Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 29 de febrer de 2008

En Josep Pla eren dos homes...o més (publicat al Diari Maresme, Girona Notícies, Es Diari i Opinió Nacional el dia 29 de febrer de 2008)

El Pla franquista versus el Pla geni literari
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Sí, jo crec que en el decurs de la història, i paral·lelament, van existir dos Josep Pla. O si més no hi va haver dos personalitats ben diferenciades dins el mateix personatge, sovint confós amb ell mateix i amb l’entorn. Sovint penedit dels mals que havia reportat al seu poble, Catalunya, i dels que sempre se’n va avergonyir una vegada conscient de la gravetat dels seus actes. Però reitero per enèsima vegada, i ja ho he fet en aquestes mateixes pàgines, que el Pla intel·lectual, el geni i l’escriptor grafòman incansable, no té res a veure amb aquell Pla mesquí i servil que durant un espai de temps, prou curt com per oblidar-lo però prou llarg com per què hagués perjudicat seriosament i greument molts altres catalans, arran dels seus actes reprovables al servei de l’espionatge franquista, i també feixista alemany. Aquest és un fet imperdonable i absolutament condemnable, però Pla no va ser solament un instrument al servei dels més baixos interessos antidemocràtics de l’Europa de l’època, aquella Europa que ell mateix lloava tant en referir-se a França, Itàlia Anglaterra o Alemanya indistintament, ja que arreu del continent hi havia fet vida, amics, obtingut experiències més o menys gratificants i hi havia escrit a bastament, cosa la qual, per un home avesat a utilitzar la ploma com ho feia ell, aquest fet no representava tampoc cap fita memorable. Prèviament i a posteriori va demostrar ser un gran geni literari i el més gran escriptor en llengua catalana que aporta més de 30.000 pàgines escrites als annals de la història de la literatura catalana, amb la qual cosa es converteix en el més gran escriptor en llengua catalana que mai hagi existit. Independentment del seu millor o pitjor comportament social i humà en relació al proïsme, al país i m’atreviria a dir que a sí mateix.
Per raó d’edat i dels anys en que la seva història i la meva es donen, no vaig poder conèixer mai aquell geni empordanès, un home que, ja dic que malgrat tot el que va poder esdevenir, em tenia el cor robat des del primer dia en que em vaig endinsar en aquell seu llibre anomenat “El carrer estret”, i que feia referència al lloc de les seves vivències de petit i on citava la mala situació de casa seva, ja que estava mal orientada al sol, per la qual cosa allà hi feia molt de fred, cosa que sempre l’havia amoïnat i que sempre l’havia deixat en evidència, ja que en ser tan gasiu com era, ni tan sols al mas Pla hi invertia el suficient com per poder passar uns hiverns més o menys agradables, ja que passades les hores de sol més intens, aquelles parets del mas eren d’una fredor indescriptible, tal com deia ell, i era allà mateix on hi agafava aquells refredats que només podia pal·liar amb bones dosis d’allò que s’anomenava un succedani d’un destil·lat escocès, que malgrat dir-se whisky era més conegut pel nom de Jamie 08, el més barat del mercat aleshores.
Aquest Pla, perfectament reflectit per cert en l’obra de Josep Maria Flotats al Teatre Poliorama de Barcelona ara fa deu anys aproximadament, i malgrat que l’actor català format a França presenta una imatge d’un Pla efeminat en la paraula i el gest, cosa que el de Llofriu no era en absolut, sinó més aviat el contrari: pecava de rude i de poc refinat en l’expressió quan aquest acte mimètic no era absolutament necessari o requeria d’aquesta mena de parafernàlia que a Pla li venia gran i que quan la representava la portava a terme amb un excés d’empostissament. Aquest Josep Pla doncs, és un altre home que l’immers em les implicacions polítiques feixistes i franquistes d’aleshores, i que el malvist arreu per aquestes mateixes causes.
Aquest Pla és un altre, és el creatiu, és aquell que va ser capaç d’escriure aquelles 30.000 pàgines en llengua catalana, és el que participava a les tertúlies de l’Ateneu amb altres personatges destacats del món benestant i intel·lectual barceloní de l’època, és el que anava a conviure a les cases de dispeses dels barris més clàssics de la Ciutat Comtal, i qui hi compartia la vida i els àpats amb altres personatges, rellevants o no, d’aquella societat que li va tocar viure; és el que demanava els dividends de tot l’escrit durant la setmana a l’editor i amic Josep Vergés, perquè li agradava tenir cobrat tot el que havia produït durant aquell període de temps, per si de cas i pel que pogués passar, ja que en Pla, això sí, en el vessant econòmic era un autèntic previsor pertot.
L’altre Pla, el corrosiu en les idees, el subtil en la paraula, l’hiperbòlic en la descripció i el gest, el sarcàstic i l’emotiu en el comportament també va existir i també caldria que la societat i el nostre món el recordés com un personatge únic, capaç de fer-nos feliços gairebé cent anys després de les seves redaccions d’aquella Barcelona del 1920, i de les vivències que un petit propietari rural com ell, i tal com li agradava d’autodefinir-se, va tenir a l’Empordà petit, a Catalunya sencera i arreu del món, ja que va ser un viatger incansable i un curiós irreductible.
Aquesta és l’altra imatge d’aquell Pla acusat de franquista i que, segons tota una classe intel·lectual de l’època que havia hagut de passar l’exili durant el pitjor temps de la repressió política espanyola, no era mereixedor per aquesta mateixa causa, del màxim guardó que atorga la institució acadèmica habilitada en temps de la dictadura i molt després d’acabada aquesta, tal com és Òmnium Cultural i el seu guardó de màxim reconeixement als ciutadans del país que han destacat en la literatura: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I Pla, per la seva actitud i el seu posicionament al respecte, i també pel seu escepticisme i per la seva idiosincràsia tan independent, s’ho va mirar sempre com un càstig que el gruix de la societat catalana no li perdonaria mai. Més tard l’escriptor empordanès va demanar disculpes públicament per la seva actitud en relació al seu posicionament i al que aquest fet havia afectat el país, però aleshores hi va haver un sector molt radical, potser tant o més com ho va estar ell en els seus posicionaments totalitaris i feixistoides, que no va voler ni escoltar els seus precs de perdó i de voler tornar a la casa del pare. I no saben tots aquests ressabiats els que es van perdre. Sóc molt partidari del respecte pel meu país, Catalunya, i mai no perdonaré algú que la traeixi o que la vulgui perjudicar, sigui de la manera que sigui.
Però de vegades adoptant segons quines posicions d’intolerància i de falta de comprensió aliena, malgrat que l’altre hagi estat un equivocat i més tard un penedit, només es demostra que l’odi i la rancúnia encara són vius al cor. I penso que hem de aprendre a que no sempre sentim el que ens agrada, ni veiem en els altres allò que hi voldríem veure. I en Josep Pla només era un home de carn i os, que tenia unes febleses com la resta del proïsme, però que la seva diferència amb aquest era que va ser el més gran escriptor en llengua catalana, el més precís descriptor en català de tots els temps, i un geni literari com, de moment, no n’hi ha hagut cap altre.
Això potser és el que tots plegats, inclosos els més agreujats per la seva actitud, hauríem de pensar. I deixar de banda a quines opcions es va apuntar en aquells dissortats per tots dies de la contesa civil espanyola, que sense oblidar-la perquè mai no es torni a repetir, ni aquesta ni la foscor franquista que va durar mig segle, ja va essent hora que tots plegats comencem a mirar endavant d’una vegada i per totes. Potser descriure l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot escalivat, tal com ho feia Pla en veure aquesta acció, és un autèntic repte que aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida, i que ens permeten una autèntica comunió amb el món. Tal vegada aquestes coses i altres són les que hauríem d’admirar i de valorar a l’hora de censurar conductes personals que res no tenen a veure amb les obres literàries.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites