Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

divendres, 30 de gener de 2009

El costum de treballar dur i del que sigui és la millor solució per pal·liar la crisi (publicat al Girona Notícies, Es Diari, i D.Menorca l'1/2/09)


Economia i atur avui: viatge a l'infinit indefinit
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Queda clar que per a la joventut del nostre temps, el futur laboral i d'estabilitat a curt termini no és gaire esperançador, com a mínim fins que no se superi la crisi econòmica, que, sens dubte portarà nous llocs de treball. Sense deixar de contemplar la realitat menorquina i balear, que també és força greu, em vull remetre i clar en les xifres catalanes de l'atur, de les quals tinc dades fiables i molt concretes que realment són impactants.
El Principat va iniciar l’any 2009 amb 423.232 persones aturades, segons informacions del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya; n’hi ha 222.630 homes i 200.602 dones. El 20,3% del total són aturats menors de 25 anys. Segurament en algun moment del futur immediat, aquests joves esmentats, hauran de recórrer al suport tradicional, de la família, principalment dels pares, que continuen sent el nucli fonamental de suport davant de les dificultats dels seus components. El que passa és que, si bé tradicionalment això ha estat així, ara la família és diferent, ja no és aquell nucli ferm i estable, al qual els seus membres podien acudir sempre que ho necessitessin. Ara, els diferents models de famílies tenen les seves pròpies dificultats, i la convivència de fills de diferents progenitors agreugen les dificultats per donar suport a un o més dels seus membres, tot i que és evident que, malgrat aquestes noves limitacions, continuen donant-los el suport que tenen al seu abast.
Que el treball és i serà, en el futur, escàs sembla una evidència que no discuteix ningú. Les noves fornades han de ser conscients d’aquesta realitat, i si volen aprofitar les futures oportunitats que sorgiran, un cop superada la crisi, cal que es formin al nivell més alt possible, cal que utilitzin el temps d’atur per incrementar els seus coneixements acadèmics i professionals. Han d’aprofitar el temps en la participació de cursos postgraus o professionals per accedir a la millor formació personal possible, en el terreny de les noves tecnologies i dels sectors productius que la seva capacitat els permeti a fi de poder competir amb els seus companys en el mercat de treball, que, com diem, cada vegada serà més competitiu i poc abundant. El punt de partida no és fàcil; molts d’aquests joves en atur són procedents de l’anomenat fracàs escolar (al Principat, per exemple, hi ha més d’un 30% de joves que a partir dels 16 anys abandonen els estudis), a la recerca d’una feina en sectors que requereixen poca formació inicial.
Les darreres previsions econòmiques publicades a rotatius especialitzats com Cuadernos de Información Económica, Cinco Dias, o Expansión, diuen que l’atur a Espanya es dispararà de manera important durant aquest any 2009. De fet, en cercles econòmics i financers ja es preveu que arribarà al 20%. Membres del govern espanyol, però, insisteixen gque l’atur no és pas tan alth, ja que cal considerar que a Espanya hi ha un “atur estructural” del 7,5%. En fi, eufemismes per maquillar la desfeta, afegeixo jo, cosa que crec fefaentment. En aquests moments, es fa difícil trobar solucions immediates a un problema que ve derivat d’una mena de borratxera de bonança econòmica que ha durat massa anys. Els actors que han participat d’aquesta mena d'“orgia” han demostrat una gran frivolitat. Els governants han estat còmplices participatius, perquè han acceptat com a natural aquest principi conegut com a “atur estructural”, i que, tal com dic abans, trobo un eufemisme que mai no he entès. La lleugeresa dels empresaris espanyols s’ha manifestat mitjançant la substitució de mà d’obra existent per una altra de provinent de la immigració, com a solució per abaratir costos. I els treballadors s’han acostumat a rendir poc. En cap moment s’ha procedit a estudiar mètodes i procediments que afavoreixin l’augment de productivitat, com per exemple fer més coses amb el mateix nombre de persones, que només algunes empreses ja porten a terme amb el nom de polivalència, per tal de rendibilitzar la mà d'obra i optimitzar els seus recursos. L'explicació macroeconòmica del que ha passat és tan planera i fàcil d'entendre com crua: “els espanyols, davant un increment de feina provocat per una bonança econòmica, s’han negat a fer un esforç i a treballar més. En conseqüència, han cridat a gent estrangera per tal que vingués a fer aquesta feina addicional que a ells no els donava la gana de fer”. Els esdeveniments ens tornen a una realitat que hauríem de començar a acceptar: hi ha societats formades en la cultura del treball, i d’altres que no ho estan.I aquest, malgrat que ens pesi -i a molts ens avergonyeixi alienament-, és el cas que ens ocupa.
Solucions davant d’aquest enorme atur? Poques. Malauradament, la frivolitat emprada per cridar gent de fora és l’única arma que ara podem fer servir per demanar-los que marxin. O esperar que, com sempre, Europa “vessi” ben aviat i aquesta gent pugui anar a un altre país de la Unió Europea. És una situació habitual en aquests casos: als malcriats sempre els han de treure les castanyes del foc els altres. L’eliminació de les ajudes europees i aquesta crisi potser seran el vessant positiu de tot plegat: demostrar finalment, d’una vegada, que del 1985 ençà -moment de la seva incorporació a la UE-, l'estat espanyol ha viscut per sobre les seves possibilitats en tots els sentits, i que ha estirat més el braç que la màniga. Que ha estat malcriat, vaja. I en aquest context, i encara que reconèixer-ho ens faci mal als ulls i a la consciència -i avui també a la butxaca-, els territoris anomenats pels centralistes, perifèrics, com ara les Illes Balears, Catalunya o el País Valencià, principals fonts d'ingressos a les arques estatals, han optat per les mateixes dinàmiques malcriades que l'estat. És a dir, com la poma podrida, que podreix les del costat.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites