La fi del règim teocràtic de l’Iran: escac i mat d’Israel
Durant dècades, l’Iran ha orquestrat una guerra de desgast contra Israel a
través dels seus aliats regionals, des de Hamàs fins a Hesbol·là, amb
l’objectiu de destruir l’estat jueu. Però el 7 d’octubre de 2023 va canviar el
tauler: l’atac de Hamàs, ideat com un cop mortal, ha acabat desencadenant una
resposta israeliana que ha desmantellat l’estratègia iraniana i ha portat el
conflicte al cor de Teheran. Aquest article analitza geopolíticament els atacs
mutus entre Israel i l’Iran, amb el context històric d’un enfrontament que segurament
culminarà amb el somni d’Israel: posar fi al règim teocràtic que va néixer per
destruir-lo.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 16-6-25
■ Dilluns sitgetà, pals de golf a mà i boles al terra contemplant la gespa del Terramar i badant perquè el pensament vola en direcció al Llevant mediterrani i es concentra en el punt àlgid de Tel-Aviv, ciutat que m’estimo per diverses raons i que l’altre dia va patir bombardejos iranians sobre la seva població civil que van fer 8 morts i desenes de ferits de consideració. Ho comento amb la meva amiga garrafenca que, tan indignada com jo, comparteix la meva tristesa: mentre Israel posa en marxa el seu pla de col·lapse de qui el vol fer desaparèixer del mapa —des del mateix dia de la seva independència— i fa atacs quirúrgics en què els objectius són instal·lacions militars, comandaments, sistemes de defensa aèria, míssils de superfície a superfície i científics nuclears per aturar l’escalada atòmica esquivant absolutament la població civil (que a més de no tenir cap culpa de la bogeria assassina i d’odi i dels pertorbats aiatol·làs, els ha de patir de primera mà) i actuant en les zones esmentades i no en ciutats ni nuclis urbans, el fanatisme islamista ataca població civil, centres tecnològics, de recerca biomèdica i escoles (que lluny de ser búnquers terroristes com els de Hamàs a Gaza simplement són centres d'estudis perquè els nens jueus es facin homes i dones savis, considerats i respectuosos amb la resta del proïsme) i intenta fer mal a la gent innocent que poc o res té a veure amb la guerra que fa anys i panys que provoca la histèria antisemita islamista per intentar assolir un nou holocaust. Però segurament, i a jutjar per la reacció i la professionalitat de la intel·ligència israeliana i les FDI, això es quedarà en només un desig humit dels nous nazis globalistes, l’objectiu principal a abatre dels quals són els jueus, el judaisme i l’Estat d’Israel, que consagren l’esperit de llibertat i democràtic des de la seva revolució d’esclaus contra els Faraons i la seva sortida d’Egipte (Exode) en els segles XIV i XIII aC.
1. L’escenari inicial: l’Iran i el seu “anell de foc”
■ Durant més de tres dècades, l’Iran ha construït una xarxa de
representants regionals per assetjar Israel sense enfrontar-s’hi directament.
Des del Líban amb Hesbol·là, fins a Gaza amb Hamàs, passant per milícies a
Síria, l’Iraq i els hutis al Iemen, Teheran ha teixit un “anell de foc”
dissenyat per dissuadir i debilitar l’estat jueu. Aquesta estratègia, finançada
amb centenars de milers de milions de dòlars per també reconvertir el
pensament de la societat occidental des de dins a través del globalisme i el
woke, fets per, alhora, reduir o anular l’esperit crític de la civilització d’Occident
desvirtuant-ne els principis tenia un objectiu clar: la destrucció
d’Israel sense exposar l’Iran a represàlies directes.
■ Aquest enfocament va permetre a l’Iran operar des de l’ombra,
utilitzant la sang aliena com a eina de política exterior. Atemptats com
els de l’AMIA (1994) i l’ambaixada d’Israel (1992) a l’Argentina, orquestrats
per Teheran, van demostrar la seva voluntat de projectar poder globalment,
atacant civils lluny de l’Orient Mitjà. Aquesta tàctica de guerra
asimètrica va mantenir l’Iran aparentment intocable, amb el líder suprem,
Alí Khamenei, dirigint des de la comoditat del seu règim teocràtic.
■ No obstant això, l’Iran subestimava la resiliència d’Israel i la seva
capacitat de mimesi per adaptar-se. El règim es pensava que el seu escut de
representants era impenetrable, però el 7 d’octubre de 2023 va canviar-ho
tot, desencadenant una resposta que ha posat en qüestió la viabilitat
d’aquesta estratègia i ha obert la porta a un enfrontament directe
amb Teheran.
2. El 7 d’octubre: el càlcul erroni de Sinwar
■ Yahya Sinwar, líder de Hamàs, va idear l’atac del 7 d’octubre de 2023
com un “terratrèmol” que redibuixaria l’Orient Mitjà. La massacre, amb
atrocitats filmades i segrestos de civils durant la festivitat jueva de Simjat
Torà, buscava provocar una guerra multifront, galvanitzar els aliats de
l’Iran i desencadenar revoltes àrabs contra Israel. Sinwar creia que la
brutalitat calculada —assassinats a l’estil de l’ISIS, segrestos de dones i
nens— demostraria la vulnerabilitat d’Israel i encendria la regió.
■ L’elecció de la data no va ser casual: un dia després del 50è
aniversari de la Guerra del Yom Kippur (1973), un altre atac sorpresa que
va sacsejar Israel. Sinwar volia repetir aquesta gesta, però amb terrorisme
massiu en lloc d’exèrcits convencionals, esperant que l’impacte psicològic i
polític col·lapsés l’estat jueu. Creia que els “carrers àrabs” esclatarien en
solidaritat i que l’eix iranià —Hesbol·là, milícies sirianes, hutis— s’uniria
en un assalt coordinat.
■ Però l’aposta de Sinwar va ser un fracàs espectacular. Lluny de
destruir Israel, l’atac va desencadenar una resposta militar metòdica que ha
delmat Hamàs, destruït el seu arsenal i eliminat la majoria dels seus líders.
Aquest error no només va afeblir Gaza, sinó que va exposar les fissures de
l’estratègia iraniana, posant en marxa una cadena d’esdeveniments que ha
portat el conflicte al cor de l’Iran.
3. La resposta d’Israel: de la defensa a l’ofensiva
■ Després del 7 d’octubre, Israel va abandonar la seva postura defensiva
per adoptar una estratègia d’atac sense precedents. El primer ministre Benjamin
Netanyahu va prometre canviar “la cara de l’Orient Mitjà”, i pas a pas, Israel
ha complert aquesta promesa. Hamàs ha estat pràcticament desmantellat a
Gaza, amb les seves infraestructures i lideratge destruïts. Hesbol·là, un pilar
clau de l’Iran, ha estat anulat al Líban, fins al punt que el govern libanès
ja ha tingut la valentia d’advertir el grup terrorista contra accions que
desencadenin una guerra total.
■ L’atenció d’Israel es va desplaçar després cap a Síria, on ha
neutralitzat la influència iraniana, convertint un estat client de Teheran en
un terreny inestable que ja no serveix com a base per a atacs. Aquest
desmantellament metòdic dels tentacles de l’Iran ha culminat amb operacions
directes al territori iranià. El Mossad, segons fonts d’intel·ligència, ara
opera a Teheran, eliminant objectius, recollint informació i exposant
la vulnerabilitat del règim.
■ Els atacs aeris israelians als cels iranians, sense oposició
significativa, han enviat un missatge clar: l’Iran ja no és intocable.
Les Forces Aèries Israelianes (IAF) operen amb llibertat gairebé total, i el líder
suprem, Alí Khamenei, s’amaga en búnquers, incapaç de protegir ni tan
sols la seva capital. Aquesta nova realitat marca un canvi de paradigma: Israel
ha establert una regla a l’Orient Mitjà on ja ningú és fora del seu abast.
4. Els atacs de l’Iran: una estratègia de desesperació
■ L’Iran, per la seva banda, ha respost amb atacs directes contra Israel,
però amb resultats limitats. Els llançaments de míssils contra zones civils,
sovint des de territori iranià o a través dels seus aliats com els hutis, busquen
mantenir la pressió sobre Israel i demostrar que el règim encara té
capacitat ofensiva. No obstant això, aquests atacs han estat majoritàriament
ineficaços, interceptats per les defenses antiaèries israelianes o amb un
impacte mínim.
■ La tàctica de l’Iran reflecteix una desesperació creixent. A
diferència d’Israel, que apunta a objectius militars com bases de míssils i
centres de comandament, l’Iran prioritza la violència indiscriminada contra
civils, com es va veure en els atacs de Hamàs i Hesbol·là patrocinats per
Teheran. Aquesta diferència moral i estratègica subratlla la debilitat del
règim: incapaç de competir militarment, recorre al terrorisme per
mantenir la seva rellevància.
■ A més, l’Iran ha perdut el control narratiu. La seva propaganda,
que durant anys va presentar el règim com una força invencible, s’esfondra
davant la realitat dels atacs israelians. La imatge d’un líder suprem atemorit
i amagat en un búnquer mentre el Mossad —ho reitero— es passeja
per Teheran, ha destruït la façana de poder que l’Iran va construir
durant dècades.
5. Context històric: el somni d’Israel i la caiguda de l’Iran
■ L’enfrontament entre Israel i l’Iran té arrels en la Revolució
Islàmica de 1979, quan el règim teocràtic de l’aiatol·là Khomeini va
declarar la destrucció d’Israel com un objectiu fundacional. Aquesta
ideologia, arrelada en un antisemitisme visceral, va guiar la política
exterior iraniana, amb el finançament de grups terroristes i el desenvolupament
d’un programa nuclear que buscava amenaçar l’existència d’Israel.
■ Per a Israel, la lluita contra l’Iran no és només una qüestió de
seguretat, sinó d’existència. Durant anys, Israel va esperar el moment
oportú per desmantellar aquest règim, però la cautela i la pressió
internacional van limitar les seves accions. El 7 d’octubre va proporcionar
el catalitzador: l’atac de Hamàs va justificar una resposta massiva que no
només ha destruït els aliats de l’Iran, sinó que ha portat el conflicte al
territori iranià.
■ La caiguda imminent del règim teocràtic és vista per Israel com un
acte de justícia històrica. L’Iran, que va sembrar terror des de
l’Argentina fins al Líban, ara enfronta les conseqüències de la seva pròpia
estratègia. La incapacitat de Teheran per protegir el seu lideratge, els seus
secrets o el seu territori marca el final d’una era en què els dictadors
operaven amb impunitat.
6. L’Argentina i el llegat del terror iranià
■ L’Argentina és un exemple tràgic de l’abast global del terror iranià. Els
atemptats contra l’ambaixada d’Israel (1992) i l’AMIA (1994), organitzats i
finançats per Teheran, van deixar centenars de morts i ferits. Aquests atacs no
tenien cap objectiu militar; eren actes de terrorisme pur, dissenyats per
projectar poder i intimidar els enemics de l’Iran.
■ La traïció posterior va ser encara més dolorosa. El govern kirchnerista,
sota Cristina Fernández de Kirchner, va signar el Memoràndum del 2013 amb
l’Iran, un acord que buscava blanquejar els responsables iranians a canvi de
suposats beneficis diplomàtics. El fiscal Alberto Nisman, que va denunciar
aquesta complicitat, va ser assassinat el 2015, la nit abans de presentar
proves al Congrés, deixant un llegat d’impunitat que encara pesa sobre
l’Argentina.
■ Avui, mentre l’Iran s’enfonsa sota la pressió israeliana, aquestes
mentides també s’esfondren. El règim que el kirchnerisme va protegir és el
mateix que finança terroristes, oprimeix dones i viola drets humans. La seva
caiguda no només és una victòria per a Israel, sinó un recordatori per a països
com l’Argentina que la justícia, encara que tard, pot arribar.
7. El futur: un Orient Mitjà sense intocables
■ La nova realitat a l'Orient Mitjà, imposada per Israel, és clara: no hi
ha més intocables. L’Iran, que durant anys va operar des de l’ombra, ara és
vulnerable. Les operacions del Mossad a Teheran i els atacs aeris israelians
han exposat la fragilitat del règim, amb l'aiatolà suprem amagat i el seu
exèrcit incapaç de respondre.
■ Aquest canvi té implicacions globals. Països que han patit el terror
iranià, com l’Argentina, poden veure en la caiguda de Teheran una oportunitat
per a la justícia. A més, el desmantellament de l’eix iranià —Hamàs, Hezbollah,
milícies sirianes— obre la porta a una regió més estable en què els estats àrabs
moderats poden avançar cap a la normalització amb Israel sense por de represàlies.
■ Per a Israel, aquest és el compliment d’un somni
històric: destruir el règim teocràtic que va néixer per destruir-lo. Però el
camí no està exempt de riscos. L’Iran, encara que debilitat, pot recórrer a
actes desesperats, i la comunitat internacional haurà de decidir si dona suport
a aquest canvi o perpetua la inèrcia del passat. El que és segur és que
l’Orient Mitjà, gràcies a la valentia i el coratge guerrer i d'autodefensa d'Israel ja mai més no serà el mateix.
8. Per acabar
■ El 7 d’octubre de 2023, ideat com el principi de la fi d’Israel, ha
resultat ser el catalitzador de la caiguda de l’Iran. Els atacs d’Israel han
desmantellat l’estratègia teocràtica de Teheran, exposant la seva
vulnerabilitat i posant fi a l’era dels intocables protegits per les màfies globalistes i els carallots woke, que ara defensen les represions com el vel islàmic i l'aixafar les dones i els seus drets i llibertats com si fossin drets humans. Des de l’Argentina fins a l'Orient Mitjà, les conseqüències d’aquest enfrontament ressonen com un acte de
justícia històrica. Israel no només es defensa; reescriu el futur d’una regió
que l’Iran va intentar dominar amb sang i terror i en què ha acabat caient al fons del pou i de la paperera de la història.
