Avui a Catalunya tenim molta mala peça al teler en molts aspectes: la
llengua és vilipendiada i atacada de manera semblant com ho va ser durant el
franquisme, el nacionalisme català atacat i acusat de tot i més, quan resulta
que és i sempre ha estat un nacionalisme pacífic i no agressiu amb els
agressors que a l’estat dels espanyols no els ha fet mai cap por si el comparem
amb el basc i en les conseqüències que va tenir durant tota l’existència del
terrorisme armat, que va fer prop de mil morts. Molt pitjor que en l’època de
la mal dita transició cap a la democràcia i, òbviament, molt pitjor que abans
del procés i de l’aplicació del 155 per part del Partido Popular, que va
cometre irregularitats anticonstitucionals (no oblidem que els governs
espanyols sempre juguen amb la Constitució Espanyola i se l’apliquen i
l’apliquen en la mesura que els convé) com ara la destitució d’un Govern i d’un
president de la Generalitat amb mesures d’aplicació més que dubtoses.
L’estil Pepe Gotera i Otilio ha imperat des de la fi del franquisme i tot
allò que havia de tenir i ser políticament Catalunya, encara ho esperem
asseguts. I cal dir que, ja els va anar bé la pallassada processista com a
excusa per retallar, encara més, i passar del tot el ribot a les aspiracions
catalanes perquè això els va permetre fer marxar moltes empreses (més de mil)
de Catalunya, moltes de les quals s’han quedat fora, i també emplenar-nos el
país fins a la sacietat i en nivells insostenibles per conservar la
idiosincràsia catalana d’una immigració lingüísticament agressiva i intolerant
i socialment inadaptada pertot, començant pel «esto es España y aquí hablamos
español (¡que para eso vinimos, carajo!)» i acabant per l’intent psicològic de
declarar-nos vençuts com a poble i com a nació, com els va passar als nostres
avis i pares al final de la guerra franquista. I no es tracta solament del
Partido Popular, partit que va substituir el Movimiento Nacional que componien
la Falange i els seus proxis, sinó que avui també hi destaca la part més
franquista de tot aquell “moviment” pel qual alguns animals eren més iguals que
altres, emprant el terme orwelià que defineix la situació a la perfecció, o
sigui, VOX i la seva disfressa de defensa de tot l’identificat amb l’espanyol i
Espanya que a casa meva se’n diu nacionalisme (agressiu) castellà espanyol, tal
com queda molt clar en totes les accions/reivindicacions d’aquesta formació
ultra que és la part més indissimuladament franquista del Partido Popular.
Però no s’acaba aquí la història, sinó que la part més esquerranosa i dita “demòcrata” dels partits espanyols, o sigui el PSOE i Sumar, també s’ha afegit a aquesta croada anticatalana i, fent veure que protegeixen Catalunya i les seves essències, la realitat és que s’abonen a les tesis més pro espanyolistes del Partido Popular i del seu apèndix VOX, sense oblidar la cinquena columna del país, que representen els partits processistes que segueixen insistents en negociar amb aquesta part de la política estatal perquè els aguanten sous i poltrones. O sigui, que “entre els borbònics i els austriacistes, qui menys em perjudicarà (a mi i sobretot a mi) seran aquests darrers. I per això els aguanto...”, la qual cosa ja va passar en aquell 1714 (i molts altres cops després d’aquella data), mal exemple de la defensa de les llibertats del país quan resulta que només es defensaven uns drets estatutaris i poca cosa més i, com està passant ara i passa des d’abans de 2014, es van acabar perdent bous i esquelles.
Altra cosa molt distinta, en canvi, és allò que es va esdevenir el 1641, en què el president de la Generalitat Pau Claris va proclamar la independència de Catalunya i la va mantenir amb el suport de França durant quatre anys. Però aquesta gran gesta i fets verídics, ni l'ensenyament estatal, ni el del virregnat ni els seus historiadors en nòmina no l'han explicat mai clar i català. Ni tampoc l'expliquen a dia d'avui, naturalment. Perquè les seves mentides històriques, tant espanyoles com catalanes, quedarien al descobert i ells com els cançoners que són. Heus aquí, doncs, un altre dels aspectes negatius i pejoratius del propi relat (que és l'imposat per l'estat perquè tots ens l'empassem i de pas ens autodegradem) que confirma aquesta mala peça al teler simbòlic del país que esmento en el titular.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 19-7-25
Dissabte excel·lent de cel net i clar i mar encalmada a la Blanca Subur acaronada per la nostra estimada Mediterrània. Dia de llevar-se tard i d’esmorzar reconstituent que ajuda a agafar forces per seguir lluitant en el neguit existencial. Passeig a marxa atlètica pel litoral de Terramar en què es contempla el golf des d’un punt de vista distint al de l’habitual de participant en els jocs que aquest esport comporta com ara el tirar boles o una competició de no gaires forats per no acabar més extasiats que Rory McIlroy mentre guanyava el Campionat Mundial de Golf. Arribada a l’antiga discoteca Atlàntida. Fa pena. No hi queda res de tot aquell complex d’oci que va ser fa 30 anys. Lloc en què, en temps pretèrit hi havia fet els meus “pinitos” durant les gincanes de sessions nocturnes que finaven en sortir el sol pel Llevant. Grans èpoques, de força pertot i ganes de viure al límit, les quals coses després, poc o molt sempre es paguen perquè el físic no és més que això: vísceres fal·libles. En el camí de tornada li ho explico a la meva amiga, que és 17 anys més jove que jo, i riu indissimuladament mentre avança amb més rapidesa i, sense cap mena de símptoma de fatiga, es perd camí endavant. Quina mala llet... Mentre ric tot sol, penso que, definitivament l’edat no perdona, cert. A ella tampoc no la perdonarà, ni que ara encara no ho sàpiga. I, queda clar que avui, allò que puc fer amb més rapidesa que ella són, amb prou feines, un parell o tres de coses que no són la tècnica golfística i que no explicaré detalladament, però diré que entre les quals hi ha l'escriure. Escriviure, vaja. De tota manera. És un gran balanç: si en tota la meva vida relacional només hagués tingut petits problemes de baixa intensitat com aquests, segurament hauria envellit al costat de la mare del meu fill. De ben segur. Però aleshores no hauria conegut mai aquesta meravella de dona. Seguim, doncs, mentre el cos i la ment aguantin.
1.
Cas Montoro: tothom ho sabia, tothom callava
■ No
eren només Cristóbal Montoro i el Partido Popular. El sistema sap com
protegir-se assenyalant una sola peça i salvant la resta del mecanisme.
Quan cal, es fa veure que es neteja, però només s’aparta un cadàver. El fons
del problema segueix intacte, putrefacte sota la tapa de zinc.
■ Perquè funcionés aquell tràfic d’influències, calia molt més que ministres
i sobres. Hi calia passivitat —i fins i tot complicitat— de funcionaris,
inspectors, policies, jutges, fiscals, càrrecs mitjans i alts de tota mena.
Molts sabien, molts callaven, alguns ajudaven.
■ I quan algun periodista digne gosava assenyalar-ho, se li obria una
inspecció. O un procediment judicial. O una campanya de desprestigi. Com
també em temo que passa avui. El sistema es defensa, no de la delinqüència,
sinó dels que l’assenyalen.
2.
Una administració al servei de l’espoli
■ Recordeu quan el PP va imposar que cada euro del pressupost català hagués
de passar pel filtre del Gobierno? Era un càstig per la gosadia de 2017, cert, però
també una excusa per controlar la despesa social catalana i continuar
l’espoli sistemàtic.
■ Els diners, com sempre, marxaven però no tornaven. Empreses que
fugien, serveis que es degradaven i una immigració legal i també il·legal
descontrolada la majoria de la qual ni s’integra ni vol integrar-se.
Mentrestant, les elits polítiques —també les d’aquí— callaven i cobraven. Amb
llaç o sense, però sempre amb nòmina.
■ El que no es diu prou és que els diners dels catalans gastats de manera
injustificada o pornogràfica (i no parlo de sexe sinó de concepte) no van a
parar ni a serveis ni a infraestructures. Van a pagar favors, a tapar
boques i a mantenir xarxes d’amics i clients. Així es compra la pau social.
Així es compra el silenci.
3.
Hisenda: premiar el zel, castigar l’individu
■ L’AEAT no és només una agència recaptadora. És un braç armat de l’Estat. Et
pot embargar 0,53 cèntims sense immutar-se (com m’han fet a mi
personalment). No cal motivar, no cal justificar. Primer pagues, després
reclames. I si t’equivoques tu, et multen. Si s’equivoquen ells, premien
l’agent.
■ Ara la
Generalitat proposa donar premis als funcionaris que parlin i escriguin en
català. Com si complir la llei fos un mèrit extraordinari. No sancionen
qui l’incompleix, sinó que donen caramelets a qui fa el mínim. Ja només
falta que donin vals de compra als que votin els partits del règim.
■ L’administració no actua a favor del ciutadà. Actua contra l’individu
i a favor del poder. I la por a Hisenda no és por de pagar impostos. És por de
ser aixafat sense defensa possible. Això no és un Estat de dret: és un
estat de submissió. Per això, i personalment sempre ho faig, cal respondre
sempre i presentar recursos arreu, especialment a Hisenda i al Poder Judicial,
que són els que sempre castiguen els més febles. I responen i rectifiquen: i
tant si ho fan. Però cal escriure i reclamar els drets. No us oblideu mai de
fer-ho. Potser els catalans no podrem ser independents políticament, perquè
certament ho tenim gairebé tot en contra, però hem d’aprendre, tots plegats, a
ser ciutadans i no súbdits. I a exercir sempre de ciutadans, que és allò
que som i que tenim reconegut documentalment. També els catalans, no ho
oblidem.
4.
La CUP, l’efecte crida i la burla legal
■ A la Seu d’Urgell, la
CUP demana reserva de places públiques per a immigrants expulsats d’Andorra.
Això vulnera la llei: cal tenir nacionalitat espanyola per accedir a la funció
pública, ja sigui municipal, autonòmica, a les diputacions o als governs. Però
qui posa fre a la demagògia quan es vesteix de progressisme? Què fem
amb propostes així que ni tan sols es denuncien als jutjats, com si que
es fa al Parlament de Catalunya per part de l'espanyolisme unionista, si
n’hi ha de “massa” sobiranistes?
■ També volen prioritzar els immigrants per accedir a
habitatge. O sigui, discriminació positiva per als nouvinguts,
menyspreu sistemàtic per als autòctons. L’efecte crida és una realitat.
Però no ho diuen: ho pateixes quan fas cua per tot i acabes marxant cap a casa
perquè “ja no hi ha places o recursos”.
■ Després n’hi ha que s’estranyen si altres partits nacionals
catalans que parlen clar reben intenció de vot al respecte. Els mateixos que
diran “com és això?”, si la CUP desapareix del Parlament. El poble és prudent i
pacífic ja per costum, perquè fa 613 anys que aguanta els mals que
venen d’Almansa, però no és ruc o il·lús, o no ho és tant com alguns es
pensen. I potser, al final, el catalanisme radical i majoritari que s’estima el
país i ho diu clarament, sabrà tornar per defensar-lo com cal. I mai no se sap
d’on sorgirà aquesta força de la gent. Segurament i a banda de la que en
aquests moments és clarament en ascendència arreu de Catalunya, o sigui, Aliança
Catalana, també d’altres opcions nacionalistes no processistes
com ara Convergents,
per les quals avui encara pocs hi aposten però que són un gota a gota que sense
fer soroll va emplenant la pica i cohesionant aquells desenganyats de tantes
mentides i driblings al respecte. I temps al temps, perquè
les coses costen. I costen molt. I més, si els mateixos en què confiàvem ens
han portat al pedregar mentre ells salvaven els seus mobles. I si hem aguantat
més de sis segles d’espanyolisme i castellanisme d’imposició, vol dir que
l’aguant i la resiliència com a poble i nació els tenim ben certificats. I
també vol dir que no defallirem, passi el que passi.
5. Per acabar: la catalana és una feina imparable i conjunta de
tots aquells que, tocant de peus a terra, volem una Catalunya el més sobirana
possible
■ Recordem que ni durant
la Guerra
del Segadors, en què ens van partir la nació i en què una tercera part
va passar a França després que els borbons de tots dos
cantons ho acordessin (divideix i venceràs), ni durant el 1714 ni durant la
guerra franquista (Guerra Civil espanyola) no existia internet i
les coses anaven de manera molt més lenta i pausada, però avui internet és un
fet irrefutable arreu del món, una eina que s’empra per lluitar contra
el totalitarisme però que també fa servir el mateix totalitarisme per imposar
la seva força perversa i sovint carregada de mentides que es fan veritats pel
sol fet de dir-les moltes vegades (com passa a Israel en què els
seus agressors islamistes s’han convertit per a bona part del planeta en les
víctimes quan resulta que, repassant bé els fets, tothom pot veure que
són els agressors des de 1948 i molt abans) i per això a Catalunya, els
catalans que ens estimem la terra i que volem que segueixi sent catalana com
sempre des de fa més de 10 segles, l’hem de defensar perquè ningú no ho
farà per nosaltres.
■ Tal com va dir un dia a Gettysburg el
president Abraham
Lincoln, “som més aviat nosaltres, els vius, els qui ara ens hem de
consagrar a la tasca inconclusa que els que aquí lluitaren feren avançar tan
noblement. Som més aviat nosaltres els qui ara ens hem de consagrar a
la gran tasca que encara ens queda per concloure”, o com va expressar el
president Lluís Companys, precisament afusellat pel franquisme mentre cridava
Visca Catalunya lliure!: “per altres ideals hi ha molta gent que treballa
i lluita a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Per
això més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa.”, i aquesta frase hi
ha molts republicans que l’han esborrat de la seva memòria i pràctica i que han
deixat els ideals nacionals de banda de manera vergonyosa, tot i que molts es
fan dir “independentistes”, com si encara es riguessin del mort i de qui el
vetlla.
■ Aquesta Catalunya, ofegada
per la incomprensió exterior i la tebior interna, viu atrapada en una gàbia
mental i administrativa dissenyada per diluir-la. La llengua, el model
d’escola, els mitjans públics, la demografia i fins i tot el paisatge
urbà pateixen una transformació constant que desfigura la nació. El
pitjor no és l’agressió, sinó la resignació: el catalanisme domesticat
ha deixat de creure en la seva pròpia força, i l’independentisme institucional
ha substituït l’objectiu per la gesticulació. Malgrat aquesta ofensiva
anticatalana, que combina el ribot de l’estat amb la complicitat de
processistes de poltrona, Catalunya resisteix com sempre ha fet i els
catalans que creiem en la nació i en el futur del país, resistim. La nostra
llengua, maltractada i arraconada, segueix viva als carrers, a les
escoles i en les veus dels qui no ens rendim. Com els nostres avis van
mantenir la flama sota el jou franquista, avui toca defensar la nostra
identitat amb la mateixa tossuderia: no amb armes, com va fer el terrorisme
basc, sinó amb cultura, memòria i un orgull pacífic que no s’agenolla davant el
“¡carajo!” espanyolista. La història ens ensenya que els qui volen
apagar-nos no saben que el foc català no s’apaga mai: ni amb ribots, ni amb
constitucions a mida. Ni tampoc amb fusells. Mai. I fa 613 anys que ho demostrem.
PS: Discurs
de Gettysburg del president Abraham Lincoln (19-11-1863)
“Ara fa vuitanta-set anys, els
nostres pares feren néixer en aquest continent una nova nació concebuda en
Llibertat i consagrada al principi que tots els homes són creats iguals.
Ara ens trobem en una gran guerra
civil, comprovant si aquesta nació, o qualsevol altra així concebuda i
consagrada, pot romandre en el temps. Estem reunits en un gran camp de batalla
d'aquesta guerra. Hem vingut per consagrar una part d'aquest camp com a últim
lloc de repòs d'aquells que donaren la seva vida perquè aquesta nació pogués
sobreviure. És completament just i apropiat que ho fem.
Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem santificar aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que lluitaren aquí l'han consagrada molt més enllà del que les nostres pobres facultats podran afegir o detreure. El món no tindrà gran notícia ni recordarà per llarg temps el que aquí diem, però mai no podrà oblidar el que ells aquí hi van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui ara ens hem de consagrar a la tasca inconclusa que els que aquí lluitaren feren avançar tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui ara ens hem de consagrar a la gran tasca que encara ens queda per concloure: que d'aquests difunts que honorem, en prenguem una devoció incrementada per la causa a la qual oferiren fins a l'última mesura de devoció possible; que aquí resolguem solemnement que aquests morts no han donat la seva vida en va. Que aquesta nació, amb l'ajuda de Déu, viurà un nou renaixement de la llibertat- i que el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no desapareixerà de la Terra.”.
