Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dijous, 20 de maig de 2010

La diferència dels colors de les camises dels tailandesos no és cap anècdota


Tailàndia: la lluita entre els pobres i les velles elits

Santi Capellera i Rabassó*periodista

Per a molts dels que han seguit, aquests darrers mesos, l'evolució de la violència als carrers de Bangkok, segurament el més fàcil i simple és pensar que el caos actual és només cosa de camises de colors diferents i de partidaris de diferents partits polítics, a penes distingibles entre si. Però la realitat, que de moment ja ha fet més de 30 morts i centenars de ferits, és una altra molt distinta.

El que ens ocupa és un dels conflictes contemporanis que, com a periodista i com a observador de la realitat global, m'ha interessat més. Fa uns anys i com a complement molt útil, vaig decidir començar a estudiar la carrera de Ciències Polítiques com a segona llicenciatura, però el cert és que em vaig quedar a mitges. I la vull acabar precisament perquè crec que els periodistes que ens dediquem a la informació política, tenim, en aquests estudis, un gran complement de coneixement compartit a nivell global.

Aquestes darreres setmanes, i molt interessat en aquest conflicte asiàtic que he seguit atentament per diversos canals, he tingut l'ocasió de entrevistar i parlar per via telefònica amb un parell de professors universitaris, amb un exmilitar, amb un empresari turístic, amb una dinamitzadora cultural i amb un metge, tots ells tailandesos. I la conclusió de les seves impressions després de les llargues converses mantingudes, mig en castellà mig en anglès, ha estat aquesta que intentaré aproximar-los en una síntesi col·lectiva del més destacat i coincident d'aquests parers.

En una coincidència absoluta entre ells, m'ha quedat clar que el que s'ha anat veient a Tailàndia des de finals de 2005 és una lluita de classes creixent entre els pobres i les velles elits. Per descomptat no és una lluita de classes en sentit estricte. Com que en el passat hi va haver un buit molt important a les esquerres, els polítics milionaris i populistes com Thaksin Shinawatra van aconseguir liderar els més pobres.

Són els pobres, urbans i rurals, que formen la majoria de l'electorat; són els ja famosos «camises vermelles». Exigeixen el seu dret a tenir un govern elegit democràticament. Van començar com a partidaris passius del govern de Thaksin, el Tailandès Rak Tailandès, però després van formar un nou moviment ciutadà anomenat Democràcia Real.

Per a ells, la Democràcia Real significa el final de la dictadura de la junta militar i palau reial, acceptada des de fa temps calladament i que ha permès als generals, els consellers àulics del consell privat i les elits conservadores actuar al marge de la Constitució. Des de 2006, aquestes elits han atemptat descaradament contra els resultats electorals gràcies a un cop militar, l'ús dels tribunals per dissoldre el partit de Thaksin en dues ocasions i el suport a la violència urbana dels «camises grogues» monàrquics.

A cap coneixedor del país no se li escapa que el partit Demòcrata actual és al govern gràcies a l'exèrcit, o sigui, feixisme i dictadura a l'uníson. Molts membres del moviment dels «camises vermelles» donen suport a Thaksin, i per bones raons: el seu govern va despuntar per diverses polítiques modernes en benefici dels pobres, com la creació del primer sistema sanitari universal de Tailàndia.

No obstant això, els «camises vermelles» no són uns simples titelles de Thaksin, estan organitzats en grups comunitaris i molts d'ells mostren la seva frustració per la falta de lideratge progressista de Thaksin, en particular per la seva insistència en la «lleialtat» a la corona.

El moviment republicà està creixent. Molts tailandesos d'esquerres, com és el cas d'un dels professors i el metge, no donen suport a Thaksin, i denuncien les seves violacions dels drets humans, però en canvi estan amb el moviment ciutadà per la Democràcia Real.

Els meus entrevistats, tots, han coincidit en que els «camises grogues» són conservadors monàrquics, molts d'ells amb tendències feixistes. Els seus guàrdies porten i fan servir armes de foc. Van donar suport al cop d'estat de 2006, van destrossar el palau del govern, i l'any passat van bloquejar els aeroports internacionals.

Estaven recolzats per l'exèrcit. Per això els soldats mai no disparen contra ells, com ha passat aquests darrers dies. I per aquest motiu l'actual primer ministre tailandès, educat a Oxford, mai no ha fet res per castigar-los. Al capdavall, a alguns com ell els van nomenar ministres.

Es desprèn de les opinions d'aquests ciutadans tailandesos, que els «camises grogues» pretenen menyscabar el dret de vot de l'electorat per protegir les elits conservadores, i els «vells i mals usos» per seguir governant Tailàndia. Proposen un «nou ordre» dictatorial, que permeti el poble votar, però alhora volen que parlamentaris i càrrecs públics no es puguin presentar majoritàriament a les eleccions. I el més trist: reben el suport dels mitjans de comunicació tailandesos convencionals, de la major part dels professors de classe mitjana i fins i tot de dirigents d'ONG's.

Per comprendre i jutjar els violents esdeveniments que sacsegen Tailàndia, cal tenir un coneixement i una perspectiva de la història del país que els meus entrevistats aporten fidedignament, ja que en cas contrari és pràcticament i objectivament impossible fer-ho. La perspectiva és necessària per poder distingir entre atemptar contra la propietat i ferir o matar la gent. I molt important: per jutjar-ho cal ser tailandès.

El coneixement històric aportat pels meus entrevistats, doncs, ajuda a explicar per què els ciutadans coneguts com «camises vermelles» expressen ara la seva fúria. Han hagut de suportar el flagell militar, la privació reiterada dels seus drets democràtics, continus actes de violència i insults per part dels mitjans de comunicació afins al règim, i també de gran part de la comunitat acadèmica.

A Tailàndia, i per una gran majoria de tailandesos pobres, és molt el que està en joc, i encara que sembla que es va cap a la solució, de moment encara no hi ha res clar. Tot compromís està exposat a la inestabilitat. Les velles elits potser estan pensant de negociar amb Thaksin per impedir que els «camises vermelles» es tornin completament republicans, però, passi el que passi, la societat tailandesa no pot tornar als temps passats, perquè la situació actual després d'aquests greus esdeveniments, és de no retorn. Els «camises vermelles» representen a milions de tailandesos fastiguejats de les intervencions militars i monàrquiques en la vida política. I com a mínim voldran una monarquia constitucional no política.

És molt fàcil la sortida d'acusar de terroristes el que en realitat són uns revolucionaris contra el feixisme en tota regla. El mateix va passar a l'Espanya franquista quan els militars van acabar amb el maquís, als quals acusaven de terroristes, quan en realitat eren l'últim reducte republicà i uns lluitadors per la legalitat democràtica. Però les cròniques de l'època, tremendistes i cridaneres com moltes que ens arriben des de l'oficialitat tailandesa, els titllaven de contrasocials i de delinqüents. I em remeto a les explicacions històriques rigoroses.

Mentre estic acabant de redactar aquest extens article, m'arriben per diverses vies les notícies fresques del dia 19 de maig: “la confusió pels carrers de Bangkok és un fet, mentre les immenses glopades de fum arriben des de les zones afectades ja que els incendis s'han multiplicat. A les 5 de la tarda han començat a tancar els negocis, que ja es preparen pel toc de queda...”.

Aquesta, i en resum doncs, és la lamentable situació de Tailàndia, i l'opinió que aboquen en les meves incisives entrevistes aquestes sis persones tailandeses, sis ciutadans i ciutadanes d'aquell estat asiàtic, de pensament divers, però amb grans coincidències a l'hora d'avaluar la crítica situació del seu país, i les causes que l'han propiciat.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites