Els Estats Units miren cap a una altra banda mentre Israel planta cara a
l'Iran
Israel ha decidit plantar cara, de debò, a l'amenaça més gran que existeix
avui contra el món lliure: el règim islamista i expansionista iranià. Ho fa
sol, o gairebé sol, perquè ni els europeus ni tampoc els Estats Units tenen la
voluntat política ni el coratge moral d’enfrontar-se a Teheran. Washington,
malgrat ser el gran aliat històric d’Israel, mira cap a una altra banda mentre
els israelians desmantellen les capacitats nuclears de l’Iran i planten cara a
la seva xarxa terrorista internacional. Com pot ser que els EUA, que van
liderar el món contra el nazisme i el comunisme, ara s’arronsin davant d’un
règim que predica obertament la destrucció d’Israel i la fi d’Occident? Aquest
article examina les causes d’aquesta covardia geopolítica i alerta del preu que
els Estats Units —i el món— poden acabar pagant si abandonen el seu paper de
garants de la llibertat i la seguretat internacional.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-6-25
■ Comença el cap de setmana i segueixo mirant la Mediterrània des de la
Blanca Subur, segueixo escrivint sobre l’actualitat geopolítica mentre espero el
capvespre i que la meva amiga torni de Londres per sopar plegats gaudint d’una
copa de vi blanc del Penedès en aquest raconet bucòlic que li pertany en tots
els aspectes. I seguiré escrivint d’Israel i, avui, reflexionant per què
malgrat que els EUA de Donald Trump no tenen res a veure amb els dels Biden, Harris, Obama i
Clinton tampoc no es posicionen obertament i pertot al costat de l’únic estat
del món que parla obertament de neutralitzar l’islamisme destruint-ne els seus
pilars, el més important dels quals és l’estat teocràtic-terrorista de l’Iran,
amb qui avui manté una guerra intensa en què, molt possiblement, els aiatol·làs
acabin per desaparèixer si el poble persa hi posa de la seva part i així ho
decideix. Però, malgrat tot això, em pregunto: Per què els EUA miren cap a una
altra banda mentre Israel planta cara al terror i a la barbàrie que ens afecta
a tots, també als catalans, no ho oblidem. I per això hi vull seguir
reflexionant i compartint la reflexió amb vosaltres, benvolguts lectors.
1.
Un conflicte ja està en marxa, encara
que Washington no ho vulgui veure
■ Els EUA justifiquen la seva inacció
afirmant que no volen ser arrossegats a un “conflicte regional”. Però el
conflicte ja és aquí, i no l’ha començat Israel. L’Iran ha mobilitzat tots els
seus braços armats —Hamàs a Gaza, Hezbollah al Líban, els houthis al Iemen— per
atacar Israel de manera coordinada. Es tracta d'una guerra híbrida i globalitzada, no d’una disputa local.
■ El 7 d’octubre de 2023, Hamàs va
assassinar 1.200 civils israelians i en va segrestar centenars més. Va ser
només el tret de sortida: des de llavors, els
satèl·lits de l’Iran han llançat milers de coets i míssils contra el
territori israelià, i han provocat una devastació territorial que afecta cent
mil ciutadans desplaçats. I tot això, sota la batuta de Teheran.
2.
L’Iran: el veritable enemic comú
d’Israel, Europa i els EUA
■ Israel
no està defensant només la seva supervivència. Està defensant també la nostra.
L’Iran no només patrocina el terrorisme islàmic a l’Orient Mitjà, sinó que
també ha infiltrat la seva agenda jihadista a Europa, ha finançat xarxes
radicals a l’Àfrica i s’ha aliat amb règims com el rus i el veneçolà.
■ Durant dues
dècades, l’Iran ha estat desenvolupant armes nuclears tot fingint que només vol
energia per a ús pacífic. És absurd. Un estat ric en petroli no necessita
urani enriquit per il·luminar cases, sinó per fabricar bombes. Israel ho sap i
actua. Però, com sempre, les veus de la
moderació s’alcen a Occident: Washington demana contenció, alto el foc,
“moderació per ambdues parts”. Quines parts? L'agressor i la víctima?
3.
L’ombra de l’Iraq: el trauma
nord-americà que ho paralitza tot
■ Els Estats Units tenen un trauma mal
resolt amb l’Orient Mitjà. Després de
les dues guerres contra Saddam Hussein, el poble nord-americà ha desenvolupat
una fòbia al compromís militar prolongat. El fracàs a l’Iraq, el caos a
l’Afganistan, i la pèrdua de milers de vides han generat una cultura de la
retirada i l’aïllacionisme.
■ Però no hi ha res comparable entre
la guerra d’Iraq i la guerra d’avui. Avui no es tracta d’una ocupació
impossible. Es tracta d’eliminar una
infraestructura de terror global amb un objectiu final genocida. Israel ja
ha demostrat que és capaç de fer-ho amb precisió quirúrgica. Només li cal
suport polític i logístic. I això, tristament, ni la Casa Blanca ni el Congrés
no li volen donar.
4.
L’error israelià: voler ser
autosuficient a qualsevol preu
■ Israel
ha optat sovint per actuar en solitari. És la seva manera d’evitar les
traïcions dels aliats i les imposicions dels buròcrates europeus. Però
aquesta actitud, que respon a una comprensible desconfiança històrica, pot ser
contraproduent si impedeix teixir aliances estratègiques.
■ Si Israel hagués aconseguit acabar
la guerra de Gaza amb una sortida diplomàtica que impliqués els estats àrabs
moderats, avui potser tindria al costat una
coalició regional per frenar l’Iran. Però no ha estat així. Ara, amb l’atac
directe a les instal·lacions nuclears iranianes, es troba novament sol... tot i
que la majoria d’estats del Golf Pèrsic ho celebren en veu baixa.
5.
El món davant d’un dilema moral:
actuar o claudicar
■ Estem
davant d’un cas claríssim de bé i mal. Israel no és perfecte, però l’Iran
representa el mal absolut: opressió de la dona, pena de mort per homosexuals,
persecució de dissidents, exportació de terror, amenaça nuclear.
■ I tanmateix, la comunitat internacional triga a reaccionar. L’ONU calla o
condemna Israel. Els EUA s’ho miren de lluny, temerosos de perdre vots a
Michigan. I Europa, com sempre, no existeix. El món lliure està en perill no
per l’Iran, sinó per la seva pròpia por de defensar-se.
6.
Per acabar: O el lideratge moral dels
EUA, o la fi de l’Occident lliure
■ L’Iran
ha creuat totes les línies vermelles. Ara és el moment de plantar-li cara de
manera definitiva. Israel ja ha començat. El que cal és que els EUA deixin
enrere les pors del passat i assumeixin la seva responsabilitat com a
superpotència democràtica.
■ Si Washington continua escudant-se en la prudència mentre els aiatol·làs preparen la bomba i escampen el terror, acabarem tots sotmesos al xantatge nuclear iranià, o al caos que generaran els seus tentacles terroristes. No hi ha zona grisa: o es defensa la llibertat amb coratge o es perd per covardia. I la història mai no perdona aquells que no volen mirar el mal de cara. Personatges indignes, llefiscosos i covards com Puigdemont —i els seus proxis, traïdors a Catalunya com ell— ho saben molt bé.
