L’antisionisme, l’antisemitisme del nostre temps que no afecta només els
jueus
Llegir i sentir els nous antisemites, o sigui, els antisionistes del nostre
temps, és simplement sorprenent. El missatge irracional i enrevessat que
transmeten, combinat amb falsedats, així com el mètode d'invertir la història i
la realitat, s'ha convertit en una potent forma de màgia negra. Pitjor encara,
és una oposició cruel i violenta. És una teoria que busca l'acció destructiva
de tot allò que faci olor de jueu i, especialment, de nacionalisme jueu, la
qual cosa i com a nacionalista català que soc des que era un adolescent, em
recorda molt les tribulacions i lluites pel desmentiment de fets apòcrifs que
els de la meva condició nacional i política hem hagut de portar a terme en
defensa del país i de la nació davant l’expansionisme castellà, que avui ha
arribat (entre la immigració espanyola del sud peninsular que va arribar a
Catalunya des de meitat dels anys 50 fins a principis dels 80, i la dels dits
llatins dels països del sud americà que van començar a arribar massivament els
anys 80 i que encara dura i ho fa en contingents sovint territorialment inassolibles)
a cotes mai vistes que ens ha dut prejudicis anticatalans i anticatalanistes a
dojo, com es demostra cada dia en algun lloc o altre del país en actes contra
la mateixa gent del país, contra la nostra llengua i cultura mil·lenàries i
contra la mateixa idiosincràsia de convivència social que ni els dictadors estatals
més sanguinaris des de 1412 van poder trencar mai i que ens ha portat en només
70 anys a ser un país de 4 milions i escaig de nadius a avui estar-nos
preparant per gestionar 10 milions, la meitat dels quals són no catalans
procedents d’arreu del tercer món —especialment d’aquests països de parla
espanyola per conquesta, colonització i substitució lingüística, cultural i
religiosa que els van portar els castellans conjuntament amb una enorme
mortaldat per culpa de les malalties que hi van portar durant aquell “descobriment”
del segle XV i subsegüents— quan encara no arribarà al segle de l’allau migratòria
que es va iniciar a mitjans anys 50 del segle XX. Heus aquí perquè entenc tan
bé els jueus i el seu nacionalisme sionista, que no va —conceptualment— lluny d’osques
del nostre exemple com a nació i fet nacional.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 17-7-25
Dijous radiant, meteorològicament parlant, a Sitges. Gaudim, enmig del mar,
d’una estona de vent suau que fa que les veles del petit vaixell de la meva
amiga s’inflin de manera gairebé simbòlica i que això faci que la proa de la
nau avancí lentament però energètica mar endins però en perpendicular a la
costa del Garraf. Vistes esplèndides i mar blava i clara. Gaudir de la vida en
aquestes circumstàncies és gaudir-la força, sincerament. Bona conversa amb la
meva acompanyant, que per una estona deixa les cabòries dels valors borsaris,
dels enters, dels futurs i de les obligacions del parquet i ens traslladem als
pensadors que sabien gaudir de l’existència, precisament per especular en ella
pertot. Parlem d’Stendhal (pseudònim de Henri Beyle, Grenoble, 1783 - París,
1842), una de les seves passions pel que fa als escriptors de la veïna França.
Parlem de la novel·la El roig i el negre (1830), en què il·lustra
l’atmosfera de la societat francesa en la Restauració. Convergim en què Stendhal
va representar un jove, model de les ambicions i frustracions de l’època, fent
veure els problemes que es donaven entre les diverses classes emergents en els
anys que van precedir Lluís Felip d’Orleans.
La meva amiga m’enriqueix el saber sobre el literat francès i m’explica que
va generar una producció literària sorgida de la seva marcadíssima sensibilitat
romàntica i d’un poderós sentit crític, que van donar vida a la seva filosofia
de recerca de la felicitat, egotisme típic de tots els seus personatges (mania
de parlar de si mateix o d’afirmar la pròpia personalitat). Em parla de les
seves anàlisis de les passions, dels comportaments socials, del seu l’amor per
l’art i per la música, a més de la recerca epicúria del plaer, i em remarca que
comprovi en els seus textos que aquests fets s’expressen amb una manera
d’escriure molt personal, en què el realisme de l’observació objectiva i el
caràcter individual de la seva expressió es fonen de manera harmònica.
Per totes aquestes raons, Stendhal va haver de patir el buit que li van fer
els seus contemporanis —em diu— amb excepció, d’Honoré de Balzac, però que posteriorment
va aconseguir una enorme fama. La lliçó magistral de la sitgetana que fa feina
a la City de Londres, sovint des de la casa de Terramar, és enriquidora i
admirable. L’amiga saberuda —ex alumna del Liceu Francès— acaba la seva dissertació
sobre Stendhal mesclant amb encert ambientació històrica i anàlisi psicològica
del pensador de Grenoble, i em diu de manera encertada que les seves novel·les
descriuen el clima moral i intel·lectual de França, perquè ha estat considerat
el creador de la novel·la moderna que va donar pas a la gran narrativa del
segle XIX i que, per molta gent com ella —o com jo—, és l’escriptor del XIX que
menys ha envellit perquè, encara a hores d’ara, el seu positivisme, sense
contaminar per ideologies, mostra al lector un llenguatge molt modern. Acabem
amb Stendhal i ens mirem somrients per les moltes coincidències de tota mena que
acumulem. Girem cua rumb al Port d’Aiguadolç per atracar la petita nau i, al
cap de deu minuts, arribem a casa seva per gaudir d’una reconfortant dutxa i
llevar-nos la sal del bany en aigües profundes. La fem suau amb gel francès de
llima i menta que ens deixa una aroma molt agradable a la pell i ens permet relaxar-nos
estirats a les gandules de la terrassa. Quin plaer gaudir d’una companyia
femenina tan agradable, prudent —la qual cosa és molt important— i que quan
parla, ho fa sovint de temes com el que acabo de relatar. Tan vell i desconfiat
com m’he tornat, sincerament, de vegades em pregunto on és la trampa? 😊
1.
L’antisionisme: anem a pams i destriem el gra de la palla
■ A finals de maig, es va celebrar a Viena el Primer
Congrés Antisionista Jueu. Un professor de dret de la Universitat de Kentucky,
Ramsi Woodcock, ha estat promovent, al lloc web antisionista del Moviment
d'Estudis Jurídics, la "fi d'Israel". Hem sentit demandes per a
l'eliminació del sionisme i, per descomptat, els esforços del moviment de
Boicot, Desinversió i Sancions.
■ Una revista en línia que cobreix la situació actual dels jueus europeus
anomenada "K." ha publicat l'assaig de Matthew
Bolton que tracta la teoria del "colonialisme de colonització"
tal com la va construir l'antropòleg Patrick Wolfe. Bolton assenyala que el
principal avantatge de la teoria
del colonialisme de colonització esgrimida contra Israel i el sionisme
és que, essencialment, "el 'detall' històric esdevé irrellevant"
mentre exigeix per a si mateix una "lògica totalitzadora".
■ Bolton cita l'acadèmic mig jueu Patrick Wolfe i assenyala que, en el
tractament que fa Wolfe de la Nakba (en àrab, "catàstrofe" a Israel
des de la seva fundació el 1948), advoca perquè "no s'ha de sotmetre a
la tirania del detall [històric]", ja que "disminueix el poder
explicatiu de l'estructura". Sens dubte, aquesta és una manera
d'intel·lectualitzar la falsedat.
■ En el meu llarg assaig
informe sobre el semitisme i l’antisemitisme publicat en el meu blog perinnolligams, ho
explico a bastament tot això en distints punts del treball segmentat per
èpoques, com també ho faig en aquesta
entrada en el meu compte de Facebook, en què narro fil per
randa d’on sorgeix el principal enemic del judaisme i especialment del sionisme
—que reitero que és el nou antisemitisme des que els jueus disposen d’estat
arran de la proclamació de l’Estat d’Israel el dia 14 de maig de 1948— arran de la decisió de la Societat de Nacions
de atorgar un territori de l’antic Imperi Otomà —desaparegut després de la
Primera Guerra Mundial i administrat pels aliats— en el que històricament es
considera Terra Santa i, per tant, el lloc del naixement del Judaisme i anys
més tard del Cristianisme, territori que després va ser partit en dos per
atorgar també l’encabiment del Regne de Jordània (fundat el 1946 i format
majoritàriament per palestins i, per tant, estat palestí de facto malgrat tots
els que neguen aquest fet que constaten les circumstàncies polítiques i històriques)
per a la fundació d’un estat jueu, l’Estat d’Israel, que es va materialitzar l’esmentat
any 1948.
2.
El sionisme com a colonialisme
Aquesta paròdia de la veritat —quan s'aplica al sionisme—, es basa en la
visió de Wolfe que els "colons", aquells externs, utilitzen el seu
domini colonial per desplaçar
els pobles indígenes , substituir-los i, per tant, crear
intencionadament una nova societat i un nou entorn al territori conquerit.
■ De fet, amb aquestes asseveracions simplement ha millorat l'obra del
diplomàtic libanès nascut a Síria, Fayez Sayegh, de 1965,
així com l'obra del marxista jueu Maxim Rodinson, "Israel, fait
colonial", de 1967, que suggeria que "els àrabs de Palestina solien
tenir els mateixos drets sobre el territori palestí que els francesos a França
i els anglesos a Anglaterra". I això és completament fals.
■ Sayegh va definir el sionisme com a racista, violent i expansionista.
Veia el clanisme jueu com una política de segregació i, per tant, el sionisme
havia de ser una forma d'apartheid. El capítol de Sayegh sobre el context
històric comença: "La frenètica 'lluita per Àfrica' de la dècada de 1880
va estimular els inicis de la colonització sionista a Palestina". El
reassentament jueu d'Eretz Yisrael mai es va aturar, i la repatriació jueva
es va produir al llarg dels segles. Petah Tikva i Rosh Pina es van fundar
de totes maneres el 1878.
■ El sionisme mai no ha estat ni va ser colonialista perquè mai no va
intentar substituir els residents locals. Bolton cita Benjamin Wexler, entre els molts crítics de Wolfe, que han
assenyalat una sèrie de característiques que distingien el sionisme del
colonialisme de poblament europeu en altres llocs.
■ Assenyala que els jueus no tenien una
"pàtria" colonial d'on provenien. Però (i tal com explico a bastament
en el meu assaig sobre el semitisme) els jueus posseïen una identitat
nacional de 3.000 anys d'antiguitat, modelada per una narrativa històrica
d'expulsió prèvia de la mateixa terra on ara (a partir de 1948 en estat i molt
abans durant la reunió prèvia de tot el poble jueu procedent de la diàspora) s’han
reassentat. Els jueus van viure en zones urbanes durant molts segles al país
abans del "començament" del sionisme. Els jueus compraven terres i
no les prenien per la força militar. I
les compraven a l’efendi Husseini, pare de la solució final de Hitler entre
altres virtuts a preus d’or.
■ L'elecció del territori específic no es basava en factors econòmics o
polítics, sinó que estava profundament relacionada amb la identitat del
poble jueu, i en la majoria dels casos, la terra era àrida i poc
desenvolupada. Gran part de la propietat de la terra, fins a la dècada de 1950,
es caracteritzava per ser principalment propietat col·lectiva en lloc de
privada.
■ A més, veure la Nakba com una "expulsió genocida" –mentre
ignora tota la violència terrorista àrab des del 1920 i etiqueta tots els
assassinats, violacions, saquejos i destrucció comesos pels àrabs com a
"resistència"– revela l'odi fonamental que impulsa la seva
teorització antisionista, a més de desestimar el rebuig dels àrabs a les
dues ofertes de partició del 1937 i el 1947.
■ Tota la pseudo intel·lectualització feta pels antisionistes, jueus i no
jueus —i la seva suposada incapacitat per acceptar i reconèixer els jueus,
la seva història i cultura úniques i, en última instància, el seu nacionalisme
excepcional— és una mostra del seu pensament pueril.
■ Malauradament i encertada, i tal com va publicar a les xarxes el compte Mossad:
Satíric and Awesome el 21 de juny passat, "El problema amb les
relacions públiques israelianes és que cal una persona estúpida per creure una
mentida i una persona intel·ligent per entendre la veritat, i estem irremeiablement
superats en nombre". I a bons entenedors.
3.
Per acabar: la naturalesa canviant de l'antisionisme
■ L'avantatge de l’actual antisemitisme, o sigui, l'antisionisme,
és que canvia de caràcter. S'adapta a qualsevol tendència de pensament
polític que esdevingui el tema del dia –esquerra, dreta i/o centre– i assumeix
el llenguatge retòric de diverses ideologies i tendències.
■ Bob Vylan pot cridar tot el que vulgui "Mort a les FDI" en el
Festival de Glastonbury a Anglaterra i l'aïllacionista conservador americà
Steve Bannon pot exigir que "hi hagi una investigació exhaustiva de la
FARA sobre la relació de la Fox amb una potència estrangera" i anomenar el
seu presentador jueu del programa, Mark Levin, "Tel Aviv Levin".
■ D'altra banda, el concepte d'un país àrab de Palestina, amb un poble
diferent, mai va existir realment, ni en la ment dels observadors externs ni en
la dels mateixos musulmans. Va ser una terra conquerida i ocupada per
romans, bizantins, croats, mamelucs i turcs otomans.
■ La regió de Palestina mai no va
ser una entitat geopolítica definida, sinó que va ser disputada per dues
confederacions tribals. Al llarg del segle XVI, hi va haver enfrontaments
freqüents entre famílies a tot Palestina basats en les divisions Qays-Yaman, i
hi va haver conflictes civils que van involucrar fel·lahins camperols, beduïns
i gent del poble fins ben entrat el segle XVIII. Un "poble àrab
palestí" mai va existir realment, ni tan sols a mitjans del segle XX.
Llegiu la història en profunditat i contrasteu dades, tal com fa anys que faig
jo, que també em creia aquestes faules globalistes.
■ Els antisionistes sou violents per naturalesa i busqueu de manera
ignorant "globalitzar la intifada". A Berlín la setmana passada, manifestants
pro-Gaza van exigir el retorn del califat islamista, que déu n’hi do!
■ En un comentari sobre aquesta campanya, el britànic-palestí proisraelià
John Aziz va dir que, mentre que "el socialisme va ser abans el crit de
batalla dels treballadors de les fàbriques i els miners de carbó... avui, en canvi, és cada cop més la ideologia preferida dels urbanites de classe mitjana-alta
que prenen cafès amb llet de soja de comerç just i canten el seu desig de
globalitzar una intifada de la qual en saben ben poc o res". I reitero allò
del “a bons entenedors”.
■ L'antisionisme, a més, és una onada que potencialment submergirà més
persones a tot el món (i cada dia que passa sense una solució justa i
intel·ligent a aquesta xacra creada molt interessadament) que únicament les
persones jueves.
