La importància de la veritat per a l’individu
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La filosofia sovint ens omple la vida. Els articles sobre veritats o mentides vistos des del vessant periodístic, mai no arriben a poder donar els punts de vista que tenen de certs i d’humans mirats des de la informació, com els que s’aguaiten dels dels balcons d’on emanen les fonts de la saviesa humana, les dels filòsofs. Perquè l’especulació de l’home per l’home en el teatre social així ho fa possible en cos, cor i ànima quan es tracta de mirar, si es vol dir així, de fora cap endins i no a l’inrevés.
Harry G. Frankfurt, professor de filosofia emèrit a la Universitat de Princeton, ha escrit un assaig breu sobre el valor i la importància que té la veritat per a l’individu i la societat "Sobre la verdad" Paidós Contextos 978-84-493-1981-5, i del qual intentaré fer-ne una aproximació periodísticoliterària.
Hi ha persones que creuen que la distinció entre el que és veritable i el que és fals no té rellevància, o bé que és impossible d’establir. Són, diu l’autor, els escèptics, cínics i pensadors postmoderns, entre els quals hi ha escriptors, polítics, periodistes i, fins i tot, filòsofs, encara que costi de creure. Mentre que ningú no confiaria professionalment en un arquitecte, metge o enginyer que manifestés poc respecte per la veritat, tots plegats som molt menys exigents en el camp de les ciències socials. Sembla ser que les carreres universitàries de segons quins segments estiguin predestinades a fer el servei de donar al seu titular abundància, qualitat de vida i prestigi. Tot alhora. Parlo de la carrera de medicina, de ciències empresarials o econòmiques, de dret o de psicologia. Sembla que aquestes persones han de tenir uns referents molt importants per allò de dir, és metge, advocat, aquitecte, economista o psicòleg. I això sol ja els dóna la possibilitat de poder percebre per visita, sense que ningú s’espanti, una minuta que tohom troba normal. Visita al metge privat de 100 euros, al psicòleg de 90, a l’arquitecte pel projecte uns quants més, i a l’economista tres quarts del mateix.
En canvi, els periodistes o els filòsofs, els històriadors o els politòlegs no tenim cap mena de barem per percebre els nostres dividents, i és més, ni tan sols tenim la possibilitat de muntar un despatx professional com fan la resta, perquè m’imagino a la taula d’una oficina on a la porta del carrer hi posi "periodista", tal com resa en els casos de metge o advocat, o economista o arquitecte, i morint-me de sentiment i de gana, cal recordar-ho, esperant que m’entri algun client a demanar una referència especialitzada en informació o en comunicació. I aquest seria en el millor dels casos el meu, que el dels altres potser encara esdevindria més patètic. Sembla que som llicenciats de segona, i que ens hem de "resignar" a treballar a les redaccions dels mitjans de comunicació, que per sort existeixen, o a la docència o fent col·laboracions aquí i allà a tort i a dret. Home, nosaltres també hem anat cinc anys a les facultats de cada segment dels nostres, però és clar, passar una minuta de 50 euros per redactar una notícia, doncs és impensable com a professional liberal és clar. Cosa que els altres sí que fan.
Aquest només és un exemple particular d’aquest periodista que demostra que l’home, que és un animal racional, no pot renunciar a establir la veritat dels fets, i en aquest exemple queda clar que les mentides, si més no conceptuals, existeixen i són tangibles a la nostra societat (¿i sinó quin nom té que uns puguin cobrar minutes milionàries, i altres facin badalls malgrat haver estudiat els mateixos anys a les mateixes universitats?) i que a les societats, per prosperar, els cal recolzar-se en fets verídics i no en l’engany, la manipulació o la ignorància. La veritat té una utilitat pràctica. En canvi, la mentida debilita la cohesió social, i és una ofensa per a la persona que la rep. Frankfurt, en el seu llibre, reconeix la dificultat d’abastar realitats complexes, però creu que, malgrat això, hi ha uns mínims de racionalitat que cap persona hauria de menystenir.
L’autor també exposa que una de les característiques mes excel·lents de la nostra cultura és la gran abundància de falsedats i foteses, de pallassades vaja. I potser tots plegats som conscients que contribuïm a que això sigui una realitat, encara que aquest fenomen encara no ha despertat massa preocupacions perquè, veritablement tampoc no tenim cap comprensió clara de quina és la substància de que estan fetes aquestes nimietats o pallassades a les que em refereixo abans. De per quins motius existeixen en un alt grau al nostre voltant i a la nostra societat, o quina mena de paper desenvolupen, ja que això poques persones s’ho pregunten potser perquè creuen que no té importància, perquè a banda que tots plegats tenim una carència absoluta sobre el que aquestes pallassades representen en realitat, tampoc no ens preguntem gaires coses sobre elles.
L’autor del llibre afirma que "no tenim cap teoria sobre el per què passa tot això". Però el cert i preocupant és que passa. Es podria afirmar, com a mínim aquest redactor ho assevera, que el llibre de Frankfurt és un text curt, de lectura molt amena, i que amb la seva aparent facilitat "fins i tot obvietat" ens portarà a reflexionar i aprofundir sobre la veritat, sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat que ens envolta. La que potser en segons quins aspectes no acabem d’entendre, malgrat la claredad amb la que se’ns presenta davant els ulls.
Harry G. Frankfurt és un dels filosofs morals més influents del món, i procura construir aquesta teoria perquè la resta la puguem interpretar i assimilar adequadament, ja que amb la seva combinació característica de passió filosòfica, penetració psicològica i maliciosa ironia, tal com ja va demostrar en la seva altra obra "Las Razones del Amor", Paidós 84-493-1631-6, explora les maneres en que la pallassada es pot distingir clarament de la tergiversació deliberada, i conclou que aquesta es pot manifestar amb moltes forces innocents, però que en realitat és molt més perniciosa per a la veritat que les mateixes mentides.
Harry G. Frankfurt, professor de filosofia emèrit a la Universitat de Princeton, ha escrit un assaig breu sobre el valor i la importància que té la veritat per a l’individu i la societat "Sobre la verdad" Paidós Contextos 978-84-493-1981-5, i del qual intentaré fer-ne una aproximació periodísticoliterària.
Hi ha persones que creuen que la distinció entre el que és veritable i el que és fals no té rellevància, o bé que és impossible d’establir. Són, diu l’autor, els escèptics, cínics i pensadors postmoderns, entre els quals hi ha escriptors, polítics, periodistes i, fins i tot, filòsofs, encara que costi de creure. Mentre que ningú no confiaria professionalment en un arquitecte, metge o enginyer que manifestés poc respecte per la veritat, tots plegats som molt menys exigents en el camp de les ciències socials. Sembla ser que les carreres universitàries de segons quins segments estiguin predestinades a fer el servei de donar al seu titular abundància, qualitat de vida i prestigi. Tot alhora. Parlo de la carrera de medicina, de ciències empresarials o econòmiques, de dret o de psicologia. Sembla que aquestes persones han de tenir uns referents molt importants per allò de dir, és metge, advocat, aquitecte, economista o psicòleg. I això sol ja els dóna la possibilitat de poder percebre per visita, sense que ningú s’espanti, una minuta que tohom troba normal. Visita al metge privat de 100 euros, al psicòleg de 90, a l’arquitecte pel projecte uns quants més, i a l’economista tres quarts del mateix.
En canvi, els periodistes o els filòsofs, els històriadors o els politòlegs no tenim cap mena de barem per percebre els nostres dividents, i és més, ni tan sols tenim la possibilitat de muntar un despatx professional com fan la resta, perquè m’imagino a la taula d’una oficina on a la porta del carrer hi posi "periodista", tal com resa en els casos de metge o advocat, o economista o arquitecte, i morint-me de sentiment i de gana, cal recordar-ho, esperant que m’entri algun client a demanar una referència especialitzada en informació o en comunicació. I aquest seria en el millor dels casos el meu, que el dels altres potser encara esdevindria més patètic. Sembla que som llicenciats de segona, i que ens hem de "resignar" a treballar a les redaccions dels mitjans de comunicació, que per sort existeixen, o a la docència o fent col·laboracions aquí i allà a tort i a dret. Home, nosaltres també hem anat cinc anys a les facultats de cada segment dels nostres, però és clar, passar una minuta de 50 euros per redactar una notícia, doncs és impensable com a professional liberal és clar. Cosa que els altres sí que fan.
Aquest només és un exemple particular d’aquest periodista que demostra que l’home, que és un animal racional, no pot renunciar a establir la veritat dels fets, i en aquest exemple queda clar que les mentides, si més no conceptuals, existeixen i són tangibles a la nostra societat (¿i sinó quin nom té que uns puguin cobrar minutes milionàries, i altres facin badalls malgrat haver estudiat els mateixos anys a les mateixes universitats?) i que a les societats, per prosperar, els cal recolzar-se en fets verídics i no en l’engany, la manipulació o la ignorància. La veritat té una utilitat pràctica. En canvi, la mentida debilita la cohesió social, i és una ofensa per a la persona que la rep. Frankfurt, en el seu llibre, reconeix la dificultat d’abastar realitats complexes, però creu que, malgrat això, hi ha uns mínims de racionalitat que cap persona hauria de menystenir.
L’autor també exposa que una de les característiques mes excel·lents de la nostra cultura és la gran abundància de falsedats i foteses, de pallassades vaja. I potser tots plegats som conscients que contribuïm a que això sigui una realitat, encara que aquest fenomen encara no ha despertat massa preocupacions perquè, veritablement tampoc no tenim cap comprensió clara de quina és la substància de que estan fetes aquestes nimietats o pallassades a les que em refereixo abans. De per quins motius existeixen en un alt grau al nostre voltant i a la nostra societat, o quina mena de paper desenvolupen, ja que això poques persones s’ho pregunten potser perquè creuen que no té importància, perquè a banda que tots plegats tenim una carència absoluta sobre el que aquestes pallassades representen en realitat, tampoc no ens preguntem gaires coses sobre elles.
L’autor del llibre afirma que "no tenim cap teoria sobre el per què passa tot això". Però el cert i preocupant és que passa. Es podria afirmar, com a mínim aquest redactor ho assevera, que el llibre de Frankfurt és un text curt, de lectura molt amena, i que amb la seva aparent facilitat "fins i tot obvietat" ens portarà a reflexionar i aprofundir sobre la veritat, sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat que ens envolta. La que potser en segons quins aspectes no acabem d’entendre, malgrat la claredad amb la que se’ns presenta davant els ulls.
Harry G. Frankfurt és un dels filosofs morals més influents del món, i procura construir aquesta teoria perquè la resta la puguem interpretar i assimilar adequadament, ja que amb la seva combinació característica de passió filosòfica, penetració psicològica i maliciosa ironia, tal com ja va demostrar en la seva altra obra "Las Razones del Amor", Paidós 84-493-1631-6, explora les maneres en que la pallassada es pot distingir clarament de la tergiversació deliberada, i conclou que aquesta es pot manifestar amb moltes forces innocents, però que en realitat és molt més perniciosa per a la veritat que les mateixes mentides.
.jpg)