Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dimarts, 5 de febrer de 2008

Els polítics van a la seva, malgrat que sigui en detriment del poble (Diari Menorca, Opinió Nacional, Diari Maresme, Es Diari 02/02/08)

Els objectius dels partits i els de la democràcia
Santi Capellera i Rabassó*periodista

A la Grècia antiga, el gran historiador Tucídides va escriure, fa més de dos mil anys i en referir-se a les conseqüències de la guerra del Peloponès, aquesta reflexió: “més encara, els vincles de la sang eren menys forts que els lligams del partit, ja que aquest inspirava una audàcia sense reserves; perquè la finalitat d’aquestes associacions no era un benefici en conformitat amb les lleis vigents, sinó la satisfacció de la cobejança al marge d’elles”.
En aquest sentit, algú que observés la situació actual dels partits a l’estat espanyol podria pensar que les coses no han canviat gaire en tot aquest temps. I si ens decidíssim a llegir l’extraordinari llibre El mundo clásico. La epopeya de Grecia y Roma, de Robin Lane Fox, catedràtic d’història antiga a la Universitat d’Oxford, publicat en edició castellana el maig del 2007, ens adonaríem de les trifulgues constants de bona part de la classe política romana, en temps de la República, per pervertir el joc democràtic; ens adonaríem, per exemple, que fenòmens com l’endogàmia, l’opacitat o el populisme no són precisament nous en la vida política, i segurament els seus passatges recordarien tant les vivències que envolten alguns que, amb tota certesa, fins i tot se sentirien violentats en veure-s’hi referits i reflectits fidedignament, ells o les seves circumstàncies polítiques i personals.
Però tenim l’obligació de no deixar-nos vèncer per l’escepticisme, entre altres raons, perquè entre l’ideal d’una república perfecta i l’actual situació espanyola hi ha un abisme tan gran que podem i hem d’exigir canvis en els comportaments i en les estructures dels partits polítics; si més no, per posar-nos a l’altura d’altres països democràtics on les imperfeccions no són tantes. Tenim, per exemple, el problema de les llistes tancades, que ho deixa tot en mans del líder i que minimitza el paper i la responsabilitat política de cadascun dels diputats. En el moment de la Transició les llistes tancades van semblar una bona manera d’enfortir els partits polítics i evitar iniciatives no gens recomanables des del punt de vista democràtic. Però, actualment, aquest sistema de llistes tancades ha permès que comencés, de fet, una campanya electoral sense que el PP català o el balear hagués designat cap candidat o amb l’espectacle de la llista de Madrid, on Esperanza Aguirre i Ruiz Gallardón han protagonitzat un psicodrama ben poc estimulant. El problema no és tant qui ha d’anar, o no, a les llistes de diputats, sinó la potestat omnímoda del líder del partit per imposar les seves decisions sense tenir en compte ni l’electorat en general ni els seus presumptes votants. Amb l’agreujant que, si volgués auscultar l’opinió que mereixen cadascun dels membres de la llista finalment designada, li resultaria difícil de saber-ho perquè, com tothom recorda, en el sistema espanyol, al contrari del britànic, els diputats no són, de fet, responsables davant dels seus electors. No cal dir que aquesta situació treu proximitat a la vida democràtica i facilita la conversió del joc polític en un exercici d’autisme.
Les llistes tancades fan possible la pervivència de diputats “cuneros”, una pràctica instituïda en temps de la Restauració. Aquest vergonyant fet permet que des del nucli central del partit, a Madrid, s’enviïn a determinades circumscripcions electorals caps de llista sense cap vinculació amb el territori que van a representar o que, en els millor dels casos, hi han nascut però del qual s’han allunyat fa molt de temps. La majoria de ministres del Govern del PP passaran a ser diputats “cuneros” en les pròximes eleccions. El mateix que va succeir durant els llargs anys en què el PSOE va ocupar el poder.
Però, qui pot empènyer, amb possibilitats d’èxit, la reforma dels partits polítics, i de retruc de la llei electoral perquè tot plegat sigui, no ja més just, que també, sinó més proper al votant de cada lloc?
És difícil que ho facin els partits atrapats en unes estratègies on semblen més importants els equilibris interns –entre els que ja hi són– que la recerca d’una comunicació més gran amb l’elector. Els ciutadans i ciutadanes són convidats a votar cada quatre anys i després no solen saber gaire cosa més dels “seus” diputats, cosa que d’altra banda no és tan culpa del sistema com alhora del mateix elector per no demanar cap mena d’explicació personal dels actes i decisions dels seus elegits, ja sigui al partit o al mateix grup parlamentari –malgrat reiterar que la mecànica electoral espanyola no fila tan prim com la britànica i no responsabilitza els electes davant els electors-, tal com aquest articulista assegurava fa poc en un redactat publicat en aquestes mateixes pàgines i titulat Ens fa canviar d’humor la democràcia?. Rellegeixin-lo si en tenen ocasió (Menorca Diari Insular, diumenge 20/1/08).
Al damunt de tot això, encara cal contemplar que hi ha responsables (irresponsables en diria jo) polítics que volen canviar les lleis electorals, sobretot per deixar fora de tota possibilitat de poder decisiu les llistes que no aconsegueixin un percentatge de vots només en relació als tants per cents estatals. Aquests pretenen deixar de banda tota força política que no sigui eminentment la dels dos grans partits majoritaris, i bescantar els nacionalismes i els petits partits regionals, per tal de deixar una única opció vàlida a la competició de les urnes i propugnant el “vot útil”, que seria el de la bicefàlia PP-PSOE. D’aquesta manera les preferències, idees i interessos dels altres ciutadans de l’estat -que voten opcions distintes pels seus distints interessos- no comptarien per a res, ja que aquests “irresponsables polítics” s’ho miren tot, només, des del seu punt de vista i des de la seva concepció unitària de l’estat, sense tenir en compte que aquest, en definitiva, el formem tots sense excepcions, i sense valorar que és igual de vàlida i lícita l’opinió del votant de Vigo o de Maó, que la del de Badajoz o Múrcia, malgrat que tenen uns interessos ben distints. I ho dic amb tot el respecte que em mereixen cadascuna d’elles i de tota la resta de les existents i possibles. Aquests polítics doncs, encara es demostren més apocalíptics i involutius en el procés de democratitzar totalment les estructures dels partits i de les lleis electorals, llistes obertes incloses és clar, però això ja seria objecte d’un altre debat i d’un altre article que, si tinc ocasió, redactaré pròximament cas que les muses literàries m’acomboïn de manera convenient.
Ara tornem a la prova de les votacions. En els darrers comicis l’augment dels abstencionistes hauria d’haver servit d’avís i d’alarma, però dissortadament no ha estat així i la pedra s’ha quedat dins la sabata. Veurem si el dia 9 de març no ens fa coixejar per la manca de paperetes a les urnes, o per les excessives que, amb tota seguretat, es trobaran en blanc dins aquests dipòsits d’opinió i elecció ciutadanes.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites