Desfeta ultradretana a les eleccions franceses
Santi Capellera i Rabassó *periodista
Gir cap a la dreta, irrupció del centre i debilitat de l'esquerra. Més que d'una dretanització brutal de tot l'electorat francès, es va tractar d'una concentració del vot dretà en un sol candidat o un sol partit. Això no passava des del 1974, quan el centrista Valéry Giscard d'Estaing va aconseguir el 32,6% dels vots. El triomf de Nicolas Sarkozy sobre Ségolène Royal consisteix, sobretot, a haver obtingut aquesta unificació del vot, a costa de l'electorat del Front Nacional (FN) de l'ultradretà Jean-Marie Le Pen, que ha perdut ni més ni menys que un milió de votants respecte de l'any 2002, malgrat que la participació ha estat 13 punts superior. De moment doncs, a França ja sabem que passen a la segona volta Sarkozy i Royal i ja veurem els resultats que obtenen aquests candidats el proper 6 de maig. I com que això ja és sobradament conegut, intentaré fer una anàlisi més general de França, de com s'han viscut allà la precampanya i la campanya electoral per part dels mitjans de comunicació i de la ciutadania francesa i, molt especialment, sobre la gran participació electoral de l’Estat francès. He seguit amb interès l'evolució del procés, que he contrastat amb l'estada recent d'uns dies a París, on he llegit articles d’opinió a favor o en contra dels diferents candidats; cròniques de la campanya que en molts casos vessaven escepticisme sobre les diferents opcions polítiques; una certa valoració negativa del transcurs de la campanya i en alguns casos un cert menyspreu a tot el procés electoral que s’esdevenia en aquelles terres.
Observem però, algunes dades pertot importants, potser més del que semblen. A França hi ha 49 ordinadors per a cada 100 persones. A Espanya n'hi ha 25. L'estructura Indústria-Serveis és molt bona. França és un dels països amb més multinacionals i que més facturen d'Europa. A la Xina, juntament amb els alemanys, estan envaint, comercialment i industrial, tot el país. Vagin a qualsevol supermercat i mirin d'on provenen molts del productes. Mirin els cotxes i veuran d'on procedeixen, també: per exemple, Nissan és de Renault, i fabrica a la Zona Franca de Barcelona entre molts altres llocs. Per això, a França tenen una de les productivitats més altes del món. El sistema educatiu francès no és cap panacea però, sincerament, comparat amb l’espanyol és una meravella que el supera de llarg. En general, el gran avantatge, la gran saviesa de França, consisteix que sempre s’adonen quan no van bé. I ara, a l’hora de triar opcions, rectifiquen tots, des de la dreta fins a l'esquerra. Aquests dies però, m’ha cridat molt l'atenció la similitud amb Espanya, (o Catalunya, on he viscut molts processos electorals fent la meva feina de periodista oficial del president de la Generalitat durant 6 llargs anys), a través de es interpretacions que feien els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) d'allò que opinaven els ciutadans i que elevaven a categoria general: "els ciutadans estan decebuts perquè consideren que els polítics no connecten amb la realitat"; "els candidats s'aboquen més en la confrontació que en la presentació de propostes"; "els polítics únicament volen aconseguir el poder"; "els interessos dels partits estan pel damunt dels interessos dels ciutadans" i podria seguir llargament. En tot cas, la conclusió generalitzada era la "decepció in crescendo de la política per la percepció de la seva inutilitat"; l'important percentatge d'indecisos" i "la previsió d'una gran abstenció". Però malgrat tota aquesta opinió pública, el passat 22 d’abril França va comptabilitzar una participació electoral del 84,75%. I això ens hauria de fer reflexionar perquè els francesos, amb els seus defectes i amb les seves virtuts, han considerat que s'havien de mobilitzar i fer sentir la seva veu perquè s'hi podien jugar alguna cosa important, potser sense saber ben bé què, però tenien l'ocasió de "controlar" el resultat amb la seva opció activa: el vot. Segurament ha passat pel cap de molts que tot i no satisfer-los prou els candidats ni les seves opcions, si no hi participen no controlen, i si no controlen els resultats seran irreversibles perquè algú o altre es farà posseïdor del poder polític, els rendabilitzarà i prendrà decisions que afectaran tothom, inclosos ells. En aquell país no ha calgut que la seva mobilització massiva cap a les urnes fos causa de cap esdeveniment greu, tal com va passar a Espanya a les darreres eleccions generals. De fet, els francesos, malgrat tot el seu mirar-se el melic, encara ens passen la mà per la cara de llarg, i ens donen lliçons de ciutadania i de profunda cultura democràtica. I això ho han demostrat en retirar el poder d’un milió de vots a un personatge tan perillós pel país en tots els aspectes com l’ultradretà Le Pen, la qual cosa em fa pensar que potser aquell tan renomenat Maig del 68 va servir a molts ciutadans francesos per alguna cosa més que per practicar l’amor lliure i anar a concerts de grenyuts, com alguns malintencionats d’aquí sempre ens han volgut fer creure. A la vista hi ha els resultats.
Observem però, algunes dades pertot importants, potser més del que semblen. A França hi ha 49 ordinadors per a cada 100 persones. A Espanya n'hi ha 25. L'estructura Indústria-Serveis és molt bona. França és un dels països amb més multinacionals i que més facturen d'Europa. A la Xina, juntament amb els alemanys, estan envaint, comercialment i industrial, tot el país. Vagin a qualsevol supermercat i mirin d'on provenen molts del productes. Mirin els cotxes i veuran d'on procedeixen, també: per exemple, Nissan és de Renault, i fabrica a la Zona Franca de Barcelona entre molts altres llocs. Per això, a França tenen una de les productivitats més altes del món. El sistema educatiu francès no és cap panacea però, sincerament, comparat amb l’espanyol és una meravella que el supera de llarg. En general, el gran avantatge, la gran saviesa de França, consisteix que sempre s’adonen quan no van bé. I ara, a l’hora de triar opcions, rectifiquen tots, des de la dreta fins a l'esquerra. Aquests dies però, m’ha cridat molt l'atenció la similitud amb Espanya, (o Catalunya, on he viscut molts processos electorals fent la meva feina de periodista oficial del president de la Generalitat durant 6 llargs anys), a través de es interpretacions que feien els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) d'allò que opinaven els ciutadans i que elevaven a categoria general: "els ciutadans estan decebuts perquè consideren que els polítics no connecten amb la realitat"; "els candidats s'aboquen més en la confrontació que en la presentació de propostes"; "els polítics únicament volen aconseguir el poder"; "els interessos dels partits estan pel damunt dels interessos dels ciutadans" i podria seguir llargament. En tot cas, la conclusió generalitzada era la "decepció in crescendo de la política per la percepció de la seva inutilitat"; l'important percentatge d'indecisos" i "la previsió d'una gran abstenció". Però malgrat tota aquesta opinió pública, el passat 22 d’abril França va comptabilitzar una participació electoral del 84,75%. I això ens hauria de fer reflexionar perquè els francesos, amb els seus defectes i amb les seves virtuts, han considerat que s'havien de mobilitzar i fer sentir la seva veu perquè s'hi podien jugar alguna cosa important, potser sense saber ben bé què, però tenien l'ocasió de "controlar" el resultat amb la seva opció activa: el vot. Segurament ha passat pel cap de molts que tot i no satisfer-los prou els candidats ni les seves opcions, si no hi participen no controlen, i si no controlen els resultats seran irreversibles perquè algú o altre es farà posseïdor del poder polític, els rendabilitzarà i prendrà decisions que afectaran tothom, inclosos ells. En aquell país no ha calgut que la seva mobilització massiva cap a les urnes fos causa de cap esdeveniment greu, tal com va passar a Espanya a les darreres eleccions generals. De fet, els francesos, malgrat tot el seu mirar-se el melic, encara ens passen la mà per la cara de llarg, i ens donen lliçons de ciutadania i de profunda cultura democràtica. I això ho han demostrat en retirar el poder d’un milió de vots a un personatge tan perillós pel país en tots els aspectes com l’ultradretà Le Pen, la qual cosa em fa pensar que potser aquell tan renomenat Maig del 68 va servir a molts ciutadans francesos per alguna cosa més que per practicar l’amor lliure i anar a concerts de grenyuts, com alguns malintencionats d’aquí sempre ens han volgut fer creure. A la vista hi ha els resultats.
.jpg)