dimecres, 27 d’octubre de 2021

Laura Borràs, la cirereta del pastís de la comèdia del procés


Com tothom sap, Torra va ser destituït pels tribunals espanyols arran de “la seva lluita heroica contra l’estat” per mantenir una pancarta penjada al balcó del Palau de la Generalitat en favor dels, aleshores, anomenats per gairebé tothom presos polítics i lloats i enlairats al respecte des de mitjans afins, entitats i empreses sobiranistes i persones a títol individual, la qual cosa avui sembla difícil que es pogués repetir arran de la desinflada general per les declaracions d’alguns d’aquests expresoners en que, pràcticament, abjuren del camí cap a la independència començat per una gran part del poble català fa més d’una dècada i en que ells, alguna responsabilitat política o social –i no pas a precari- hi tenien. 

Laura Borràs

El cert és que no es pot negar l’èxit de la presidenta del Parlament recomanada per Quim Torra, sobretot pel que fa a la seva promoció social i mediàtica i a jutjar pel seu gran club de fans als quals els és absolutament igual si va delinquir o no quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Perquè el que els fa patxoca de veritat és la seva alçària, la seva cultureta i la seva taxativa manera de tallar “els enemics de Catalunya” en les seves intervencions al Palau del Parlament, sobretot si són mascles i del bàndol contrari: una heroïna nacional, vaja.

Però tornem al context de la Institució de les Lletres Catalanes, el seu primer destacat polític. Ja en el decurs d’aquest primer càrrec i segons els Mossos d’Esquadra del mateix Govern, Laura Borràs va cometre irregularitats no polítiques que aviat seran jutjades pels tribunals competents. Per això, ni personalment ni com a professional de la comunicació, no en puc escriure cap lloança política. Cap, més aviat tot el contrari. I sí que, després de molts contrastos al respecte i atesa la meva manera de pensar i el meu rigor amb els comptes públics, que són els diners de tots, no em vull estar de dir la veritat que vaig investigar a fons durant setmanes i aclarir la qüestió en molts aspectes.

El moribund processisme, davant el propi despertar de molta gent que s’ha vist decebuda per l’incompliment reiterat de promeses, els lamentables gairebé estirabots dels indultats cap a l’ideari independentista, l’absència de Puigdemont per haver fugit sense declarar oficialment la independència ni publicar la declaració al DOGC i l’embat competencial pel ressuscitat poder autonòmic per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, s’intenta revifar com sigui de la mà de Junts per Catalunya posant més màrtirs a l’aparador, ja sigui amb Laura Borràs o, en darrera instància, amb la “detenció il·legal” de Josep Costa, segons ell. Que algú m’expliqui, si el criden del jutjat i diu que no hi va, què passarà tard o d’hora. Segurament això mateix. Detenció il·legal? Home, sí. Igual d’il·legal que la causa per la qual jutjaran Laura Borràs. Tot i això, l’afició puigdemontista, però, ja retreu els republicans que no hagin donat suport a una llei del Parlament per blindar la presidenta davant els tribunals espanyols.

Les veus de Junts per Catalunya han cridat i segueixen cridant de manera reiterada, repetitiva i interessada fins a la sacietat en favor de Borràs, ja que és la imatge del líder suprem, avui “a l’exili”. Cal recordar que la primera raó de tal suport va ser a finals de l’any passat, quan Borràs es posicionava per ser la guanyadora de les primàries de Junts per Catalunya que es disputava amb l'exconseller de Territori Damià Calvet i en què aquesta va guanyar “clarament”.

Laura Borràs, doncs, va vèncer i, així, va poder ser candidata a la Generalitat pel partit de Puigdemont. D’aquesta manera, saciava el seu immens ego i, de pas, si totes les previsions l’encertaven, en ser proclamada presidenta de la Generalitat quedava automàticament immune davant les més que probables acusacions per part de la fiscalia i el tribunal suprem espanyols arran de les irregularitats “no polítiques” que esmento més amunt.

Tots sabem de quin peu calça el tribunal suprem espanyol, sobretot els que som professionals de la informació i dels seus mitjans. Ho sabem, i tant. Però, en aquest cas, em sembla que té la raó del seu costat. Analitzem, doncs perquè tal tribunal “considera que hi ha indicis dels delictes de prevaricació, malversació, falsedat documental i frau, que Laura Borràs hauria comès en l'adjudicació al creador i amic seu Isaías Herrero Florensa d'uns contractes per fer unes pàgines web literàries, entre el 2013 i el 2017, quan l'avui presidenta del Parlament dirigia la Institució de les Lletres Catalanes i hauria fraccionat el preu dels contractes per assegurar-se que els encàrrecs els fes, sense obstacles burocràtics, aquest professional”.

Analitzem-ho:

La principal acusació és la fragmentació de contractes, que ella sempre ha negat i ha atribuït “a una operació política per ser qui és”, la qual cosa ni comparteixo ni crec que ningú amb la ment clara, no fanatitzat, que sàpiga llegir i amb dos dits de seny s’empassi.

Fa un any i uns mesos, la Sindicatura de Comptes va fer públic un informe que la defensa de Borràs va considerar que no provava cap delicte i que fins i tot va dir que faria arribar al tribunal suprem, un tribunal que constatava per unanimitat que alguns dels contractes investigats “havien estat fragmentats sense complir amb la normativa vigent”.

La fiscalia del tribunal suprem espanyol assegura que la xifra de contractes fraccionats podria arribar als 260.000 euros. Borràs, doncs, haurà d’anar a judici perquè el Parlament no l’ha blindat per falta de suport, però, segueix negant totes les acusacions i afirma que en realitat no se l’està perseguint per un cas de mala praxi, sinó pel fet de ser una “coneguda independentista”.

Víctima de la repressió política?

¿Podem considerar Laura Borràs una víctima de la repressió política, tal com ella i el seu entorn polític afirmen taxativament? Personalment, crec que no. Per aquest motiu, precisament, vull posar el relat en context. El cas Borràs comença gairebé per casualitat. I ho fa amb una investigació dels Mossos d’Esquadra en el marc d’un cas de tràfic de drogues. La policia catalana va detectar que Isaías Herrero Florensa, un dels investigats, deia "que tenia una relació d’amistat amb Laura Borràs i que havia rebut encàrrecs per part de la institució que dirigia l’avui diputada". L’informàtic va ser condemnat el 2019 per tràfic de drogues a cinc anys de presó, després d’admetre els fets per poder rebaixar la pena.

D’aquesta manera, i si tractem el tema amb rigor, serietat i sense abrandaments, al marge del tràfic d’estupefaents perpetrat per Isaías Herrero Florensa, els Mossos d’Esquadra van començar a investigar els contractes que aquest havia rebut de la Institució de les Lletres Catalanes durant l’etapa de Borràs. El nus de la causa, doncs, lluny de ser polític és si hauria fraccionat una sèrie de contractes a Herrero per esquivar la necessitat de fer un concurs públic. En el període en què van succeir els fets, els contractes menors de 18.000 euros no requerien un concurs obert. I sembla ser que, documentalment, va quedar provat que tal fraccionament va ser un fet.

Estic segur que si Laura Borràs s'hagués pensat mai que un dia seria diputada al Congreso español i després presidenta de la Cambra catalana, hagués anat més amb compte i no hagués adjudicat res a ningú sense el compliment estricte de la llei sense fissures. Per això la CUP i ERC ja se'n van desmarcar quan es va tractar el cas al Congreso español, i se n'aparten, tot i que aquests posicionaments molestin i estranyin molta gent que creu que aquest és un tema estrictament polític i no pas administratiu, i que, per això mateix, aquests partits, com a “independentistes” que diuen ser, li haurien de donar suport.

La Justícia espanyola juga amb aquestes cartes, cert, però Borràs i el seus defensors també hi entren en aquest joc en presentar-la com una altra represaliada més. I això només perjudica Catalunya, tot i que sembla que a aquest entorn de defensors a ultrança de la diputada, aquest fet els sigui igual. I això és jugar amb les persones, amb els seus sentiments i emprar el victimisme innecessàriament, quan al poble ras de Catalunya i especialment a l’independentisme sense condicions no li cal cap mena de victimisme, perquè dóna la cara i mai no s’amaga en subterfugis.

Aquest és un afer personal, no pas polític. Queda molt i molt clar. Perquè aquests fets concrets no tenen res a veure amb els afanys sobiranistes de la nació catalana ni amb cap mena d'intencionalitat política, no ens enganyem ni enganyem la parròquia. I expliquem-los clarament que l’avui segona autoritat política de Catalunya haurà de respondre en seu judicial de les acusacions de malversació i prevaricació, més enllà que pugui existir 'lawfare' contra l'independentisme. I que és molt possible que sigui condemnada perquè, segons que es desprèn de la investigació i dels enregistraments fets pels Mossos d’Esquadra (no per la guardiacivil, ni per la policia espanyola, ni pel CNI), queda constatat que va cometre irregularitats administratives continuades de manera conscient. I això, que no és cap fet polític, en el Codi Penal té un càstig que, si la sentència és condemnatòria, li serà aplicat amb tot el rigor de la llei.

Per acabar i en clau personal

Sóc independentista des de molt jovenet. Independentista, nacionalista català i d’esquerres, per aquest ordre. Per això, i després de molts anys seguint la política del dia a dia del país des del periodisme, cap de tots aquests venedors de fum del processisme (que no ha anat mai ni va a favor de Catalunya sinó tot el contrari i la gent se’n va adonant a poc a poc) m’ha convençut. I ara, vistes moltes coses que s’han anat esdevenint en els darrers mesos (sobretot a partir dels indults als polítics i activistes i arran de molts dels seus exabruptes), asseguro de manera taxativa que mai més no tindran ni el meu vot, ni el meu suport ni la meva simpatia en res.

Per declarar la independència de Catalunya i fer-ho de veritat (no muntar paròdies teatrals en seu parlamentària, ni fer pena pels mitjans afins, ni reclamar a tort i a dret però fugint o lliurant-se a l’enemic, com han fet tots aquests) només calen 68 diputats valents i decidits a donar la cara i a acceptar tota conseqüència real (no de fireta) afrontant l'estat ocupant, i les ganes de fer-ho. I desprès, a veure què passa, que segurament no serà pitjor que el que passa ara. Sobretot pels centenars de milers de decebuts a tot el país, jo inclòs, arran de tals incompliments sistemàtics, covardies i reculades al respecte d'aquests purs acomodats polítics que, de totes a totes, treballen per Espanya en institucions del Reino de España, cobren de l'estat espanyol i no estan disposats a sacrificar les engrunes de benestar personal que els aporta l'autonomisme. Ni tampoc a assumir riscos per assolir la llibertat i la independència política i llegar-les a les futures generacions de catalans. Tots, sense excepció. 

Sobre els babaus Quim Torra i Pere Aragonès, dos exponents de la imbecil·litat i niciesa política que ha comandat i comanda aquesta trista, pobra i dissortada pàtria anomenada Catalunya, en que a molts ens va tocar néixer

Torra i Aragonès fan competència per indignar l’independentisme inconformista   Aragonès parla de referèndum abans del 2030 i Torra critic...