Qui atia el foc del conflicte lingüístic?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Qualsevol funcionari de la Generalitat de Catalunya té un mínim coneixement de la llengua pròpia del país. Ningú no s'hi nega perquè és com tenir qualsevol altre coneixement necessari. En els casos de nivells funcionarials subalterns n'hi ha prou amb el certificat B, aquell que especifica que el seu mereixedor té coneixements bàsics de la llengua catalana, és a dir, que l'entèn i que en un moment donat la pot llegir i escriure si cal, malgrat fer-ho des d'un context bàsic i limitat, i malgrat que els seus altres coneixements generals puguin no depassar el graduat escolar.
La llengua catalana és una llengua romànica, per tant amb arrels llatines. El llatí vulgar, o sigui el que parlava tothom, va evolucionar en diverses formes idiomàtiques, entre les quals s'hi compta el català. El castellà, en canvi, ve del llatí culte, o sigui, del que només parlaven els lletrats, la cúria, els erudits i els prohoms de famílies renomenades i benestans, sovint de l'entorn dels reialmes on s'emprava aquesta llengua.
La Corona d'Aragó va tenir el mateix llatí culte com a llengua de minories, malgrat que la llegua del poble era el català, o una cosa semblant al que avui es coneix com a llengua catalana procedent del llatí de masses, per la qual cosa, i essent aquesta llengua més antiga, ja que el llatí culte també havia evolucionat a partir del llatí vulgar, en algun moment el català es va imposar com a única llengua de la Corona: també la dels personatges de més solera i prestigi de l'entorn del monarca catalano-aragonès i dels comtes catalans.
L'any 1714, quan els excèrcits borbònics van acabar guanyant la Guerra de Successió amb la conquesta de Barcelona, un conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria, és quan comença la cursa bilingüe, que pren la seva màxima resplendor durant el regnat de Carles III, quan en veure aquest que el català continuava vigent malgrat l'oficialització de la llengua invasora, va dir als seus administradors a Catalunya: "hay que introducir la lengua castellana con gran esmero y sin que se note el empeño". En fi, que des d'aquell moment, els catalans i tota la resta de catalanoparlants peninsulars i balears, van haver de menjar-se, a més dels Decrets de Nova Planta i l'abolició de les seves institucions, la llengua dels invasors, tant sí com no: i la llengua d'aquests invasors, és clar, no era altra que la castellana.
Menorca va tenir més sort, ja que dos anys abans, i per clàusules secretes prèvies a la publicació del tractat d'Utrecht, signades per l'agost del 1712, va passar a sobirania britànica de la mà del duc d'Argyll i en nom de la reina Anna d'Anglaterra. Els anglesos, a diferència dels castellans, van respectar sempre la llengua pròpia del país, i també van respectar la seva història i les seves institucions, malgrat que no tot fossin flors i violes ni molt menys, però comparats amb els Borbons actuaven com una mena de nens entremaliats.
La llengua castellana no arriba a Menorca per primera vegada fins l'any 1782, i ho fa durant el regnat de Carles III, i de la mà de les forces francohispàniques encapçalades pel Duc de Crillon. El castellà s'imposa com idioma oficial a Menorca l'any 1802, quan els britànics, pel tractat d'Amiens, lliuren l'Illa a la Corona Espanyola, que en aquells moments ja encapçalava Carles IV. Mentre, els ciutadans de Menorca, subdits o vassalls de qui sigui, han conservat fins avui la parla que els van deixar els seus avantpassats de fa vuit segles, arribats a l'Illa amb el rei Alfons III d'Aragó, i naturals de les terres empordaneses, lleidatanes, tarragonines i fins i tot valencianes. I en cada dominació, i en cada nova fornada d'arribats d'on sigui, la llengua catalana, o menorquina (si es vol especificar clarament el substantiu d'aquest subdialecte del català occidental), ha estat la de totes les cases dels menorquins i menorquines en un percentatge més que significatiu. Tant, que la llengua del carrers de Menorca en aquests moments és aquesta, i no pas cap altra.
Però deixem la història i centrem-nos en l'actualitat, en avui, que encara alguns reductes més que minoritaris, com ara el col·lectiu d'aquests metges forans que reclamen la llengua castellana com a única de la sanitat pública balear, auspiciats, això sí, per originaris amb segurament el dit complex d'esclau, per grupúscols extraparlamentàris proespanyolistes més que dirigits pel centralisme, i pel Partit Popular, per vergonya d'aquest i dels seus dirigents, que van encapçalar les vergonyants manifestacions a les Illes en favor que aquests professionals privilegiats i capriciosos de la medicina, que perceben sous molt pel damunt de la mitjana, no hagin d'aprendre la llengua pròpia de les Illes Balears. De la llengua dels naturals que també s'han de rendir al seus peus i, com a bilíngües (que els que es queixen no són), parlar-los en la seva llengua, com ha passat des dels Decrets de Nova Planta de Felip V.
Les senyores i senyors els senyors facultatius en peu de guerra per no voler passar un examen de primer de BUP, es creuen tan bons que ni tan sols s'aturen a pensar que si ells marxen en vindran d'altres, que possiblement seran menorquins, o catalans, o valencians, o fins i tot mallorquins o eivissencs, i que potser, a més d'entendre els pacients perfectament tal com passa amb la gran majoria de la resta de metges que no es va manifestar, tindran una més gran vàlua professional que els que es neguen -en dos anys i en un nivell de graduat escolar- a obtenir un certificat de mínim esforç, que els permeti, com a mínim, d'entendre a moltes persones grans de Menorca que tenen, per tot el que explico més amunt, veritables problemes de comprensió, i molt més d'expressió, en la llengua de Castella. Ras i curt: sóc de l'opinió que el PP ja no sap que fer per sobresortir, i utilitza la llengua frívolament per enfrontar ciutadans que conviuen a la perfecció en les dues oficials, i que no tenen cap problema per fer-ho. Qui atia doncs el foc del conflicte lingüístic? Crec que amb el meu article queda resposta la pregunta de l'encapçalament.
La llengua catalana és una llengua romànica, per tant amb arrels llatines. El llatí vulgar, o sigui el que parlava tothom, va evolucionar en diverses formes idiomàtiques, entre les quals s'hi compta el català. El castellà, en canvi, ve del llatí culte, o sigui, del que només parlaven els lletrats, la cúria, els erudits i els prohoms de famílies renomenades i benestans, sovint de l'entorn dels reialmes on s'emprava aquesta llengua.
La Corona d'Aragó va tenir el mateix llatí culte com a llengua de minories, malgrat que la llegua del poble era el català, o una cosa semblant al que avui es coneix com a llengua catalana procedent del llatí de masses, per la qual cosa, i essent aquesta llengua més antiga, ja que el llatí culte també havia evolucionat a partir del llatí vulgar, en algun moment el català es va imposar com a única llengua de la Corona: també la dels personatges de més solera i prestigi de l'entorn del monarca catalano-aragonès i dels comtes catalans.
L'any 1714, quan els excèrcits borbònics van acabar guanyant la Guerra de Successió amb la conquesta de Barcelona, un conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria, és quan comença la cursa bilingüe, que pren la seva màxima resplendor durant el regnat de Carles III, quan en veure aquest que el català continuava vigent malgrat l'oficialització de la llengua invasora, va dir als seus administradors a Catalunya: "hay que introducir la lengua castellana con gran esmero y sin que se note el empeño". En fi, que des d'aquell moment, els catalans i tota la resta de catalanoparlants peninsulars i balears, van haver de menjar-se, a més dels Decrets de Nova Planta i l'abolició de les seves institucions, la llengua dels invasors, tant sí com no: i la llengua d'aquests invasors, és clar, no era altra que la castellana.
Menorca va tenir més sort, ja que dos anys abans, i per clàusules secretes prèvies a la publicació del tractat d'Utrecht, signades per l'agost del 1712, va passar a sobirania britànica de la mà del duc d'Argyll i en nom de la reina Anna d'Anglaterra. Els anglesos, a diferència dels castellans, van respectar sempre la llengua pròpia del país, i també van respectar la seva història i les seves institucions, malgrat que no tot fossin flors i violes ni molt menys, però comparats amb els Borbons actuaven com una mena de nens entremaliats.
La llengua castellana no arriba a Menorca per primera vegada fins l'any 1782, i ho fa durant el regnat de Carles III, i de la mà de les forces francohispàniques encapçalades pel Duc de Crillon. El castellà s'imposa com idioma oficial a Menorca l'any 1802, quan els britànics, pel tractat d'Amiens, lliuren l'Illa a la Corona Espanyola, que en aquells moments ja encapçalava Carles IV. Mentre, els ciutadans de Menorca, subdits o vassalls de qui sigui, han conservat fins avui la parla que els van deixar els seus avantpassats de fa vuit segles, arribats a l'Illa amb el rei Alfons III d'Aragó, i naturals de les terres empordaneses, lleidatanes, tarragonines i fins i tot valencianes. I en cada dominació, i en cada nova fornada d'arribats d'on sigui, la llengua catalana, o menorquina (si es vol especificar clarament el substantiu d'aquest subdialecte del català occidental), ha estat la de totes les cases dels menorquins i menorquines en un percentatge més que significatiu. Tant, que la llengua del carrers de Menorca en aquests moments és aquesta, i no pas cap altra.
Però deixem la història i centrem-nos en l'actualitat, en avui, que encara alguns reductes més que minoritaris, com ara el col·lectiu d'aquests metges forans que reclamen la llengua castellana com a única de la sanitat pública balear, auspiciats, això sí, per originaris amb segurament el dit complex d'esclau, per grupúscols extraparlamentàris proespanyolistes més que dirigits pel centralisme, i pel Partit Popular, per vergonya d'aquest i dels seus dirigents, que van encapçalar les vergonyants manifestacions a les Illes en favor que aquests professionals privilegiats i capriciosos de la medicina, que perceben sous molt pel damunt de la mitjana, no hagin d'aprendre la llengua pròpia de les Illes Balears. De la llengua dels naturals que també s'han de rendir al seus peus i, com a bilíngües (que els que es queixen no són), parlar-los en la seva llengua, com ha passat des dels Decrets de Nova Planta de Felip V.
Les senyores i senyors els senyors facultatius en peu de guerra per no voler passar un examen de primer de BUP, es creuen tan bons que ni tan sols s'aturen a pensar que si ells marxen en vindran d'altres, que possiblement seran menorquins, o catalans, o valencians, o fins i tot mallorquins o eivissencs, i que potser, a més d'entendre els pacients perfectament tal com passa amb la gran majoria de la resta de metges que no es va manifestar, tindran una més gran vàlua professional que els que es neguen -en dos anys i en un nivell de graduat escolar- a obtenir un certificat de mínim esforç, que els permeti, com a mínim, d'entendre a moltes persones grans de Menorca que tenen, per tot el que explico més amunt, veritables problemes de comprensió, i molt més d'expressió, en la llengua de Castella. Ras i curt: sóc de l'opinió que el PP ja no sap que fer per sobresortir, i utilitza la llengua frívolament per enfrontar ciutadans que conviuen a la perfecció en les dues oficials, i que no tenen cap problema per fer-ho. Qui atia doncs el foc del conflicte lingüístic? Crec que amb el meu article queda resposta la pregunta de l'encapçalament.
