De Sòcrates a Millet en el país del groller Garzón
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Seria convenient que, en circumstàncies com l’actual, d’una estesa inquietud i de clar trasbalsament social per fets impactants com el de Fèlix Millet i companyia, ens poséssim davant els ulls les paraules d’algun clàssic antic com per exemple Sòcrates
En les seves elocubracions el pensador helènic creu que s’han de recuperar els elements de fons de l’antiga tradició (la virtut, la justícia, la veritat, el bé), tot remodelant-los i dotant-los d’una nova fonamentació i d’un nou contingut.
Planteja un model de vida que fins a la seva existència ningú no havia proposat: no es tracta d’acoblar la vida a pautes exteriors, alienes a la pròpia persona, sinó que és la persona, cada persona, la que ha d’adequar la seva vida a allò que li dicta la raó i la seva consciència interior, i denuncia els excessos que es cometien en la seva època (Atenes, 4 de juny de 470 aC - Atenes, 7 de maig de 399 aC)
Avui, que vivim en una societat occidental que pateix les conseqüències de les conductes desenfrenades i de l’embriaguesa de certs personatges encimbellats, es diguin Madoff, Millet o "Gürtel", causada per l’afany incontrolat de poder o de diners, no es pot negar que les paraules de Sòcrates ens orienten i, si fa al cas, ens conviden a rectificar i a tornar a resituar la nostra trajectòria vital en la direcció correcta. I potser tampoc no es pot desmentir que sovint ens deixem dominar per les implacables lleis del sistema, encara que ens portin a una permanent insatisfacció de l’esperit.
En aquest context de vida i experiències encara hi trobem un altre maremàgnum de despròposits. El d'un personatge que va més enllà de la normalitat del pas del temps, que corre per fer punts i demostrar que és ell i no pas ningú més qui mana i decideix arreu, i que pot fer el que vulgui a la seva manera, pel davant de parlaments democràtics i de normes establertes, si més no ètiques i de sentit comú, com un dictadoret que usa el seu poder a tort i a dret per deixar clar que pel damunt de tot hi és ell, cosa la qual no deixa de ser una altra mena d'autocràcia. Aquest personatge doncs, també hauria hagut de llegir profundament Sòcrates.
Em refereixo naturalment al jutge Garzón, que es caracteritza per la deficient qualitat dels seus treballs i l’espectacularitat mediàtica i escandalosa de les seves actuacions. Només cal recordar l’operació Pinochet, en què demanava l’extradició de Londres; l’operació Nècora, en què els suposats traficants van sortir tots alliberats per falta de proves; a Catalunya, l’afer Cahispa, finalment arxivat després de l’escàndol provocat i els danys morals irreparables a les persones... Ell mateix té pendent un possible judici per prevaricació; volia jutjar retrospectivament el franquisme, malgrat que això darrer potser hagués estat el millor i més reconegut de les seves actuacions.
Hi podem afegir el tracte vexatori retransmès per tot l'espectre audiovisual dispensat als expolítics Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, actualment sense responsabilitats oficials però eficaços i actius servidors públics durant molts anys; a l’alcalde i regidor electes d’un dels ajuntaments més importants de Catalunya, i a tres empresaris. Aquests darrer "cop" ha estat la notícia més rellevant, pel damunt de la realitat de les acusacions que se’ls puguin fer, de la presumpció d’innocència i del que, en definitiva, n’acabi resultant, segurament i de manera inevitable molt perjudicial per a ells.
S’ha humiliat aquestes persones, com denuncia la mateixa presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i com l'evidència ha obligat el mateix president de l'Audiència Nacional a investigar els fets i els mètodes. Molts ciutadans també ho hem percebut una vegada més. Hem constatat, com en moltes altres ocasions, la discriminació selectiva en negatiu que es fa des de Madrid als que no consideren de la seva colla.
I d'aquestes dues cordes al coll que cito abans, l'eradicació de les quals passa d'alguna manera per la filosofia socràtica, només ens n’alliberarem quan s'elaborin lleis que ens protegeixin encara més de tots els delinqüents, de "tots". Des dels més petits pòtols feixistoides que van amenaçant el proïsme, passant per alguns irresponsables periodístics que fan dels seus pamflets un veritable cavall de batalla del terrorisme mediàtic, fins als més grans de guant blanc, que roben tot el que poden a tort i a dret. I també, és clar, d'alguns jutges que amb les seves actuacions voregen la llei de manera impresentable. Lleis en definitiva que ens protegeixin de l’esperit egoista, del desfici del plaer, de la disbauxa del diner, de la violència incívica dels agressors, o de la visió egocèntrica de la vida i el poder en qualsevol dels seus suposats.
