dissabte, 21 d’abril del 2007

Anàlisi reflexiva sobre l'escenari polític català. Article publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 21 d'abril de 2007


Quo Vadis Catalunya política?

Santi Capellera i Rabassó *periodista
Pocs mesos després de constituït, el govern de la Generalitat de José Montilla té problemes molt similars al de l'anterior Executiu català encapçalat per Pasqual Maragall. Aquest nou equip havia intentat donar una imatge de concòrdia entre els tres partits d'esquerres que el componen, a diferència de les desavinences d'aquell primer Tripartit, ja que, segons els seus responsables, aquest havia d’anar com una seda en tots els camps. La realitat però, de moment, és una altra.
El govern de Maragall havia funcionat malament a causa de la falta de cultura de mandat del govern de coalició, i a la singular personalitat d’alguns dels protagonistes. Així, alguns d'aquells excessos verbals i d'obra més o menys enllaçats dels Maragall o Carod, s’havien d’acabar amb la substitució del primer i la reconducció de l’altre. O si més no aquesta era la creença dels socialistes, republicans i ecologistes catalans ara al poder.
L’estabilitat havia d'arribar gràcies a una política molt marcada de prudència, seny i silenci. De moment però, no està essent així, ja que algunes de les facècies dels anteriors protagonistes, Maragall i Carod, han estat substituïdes per les dels Saura, Mallol, Bolaño o Vendrell... La desavinença no és conjuntural, no té a veure amb la personalitat d’un o altre. Les turbulències són estructurals i consubstancials al Tripartit aquell, i sembla ser que també a aquest. I és que les esquerres, com les dretes, no són totes iguals. I de vegades, ni tan sols les iguals, s'assemblen en municipis i comunitats distintes. Són com la Coca Cola, que a cada país té un gust diferent, malgrat tenir el mateix logotip i la mateixa imatge de marca.
Les declaracions de Xavier Vendrell d’Esquerra Republicana oferint la presidència de la Generalitat a Artur Mas a canvi d’un referèndum d’autodeterminació mereixen, però, comentari a part. ERC ha jugat amb la presidència de la Generalitat davant els nassos dels socialistes catalans del PSC-PSOE, i ni tan sols han tingut en compte els postulats dels ecologistes, també governants dins aquest còctel polític. Ho ha fet –a més- plantejant un tema, l’autodeterminació, que de cap manera estava en el programa del Tripartit. Tant greu com això és, però, que el president José Montilla en cap moment ha demostrat l’autoritat que alguns li pressuposen, ni s'ha comportat com el personatge que interpreta amb la seva disfressa d'home de consens. No ha fet ni ha dit res. Com és el seu costum. Aquesta ha estat una crisi força important que de moment s’ha tancat, fins que se’n produeixi una altra. Que a més es veu a venir.
Mentre, ERC ha fet endavant i enrere pel que fa a l’aeroport de Barcelona; la sanitat pública té moltes deficiències, malgrat la propaganda de la consellera del sector, Marina Geli. A més, les tan anunciades polítiques socials estan encallades i, els complements de pensions als sectors més necessitats tampoc no es concedeixen, sembla ser que per ineficàcia, que potser és administrativa, o política. Lamentable però tant si és per una causa com per l'altra, perquè els pensionistes, ciutadans amb aquests drets, són els grans perjudicats.
Més enllà d’això, Catalunya encara resta pendent de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i amb la mirada posada a les eleccions municipals del 27 de maig, la qual cosa tampoc no aporta gaire assossegament a l'executiu Montilla, ja que una derrota majoritària en molts dels gairebé 1000 ajuntaments del Principat, els faria un flac favor pel que fa a autoritat moral, que de per sí tampoc no tenen ja que per formar govern en majoria van haver de tornar a sumar les forces de tres partits tan absolutament diferents en ideari com el PSC, ERC i IC-Verds -vista la victòria de CiU en vots i escons- als quals només els lligava el fet de ser d'”esquerres”.
Si realment els socialistes catalans volen una Generalitat a la seva mesura, hauran, tard o d'hora de prescindir dels republicans, i potser ja no tant dels ecologistes, encara que la pedra a la sabata que representa que una força totalment minoritària com és IC-Verds, governi en segments tan importants com Interior o Medi Ambient, en detriment dels postulats socialistes i del seu poder, és una fisura important en el casc del vaixell socialista. La veritat és que haver de comandar un poble com Catalunya sota mínims, és quelcom força complicat. Sobretot si les formacions polítiques que componen l'executiu continuen posant-se en evidència les unes a les altres, i només s'afavoreixen alhora d'anar en contra de qui, de moment, encara té a les urnes la confiança de la majoria dels electors, és a dir, del centredreta nacionalista de CiU.
El problema dels nacionalistes catalans però, és que no sumen suficient per formar Govern davant la unió d'“esquerres” tan distintes en elles mateixes, com distants en les seves pròpies polítiques.

L’eugenisme és la ideologia que va gestar i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany

  ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS Sa...