Giorgia Meloni, l’ànima llibertària italiana que el món observa i que ha
conquerit la Casa Blanca
Quan ahir Giorgia Meloni va trepitjar la Casa Blanca, no era només una
primera ministra més qui ho feia: era una tempesta d’orgull italià
enfrontant-se amigablement i a través del seu dolç i alhora contundent “savoir faire” al gegant en tots els aspectes Donald Trump. Amb un somriure ferm i una
mirada que travessa parets, va seure a la taula del Despatx Oval de cara a cara
amb el president del país més poderós del món i va negociar els aranzels que
podrien haver afectat econòmicament i de manera important Itàlia i va
guanyar-se el reconeixement de Trump com a líder indiscutible dels països de la
Vella Europa, recognició que, segurament si no fos una primera ministra d’un
país amic, el magnat i hàbil polític estatunidenc ja hauria convertit en
proposta política en ferm perquè la premiar italiana es fes càrrec d’algun afer
cabdal a l’organigrama de la presidència dels EUA. Titllada d’ultradretana per
les esquerres woke, Meloni és una llibertària sobiranista, una veu que ressona
des de Roma fins a Washington que, com una Sílvia Orriols amb abast global, demostra
que es pot defensar un poble de manera diplomàtica, contundent i sense
doblegar-se. Aquest, i no el seguidisme, l’amiguisme i el guetisme és el
futur del lideratge. I quan Meloni ho va evident i en deixa constància amb les
seves actituds, el món l’escolta i observa amb interès.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 18-4-25
■ Divendres Sant a Sitges en què,
per haver vetllat força ahir a la nit, avui ens hem deixat arrossegar per la dolce
far niente i passades les 10 del matí la meva amiga i jo encara érem al
llit. Quina meravella, fer allò que et ve de gust sense condicionants, sense
haver d’anar a treballar, sense tenir canalla prop que amb els seus jocs
interminables trenquen el silenci necessari per descansar com cal mentre, de fons,
només se sent el ventet i l’espetegar de les onades contra l’espigó pròxim a la
casa de la meva bonica amiga garrafenca. I això de la dolce far niente,
o sigui, l’estadi en què la dolçor de no fer res s'expressa en el luxe de poder
gaudir dels matins de descans com el d’avui, ociosos i en bona companyia, em
transporta a la seva antítesi, és a dir, a l’activitat frenètica i imparable de
qui no es pot aturar perquè la seva ment vola incessablement i no li permet ni un moment de calma, ni mental ni física, cosa que associo amb Giorgia Meloni, una
inquieta irredempta pertot. I com a català, pensar i veure Meloni negociant amb Trump
em recorda una mica quan treballava i intentava convèncer algun dels meus jefes
perquè m'augmentessin el sou, fet que de vegades aconseguia malgrat que cal
carisma, paciència i una mica de capteniment. I crec que Giorgia Meloni ho ha
clavat. I això que Donald Trump no és el seu cap, i ni tan sols treballen pel
mateix país, però és la força mental de la David italiana que venç el Goliat
americà. I ho fa amb classe, mà esquerra i donant per aconseguir rebre. A Catalunya, tenim
Sílvia Orriols defensant la nostra identitat amb un estil semblant, però ella
encara no juga, com Meloni, en una lliga global en què es decideixen coses
importants i transcendentals. Com m’agradaria veure algun dia una Orriols
nostra reunint-se amb un Trump poderós a la Casa Blanca. I en això estic dient
que, com la Giorgia, la Sílvia és sobiranista fins a la gargamella i
rigorosament defensora de la seva nació, però no pas extremista de res, tal com
els impotents del seu voltant l’acusen... les acusen, potser perquè tenen el
valor i la saviesa de saber defensar els seus pobles contundentment i sense
perdre el somriure. Analitzem el viatge de la premier italiana, doncs.
1.
Una dona
contra els titans
■ Giorgia
Meloni camina endavant i avança inexorablement com les agulles del rellotge,
com si el món li pertanyés. A 48 anys, aquesta romana de foc ha trencat tots
els esquemes. Les esquerres la pinten com una ultradretana perillosa, però
nosaltres, els que estimem la llibertat, veiem una veritat més clara: Meloni
és una llibertària sobiranista, una dona que defensa la seva nació amb
la mateixa passió que Sílvia Orriols defensa la nació catalana. Com segurament
farà Orriols quan comandi les regnes de Catalunya, doncs, Meloni no
demana permís a Brussel·les ni es doblega davant els poders globals. El seu
viatge a Washington no va ser només una negociació; va ser una declaració que
Itàlia té una veu, i aquesta veu ressona.
■ Quan
va entrar a la Casa Blanca, amb un vestit blanc immaculat, Meloni no es va
enfrontar a Trump com una subordinada, sinó d’gual a igual. Trump, amb el seu
estil personal, la va rebre amb una encaixada llarga i sincera i un “she’s a
fantastic leader, one of the best in Europe” (vídeo de YouTube).
Aquestes paraules no són cortesia; són el segell d’un home que sap reconèixer
un aliat. Meloni no va anar a demanar favors: va anar a salvar Itàlia dels
aranzels que amenacen sectors com el vi o els cotxes de Fiat Chrysler. I ho va
fer amb un coratge que fa tremolar els buròcrates de Brussel·les.
2.
El desafiament
a von der Leyen
■ El parlar de Meloni és el verb d’una rebel amb
causa. Ursula von der Leyen, l’encarnació de la nefasta elit europea,
representa tot el que Meloni combat: un centralisme que ofega els membres del
club d’estats que ella manega i buida de recursos econòmics. Quan Meloni
critica el Green Deal o defensa l’automoció italiana, ho fa perquè creu que Itàlia
mereix decidir el seu futur. Però no us equivoqueu: Meloni no és una
destructora. Abans de volar a Washington, va parlar amb Von der Leyen,
assegurant-se que la seva missió no dividiria Europa. Aquest és el seu geni:
sap ser una rebel sense trencar ponts, una llibertària que juga amb les
regles dels poderosos per guanyar.
■ L’editorial
al respecte d’avui a Il
Foglio ho diu clar: “Meloni ha portat a la Casa Bianca una dosi de
sobrietat europeista, demostrant que es pot parlar amb Trump sense
sacrificar els principis de la UE”. Aquesta sobrietat és el que la fa
única. Mentre altres líders europeus tremolen davant Trump, Meloni s’hi asseu,
li proposa un acord comercial i li arranca un somriure. És com veure una
gladiadora en un coliseu modern, defensant Itàlia sense perdre de vista
l’horitzó europeu i el de la resta del planeta.
3.
L’amor
d’Itàlia i l’odi de les esquerres
■ A Itàlia, Meloni ja no és només una política: és tot
un símbol. La gran majoria d’italians l’estimen perquè parla com ells, sent
com ells. Quan defensa la família, la identitat o l’economia, no ho fa des
d’un despatx; ho fa des del cor d’una dona que va créixer en un barri obrer de
Roma. Per això guanya i va arrasar a les urnes. Les esquerres, però, que han
quedat fora del joc brut que perpetraven feia anys i totalment ignorades per la
gran majoria del poble sobirà, no ho suporten. La titllen d’ultradretana, de
feixista (no us
perdeu M–Il Figlio del Secolo i què era i és el feixisme de veres i qui
va ser Mussolini) com si defensar la sobirania fos un delicte. És el
mateix que passa a Catalunya amb Sílvia Orriols: quan algú alça la veu per la
seva gent, l’etiqueten d’extremista. Però Meloni no és una radical.
És una llibertària que creu en la llibertat de les nacions, en el dret d’Itàlia
a ser Itàlia. I els seus resultats parlen: més dones treballant que mai, una
economia que respira, i un país que es mira al mirall amb orgull. Les
esquerres poden cridar, però el poble italià ja ha triat Meloni, i el seu
viatge a Washington és la prova que no s’equivocaven.
4.
El triomf a
Washington
■ Ahir
Giorgia Meloni va fer història. El vídeo de la seva reunió amb Trump mostra una
dona segura, amb una mirada que diu: “No em rendiré.” Va proposar un
acord comercial que podria salvar l’economia italiana, i Trump, impressionat,
va dir: “Giorgia, I’ll come to Rome, we’ll make great things happen.”
Aquesta invitació no és un detall menor; és un trofeu, com diu Il Foglio: “Un
trofeu diplomàtic que pocs líders europeus podrien haver aconseguit.”
■ Meloni no només va negociar; va construir un pont
entre dos mons. Quan va dir “we’re here to make the West great again”,
no era una còpia de Trump; era una visió compartida d’un món on les nacions són
lliures i fortes. Fins i tot en temes delicats com Ucraïna, va mantenir la
calma, va dir-hi la seva que no és exactament igual que la de Donald Trump i va
demostrar que es pot discrepar sense trencar l’aliança, com va fer l’impresentable
ninot de la presidenta europea en perdre els papers en camp contrari. És aquest
equilibri el que la fa brillar.
5.
El club
llibertari de Trump
■ En
Meloni, Trump no només hi va veure una aliada; hi va veure una estrella. Quan
la va qualificar de “one of the best in Europe,” no era una frase buida.
Meloni ha entrat al seu “club llibertari”, un cercle de líders que
desafien el globalisme i defensen les seves nacions. Però Meloni és diferent:
no és només una rebel; és una estratega. La seva química amb Trump, visible en
l’encaixada llarga i els somriures del vídeo, és la prova que sap connectar amb
els gegants sense perdre la seva essència.
■ Meloni no només ha protegit l’economia; ha posat
Itàlia al mapa com una nació que compta. Quan Trump visiti Roma, no serà
només una visita; serà la confirmació que Meloni és una líder global, una veu
que ressona molt més enllà dels Alps.
6.
Per acabar
■ Fa molts anys
que treballo prop de polítics de tot color i que els analitzo periodísticament
i política. I crec fefaentment que Giorgia Meloni no és només una política
sinó un huracà d’esperança per a aquells que creiem en la llibertat i en
els seus valors i que, alhora, abominem el llibertinatge com a fals concepte de
llibertat o de llibertat mal entesa, perquè la llibertat també consisteix a
respectar l’aliena i l’espai dels altres.
■ La seva eclosió política a Itàlia ha estat un
veritable fenomen de masses perquè d’una
tacada ha deixat enrere tots els conceptes de la Itàlia que tolerava les
màfies, que deixava assassinats de jutges i altres persones que lluitaven
contra la corrupció sense resoldre o que permetia l’entrada a les fronteres
nacionals de tota mena de persones foranes que, tal com passa a Catalunya, a
poc a poc, anaven deteriorant i desfigurant la societat italiana, una de les
més geloses de la seva identitat europea i occidental i que han superat
totalitarismes com el feixisme de Mussolini o com els despropòsits de les
esquerres que enderrocaven governs en quatre dies.
■ Giorgia Meloni, la valenta dona nacionalista i
sobiranista italiana, tot això ho ha esborrat d’una escombrada i ha
començat a impulsar l’economia i la rectitud legislativa que en aquests moments
i en poc més de dos anys de mandat, ja donen els seus treballats fruits que
ara, ratifica amb el seu viatge a la Casa Blanca en què demostra tot
això que esmento i en què també ensenya al món que el líder més poderós del
planeta la respecta perquè reconeix que una dona de barri i valenta com
ella pot mirar el poder de cara a cara i guanyar. Ara, doncs, amb Trump al
seu costat i Europa al seu darrere, Meloni ha obert una nova era per a
Itàlia, una era de sobirania i orgull en què, a més, tots els insultadors
professionals de la política i el periodisme, inútils que només serveixen per
escalfar poltrones i cobrar mortedades ingents, han hagut de fer muts i a la
gàbia.
■ Igual que fa Sílvia Orriols a Catalunya, Giorgia Meloni ens recorda que defensar la teva
gent, la teva pàtria, la teva nació, la teva cultura, els teus valors
occidentals i la teva llengua nacional no és extremisme, perquè, lluny
d’això, és amor i defensa dels ancestres.
■ Quan Trump li torni la visita, segurament ben aviat,
i arribi a Roma, el món corroborarà i certificarà que (com si fos sortida de
les entranyes de Zeus mentre seia a l’Olimp) Giorgia Meloni, la deessa
romana del segle XXI descendent d’Agenor i Telefaassa, pares de la princesa
fenícia Europa, és imparable.
