dimarts, 2 de febrer de 2021

1994, INCENDI DEL LICEU




Aprofitant els 27 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener del 1994, reflexiono el per què del sinistre de què avui encara no s'han aclarit les causes.
El foc va destruir l’escenari i la sala del teatre. En van quedar intactes alguns espais emblemàtics com el Saló dels Miralls o el vestíbul. També es van salvar el Conservatori i el Cercle del Liceu. D’aquell dia, n’han quedat imatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu i que segurament recordaran molts barcelonins: la dels policies traient quadres i obres de valor de l’edifici (que van dur al Palau de la Virreina i després al MNAC) o la de la soprano espanyola Montserrat Caballé plorant a la Rambla. Aquell mateix dia, i amb una immediatesa inhabitual com si es tractés d'una emergència nacional que afectava tot el poble de Catalunya, totes les administracions van acordar reconstruir el Liceu el més aviat possible i fer-ho al mateix lloc. Cinc anys després, el 1999, va tornar a obrir.
Les reaccions dels distints segments socials al respecte van ser molt diverses. Mentre els hereus de la burgesia, assistents habituals i abonats al teatre, ploraven la pèrdua conjuntament amb amants del bel canto, músics, solistes, treballadors de l'entitat i gent pròxima a l'art operístic, la majoria del poble ras que no té res a veure amb l'entorn socioeconòmic dels més pròxims a aquesta institució cultural, s'ho miraven amb una certa tristesa per la pèrdua d'un edifici emblemàtic del país però, alhora, escèptics perquè, en definitiva, amb ells no anava la cosa directament, ja que les seves preocupacions més immediates i importants i necessitats principals eren altres molt més bàsiques. I sembla ser que també molt més complicades i difícils de solucionar per part d'administracions i institucions públiques.
Deixant a banda els sentimentalismes per diversos motius, molt respectables, cal dir que des del punt de vista històric i fins i tot antropològic, el Liceu, com el Círculo Ecuestre o com el Fomento de Trabajo Nacional, per citar alguns noms del mateix tarannà dins les elits, representa la gent que més ha oprimit les classes obreres, la gent sense possibilitat d'obtenir gaires recursos i que, difícilment la tindrà a curt termini. Potser per això el van cremar i el van destruir de manera descarada, i no per primera vegada. La causa, segons la versió oficial, un bufador que va calar foc al teló de l'escenari. També hi ha altres versions que expliquen que es podria haver tractat d'una maniobra especulativa a través de l'adquisició i valoració a la baixa dels edificis del costat, un cop afectats per l'incendi, per així poder ampliar el recinte i, amb la reconstrucció, fer molts diners de benefici.
Potser ho van fer pel què representa pel món dels que viuen folgadament i més o, potser, aquests mateixos ho van possibilitar per encara reduir més el seu cercle i cedir una part del què era patrimoni privat a unes administracions que els protegien i els havien protegit sempre. Qui ho sap. I potser mai no se sabrà del cert com no se sabrà com va cremar Notre-Dame. Però en aquests llocs els benestants hi aporten el què calgui per recuperar-los. Són els altars del seu fetitxisme i els santuaris de la seva luxúria (recordem què ha passat mil vegades a les llotges del Liceu; molts no n'han vist mai cap d'òpera), i els són absolutament necessaris per seguir alimentant el seu ego voraç i insaciable i pagar-se el passaport al cel, tot i la majoria merèixer anar a les antípodes d'aquest suposat paradís de les religions.
Hipocresia, falsa bondat i altruisme de fireta ben embolicats en les aparences de gent bé i d'ordre. I pel darrere, les males jugades que calgui contra qui sigui.
La gent no té cases per viure i no passar fred i aquests aixequen edificis en cap altre honor que no sigui el seu. Sobretot, per fer-s'hi veure i destacar pel damunt de la resta mentre, cada quatre anys, encomanen als que els representen políticament que prometin utopies que mai no compliran (com la independència de Catalunya) i, cada vegada -com passa aquests dies de campanya de les eleccions decretades pel TSJC- les diuen més grosses. A veure si els incauts de sempre piquen de nou i els tornen a votar i tornen a empassar pols quatre anys més.
Un món de mones. Un món de vergonya, de desigualtat social i d'abusadors de tota mena que petarà per on sigui. I no trigarà.

1994, INCENDI DEL LICEU

Aprofitant els 27 anys de l'incendi del Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener del 1994, reflexiono el per què del sinistre de què avui e...