, o la mal dita immersió, que sí, que va fer conèixer la llengua molts fills de cases de no catalans d’origen però que no va posar continuïtat en la socialització catalana als carrers, perquè en sortir de l’escola allò de la llengua es quedava a l’aula (ja que altra cosa hauria estat molt més perillosa pels invasors i per això tenien els capatassos Pujols per cuidar-se’n) i altres despropòsits semblants com el constant “per educació canvieu de llengua quan us parlin castellà”... I tota la resta del sermó del pack espanyol dirigit a la colònia que es porta a terme fa anys i panys des de les espanyoleres TV3 i Catalunya Ràdio, els diaris de Vichy pro espanyols malgrat anar disfressats de tot i més i les mentides històriques a gran escala: des de la gran enganyifa del 1714 fins a “ells són molt poderosos, tenen una llengua molt poderosa i haurem de pactar sempre, sempre, sempre...”. Clar, clar. Perquè seguir enganyats vol dir seguir llepant culs botiflers, com els culs del Pujol i de la resta dels capsigranys al servei de la metròpoli castellana i contra la nació catalana i els nacionals catalans, es miri com es vulgui mirar.
■ Quants cretins i quants fills de puta. Així de clar. Sort en tenim encara de molts Pacos, i de molts catalans de vint generacions que no tenim cap pèl a la llengua, ni ens deixem narcotitzar, siguem de l’origen que siguem. I si no, aneu rascant i veureu d’on va sortir i com va néixer Ciudadanos (avui esdevinguts el nou PSC una mica més moderats però igual d’espanyolistes i culturalment agressius) i qui en van ser els fundadors per recanalitzar i reorientar els Pacos més febles i poc integrats, no com el meu amic l’única “disfunció” catalana del qual és que segueix sent del Madrit (i riu fent que sí perquè ja ha llegit l’article abans de publicar-lo). “No et refiïs de ningú”, em deia el pare, “perquè vivim en un país de caïnites i col·laboracionistes. I si repasses bé la història i fas contrastos, t’adonaràs que fa segles que es repeteix fil per randa, com el pessebre de cada Nadal”. I tot perfectament agendat, programat i executat pels traïdors col·laboracionistes necessaris, els seus amos, els seus descendents i tota la corruptela que ens vol esclaus i desnacionalitzats per benefici propi, com Bernat de Gualbes, aquell miserable de què ni Pujol, ni Puigdemont ni a l'escola pública (processista de Vichy) no us n'han parlat mai. Igual que de Pau Claris. Oi?
2.
Per acabar
■ Aquest
atracament arbitral no és un fet aïllat: segons dades recents, el 73% dels
culers enquestats a X creuen que el futbol espanyol està manipulat per afavorir
el Madrit, un sentiment que es remunta a les èpoques del
franquisme, quan el règim usava l’esport com a eina de propaganda. Ahir, el
Barça va guanyar la copa del borbó, però cada penal no xiulat és un
recordatori que la nostra lluita va més enllà del camp: és contra els hereus de
Felip IV, els col·laboracionistes de Casp i els que encara pregunten “¿qué pone
en tu DNI?”.
■ Que aquesta victòria sigui un nou crit: no ens aturaran, ni a la gespa ni
als carrers. Visca el Barça i visca Catalunya nació i els seus ancestres
socials. I els seus Pacos, molts dels quals també que hi posen la cara i el
pit, i els collons que molts amb set cognoms catalans no treuen. O no tenen,
que també podria ser. Per això la victòria d'ahir, com tothom d’una banda i
altra sap, va molt més enllà del futbol. És la victòria del poble que
resisteix, que no oblida i que malgrat les trampes i els col·laboracionistes,
es torna a alçar. I si la copa del borbó espanyol, aquest cop, ha anat a parar
a les mans de Catalunya no ha estat pas gràcies a cap concessió, sinó malgrat
totes les travetes. Que ho tinguin clar tots els insultadors, difamadors,
desqualificadors que, malgrat que ens titllin d’identitaris, fatxes,
ultradretans o tot allò que vulguin per no afrontar la realitat d’allò que
volem ser perquè a ells no els convé: només catalans sobirans sense intrusions
foranes, el nostre poble seguirà sent el poble català com ho ha seguit sent des
de fa 613 anys malgrat la traïció d’un malparit que ens va fer castellans de
facto per un vot papal; un poble que, malgrat els seus victimistes ploraners,
arribistes, espanyolistes per interès, poltrona i llenties, no ha estat mai
derrotat ni ho estarà mentre hi quedin catalans que, com el Paco, o com tants
altres, no renunciïn a ser-ho. Indiferentment de l’equip esportiu que més els
agradi. Ni ara, ni mai
