La presidència europea de Zapatero hauria de ser ambiciosa
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Tot el contrari que la trista presidència txeca que ara acaba, l’única ambició de la qual sembla que ha estat passar l’estona, la presidència espanyola que s'esdevindrà els primers mesos del 2010, hauria de poder ser el més semblant possible a les darreres presidències alemanya i francesa. Si fos així, voldria dir dues coses: que seria una presidència enganxada a l’eix francoalemany i que seria una presidència amb algunes ambicions, cosa, segons el meu punt de vista, absolutament necessària per molts territoris significatius i capdavanters de l'economia de l'estat com són els Països Catalans.
I si a tot això s'hi afegís la continuïtat i la força amb l’impuls europeu de França i Alemanya, i les ambicions espanyoles fossin perseguides amb tenacitat, es podria parlar fins i tot d’una presidència vigorosa, cosa que el que redacta dubta de manera absoluta, encara que (i tothom que em coneix sap que no puc ser titllat de proespanyolista sinó més aviat el contrari) m'agradaria que això succeís, en benefici dels nostres territoris nacionals integrats a l'estat espanyol.
I quan parlo de continuïtat vull dir recolzar absolutament l’impuls al Tractat de Lisboa que, si Irlanda diu finalment que sí aquesta tardor, ja passarà a la fase cabdal de la seva aplicació, amb nou funcionament i noves institucions, i amb la presidència permanent de la UE inclosa.
Continuïtat vol dir també aproximar-se més a l’objectiu d’un govern econòmic europeu, és a dir, una direcció econòmica real de l'eurozona. Aquesta és una idea francesa que va aportar Sarkozy com a necessitat davant la crisi econòmica, però en canvi és una pràctica alemanya, dos països que malgrat les seves divergències en molts aspectes (incloses les territorials d'Alsàcia-Lorena, que tants problemes han portat i tanta tinta ha fet vessar per a la història) tal com em dèia fa uns dies Juan Carlos Ortego, analista polític i sotsdirector del Diari Menorca, són els països europeistes per excel·lència. I aquesta conclusió és que Sarkozy vol un govern per a l’eurozona i Merkel ja fa temps que intenta exercir-lo, i cal donar-los ales en tots els aspectes, matisant és clar els drets dels parlants de les llengues de les nacions sense estat, i els drets dels pobles europeus on es parlen aquestes llengues, però això a banda, cal cohesionar i vertebrar europa lluny de posicions com les dels neofeixistes i euroescèptics del NPB (National British Party), o dels virtuals guanyadors de les europees a Holanda, els també xenòfobs PVV (Partit per la Llibertat -cada vegada que els feixistes parlen de llibertat ja tremolo!-), antieropeus i antimusulmans entre molts tants antis, i que caldria que no comptessin per al projecte d'uns veritables futurs Estats Units Europeus. Per això totes aquestes premisses, que portades a terme pels francoalemanys podrien semblar una imposició, impulsades pels espanyols serien només la constatació d’una realitat, i donarien amplària al projecte comú d'una Gran Europa.
I quins són els objectius que marcarien un llistó més alt d’ambició? Doncs, el marcarien uns passos endavant en la integració del mercat europeu de l’energia. I uns passos en la incipient Unió per la Mediterrània, que significa reforçar el paper mediador europeu al conflicte araboisraelià i a les converses entre Occident i l’Iran. Encara que sembli molt complicat, hi ha un espai per recórrer entre el tarannà diplomàtic actual de la UE a l’Orient Mitjà i el superactivisme georgià de Sarkozy. Però aquest debat ja seria objecte de la redacció d'un altre article.
I, per acabar, dir que ja passaríem a una ambició vigorosa si la presidència espanyola fes un pas cap a l’autoconvicció, primer, i al convenciment francès, després, per fer una incursió en la xarxa europea d’infraestructures i donar una empenta a la façana i al corredor mediterranis ibèrics com a porta d’entrada ràpida de les mercaderies asiàtiques a la UE. I tingués en compte els drets dels ciutadans de les Illes Balears, en matèries d'ajuts i subvencions especials, però sobretot en transports: aquesta xacra cara i deficient que afecta tots els que viuen a l'arxipèlag, un dels principals aportadors econòmics a les arques de l'estat espanyol. I si, a més a més, es trobés una sortida digna a la meva referència anterior als drets dels pobles i les llengues, i molt especialment del català, aleshores la presidència socialista espanyola ja es podria qualificar de memorable i sobèrbia. I ho dic jo que no em cansaré mai d'afirmar que Zapatero és un solemne mentider i un farsari: cosa que constato des d'aquell dissortat "aprobaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya" -quan encara no era president-, fins a l'engany absolut amb el finançament de Catalunya (amb el vist-i-plau del Govern del PSC, ERC i IC) -quan ja ho era gràcies als catalans precisament- vergonya de qualsevol governant que es vulgi fer acreedor de tal adjectiu.
