Cada any, la Generalitat de Catalunya destina més de 50 milions d’euros
només en sous d’alts càrrecs i directius del seu entramat institucional i parainstitucional. Aquesta xifra, ja impressionant per si sola, amaga una realitat
encara més preocupant: una estructura administrativa sobredimensionada, amb
càrrecs duplicats, poc transparents i, en molts casos, difícils de justificar.
En un context on sectors com la sanitat, l’educació o la seguretat pateixen
mancances cròniques, la pregunta és inevitable: realment cal aquesta
superestructura? I, sobretot, està al servei dels ciutadans o d’altres
interessos?
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 17-4-25
■ Dijous Sant ple de pau a la Blanca Subur. Miro la
meva amiga que arriba de córrer una quilometrada que a mi no m’ha vingut de
gust de fer i recordo aquelles dones de quan era petit a Falset, el poble que
em va veure créixer des dels dos anys i que considero el meu poble, amb tot el
bo i el no tan bo de tots els pobles i les comunitats petites. I recordo
aquells Divendres Sants rigorosos, encara de nits fredes i, sobretot, amb la
majoria de la gent mostrant respecte i devoció per aquestes coses de la nostra
tradició judeo-cristiana (recordem que Crist era un jueu que va néixer, viure i morir jueu en
tots els aspectes, i que segurament va ser assassinat crucifixat -mètode romà- pels romans per ser,
precisament un líder jueu, i ho vull tornar a dir) que acabo de contar en el
líd i en què la civilització cristiana, concretament la catòlica, mostra el seu
respecte a Jesús de Natzaret, jueu i fill dels jueus Josep i Maria, tot i que
avui hi hagi qui intenta tergiversar la història, que no seré jo perquè he
estudiat massa durant massa anys per creure’m cretinades woke. No, per aquí no
hi passo.
■ Recordo amb molta estimació el meu pare, propietari
del Cafè Mañé de Falset, posant música de Vivaldi, Bach, Beethoven, Brahms
entre altres autors clàssics com a mostra de respecte a aquella nit sacra que
compartia amb tots els seus clients, i en què ningú badava boca per parlar-ne
malament, tot i que tothom, en el seu lliure albir, seguia fent la seva vida.
Però amb respecte. I mentre evoco aquells Divendres Sants a Falset anant a la
processó vestit de negre rigorós amb coll a l’antiga, com un infant sortit
d’una pintura del xativenc Ribera, portant el martell i els claus de la
crucifixió com si fossin relíquies i veient al meu davant desfilant el rector
sota pal·li —custòdia daurada en mà— escortat per quatre guàrdies civils amb
tricorni i fusell apuntant a terra, amb aquell aire de “no sabem què fem aquí,
però que Déu ens perdoni”, no puc per menys que reconèixer el simbolisme que
ens feia tan catalans perquè compartíem, de Salses a Guardamar i de Fraga fis l’Alguer
aquesta herència llegada pels ancestres d’una nació potent que fa prop de mil
anys ja va foragitar els sarraïns perquè eren un perill i una xacra social, com
ho són ara en què ens han tornat a condicionar en la seva negació sistemàtica
de la cultura d’Occident i intents d’imposició del radicalisme mahometà que els
woke acomodats més nostrat anomenen “multiculturalitat i diversitat”, quan
resulta que Catalunya, com a nació i com a societat capdavantera occidental, no en necessita cap de multiculturalitat ni de
diversitat que no sigui la pròpia occidental compartida amb molts altres pobles
semblants sinó que el que li cal és un gran reforç de cultura pròpia, la
cultura catalana, que implica els valors
judeocristians i els de la democràcia occidental i la nostra societat que els
jueus van forjar i que han ajudat tant a preservar i conservar al llarg dels
segles, agradi o no a qui sigui.
■ Potser per tot això i pel que explicaré a
continuació amb dades
obtingudes amb ajut d’una peça audiovisual al respecte que publicava avui
mateix el company director d’e-notícies, Arnau Borràs, ha arribat el moment
d’encendre la moto serra de veres i fer neteja a la Generalitat, amb la qual
cosa i si això passés, segurament se’n produirien moltes altres de neteges
econòmiques i de poltrones arreu del país. Perquè, d’allà on no n’hi ha, no en
raja. A veure qui es mou per tals conviccions i ideals aleshores. Anem al tema
i analitzem a fons la Generalitat, doncs.
1.
Els sous més
elevats: un lideratge car
■ Al capdamunt de la piràmide salarial hi trobem el president
de la Generalitat , Salvador Illa, que amb un sou de 140.300 euros
anuals continua sent, com els seus predecessors (Aragonès, Torra,
Puigdemont, Mas, Montilla...), el president autonòmic més ben pagat d’Espanya.
Els consellers del govern , per la seva banda, perceben 113.400 euros
cada un , una xifra que, amb un total de 19 consellers, suposa un gast
anual superior als 2,1 milions d’euros. A més, hi ha 217 alts càrrecs
amb sous que oscil·len entre els 95.000 i els 140.000 euros anuals,
incloent-hi secretaris generals, directors generals i altres figures clau de
l’administració. Aquestes xifres, per si soles, ja generen debat, però el que
realment crida l’atenció és la proliferació de càrrecs amb funcions que sovint
semblen redundants o poc clares.
2.
Secretaris,
delegats i càrrecs singulars: una xarxa extensa
■ Més enllà dels consellers, la Generalitat vaig
mantenir una legió de 190 càrrecs addicionals ambsousquevandels 95.000
als 100.000 euros anuals. Aquesta categoria inclou secretaris generals,
directors generals, delegats territorials i fins i tot figures tan peculiars
com el delegat de la Generalitat al Senegal , que cobra 95.000 euros
l'any , o el director general de diàleg social . També hi trobem
càrrecs com els responsables de les oficines dels expresidents , amb
sous de 117.000 euros anuals , o el comissionat del traspàs de
Rodalies, que percep 124.000 euros. Aquests exemples il·lustren una
estructura que sembla més enfocada a repartir posicions que a optimitzar
recursos. La pregunta és: quants d’aquests càrrecs són realment imprescindibles
per al bon funcionament de l’administració?
3.
Assessors i
ajudants: un exèrcit de suport
■ A aquesta xarxa ja extensa s’hi afegeixen 140
persones més amb sous que oscil·len entre els 72.000 i els 88.000 euros
anuals. Aquests inclouen assessors, adjunts i responsables de projectes
específics, com ara el cap de l’oficina del Pla pilot de la Renda Bàsica
Universal, que cobra 86.000 euros l’any malgrat que aquesta
iniciativa ha estat rebutjada diverses vegades pel Parlament. En total, més de 350
persones es mouen en aquesta forquilla salarial, amb una despesa conjunta
que supera els 30 milions d’euros anuals. Aquesta proliferació
d’assessors i càrrecs de suport fa inevitable qüestionar si tots aquests llocs
responen a necessitats reals o si, en molts casos, són una manera de
recompensar lleialtats polítiques.
4.
El sector
públic paral·lel: sous alts, control baix
■ Fora de l’administració estricta, però dins l’òrbita
de la Generalitat, hi ha el que es coneix com el sector públic paral·lel:
un conjunt d’organismes, empreses públiques i entitats amb 200 directius
que cobren entre 85.000 i 124.000 euros anuals. Aquest grup inclou
figures com el president dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
(FGC), el director de TV3, la presidenta de la Corporació
Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el director del Teatre Nacional
o fins i tot el gerent de la Marató de TV3. La factura d’aquests càrrecs
ascendeix a uns 20 milions d’euros addicionals cada any. Tot i que molts
d’aquests organismes tenen un paper rellevant, la manca de transparència en la
selecció i els criteris de remuneració d’aquests directius alimenta els dubtes
sobre la seva eficiència i necessitat.
5.
Un cost
desmesurat? Les preguntes incòmodes
■ Sumant-ho tot, Catalunya compta amb més de 500
persones en càrrecs d’alta direcció que generen una despesa superior als 50
milions d’euros anuals. Aquesta xifra, però, no és només una qüestió de
diners; és un reflex d’una estructura que sembla desproporcionada i, en molts
casos, poc justificada. La ciutadania té dret a fer-se tres preguntes clau:
- Realment cal aquesta
superestructura? És imprescindible mantenir centenars de
càrrecs amb sous tan elevats, molts dels quals amb funcions difuses o
redundants?
- Estan capacitats per a les
funcions que exerceixen? La
selecció d’aquests càrrecs es basa en mèrits professionals o en afinitats
polítiques?
- És una qüestió de partit o
de país? Quan els recursos públics es destinen a
mantenir aquesta xarxa de càrrecs, qui en surt beneficiat: els ciutadans
que paguem impostos o només els partits i càrrecs que controlen
l’administració?
6.
Per acabar
■ Mentre la sanitat pateix llistes d’espera
interminables, l’educació lluita amb mancances estructurals i la seguretat
afronta reptes creixents, el que no sembla trontollar mai són els sous dels
alts càrrecs. Aquest desequilibri és especialment greu en un context de pressió
fiscal elevada i de demandes socials creixents. Potser ha arribat l’hora de
mirar-s’ho seriosament, perquè, com diu la saviesa popular, tan responsable és
qui comet un despropòsit com qui se’l mira, calla i, quan algú ho denuncia, el
desqualifica acusant-lo d’anar contra el país. Paradoxalment, els qui
assenyalen aquests excessos amb veritable vehemència i no només per desgastar l’adversari
polític sempre resulten ser els que més
defensen els interessos de Catalunya. I això es nota molt perquè els que ho
explicitem per afavorir el país i no per perjudicar-lo com fan els que en
dilapiden els recursos de tots, ho fem exigint de valent i a cara
descoberta una administració catalana més eficient, transparent i al servei dels
contribuents. Gaudiu de la nostra Setmana Santa, i ensenyeu-la als fills i nets:
no la deixeu perdre ni la substituïu per cap carallotada woke, perquè, com
Sant Jordi, Sant Esteve, l’esperit de Nadal, el dia de Reis o la Quaresma, és
riquesa, la nostra riquesa catalana que no hauríem de permetre que cap
succedani —pròxim o llunyà— sense la nostra substància nacional ens l’arrabassés.
