T'has
ben lluït a Barcelona, Gallardón
Santi
Capellera i Rabassó *periodista
Alberto
Ruiz Gallardón ha vingut a Barcelona convidat pel Cercle d'Economia,
i ha aprofitat per plorar el que podria ser "l'amputació d'una
part del cos d'Espanya", i explicar que sense aquesta part
Espanya es mor. Ha plorat per demanar que no marxem d'Espanya, i, com
la seva noblesa castellana obliga, ha acabat amenaçant des d'una
posició dominant. Penós.
Que
el primer argument del primer emissari del Govern d'Espanya -el
ministre de Justícia que també té nassos- que ve a Catalunya i
parla de la independència nacional que s'està forjant al nostre
país sigui el dels diners i el del perill de la sortida de l'euro
d'Espanya i de Catalunya, és absolutament vergonyant i ha estat del
més desafortunat que es pot concebre. Em sembla del tot ofensiu
tractar de manera monogràfica el tema de la independència de
Catalunya des del vessant econòmic. Però què s'ha cregut en
Gallardón? amb aquesta actitud xulesca i prepotent, intentant posar
de manifest el perill que la independència de Catalunya
representaria per Espanya, per voler arribar a la fibra. A la fibra
de qui? Ha donat cap mena de crèdit a les reivindicacions catalanes?
No, naturalment; i quan li han preguntat pel vessant polític del
fet, ha fugit d'estudi.
Per
què tots els problemes relacionats amb la diferència i la
idiosincràsia de Catalunya han de passar pel vessant econòmic, o
els sembla que només estem demanant calés? Al Cercle d'Economia en
Gallardón hi ha anat en qualitat de convidat privat, i ell mateix ha
convocat la roda de premsa (que no estava prevista) per explicar "que
si Catalunya marxa, Espanya s'enfonsa". Doncs que s'enfonsi,
home, si el valor que ens donen aquests que ara ens demanen que la
salvem és purament econòmic i només ens volen per la cartera. I
que s'enfonsi amb tota aquesta gent a dins, perquè, de servir
políticament, no serveixen ni pel seu de poble.
En
lloc d'arreglar res, i apaivagar el malestar dels catalans que cada
dia tenim més motius i més raons per voler fer la nostra, Gallardón
encara l'ha espifiat més, perquè ha tirat pel dret, i només ha
pensat, en el fons, en la seva Villa y Corte, i en la colònia que
perdran si Catalunya s'independitza. ¿No s'emplenen la boca de dir
que Madrid aporta més a la solidaritat que Catalunya?, doncs que
facin amb Madrid, i que ens deixin estar. Però, és clar, mai no
diuen que la gran majoria de les grans empreses domiciliades
registralment a Madrid, produeixen a Catalunya.
Ara
resulta que “els diners”, que diuen que són el mòbil dels
catalans, en realitat són el mòbil (únic) dels espanyols. Però,
on va aquesta gent, què volen de nosaltres? Sortim 1'5 de catalanes
i catalans als carrers de Barcelona a manifestar el malestar general
del país pertot, i encara ens qüestionen, i de les nostres raons
polítiques ni en parlen. S'han posat a seguir el fil de la Història
d'aquest poble? S'han preocupat per si els nostres nois i noies són
feliços dins la seva Espanya radial i unitària com a perifèrics i
maltractats per tenir una altra llengua i una altra cultura? Entreu
al compte de twitter @apuntem, i us adonareu del que ens estimen,
aquests comediants que tenen la clau de la caixa, i que cada any
arramben el producte de la nostra suor. Què volen, que siguem uns
esclaus perennes, i els catalans d'origen espanyol que ja fa tres
dècades que viuen al nostre país, uns immigrants perpetus? (que els
facin servei a ells i que callin i penquin). Ja està bé, ja està
bé!
S'emporten
16.000.000.000 milions d'euros cada any del nostre esforç col·lectiu
com a poble, el retorn de la reinversió és pràcticament nul; les
infraestructures catalanes són obsoletes, i els usuaris les passem
de tots colors i al damunt paguem més que ningú (en català i en
castellà, que aquí hi entrem tots), com és ara l'exemple de la NII
o de les vuitcentistes instal·lacions ferroviàries estatals (de
Tarragona a Castelló una sola via, en el que és el tram amb més
trànsit de tot l'Estat), mentre el Govern espanyol aprova projectes
d'Alta Velocitat que condueixen al Non Plus Ultra. I Gallardón
segueix amb la seva caricatura d'espanyol colonitzador a la capital
de Catalunya, i acaba dient "si alguna alta personalitat no
compleix les lleis, la Constitució li passarà pel damunt", com
si la seva constitució fossin els Manaments de la la Llei de Déu.
"Si no creieu, vinga, pal i a callar, com sempre". Home,
sisplau! Aquesta gent en 300 anys encara no han entès res; res de
res!
El problema de Catalunya és una reivindicació de contingut polític, i no solament econòmic. Durant 23 anys, amb Pujol, i després amb Maragall, funcionava allò de treure's la cartera i donar-nos les engrunes; i au, cap a casa. Ara això del peix al cove ja no va. Mas ha posat els bemolls sobre la taula, i els seus comptes d'expert economista no accepten engrunes ni almoines: vol un Estat propi, i ho està explicant al món sencer, i molts ens internacionals ja li han donat el seu suport abans d'oficialitzar-lo. Mas els té ben posats, quadrats, és poliglota, en aquest aspecte té el Govern dels millors, i ja ha triat el camí que vol recórrer, que és el que li ha demanat el gruix del poble de Catalunya des dels carrers de Barcelona. I això no té marxa enrere, perquè la força d'un poble, de tot un poble amb totes les seves diversitats, no la pot aturar ningú, ni cap tanc, ni cap avió, ni cap amenaça, ni cap constitució tronada.
El
de Gallardón ha estat un discurs caduc i carpetovetònic, que potser
encara hagués funcionat fa un any, però avui ja no. La gent ja està
immunitzada i aquesta mena de discursos i arguments sense cap altre
fonament que "Catalunya és Espanya", i el de voler posar
la por al cos de la gent amb allò de "si intenteu marxar
ateneu-vos a les conseqüències", ens fan més aviat riure i en
el fons el mateix fàstic que quan els nostres pares i avis els
sentien pronunciar als capsigranys franquistes del 39-40 del segle
passat, en ocupar Barcelona per les armes. Catalunya ha perdut la
por, i ha guanyat la il·lusió de la llibertat.
Els
mals de Catalunya (i d'Espanya) s'acabaran ben aviat, perquè els
problemes no poden durar sempre, i ja sigui perquè els espanyols
s'hi avinguin de gust i per força, o perquè les lleis
internacionals així ho condicionin, Catalunya farà el seu camí
sense que ningú li pugui impedir. I Espanya, o el que en resulti,
haurà de fer el seu. Avui, aquest fet ja no té aturador, i el que
va començar amb malestars després dels retalls de l'Estatut aprovat
pel Parlament de Catalunya i referendat pel poble català (i que
aquests mateixos que avui ploren el van menysprear i reduir) i
denunciat pel PP i C's en diverses ocasions amb la connivència del
PSOE, no ho oblidem, va quallar el passat 11 de Setembre amb la força
al carrer del contingent viu de tota una nació, i aquesta força a
hores d'ara ja no la pot aturar ningú. I menys encara si, els
interessats en que les coses segueixen com fins ara, utilitzen
amenaces i paraules altisonants per contravenir els desitjos de la
majoria. Com els del teu estil i ideals polítics, t'has ben lluït,
Gallardón, encara que en el fons et vull donar les gràcies per
contribuir de manera força significativa (com tants altres fan cada
dia des de les espanyes) a la independència de Catalunya.