L'erosió cultural és tant o més greu que la demogràfica perquè, sense llengua i sense identitat, la nació queda reduïda a un vague record

 

        Pau Casals va pronunciar el 1971 seu discurs "I'm a Catalan" davant l'ONU que el franquisme va censurar. Reuters

"Els darrers catalans ja han nascut"

Catalunya davant el mirall demogràfic i polític

Amb aquest títol que afusello directament d'un editorial dels companys del digital L'Alternatiu, vull posar sobre la taula i basant-me en estudis reals i informacions contrastades de companys i mitjans com el que cito, que estimen el país i no en volen difondre cap falsedat com sí que fan la majoria de la resta a sou dels falsaris interessats en què això sigui així per allò de “de l’aigua bruta, el pescador hàbil en fa tresor”, i els que paguen són pescadors molt hàbils i amb un full de ruta que és com una piconadora: constant i punyent per tal que sigui efectiu.

¿Recordeu allò que el 1716 ordenava dins els Decrets de Nova Planta la "Instrucción secreta" i que el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener d'aquell any? Doncs, ara passa una cosa semblant però el "cuidado" se'ls nota pertot. Quan una nació, en aquest cas Catalunya, renuncia a preservar la seva continuïtat biològica, cultural i política, entra en un procés d’autodestrucció que ja només pot ser capgirat amb una reacció profunda i col·lectiva. Catalunya és avui un laboratori d’aquest fenomen, i el cas català és alhora un avís per a Europa i per a tot Occident. D’altra banda, i en el context en què estic especialitzat i en què em vaig iniciar a 19 anys, el periodisme, a casa nostra, explicar la veritat sobre el fet migratori no està gaire ben vist, i, fins i tot, en algunes redaccions “l’autocensura” —que vetlla perquè les subvencions oficials i particulars segueixen fluint—, no ho permet. No perquè estigui prohibit per llei, de moment, sinó perquè topa amb un consens imposat des de les redaccions, les facultats de comunicació, el Col·legi de Periodistes i, sobretot, des de les institucions que, tal com dic, abasteixen amb milions d’euros els mitjans per tal que estiguin en la seva línia, alguns dels quals, per cert, si no fos per aquestes subvencions (moltes encobertes mitjançant la publicitat) ja no surarien perquè, de fet, tenen zero audiència.

Cal explicar que, en els mitjans i fora d'ells, constantment, es divulguen guies i instruccions adreçades als professionals de la premsa sobre com han d’abordar-ne la qüestió. S’insisteix en la necessitat d’evitar estigmes, de dignificar, de contextualitzar. A quin principi periodístic obeeix això? Jo diria que al del Gran Germà que amb els seu immens ull panòptic ho controla tot i sap a qui ha de subvencionar o no. Que trist i vergonyós.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 13-9-25

Matí d’excursió riquíssima pels paisatges del massís del Garraf, la serralada que conté un dels defores més especials de la Catalunya litoral central, en que s’hi conjuguen paratges d’alta muntanya, vegetació molt diversa, altiplans erms i penya-segats que aboquen directament a un dels indrets de la nostra mar Mediterrània més bells per gaudir de la visual que permet contemplar, si el dia és clar i a través dels centenars de metres d’alçada en què la serralada queda plantada en el país, la silueta de la Serra de Tramuntana, a Mallorca. Quilòmetres a peu pels camins interiors, des de l’ascens des de Castelldefels fins a la Plana Novella, en què, la meva amiga sitgetana i jo hem fet un recés de descans, un bon àpat i una petita becaina a redós del monestir budista que encabeix el restaurant.

Tornada a Sitges per l’entramat vial rural de la muntanya que ens ha obsequiat amb uns graus de fresca ambiental i una pluja que res no tenia a envejar a la que vam aguantar estoicament dijous passat davant el monument de Rafael de Casanova, en l’ofrena floral que entitats i partits polítics van oferir en el lloc de memòria d’aquell que va ser conseller en cap de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre de 1714, mentre que aquells soldats catalans valents —que lluitaven per drets estatutaris i per seguir conservant les llibertats nacionals dins el regne espanyol i res més, no ens enganyem ni ens fem trampes al solitari—, abandonats pertot i per gairebé tothom, seguien batallant i morint des del bàndol austriacista espanyol tot i que els borbònics, els altres aspirants al tron espanyol, ja havien pràcticament guanyat aquella contesa successòria en què Felip V seria proclamat rei d'Espanya i en què els catalans vam perdre bous i esquelles en aquella guerra espanyola, ho reitero, perquè en el context europeu ja feia dies que s'havia acabat i el Tractat d'Utrecht ja estava a punt per la signatura. 

Així va succeir, com ha anat passant sovint al llarg dels segles i de la nostra trista història des de la traïció de Bernat de Gualbes durant el Compromís de Casp, que amb el seu vot papal favorable a lliurar la nació a Castella i al seu rei, Fernando de Antequera, el Trastámara, a canvi de rebre una poltrona quan fos el sobirà absolut (us sona la cançó?) va fer efectiva la seva apostasia en favor dels castellans i de la nació de Castella. I des d’aleshores, doncs, això: documentalment i jurídica som espanyols tret dels quatre anys (1641-1645) del gran president de la Generalitat Pau Claris, el millor de tota la història perquè va assolir la independència sota la protecció de França, cosa que des de la Catalunya castellana l'espanyolisme botifler sempre ha procurat tapar tant com ha pogut. I per això som espanyols. Una bona majoria, encara avui, de gust i per força, com és el meu cas, tot i que ja han passat 613 anys.  

Per això en aquest paper parlaré del meu país, que també és el de la majoria que em llegeixen, i de com aquesta estimada nació catalana va de cap al pedregar. Avui més que mai. I no tinc bones vibracions que aquesta vegada puguem remetre les adversitats i vèncer els elements. Perquè possiblement els llençols que estem perdent en aquesta bugada siguin els darrers que ens quedaven de tot l’aixovar que Jaume I i els seus descendents, els nostres avantpassats, ens van llegar perquè els conservéssim. I així els ho paguem.    

1. El canvi demogràfic accelerat.

■ Segons que han anat informant al llarg de diversos articles els companys del digital no alineat L’Alternatiu (una de les poques fonts fiables del nostre país en què un professional com cal poc confiar per reflectir informacions de bones fonts) i fruit de treballs exhaustius d’investigació periodística, les dades mostren que el 2022 gairebé la meitat dels nadons a Catalunya tenien almenys un progenitor estranger extracomunitari

■ En municipis com Salt, la xifra arriba a tres de cada quatre. Aquest fet no és anecdòtic: és un indicador clar de substitució demogràfica. No parlem només d’un descens de natalitat autòctona, sinó d’una transformació de la base mateixa de la societat. Aquesta tendència, de no revertir-se, implica que en una o dues generacions la continuïtat cultural catalana quedarà dissolta. Les autoritats, en lloc de reaccionar, han optat per ignorar les estadístiques i alimentar un relat falsament multicultural.

2. L’erosió cultural i identitària

■ També publica L’Alternatiu que municipis com Vic, Figueres, Manresa o Reus avui funcionen com a laboratoris d’un multiculturalisme imposat. Les festes populars es transformen, les llengües minoritàries guanyen terreny i el català retrocedeix fins a esdevenir element ornamental.

■ El que havia estat eix vertebrador d’una comunitat ara és percebut com a folklorisme. Les escoles pateixen la mateixa realitat: en moltes aules, el català ja no és llengua vehicular sinó una assignatura més, sovint desatesa.

■ Aquesta erosió cultural és tant o més greu que la demogràfica, perquè sense llengua i sense identitat, una nació queda reduïda a un vague record.

3. La política i el miratge de Junts

■ Junts ha governat Catalunya durant dècades i ha tingut poder hegemònic en institucions clau. Malgrat això, quan el PSOE ha ofert un acord sobre competències migratòries, Junts ho ha venut com un gran triomf. La realitat és que es tracta d’una simple burocràcia de finestreta, sense capacitat real per decidir sobre fluxos migratoris.

■ De fet, i no cal ser gaire llarg i ni tan sols periodista per veure-ho clar, avui, Junts, lluny de liderar una política nacional, només busca frustrar i frenar la popularitat i l’ascens més que evident a les places i als carrers d’Aliança Catalana, partit que s'està estenent com taca d'oli a tot el territori nacional de Catalunya i del qual, descaradament, Junts està adaptant el seu relat electoral.

■ És la prova que la majoria de la classe política catalana, especialment el processisme, prefereix viure de l’administració del no-res abans que afrontar els problemes estructurals i veritables que pateix el país i que, per una senzilla regla de tres, patim tots els catalans.

4. La complicitat mediàtica

■ Els mitjans catalans subvencionats són un pilar fonamental del silenci. Tristament i a causa de les subvencions milionàries oficials (ja siguin directes o a través de la publicitat institucional), molts periodistes han renunciat a l’ofici de preguntar i han esdevingut altaveus del govern, com els mitjans incentivats econòmicament pels quals treballen. La immigració massiva es presenta com a enriquiment, les dades de delinqüència es maquillen i la saturació dels serveis públics es disfressa com a ‘reptes de convivència’.

■ El consens ideològic (un fet que en política s’hauria de donar amb comptagotes i que avui és norma generalitzada) és tan potent que qualsevol veu discrepant és marginada o etiquetada com a ‘ultradreta’. La complicitat mediàtica no és un error, és una estratègia conscient per mantenir la població en la ignorància.

5. Les conseqüències socials

■ L’impacte del canvi demogràfic i cultural es manifesta en el dia a dia. La inseguretat creixent manifestada a través de robatoris, atracaments, agressions amb arma blanca o de foc i també de les okupacions -que cada dia van in crescendo- ja és una realitat diària palpable als carrers de Barcelona, Girona o Tarragona i també en zones de Lleida.

■ Els hospitals pateixen col·lapse constant, amb professionals extenuats i pacients desatesos. Les escoles, especialment en barris curulls d'immigració i en què els percentatges d'habitants depassen en escreix el que demograficament és aconsellable per la convivència i les relacions socials, es converteixen en espais plens de joves als quals des de les llars han inculcat idearis radicals molt contraproduents i totalment aliens a la societat catalana -que és qui els ha d'educar- i, per tant, d’ingovernabilitat pedagògica, amb mestres sense recursos per mantenir la disciplina.

■ Mentrestant, els polítics insisteixen que tot són ‘percepcions subjectives’. Però la realitat és tossuda: els barris que abans eren cohesionats ara viuen tensió i recel permanent.

6. El factor internacional i Israel

■ El boicot institucional contra Israel ha tingut conseqüències palpables. La retirada del país del Mobile World Congress de Barcelona no és només un gest simbòlic, sinó una desfeta econòmica. Empreses d’alt nivell tecnològic han deixat d’invertir, mentre les institucions catalanes insisteixen en la retòrica antisionista.

■ Aquesta hostilitat és fruit d’un globalisme pervers i antinatural que es dedica a assenyalar l’única democràcia estable de l’Orient Mitjà mentre calla davant dictadures islamistes. En lloc de reforçar llaços amb països capdavanters en tecnologia i líders en innovació, com és el cas d'Israel, els poders decisoris de Catalunya han optat per aïllar-se, portar a terme adoctrinaments aliens a la societat que els ha triat i perdre oportunitats de tota mena.

7. Una lliçó històrica

■ Catalunya ha sobreviscut conquestes, guerres i dictadures. Però mai havia afrontat un enemic tan insidiós com l’apatia interna. El globalisme ideològic ha convençut molts catalans que no val la pena preservar-se, que la nació és prescindible.

■ Aquesta batalla cultural, psicològica i moral és més decisiva que qualsevol altra. Les generacions futures viuran en un país diferent no per la força d’un enemic exterior, sinó per la renúncia interna a existir. És una lliçó que tots els catalans haurien d’entendre perquè encara hi som a temps d'aturar la fi de Catalunya com a país identitari i com a nació culturalment destacada des de fa centenars d'anys: quan una nació deixa d’estimar-se, es condemna ella mateixa a desaparèixer. I potser encara hi som a temps.

8. Per acabar: la responsabilitat col·lectiva

■ Tal com dic en el titular d'aquesta anàlisi en què faig una paràfrasi calcada al titular d'un editorial de L'Alternatiu, si res no canvia, potser els darrers catalans ja han nascut tots.

■ No cal imaginar invasions externes, perquè el procés de descomposició és intern i auto induït. La nació pot desaparèixer per pura negligència, per una classe política addicta a la gestió simbòlica i uns mitjans obsessionats a maquillar la realitat.

■ Davant d’això només hi ha dues opcions: claudicar o reaccionar. La història jutjarà si el poble català va acceptar la seva fi amb resignació o si, finalment, va decidir alçar-se per defensar-se.