Els que “s’empassen” el xou de Truman del segle XXI són majoritàriament
universitaris
Asseguraria que no hi deu haver cap adult que no conegui The Truman Show, o
si més no, que no hagi sentit a parlar de la pel·lícula estatunidenca dirigida
per Peter Weir estrenada el 1998, la història de Truman Burbank que fa una vida
tranquil·la casat amb Meryl, infermera, viu a la ciutat paradisíaca de
Seaheaven, plena de gent simpàtica i de jardins ben mantinguts. Tanmateix,
Truman té ganes de veure el món, de descobrir noves coses, i sobretot de trobar
una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut.
Però tot sembla obligar Truman a quedar-se allà on és perquè Truman viu una
realitat paral·lela i no pas la veritable. I paradoxalment i aplicat al dia a
dia del segle XXI, resulta curiós que els que hem anat a les universitats som
aquell segment que més ens creiem la narrativa oficial, aquella que, en gran
part, o és mentida o està tergiversada.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 1-2-25
En aquest plujós matí de dissabte del primer dia de
febrer segueixo escrivint de cara al mar des de la casa marítima de Sitges, a tocar
del Club de Golf Terramar, lloc en què darrerament hi passo moltes hores
gaudint del golf, de l’escriptura i de la vida de jubilat ben actiu. I avui
repasso el Truman de Peter Weir i reflexiono sobre com encara ven aquesta
manera d’engany, d’enredar el pobre humà que es pensa que tot allò que té al
voltant és real, quan de fet, la gran majoria d’informació que li arriba és
falsa. I també arribo a la conclusió, constatades moltes proves, que la majoria
majoritària de gent que s’empassa l’ham del Truman diari, és gent que ha passat
per les universitats. O sigui, que els universitaris, en el fons som els més
manipulats i, per tant, els més manipulables, crèduls i creients d’aquesta
societat comandada per pocavergonyes de tots els segments que mouen els fils dels
titelles a la seva conveniència i interès perquè alhora ells també són uns
manipulats de titellaires superiors. Uns titelles, la gran majoria, amb títols
o estudis universitaris, la qual cosa és la que fa més pena de tot plegat.
1. Sobre el xou de Truman (en context)
■ The
Truman Show ja és un clàssic a hores d’ara. Una pel·lícula que és
coneguda per la crítica que fa dels programes de telerealitat o reallity shows
contemporanis. Tanmateix, la visió d'un home en un sistema molt poderós, vivint
en la ignorància i en la banalitat, no és cosa nova. No obstant això, la
pel·lícula no és una simple repetició i planteja preguntes inèdites.
■ Truman viu en un món on tot és organitzat per una sola persona (el
director), un món orwellià a prop de 1984 i del seu Gran Germà (Big
Brother). Però es tracta també d'un home (a priori) tranquil que dubta
a poc a poc de la realitat, la qual cosa l’identifica i apropa a la novel·la de
Philip K. Dick El Temps desarticulat, de la qual reprèn la idea
de partida. Per acabar, la recerca de la realitat de Truman ens porta a Matrix
pel biaix de Plató i el seu Al·legoria de la caverna, i per certs elements a la sèrie The
Prisoner. «Truman» és un homònim de true man, que significa en anglès
«l'home veritable» o «l'home vertader». Al començament de la pel·lícula, certs
«figurants» deixen entendre que es tractaria d'una experiència per veure com
reaccionaria de debò un home en el moment de situacions dignes d'una sèrie de
televisió, com la falsa desaparició del seu pare.
■ Aquesta pel·lícula denuncia la
vida de Truman amb un to de comèdia, més que de ciència-ficció. És tancat en un
món on una sola persona ho controla tot (el director). Aquest és col·locat tot
dalt de l'estudi, a la lluna. S'hi pot doncs veure una al·legoria d’un déu
totpoderós.
■ D'altra banda, l'amo de Truman
sembla també ser l'espectador i la publicitat. En efecte, l'espectador
determina per la tria la seva cadena del futur del programa i, per tant, del de
Truman. Però la publicitat té també un paper molt important en la
seva vida. Els seus parents se li adrecen regularment utilitzant eslògans
publicitaris. Molta atenció en aquest aspecte perquè munió de persones
(potser les mateixes que se’ls empassen cada dia) el passen per alt.
■ L'omnipresència de les càmeres i
la presència d'actors aconsegueixen una atmosfera sufocant, prop del Big
Brother. El realitzador té tots els poders sobre la vida de Truman. Quan Truman
decideix anar-se'n de la ciutat en vaixell, s'adona que és «tancat», i que el
cel de l'horitzó és de fet una paret pintada. Troba una porta per sortir de
l'immens estudi. El realitzador li parla llavors, com ho faria un suposat déu,
per una veu que baixa del cel i li revela la realitat, després li proposa
quedar-se “per evitar sofrir les dificultats del món exterior”. Tanmateix,
Truman s'atura. Aquesta part de la pel·lícula és un elogi a la llibertat de
pensament i de decisió. Aquest costat recorda el llibre Un món feliç
d'Aldous Huxley, amb el mateix combat entre d'un costat una vida controlada,
vigilada, però sense riscs, i de l'altre la llibertat i els seus problemes
inherents. Per acabar, la pel·lícula sembla també tractar de l'impossible
control total dels individus. La seva fugida no és deguda a una voluntat de
descobrir el món, ja que té por, i al desig boig per una dona que amb prou
feines coneix. Per aquesta història, aquesta pel·lícula és prop de la novel·la 1984
del gran i admirat per mi George Orwell, ja que també és l'amor allò
que provoca la rebel·lió.
2. Sobre el segment majoritàriament universitari que s’empassa el Truman del segle XXI
■ Segurament molts us preguntareu com és que el Santi Capellera i Rabassó,
periodista, sense cap mena d’influència política ni social (ni ganes!) que l’únic
que fa diferent de la gran majoria de periodistes “alineats” en llocs d’influències,
poders i interessos diversos és que parla i escriu clar, molt clar, i que no
demana permís a ningú per fer-ho, al contrari dels que expliquen les coses segons
els permisos que els donen els diversos grans germans (perquè d’això els
depèn la sostenibilitat laboral, la butxaca i, per tant, la menjadora) i que si
cal, com a relativistes que són i de què exerceixen, i atès que no es prenen
res com a fet absolut, el dia que hi ha un escàndol polític de dimensions
incommensurables que afecta els seus grans germans, escriuen sobre les mosques i
la mel o sobre el sexe dels àngels i santes pasqües. Això ja ho haureu
comprovat més d’una vegada, n’estic segur.
■ Doncs, bé, si us pregunteu tot
això i el per què de la meva afirmació gens relativista, òbviament, us diré que
ho podeu constatar fent una recerca de quines actuacions tenen majoritàriament els
comandaments socials alts i mitjans i us n’adonareu de seguida que són els
crèduls i els creients dels grans germans tots i que, la gran majoria, tenen
estudis universitaris. I si no em voleu creure a mi, que he accedit a molta
documentació al respecte, feu-ho vosaltres mateixos: és molt fàcil tot i que és
una feina de recerca bastant feixuga que, d’altra banda, de seguida comença a
donar fruits.
■ Els més
crèduls de la narrativa oficial són aquells que han rebut educació
universitària. I per què? Doncs perquè les universitats són un node molt
important de la creació de significats, per la qual cosa, òbviament, si tu ets
una agència d’intel·ligència que vol aconseguir manipular les masses i assolir
els resultats polítics que els convenen als teus grans germans que
controlen la realitat, una de les primeres coses que cal que controlis són les
universitats. Perquè si no controles les universitats la recerca lliure que es
fa en aquestes institucions acadèmiques de seguida exhibirà lliurement com
funciona tot el sistema que estàs muntant. I això ni et convé ni t’ho pots
permetre.
■ Per tant, i tal com explico, les universitats són un node molt important en
què es cuina aquesta representació de la realitat i, per això, la gent que rep
formació universitària i que aprèn a ancorar la seva realitat com a ésser
intel·ligent pel fet i amb el fet que ha anat a la universitat, només perquè la
narrativa que han adquirit a les institucions universitàries, que és l’oficial,
no ho oblidem (malgrat allò de la llibertat de càtedra que està totalment
controlat) l’acaben defensant igual que defensarien la seva pròpia identitat de persones intel·ligents i educades, per la qual cosa, per aquestes persones
que hem passat per les universitats i que hem adquirit saviesa i educació
superior a través d’una narrativa oficial, és absolutament difícil entrar en
aquest joc científic de qüestionar la narrativa oficial, perquè hem passat per
un procés que podríem ben bé qualificar d’adoctrinament, i per això, justament,
l’escepticisme científic sobre el sistema de significats ens costa molt portar-lo a
terme.
■ En canvi, a la gent que no ha
rebut educació universitària, els costa molt menys ser escèptics. Els que no
han rebut educació universitària no tenen la sofisticació dels universitaris
per presentar els seus arguments, ni tenen la facilitat d’accés al sistema de
prestigi en el qual ens movem els que hem estudiat a les universitats, cert, però, de
fet, els que no hi han anat també poden expressar a la seva manera i en igualtat
de circumstàncies les teories de com funciona el sistema, que en la meva opinió
(i ho dic des del punt de vista d’una persona que s’ha passat més de deu anys a
les aules universitàries i que encara avui a 68 anys participa en postgraus i
seminaris per a llicenciats) la majoria són bastant millors.
■ Diré, des de la meva veterania humana, acadèmica i social, que el pitjor lloc per anar si es vol entendre i saber res
fidedigne del sistema de la política i la geopolítica són els actuals
departaments de politologia i relacions internacionals, perquè allà no s’entén
res de res. I per això també dic, molt orgullosament, que en aquests moments
els que especulem en el dia a dia d’aquestes matèries, l’exploració la portem a
terme des de fora de les universitats, en què compartim principis i
descobriments amb gent sense educació universitària, fet que de cap manera els
desqualifica perquè, ho reitero, la gent que no entén tot això són, precisament,
els que tenen educació universitària i, en canvi, allò que ens cal a tots els que
ens interessem per explicar les coses que passen i els sistemes polític i
geopolític sense filtres ni grans germans interessats, és molta
ciència ciutadana i col·laboració de gent que no estigui prèviament programada
en el sistema i la narrativa oficial.
■ Per això i per acabar, us convido
a tots a participar aportant la vostra saviesa personal i les vostres
conclusions i a unir-vos des de les xarxes i en la gran eina que es diu
internet (que és la que més força té del món i la que desbanca tota la mentida
interessada dels xous de Truman a què cada dia ens fan jugar els grans germans)
per fer obrir els ulls als que, en tots els aspectes, els tenen tancats perquè
es creuen cegament les mentides d’aquests grans germans i els seus exercits de
mercenaris de tota mena pagats a tal efecte. Hem
d’aprofitar que avui tenim un món anomenat internet amb les xarxes X, Facebook, Instagram i tota la resta de plataformes que tenen la seva pròpia dinàmica, per la qual
cosa no les poden controlar completament. Ja ho intenten, i tant, però no poden
perquè se’ls escapa per tot arreu. I el fet de poder llegir des de Califòrnia o
la Florida un text que s’ha escrit a Barcelona, Tel Aviv o Amsterdam la mateixa
tarda, fa que aquesta sigui la gran llibertat que no poden controlar. I per això s'emprenyen i malparlen de les xarxes i dels que hi deixen publicar lliurement. I tot
això cal seguir-ho fent perquè és la manera que tenim els occidentals
d’ajudar-nos i ensenyar-nos els uns als altres com funciona el món i saber
quina és la dinàmica de la nostra política i geopolítica, cap on ens volen
portar i com ens podem defensar col·lectivament.