divendres, 5 de novembre de 2021

El Consell per la República, l’eina de Puigdemont per reblar el clau de la faula processista

 


 

Els dies 29, 30 i 31 d'octubre passats van tenir lloc les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la República, la gran faula de Carles Puigdemont per seguir hipnotitzant els milers de catalans de bona fe que encara es creuen les seves afirmacions mai fetes realitat i continuades des de fa prop de dos lustres. En total es van presentar 525 candidats per a 121 escons. Les eleccions es van fer en línia. El candidat amb més vots va ser Carles Puigdemont amb 21.086 vots. Clara Ponsatí en va obtenir 20.626, Toni Comín, 19.461, Lluís Puig, 17.997, Laura Borrás, 17.083 i Pilar Calvo, 10.598. Després, segueixen més noms amb els seus vots consegüents.

Segons les informacions generals al respecte, tals representants formaran part del parlament d'aquesta institució, format per 121 escons, 81 dels quals seran per candidatures de la ciutadania i 40 per càrrecs electes com regidors, diputats, eurodiputats i senadors. La legislatura durarà 2 anys. El parlament tindrà com a funcions: escollir el president del parlament i del Consell per la República, triarà la formació del govern, s'encarregarà de representar els ciutadans, intervindrà en qüestions de funcionament i de reglamentació interna.

Des del mateix Consell per la República van publicar el cens electoral, en què tenien dret a vot 87.883 persones. Però a l'hora de la veritat, com també s’ha publicat, només van anar a votar 22.584 persones. Això significa un 25,7% del cens total. Ara bé, els mateixos organitzadors van donar les xifres que indico més amunt. Si les sumem ens donen 106.851 vots. I aclareixo que, tot i que només van votar 22.584 persones, aquestes podien votar 30 candidats. I així va ser i Puigdemont es va convertir en el guanyador absolut.

I dit tot això, la meva pregunta és: ¿com pot ser que la xifra total de votants només sigui de 22.584 persones quan resulta que s’han fet esforços ingents per augmentar els inscrits (a raó de 10 euros per cap) i s’ha posat tot l’interès en què els catalans considerin aquesta entitat el seu marc de referència? Realment els donats d’alta són els més de 100.000 que diuen els responsables? O la xifra d’inscrits que publiquen no és aquesta?

Perquè, a veure, si resulta que som 2.500.000 independentistes (són faves comptades a partir de les dades de les eleccions espanyoles al Parlament de Catalunya que donen més d’un 50% dels vots a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, deixant de banda els vots independentistes escrutats i comptats en favor d’altres formacions extraparlamentàries), i al Consell per la República només s’han inscrit 100.000 persones, parlem d’un 4% dels dos milions i mig. I, aleshores, si d’aquest 4% només voten el 25’7%, en realitat només és un 0’8% de l’independentisme total constatat a les urnes en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Per això cal reflexionar a fons sobre la minúcia percentual d’aquest 25’7% i pensar si, de bell nou, no ens han tornat a aixecar la camisa amb les xifres d’inscrits. Cal recordar que per poder pertànyer al Consell per la República i tenir dret a vot, la gent ha de pagar. A diferència de quan es participa en unes eleccions autonòmiques, municipals o estatals. I dels pocs drets que adquireixen en donar-s’hi d’alta, un d’ells és, precisament, el de vot. I arribada l’hora, doncs, ¿només vota un 25’7% de les 87.883 persones que ho podrien fer? Cal pensar-ho a fons.  

Els propagandistes de l’expresident autonòmic presenten aquesta entitat com “una gran eina que permet la projecció exterior de Catalunya enfront dels embats estatals al procés”, però, el cert és que tot plegat grinyola bastant.

La reflexió i anàlisi que tothom hauria de fer

Com independentista (que al llarg de la vida ha votat moltes vegades CiU, bastants ERC i algunes la CUP) que ha despertat del malson processista -que és i ho reitero una vegada més, un procés d’Espanya per desarticular Catalunya i desactivar el seu veritable moviment independentista popular a canvi d’oferir sous d’alt nivell i poltrones privilegiades als executors de tals maniobres-, veig claríssim que el procés i els processistes, començant per Puigdemont, ens han enganyat a tots. També als unionistes de carrer, aquells que volen, per les raons que sigui, que Catalunya segueixi sent una província espanyola i que de la missa no en saben ni la meitat. I van ben lluny d'osques quan es pensen que la persecució de Puigdemont per part de l’estat és veritable.

Els falsos presos polítics i l’apòcrifa vaga de fam, que van difondre per mitjans afins i enemics mentre prenien glucosa d’amagat; els indults plenament pactats abans dels lliuraments voluntaris als jutges espanyols i les posades en escena de les presons i del “càstig” que estaven rebent, amb l’ara afegida riota de la justícia espanyola que apareix com una inútil davant les decisions de justícies, jutges i tribunals europeus, no són més que part dels actes d’aquest muntatge digne del Gran Germà més pervers, controlador i nociu. Perquè ha enganyat i enganya tothom sense excepció. També als del “a por ellos” i els seus adoradors, sense cap mena de dubte. 

I com a ciutadà de Catalunya i, també, com a periodista, òbviament, crec indiscutible que Carles Puigdemont, com a director de la comèdia, ha d’intentar recaptar tots els diners que pugui per seguir vivint del procés tant de temps com pugui i el millor que pugui. Amb el vist i plau més que evident del deep state dels espanyols, naturalment. És a dir, de la seva Judicatura, el seu Govern i els grans interessos dels de “més amunt”, que es concreten en els personatges poderosos i entitats de llarg abast habituals del pont aeri i de la llotja del Bernabéu. Perquè això no és cosa de quatre ultres exaltats que facin soroll, o de policies del ”a por ellos” vinguts de fora que atonyinin pacífics votants o de cridaners dels mitjans subvencionats -per uns i altres- que manipulin la informació. No, que ningú no s’enganyi: la qüestió té uns nivells molt més elevats i uns interessos que, en un moment determinat, podrien fer trontollar les estructures i els fonaments estatals si a l’estat d’Espanya li fallés un percentatge tan econòmicament bàsic i important com el 20% del seu PIB, que correspon i es genera a Catalunya, és clar.

Naturalment que tots els grans defensors de la pàtria i unitat espanyoles (o que diuen ser-ho quan en realitat només són defensors dels seus interessos i dels de la seva corda, aquells que sempre hi són i que mai no elegeix ningú) aplaudeixen tals actes de traïdoria aliena en què s’estalvien fer les feines brutes que els fan tots aquests agents al seu servei i contra el poble que hi confia de bona fe. Perquè això, dissortadament, fa més de 500 anys que passa, no 307 des l’ocupació castellana, que només va ser reblar el clau a la humiliació que aquest poble patia des del Compromís de Casp, signat el 1412. I aquí cal veure la importància de la història i del passat, i de com aquests s’han desenvolupat per als distints interessos nacionals. Dos, en aquest cas.

L’engany del Consell per la República

Puigdemont i els que es dediquen al mateix que ell enganyen i segueixen enredant el poble. Perquè a ells i a tot el seu exercit de connivents només els interessen els diners i la bona vida, tal com es demostra en les respectives actituds mostrades des del primer al darrer, sobretot després de l’indult espanyol; no els interessa res més. I es nota molt. I menys, la independència de Catalunya. Perquè ¿què serien sense aquesta lletania-queixa constant d’Espanya i de tot el relacionat amb l’estat? Un estat a qui serveixen diligentment perquè res no canviï i de què els seus diputats cobren uns incentius ben sucosos cada mes mentre gemeguen contra qui els paga de veres amb les seves salmòdies, com feien les falses ploraneres dels enterraments de l’antiguitat. ¿Què farien totes aquestes persones si el poble català fos capaç d’aixecar-se i plantar-los cara sense por, i això culminés en una neteja absoluta de la vida pública, de l’administració i de les herències polítiques i les poltrones d'anys i panys? ¿On quedarien, si tot canviés, tots els emparats en la folklòrica catalanitat de l’anar fent i para de comptar? No manarien res ni ningú. Ni disposarien enlloc. Per això juguen a dues bandes i fan la mala comèdia que fan. I per això intenten seguir enredant els catalans, ara amb els 10 eurets de rigor per finançar el Consell per la República si volem una identificació que no serveix per a res més que per a compensar el volum de la cartera perdut amb els diners que els hem regalat.     

El Consell per la República es va presentar al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre del 2018. Des del primer moment, al marcador del web hi van posar xifres altes d'inscrits per cridar l'atenció. D'aquesta manera, la gent de bona fe que creu en emmirallaments, en veure el “suposat poder” que tenia l’entitat s'inscriurien i aportarien diners. Que, ho reitero, és l'única cosa que interessa Carles Puigdemont i la resta dels seus promotors.

La gran mentida del procés

Des d'un primer moment, el procés ha estat una gran mentida. I quan la gent deixi de creure en els conta contes i les remeieres amb flascons d’elixir màgic que només contenen aigua, s’adonarà que la independència de Catalunya és possible, i tant. Sobretot si es consciencien en ser ciutadans lliures d’un país que, amb els recursos propis i sense cap fuita econòmica, pot ser capdavanter en el seu context continental. I també si lluiten i deixen de creure en què sense un paper a terra al carrer o des de la comoditat del sofà de casa i pagant, sempre pagant, als que els enganyen, la independència es pot fer possible.

Però, si la gent normal -avui encara obnubilada pel processisme i els seus tentacles- no s’implica de veritat (no només anant a manifestacions ni obeint gent que fa tripijocs per portar-los allà on més els convé personalment) i no s’arromanga, la cantarella seguirà anys i panys. I allò del qui dia passa any empeny seguirà pels segles dels segles. Ho reflecteix bé aquella altra dita de “qui vol peix s’ha de mullar el cul”. I no s’hi val a pagar-lo a preu d’or perquè tenim fred (i diners), o no sabem nadar o ens fan por les aigües braves. Només cal despertar-se i fer servir les eines privilegiades que la sàvia natura ens ha donat: el cervell i la intel·ligència. I no creure mai més en persones que l’últim  que volen és que la societat en què han nascut sigui de primera divisió i quedin arraconats i diluïts en la notorietat aliena. Perquè la primera divisió només la desitgen per a ells i les seves famílies i amics, però no pas pel gruix de la societat del (seu?) país.

 


El Consell per la República, l’eina de Puigdemont per reblar el clau de la faula processista

    Els dies 29, 30 i 31 d'octubre passats van tenir lloc les eleccions a l'Assemblea de Representants del Consell per la Repúblic...