Caure en la trampa de la propaganda palestina
La
setmana passada, Hamàs, amb el suport de l'Iran, i la Gihad
Islàmica Palestina van publicar vídeos dels ostatges israelians que retenen en
túnels terroristes a Gaza. Hamàs va mostrar el braç d'un terrorista ben
alimentat oferint a un denerit Evyatar
David una llauna de llenties després que David ratllés el nombre de
dies que no havia menjat en un dibuix al respecte enganxat a les parets del
túnel.
Els terroristes van filmar David, esquelètic i visiblement dèbil, cavant el
que li van dir que era la seva pròpia tomba. El jove de 24 anys, exsurfista i
músic, va ser un dels nombrosos ostatges segrestats del festival de música
Supernova el 7 d'octubre de 2023, durant la invasió palestina d'Israel des de
Gaza, quan 1.200 persones van ser assassinades, milers de ferits i 251
segrestats.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 9-8-25
Dissabte radiant a Sitges. Gaudim navegant amb vent suau que fa que les
veles de la petita embarcació de la meva amiga s’inflin lleument, la qual cosa
fa que la proa de la nau avancí lentament mar endins. Vistes esplèndides des de
la popa que harmonitzen amb una mar blava i clara. La meva amiga, en un estat físic
excel·lent, gira una vela i n’estira una altra perquè el vaixell agafi més
embranzida i quan intento ajudar-la a tibar fort una de les cordes no m’ho
permet, però sí que plegui les mans perquè li serveixin d’escambell i poder-se
alçar una mica més, ja que el meu 1’84 d’alçària la supera en 10 centímetres i sap
que tinc avantatge però no s’està de fer una petita demostració de potència, la
qual cosa em deixa sobtat i embadalit perquè, per molt que hi alternis, mai no
acabes de conèixer les sortides i reaccions de la resta del proïsme. Bé,
magnífica navegant també. Acabades les filigranes marineres, seguim endavant un
parell de milles, ancorem la nau i ens estirem a prendre el solet prèvia empastifada
de protecció solar 14 per, a la tarda, no tenir sorpreses patològiques al crespell
del cos, ja que som a dues hores del migdia i a mig estiu i l’astre rei crema força. Avui menjarem un verat
escabetxat que vaig comprar ahir a Vilanova i preparar segons la recepta que em
va llegar la senyora Teresa Rabassó i Cunillera, que em va parir, em va cuidar,
em va ensinistrar en moltes coses, sobretot en les de portar i mantenir una
casa com cal i no tenir una lleonera pel fet de ser home i viure sol. Ella i el
senyor Santiago Capellera i Pallàs van ser els meus pares. Ell, mort molt jove
d’un atac de cor el 1985, a només 62 anys; ella finada el 2010, a 87 anys . I jo, a gairebé 70 anys, encara els recordo i els enyoro. Gràcies, estimats pares: escrit i publicat aquest
article segur que ja ens haurem menjat el peix blau fresc i escabetxat A la
Rabassó, que haurem regat amb un Torelló brut natural que ja teníem
preparat a la nevera ben fred. I ho haurem fet a la vostra memòria, grans
persones i grans amants d’aquest país i de les seves tradicions, cultura i
llengua.
1.
El drama dels ostatges israelians: fam, humiliació i propaganda terrorista
■ La Gihad Islàmica Palestina
va mostrar també un ostatge de 21 anys igualment demacrat, Rom Braslavski,
segrestat del mateix festival. Al vídeo, Braslavski plora, amb prou feines prou
forces per moure's, demanant menjar. Aquests videoclips són part d'una campanya
de relacions públiques hàbil i malaltissa, pensada per alimentar la
narrativa victimista i demonitzar Israel davant l’opinió pública global.
■ No és casualitat que aquests vídeos vinguessin després d’una intensa
campanya mediàtica per difondre la calúmnia de sang que Israel mata
deliberadament de gana els nens de Gaza. I malgrat setmanes d’aquesta acusació,
cap gran mitjà va aconseguir trobar un sol nen realment famolenc per
fotografiar; en el seu lloc, van recórrer a imatges il·lustratives de nens
baixos de pes per malalties o condicions genètiques.
2.
La manipulació mediàtica i el silenci còmplice
■ El diari alemany Bild va destapar aquesta setmana que les famoses
fotos de gazatins amb olles buides, aparentment demanant menjar, eren
escenificades. És a dir, propaganda pura, amb l’objectiu de manipular la
percepció internacional. Aquest tipus d’imatges, utilitzades com a arma, donen
un nou significat a la frase “sessió de fotos”.
■ En contraposició, el New York Post sí que va publicar la imatge
esgarrifosa d’Evyatar David a la seva portada. Aquesta decisió trencava amb la
narrativa predominant i exposava, sense embuts, la realitat del patiment dels
ostatges israelians. Per a la majoria de mitjans, mostrar la veritat
d’aquests ostatges hauria desmuntat el relat palestí, i això no es podia
permetre.
■ L’activista iraniana Elica Le Bon ho va expressar clar: Hamàs no només
exhibeix hipocresia, sinó que demostra el seu domini ideològic. “Tot el
món està tan subvertit per nosaltres que fins i tot us podem mostrar fam,
tortura i maldat reals, i a ningú li importarà”. Un missatge inquietant: no
només retenen israelians, sinó que també han pres com a ostatges les ments
occidentals.
3.
L’estratègia de Hamàs i el cost humà
■ Hamàs es pot permetre mantenir ostatges sense alimentar-los: no té gaire
cost logístic i, alhora, maximitza la pressió psicològica sobre Israel i les
famílies. Es calcula que podrien quedar uns 20 ostatges vius i els
cossos d’uns altres 30. La seva retenció s’ha convertit en una moneda de canvi
i en un instrument propagandístic de primer ordre.
■ Aquest cinisme criminal contrasta amb la retòrica internacional
sobre “drets humans” que rarament es dirigeix contra Hamàs. França, el Regne
Unit i el Canadà, lluny de condemnar amb contundència aquestes pràctiques, han
anunciat moviments per reconèixer un estat palestí, cosa que Hamàs ven
com una victòria directa del seu atac del 7 d’octubre.
■ És un exemple claríssim de com, en política internacional, la recompensa
a l’agressor només serveix per perpetuar el conflicte i legitimar la
violència com a via per obtenir guanys polítics.
4.
La hipocresia occidental: Macron, Starmer i companyia
■ Emmanuel Macron, Keir Starmer i Justin Trudeau han decidit que la millor
resposta a la massacre del 7 d’octubre i a la guerra posterior és donar
forma al primer estat palestí amb Jerusalem com a capital. Això implicaria
dividir la capital israeliana i lliurar els llocs més sagrats del judaisme a un
enemic que, per estatut i per ideologia, no reconeix el dret d’Israel a
existir.
■ Reconèixer un estat palestí controlat, de facto o potencialment, per
Hamàs equival a reconèixer l’Estat Islàmic. Hamàs no vol un estat al costat
d’Israel: vol substituir Israel per un califat islàmic. Tot el que no sigui
reconèixer això és ingenuïtat o mala fe.
■ Encara més sorprenent és que, segons va revelar la periodista britànica
Nicole Lampert Brockman, el ministre d’Afers Exteriors britànic ja havia signat
a l’abril un memoràndum de col·laboració amb el “govern palestí”. Un
govern que va perdre Gaza el 2006 i que, des d’aleshores, no ha recuperat ni el
control ni la credibilitat.
5.
Gaza, l’ajuda robada i el teatre polític
■ Segons un informe de l’ONU, el 86% de l’ajuda que entra a Gaza és
robada de manera immediata o durant el seu transport per actors armats, sovint Hamàs. Israel no
bloqueja aquesta ajuda; els qui ho fan són els mateixos que denuncien “fam”
davant les càmeres.
■ Països com Aràbia Saudita, Egipte, Jordània i Qatar exigeixen que Hamàs
sigui desarmat i expulsat del poder a Gaza. Tot i això, volen que
l’Autoritat Palestina hi torni, obviant que Mahmoud Abbas no convoca eleccions
per por a perdre-les davant Hamàs.
■ Aquesta és la paradoxa: Occident parla de democràcia, però avalaria un
retorn de l’Autoritat Palestina (OAP-Fatah) sense legitimitat electoral mentre s’ignoren les condicions
que han portat Gaza a ser un bastió del gihadisme.
6.
Els Houthis i la lliçó no apresa
■ Els Houthis del Iemen han provocat fam massiva (1,5 milions de persones
en situació d’emergència alimentària), retenen ostatges i ataquen el transport
marítim internacional. Però no han après l’estratègia mediàtica de Hamàs
per convertir-se en víctimes davant l’opinió pública.
■ Els seus atacs contra Israel continuen, i qualsevol alto el foc a Gaza no
garantirà la fi de les seves accions. Avui ho fan “per Gaza”, demà podria ser
“per al-Aqsa”. La marca gihadista és adaptable i oportunista, i Occident
sembla no entendre-ho.
■ L’ús constant, fins i tot per part de l’ONU, del nom àrab del Mont del
Temple contribueix a erosionar els vincles històrics jueus amb Jerusalem i a
reforçar la narrativa islamista.
7.
La fal·làcia històrica del “poble palestí”
■ El concepte d’un país àrab de Palestina amb un poble distint mai no va
existir històricament. La regió ha estat conquerida i ocupada
successivament per romans, bizantins, croats, mamelucs i otomans. Les divisions
tribals Qays-Yaman marcaven el territori molt abans que ningú parlés d’una
“nació palestina”.
■ Fins i tot al segle XX, el que avui es ven com a identitat nacional
palestina era una construcció política recent amb finalitats molt
concretes: oposar-se al sionisme i impedir un estat jueu. Aquesta realitat
històrica és ignorada deliberadament per molts mitjans i acadèmics.
■ Acceptar acríticament aquesta narrativa és caure en la trampa
propagandística que justifica la violència com a “resistència legítima”.
8.
Per acabar: antisionisme, hipocresia i el futur
■ L’antisionisme és, avui, una de les formes de prejudici més acceptades socialment, i alhora una porta oberta a l’antisemitisme clàssic. Només cal veure les ridícules declaracions del diputat dels Comuns al Parlament de Catalunya, David Cid, un pobre ignorant que fa una crida a les Nacions Unides (ONU) a bombardejar Israel com si la societat de nacions fos l’OTAN o un exèrcit internacional al qual només cal ordenar atacar com si es tractés d’un servei comunitari d’un edifici o ciutat. Heus aquí la gran ignorància al respecte i l’odi irresponsable de persones com aquestes que, al damunt, són votats a les urnes per uns potser encara més ignorants i amb més odi.
■ Però, com
es pot demanar això públicament a l’ONU i al seu secretari general, Antonio Guterres, que se
suposa que és un pacifista que presideix una societat internacional per a l’enteniment
de les nacions? (tot i que l’ONU hagi demostrat sobradament el seu
antisemitisme i antisionisme en els seus abrandats atacs verbals i sancions i
peticions de presó a Israel i als seus líders). Només queda pensar que el diputat dels Comuns potser ho demana de manera
ignorant i sortint totalment de mare per aquest motiu, ja que sap que l'ONU, tot i no ser una organització militar, és tan antisemita com ell. Qui ho sap què els
passa pel cap aquests que el promouen sovint “globalitzar la intifada”
sense entendre’n ni el significat ni les conseqüències.
■ Com deia el britànic-palestí proisraelià John Aziz, “el socialisme va ser abans el crit de batalla dels treballadors… avui és la ideologia preferida dels urbanites de classe mitjana-alta que prenen cafès amb llet de soja i demanen una intifada global”. Una frase que descriu perfectament la frivolitat militant d’una part de l’Occident actual.
■ Si Occident continua premiant el terrorisme amb reconeixements diplomàtics i
tolerància mediàtica, els ostatges no seran només israelians: la
llibertat de tots quedarà segrestada.
