Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dilluns, 8 d’octubre de 2007

La vídua de Litvinenko posa llum a la fosca història de la mort del seu marit (publicat al "Menorca Diari Insular" el 8 d'octubre de 2007)

Ara la història escrita d’Alexander Litvinenko
Santi Capellera i Rabassó*periodista

Torna Alexander Litvinenko. No s’espantin, no és que hagi ressuscitat, és que torna al panorama de l’actualitat informativa. A hores d'ara ningú desconeix que era un extinent coronel del KGB, de 43 anys, exiliat a Londres, que tenia la la protecció de l'oligarca rus Boris Berezovsky i que va ser assassinat en estranyes circumstàncies. Se sap que va ser víctima d'un enverinament per Polòni 210 el novembre passat, una substància radiactiva que, de moment, només és en poder de potències nuclears com ara Rússia. Aquests fets van succeir després que Litvinenko intentés obtenir un document relatiu al crim de la periodista d’investigació russa, Anna Politkovskaya, que presumptament revelava qui havia estat l’artífex de la seva mort.

Blowing up Russia és l'obra que va escriure Litvinenko l'any 2001, on abocava fortes crítiques contra el president rus i llançava dures acusacions que afectaven directament el Kremlin. Principalment, incriminava el Govern de Putin d'orquestrar una sèrie d'explosions en uns apartaments de Rússia, que l'any 1999 van matar centenars de ciutadans, i que van estar atribuides a la guerrilla txetxena. Amb aquest pretext Rússia va iniciar una nova ofensiva milittar a Txetxènia. Al llibre també s’imputa el propi FSB com a autor de la matança de Beslan i, finalment, es revela que el número dos de Al Qaeda, Ayman al Zawahiri, era un exagent del KGB.

Anteriorment Litvinenko també va acusar l'estat rus d’haver-li encarregat l'assassinat de Berezovsky (vicepresident del consell de seguretat rus en l'època Ieltsin), cosa que el va obligar a fugir a Londres. En poc temps es va posar a les ordres dels serveis secrets britànics, l'MI6, i es va introduir en el cercle dels magnats russos exiliats a la capital del Regne Unit. Per tant, i tot sigui dit, Alexander Litvinenko, va fer una meritòria trajectòria per aconseguir l’enemistat amb el govern de Moscou. El terrorisme d'estat doncs, plana sobre el cas Litvinenko. En aquest sentit, l'excap del KGB a l'ambaixada de Londres, Oleg Gordievsky, reconvertit en un agent del MI6, ja va acusar Rússia del crim. L'origen de tot poden ser les continues burles i les dures crítiques que Litvinenko dirigia a Putin. El propi agent va atribuir al mandatari rus la responsabilitat de l’enverinament en una declaració escrita, poc abans del seu final.
Hi ha qui diu que l'explicació més simple és sempre la més plausible, però en aquesta ocasió els escenaris hipotètics són múltiples. Una teoria –segurament interessada i difosa pel Kremlin- atribueix l'assassinat als anomenats cowboys de la intel·ligència rusa, que actuen pel seu compte, ja sigui per revenges personals o per a protegir el president rus, “sense que ell mateix en sigui conscient”. Altres apunten cap als guerrillers txetxens, un món tèrbol amb el qual la víctima mantenia estrets lligams i contactes (recordem que abans de la seva mort es va convertir a l'Islam), o fins i tot hom presenta la hipòtesi que el mòbil podria provenir del món dels oligarques i expatriats russos a Londres. Un ambient opac on el xantatge, l'extorsió, els deutes, la competència, o el desig de desprestigiar Putin, en podien haver estat les possibles causes. Se sap que el dia del seu enverinament va compartir el te amb coneguts –inclòs Andrei Lugovoi-, que formaven part de l'anomenat cercle íntim del multimilionari Boris Berezovsky. Un personatge interessat en desestabilitzar Rússia i el seu règim d’alguna manera.
Lugovoi precisament, és l’acusat per la Gran Bretanya de la mort de Litvinenko. Aquest home ha estat reclamat per la justícia britànica a Moscou, que ha topat amb les constants negatives d’extradició per part del règim de Putin. Ara, a més, es vol presentar a les eleccions a la Duma, i sembla que ho aconseguirà gràcies a la protecció que el Kremlin li dóna. Aquest empresari rus i exagent de l’FSB doncs, serà amb tota seguretat el número dos de la llista del Partit Liberal Democràtic de Rússia (PLDR), ultranacionalista i proper al Kremlin, en les pròximes eleccions legislatives del 2 de desembre, i malgrat que ha negat que es presenti per aconseguir la immunitat parlamentària, tot indica que també serà candidat a les presidencials del març de l’any vinent, cosa que no fa més que comfirmar aquesta hipòtesi. L’anomenat cas dels espies ha tensat les relacions entre Moscou i Londres des de l’enverinament de Litvinenko. Seguint les restes del poloni que l’havia mort, la investigació britànica va arribar a la conclusió que Lugovoi era l’autor de l’enverinament, però la negativa russa a extradir-lo ha estat una constant emprant-se en un article de la constitució que impedeix extradir ciutadans russos. D’altra banda, Moscou fa temps que demana a Londres l’extradició de 21 ciutadans russos, entre els quals hi ha Berezovski, antic aliat de Putin però perseguit ara per la justícia d’aquell país. Des del principi, alguns sectors russos criticaven la politització que Londres feia del cas i la implicació de més exiliats a la Gran Bretanya, aparentment propers a la víctima, com és Berezovski. El líder del PLDR, Vladímir Jirinovski, a qui li anava bé el cas per justificar el seu discurs nacionalista i antioccidental, era un dels que deia que es tractava d’un intent d’inestabilitzar Rússia. Així doncs, ara amb Lugovoi –una víctima del boicot occidental- el partit ultranacionalista rus vol augmentar els vots, cansat que els Estats Units i Europa donin indicacions de comportament i consells de conducta a Rússia.
Ara totes aquestes veritats constatades, mitges veritats i utopies al voltant de la història d’aquest exagent del KGB les expliquen detalladament la seva vídua, Marina Litvinenko i el dissident rus, Alex Goldfarb, en el llibre titulat “Muerte de un disidente” (Taurus–Santillana 2007, de moment només en castellà) en els capítols del qual diuen entre altres coses que és molt fàcil matar algú, com van fer amb Litvinenko, i encara ho és més a territori rus. El llibre aporta un llistat complet de persones assassinades, totes elles crítiques amb Putin, i relacionades amb la banca, la comunicació, la política, la medicina, la ciència, i un llarg seguit d’etcèteres. Els autors asseguren que Rússia s’inventa els seus enemics, perquè així se sent legitimada per actuar com actua, per exemple a Txetxènia. Expliquen que amb un gram de poloni es pot destruir la meitat d’una ciutat com Barcelona, perquè és tan mortífer com l’àntrax i encara contamina més perquè és radiactiu. També reflexionen sobre el fet que si el govern Putin fa servir aquest tipus d’arma per accions relativament trivials com matar una persona, què no faria si la cosa anés dels preus dels hidrocarburants o altres assumptes vitals pel règim. Segons el llibre, Litvinenko va descobrir massa coses importants de Putin, i, tal com dic més amunt, Txetxènia va ser la punta de llança, però també s’hi esmenten moltes altres decisions preses pel Kremlin, per exemple, arran de l’asil polític que van rebre a Londres els crítics amb el president rus i d’altres fets semblants, i es `pregunten si la mort de Litvinenko també va ser una mica per espantar la resta d’aquests refugiats. El llibre és del tot interessant i revela algunes d’aquestes qüestions fins ara bastant inèdites, com ara que la situació a Rússia és molt més precària del que se sap, i que els governs són cínics i miren pels seus interessos i no pas pels de la gent. Aquesta darrera afirmació però no em resulta tan inèdita, perquè aquí es dóna constantment amb la sola excepció dels mesos anteriors a les campanyes electorals: aleshores sembla ser que totes les preocupacions governamentals -de tots els governs- pels problemes quotidians dels ciutadans i pel seu avenir són poques.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites