Sílvia Orriols posa el dit a la nafra amb un discurs centrat en la identitat i la seguretat que connecta amb un poble fart de mentides i disposat a lluitar per la llengua i la nació
Mantinguem el català com a llengua social i refermem la identitat del país
La defensa tossuda del català,
sense canviar al castellà al primer obstacle, és la clau per reforçar la nostra
llengua com a eina social i pilar de la identitat nacional. La majoria de
vegades, l’interlocutor ens entén, i molts fins i tot agraeixen que els parlis
en català, excepte aquells que odien la nostra llengua, país i cultura, que
també hi són, i no són pocs. Els complexos d’inferioritat que ens va arrelar el
pujolisme —que venia una immersió lingüística de fireta que no es creien ni
ells— han fet més mal que bé.
Amb el corrupte evasor Pujol
(que en nom d’Espanya a la resta de catalans ens feia pagar els impostos de
successions mentre
ell els evadia) només es feia immersió de veritat allà on els
catalanoparlants ja eren majoria, mentre a la resta del país (i sobretot en les
zones de més immigració espanyola) es complien els mínims legals sense integrar
el català a l’ús social. Professors que ensenyaven en castellà matèries que
havien de ser en català mentre l’statu quo del franquisme es perpetuava i no
puilava ni déu, no fos que se’ls acabés la poltrona, i amb ella la pagueta.
Avui, el discurs de Sílvia Orriols i del seu partit, Aliança Catalana, deixa en
evidència aquesta farsa, exposant la traïció i l’arribisme del processisme/pujolisme.
Potser Aliança Catalana no aconseguirà la independència de manera immediata,
però, estic molt segur que, si arriba a la majoria absoluta, collarà l’Estat de
totes a totes. I no només en política lingüística. I això, vist el vist, no
admet cap mena de dubte.
Santi Capellera i Rabassó,
periodista i analista / 29-9-25
Sitges, la Blanca Subur. Cel net, mar blau. Dia assolellat de finals de setembre. Tardor. Remor d’ocells preparats per migrar. Olor de sal a l’ambient. Cops de bola a la gespa frondosa del Golf Terramar. Gent tranquil·la, divertida, feliç. Català en les converses dels golfistes (allò que hauria de ser la normalitat en qualsevol lloc del país i en què dissortadament ja en destaquem la singularitat) i bona temperatura que convida a la practica d’aquest esport de llibertat i jugat en immensos camps oberts a la vista. Gràcies, jubilació. Gràcies, Catalunya, país meu estimat en el qual cada dia s’hi caguen milions d’aliens que només el volen per xuclar-ne els avantatges de tota mena. I si no, si no és així com afirmo —i tal com deia el dissortat patriota americà i occidental Charlie Kirk, assassinat per l’embogida intolerància criminal woke— “Demostreu-me que estic equivocat”. I d’això escriuré avui: del català i dels seus assassins. Els actius i els passius. I de com ho hem de fer per recuperar-lo i reimposar-lo com a llengua nacional arreu del país i foragitar la invasora llengua castellana d'una vegada i per sempre perquè se'ns està menjant la nacional de manera imparable.
1. La fal·làcia de la incomprensió: el català sempre comunica
■ No és veritat que no ens
entenguin en català. La intercomprensibilitat entre llengües romàniques,
com el castellà i el català (i el portuguès, l'italià o, fins i tot, el
romanès) és enorme. En una conversa quotidiana, amb voluntat de ser entesos, no
hi ha barreres insalvables, excepte en temes tècnics i molt específics en què
cada llengua té les seves particularitats. La por de no ser entesos és una
excusa de mal pagador per justificar la submissió lingüística.
■ Quan algú canvia al castellà
automàticament, no és perquè l’altre no l’entén, sinó per un hàbit arrelat
en dècades de repressió i complexos induits, exactament el d'inferioritat.
Aquest hàbit, heretat del franquisme i perpetuat pel pujolisme, fa que
els catalanoparlants ens autolimitem, cedint terreny al castellà sense lluitar.
■ La realitat és que parlar
català amb convicció genera respecte. Per això, quan mantens la llengua amb
assertivitat, l’interlocutor ho valora, fins i tot si ve de fora. Parlar
català és integrar, no aïllar.
■ El discurs d’Aliança
Catalana, per exemple, ho té clar: mantenir el català en tots els àmbits,
des del carrer fins a l’empresa, és un acte de dignitat nacional que reforça
la nostra identitat i desafia l’espanyolització.
2. El pujolisme només va ser l’actor
d’una immersió de mentida
■ El pujolisme va vendre la
immersió lingüística com una victòria (com tot allò que perpetrava),
però era una farsa a mitges. Només es feia immersió de veres en zones i
llocs on els percentatges de catalanoparlants ja eren alts, com a les
comarques interiors del país. A les zones urbanes o amb més immigració, es
feien els mínims legals: gramàtica i parla a l’escola, però zero aposta per
la sociolingüística o l’ús social al carrer.
■ Molts professors continuaven ensenyant en castellà matèries que, per llei,
havien de ser en català. I això no era immersió sinó rendició
davant la dominància del castellà, disfressada de pragmatisme.
■ Les llengües sempre
s'aprenen per immersió. I la immersió real és al carrer, a l’empresa, al
bar. Sense ús social, el català es converteix en una llengua de
laboratori, apresa però no viscuda. El pujolisme va fallar en no
combatre la castellanització activa, deixant-nos orfes d’una política
lingüística valenta.Tot i que els seus capsigranys responsables es
vantaven de tot el contrari. Ho vaig viure en pròpia pell i durant anys
dins mateix de la Generalitat. I en sóc un testimoni de primera mà.
■ Sílvia Orriols i Aliança Catalana posen el dit a la nafra. Sense una immersió real, sense imposar el català com a llengua comuna, la nostra identitat es dilueix en un bilingüisme de fireta que només beneficia l’Estat.
3. La submissió lingüística, un hàbit que
ens mata
■ Canviar al castellà per
costum és un acte de subordinació. Aquest hàbit ve del franquisme, ho
reitero, quan parlar català podia costar un càstig a l'escola i que et
renyessin a la feina. O et fessin fora, malgrat les asseveracions del Borbó
pare de l'altre Borbó, que gosava dir "nunca fue la nuestra lengua de
imposición". I això, i la seva connivència pujolista, Aliança
Catalana ho ha destapat completament. Avui, sense repressió directa, seguim
canviant de llengua. Per inèrcia, per por de ser “mal educats” o per excuses
absurdes.
■ Aquest comportament no és
innocu perquè les converses en castellà no són en català: és una
batalla de suma zero. Cada cop que cedim, el català perd espai social, i amb
ell, la nostra identitat. Els catalanoparlants, fins i tot en posicions
de poder, es dobleguen davant d'alumnes, treballadors o clients, perpetuant
així una jerarquia lingüística imposada.I no hauríem d'oblidar mai
que l’assertivitat lingüística genera respecte, mentre que la
submissió només alimenta el menyspreu cap al català.
■ Trencar aquest hàbit és un
acte polític. Mantenir el català és resistir l’espanyolització, i això només
s’aconsegueix amb coratge i de manera desacomplexada.
4. El català a
l’empresa, una assignatura pendent
■ El català a l’empresa
està oblidat. Al País Basc, per exemple, hi ha moltes empreses (i no
només nacionalistes basques, sinó totalment neutres i fins i tot
multinacionals) que tenen plans lingüístics amb incentius fiscals i segells de
prestigi, mentre a Catalunya aquest àmbit és un desert. Moltes empreses
catalanes tenen cartelleria i facturació en català, però fallen en els usos
interpersonals com ara les reunions, converses amb clients o
proveïdors segueixen en castellà.
■ En aquest aspecte, i em
consta perquè ho he contrastat personalment, Aliança Catalana pot ser un
revulsiu promovent polítiques lingüístiques valentes, exigint el català
com a llengua comuna i desafiant les empreses que perpetuen la castellanització
per comoditat.
5. El processisme, una traïció que ens deixa orfes
■ El processisme va vendre
fum, no independència. El pacte autonomista anterior ja va ser una
pacificació que dissol la nació catalana. Els pactes amb el PSOE, la
rendició post-1-O i l’arribisme de Junts han deixat el sobiranisme en derrota
psicològica perquè el país està escampat i derrotat. I no ho dic jo sol.
■ Aquest fiasco també ha
debilitat la llengua, òbviament. Les elits processistes, hereves del pujolisme,
han prioritzat cadires a Madrid abans que una política lingüística
combativa. Sense un Estat propi, no podem catalanitzar en massa, però,
com que el de l'Estat català de moment és lluny (i més després de la traïció
dels processistes que encara viuen de les engrunes del crim d'estat nacional) sí
que podem resistir com a individus i com a societat civil tot i que els
criminals catalans i espanyols recercaven una dissolució indolora de la
nació catalana. Entitats de vergonya i vergonya aliena com l'ANC, Òmnium
o Plataforma per la Llengua, que haurien de defensar el català, s’han
sumat a aquest pacte, i avui col·laboren amb el PSC del 155 en lloc de
combatre’l.
6. Aliança Catalana: el
coratge que mai no ha tingut el processisme
■ Aliança Catalana trenca
aquest silenci còmplice. El seu discurs, centrat en la identitat i la
seguretat, connecta amb un poble fart de mentides i contrastablement disposat a
lluitar per la llengua i la nació.
■ Sílvia Orriols és l’única
veu genuïna en el panorama actual perquè la seva força no ve només
del discurs sobre la immigració, sinó de la seva autenticitat i coratge. I
malgrat que el seu focus no és només la independència sinó també la
resistència a l’espanyolització i la islamització, la seva actitud combativa
inspira un sobiranisme que el processisme va abandonar de seguida que
es va veure ric en vots i suport popular a causa de la seva estafa miserable.
■ La batllessa de
Ripoll ha connectat amb un electorat que veu en el seu discurs una
resposta al col·lapse dels serveis públics i la pèrdua d’identitat. I
si aconsegueix la majoria absoluta en les generals catalanes, collarà
l’Estat, no només pel seu programa, sinó per la seva capacitat de posar
el conflicte al centre.
■ L'èxit massiu in crescendo
de Silvia Orriols no ve només de galvanitzar la independència i els
independentistes, sinó de parlar de temes quotidians com la castellanització al
carrer o la saturació dels serveis. AC és l’única oposició ferma al PSC i al
“pacte autonomista”, i això la fa imparable.
7. La societat civil, clau de
la resistència lingüística
■ La societat civil és
l’última trinxera perquè mentre les institucions estan narcotitzades
per l'espanyolisme i el regionalisme pujolista i els partits processistes
col·laboren fidelment i lleial amb Madrid, només quedem els catalans per
resistir com a individus. I això vol dir no canviar de llengua, donar
suport a empreses que promouen el català i rebutjar pertot les que ens
discriminen.
■ Associacions culturals,
plataformes per la llengua i moviments veïnals són essencials per mantenir el
català viu. I estic segur que Aliança Catalana aprofitarà aquest teixit que
no s'ha venut per un plat de macarrons per construir una base sòlida, com
fan al País Basc en l'exemple que poso més amunt. Perquè el català no es
defensa solament a l’escola, sinó al carrer, a l’empresa, a l'entrenament
i en la convivència diària. I en lloc de pagar subscripcions a mitjans que no
defensen la nació, fem-ho als que sí que la defensen desacomplexadament;
consumim productes catalans i parlem català sempre i enlairem els símbols
nacionals que són el nostre orgull; no fem, ni siguem connivents amb espècimens
botiflers acomplexats com Marc
Márquez o Yamin Yamal, que de seguida que poden esgrimeixen la
rojigualda i enlairen els colonitzadors castellans com a pares dels seus èxits
esportius, quan la cosa no és exactament així ni de lluny.
■ Cada acte en català és un
acte de sobirania. I nosaltres els catalans som, per naixement i drets
històrics, sobirans, malgrat les cadenes imposades artificialment, per les
armes i pels interessos molt poc honorables dels que viuen de la desfeta
nacional ja fa 613 anys.
8. El Pacte Nacional per la
Llengua, un paper flaccid i inútil
■ El Pacte Nacional per la Llengua és un pedaç autonomista que no revertirà la situació. No té múscul, ni fiscalització, ni voluntat d’imposar el compliment de les lleis vigents. És una operació de maquillatge polític.
■ Sense poder institucional
real, només podem resistir. A Bèlgica o Suïssa, les llengües minoritàries tenen
privilegis territorials. A l’Estat espanyol, el castellà té privilegis
estructurals. Això no canviarà dins del règim autonòmic.
■ Cal imposar el català, no
només promoure’l. Les lleis han de tenir càstig associat. Sense fiscalització,
la norma és paper mullat. I això ho saben bé els mestres que veuen com els
col·legues ignoren la immersió sense conseqüències.
9. Convertim el català en una
eina de ruptura
■ El català és més que una llengua; és una arma política. Emprar-lo des del poder, com fan els andorrans amb normes clares, és el camí per trencar el lligam forçat de segles amb les elits de Madrid. Perquè, i ho reitero per enèsima vegada, sense aquesta assertivitat institucional, el català es converteix en una relíquia.
■ El fiasco del processisme ha deixat el país anímicament derrotat, però si ens comencem a recuperar posant el conflicte lingüístic i nacional al centre del debat, la força tornarà als nostres cervells i braços i la llum als nostres ulls.
■ Perquè si no trenquem la
castellanització, no hi haurà independència. Ni ara ni mai. I no
oblidem que la resistència lingüística no és només parlar català, sinó combatre
la guerra psicològica de l’Estat, que vol pacificar-nos amb autonomisme
i excuses desnacionalitzadores. Mireu els germans de la Catalunya del Nord: la
majoria s'han tornat francesos. I per això reitero que gent com Orriols
(que n'ha de sortir molta més, encara) representen i representaran l’actitud
que ens falta i que ens han robat els processistes i els autonomistes
narcotitzadors com Pujol i la resta de vividors de la transición
española, que són el coratge i la claredat d'idees.
10. Per acabar: triar català arreu
o seguir amb la submissió
■ Mantenir el català és un
acte de resistència nacional. Cada conversa en castellà és una derrota
per al català. Si volem salvar la nostra llengua i identitat, hem de trencar
l’hàbit de la submissió lingüística, rebutjar les excuses o voler “ser educats”
i parlar català sempre, amb orgull i sense complexos. Precisament
l'educació i la integració és convidar els forans, els estrangers, a
compartir la nostra joia més preciosa: la nostra llengua catalana
mil·lenària i ben viva.
■ De moment hem d'agrair
Aliança Catalana i Sílvia Orriols per ser l’espurna del foc nou que ja
ha encès aquest canvi. Potser no aconseguiran la independència a curt
termini, però el seu discurs combatiu, centrat en la identitat i la llengua, ja
posa en evidència la traïció del pujolisme i el processisme,
espanyolitzants per si mateixos. I estic plenament segur (per vell i per
diable) que si Sílvia Orriols arriba al poder del Principat de Catalunya amb
una majoria imprescindible per gaudir de prou força, collarà l’Estat amb
exigències socials que són vitals per a la nostra supervivència com a nació i
amb una política lingüística valenta i desacomplexada que imposi el català com
a llengua nacional comuna per escombrar l’espanyolització d'una vegada i per
sempre.
■ La societat civil té un
paper clau en aquesta contesa. I cada ciutadà que parla català, que
consumeix en català, que rebutja la submissió, és un soldat en actiu en aquesta
batalla social i cultural. No hi ha neutralitat possible: o el català, o la
dissolució. Escollim la llengua, la nació i la llibertat, perquè ara és
el moment de recatalanitzar Catalunya pels quatre costats.
