Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dijous, 4 d’octubre de 2007

De com el règim dictatorial birmà sofoca la revolta interior que té (publicat al "Menorca Diari Insular" el dia 2 d'octubre de 2007)

Birmània: el terror comunista del sud-est asiàtic
Santi Capellera i Rabassó*periodista
Durant tot el mes de setembre, i sobretot durant aquesta darrera setmana, una onada creixent de protestes ciutadanes ha sacudit el règim militar de Birmània, indret rebatejat a la força com a Myanmar. La població d’aquell país, encapçalada per decenes de milers de monjos budistes, va sortir als carrers per a manifestar-se contra el govern dictatorial i demanar l’arribada de la democràcia. Els carrers de Rangun, la capital, són plenes de soldats, i les principals places i avingudes romanen bloquejades. El govern ha respost aquestes peticions amb una injustificable i desaforada violència repressiva que ja ha fet una desena de morts –segons la xifra oficial, que vista la magnitud de la tragèdia fa riure- encara que no cal ser gaire llest per endevinar que en deuen ser centenars, i un nombre indeterminat de ferits, que pot anar de centenars a milers. L'acció dels militars ha tingut en els monestirs budistes de Rangun un dels seus principals objectius. Hi han detingut prop de mil monjos, i n’han mort almenys tres. L'ofensiva militar també es va dirigir contra els membres de la Lliga Nacional per la Democràcia (LND), i el seu portaveu, Myint Theint va ser detingut. Enmig d'aquesta tensió, la guerrilla karen, un dels grups insurgents del país, va anunciar que s'unia a la revolta contra la junta militar i va animar la resta de rebels a fer el mateix.
De fet, i tal com apunto més amunt, és molt probable que aquest saldo mortífer, ara per ara, hagi tingut una pujada ostensible, ja que el Consell de l’Estat per a la Pau i el Desenvolupament (CEPD) –eufemisme amb el qual el règim es designa a si mateix– ja va imposar el dijous dia 27 un bloqueig informatiu al voltant de la més que delicada situació, i els enfrontaments han anat a l’alça de forma prodigiosa i en progressió geomètrica. Les úniques informacions disponibles a l’hora d’aquesta redacció, eren les que provenien d’alguns ciutadans usuaris d’internet que, malgrat les prohibicions governamentals, van aconseguir comunicar-se amb l’exterior i enviar informacions dels escabrosos successos, i dels pocs periodistes que, malgrat estar en un perill de mort absolut, es mantenien ferms en els seus postulats informatius, tot i els assatjaments de que eren objecte. L’assassinat del periodista gràfic japonès, identificat com a Kenji Nagai, de 50 anys, ha provocat també la dura reacció del govern nipó que ja ha presentat una protesta formal davant les autoritats militars de Birmània. La víctima treballava per a la productora de vídeo APF News, amb seu a Tòquio, i les imatges fotogràfiques preses d’amagat per un ciutadà de Rangun, mostren el reporter japonès estirat al terra durant una manifestació i rematat per un soldat birmà amb un fusell, imatges les quals es poden trobar molt facilment a internet i en les que es veu clarament que el periodista és tirotejat a sang freda pel militar. La versió oficial parla d'un "tret que es va desviar". El reporter gràfic japonès és una de les víctimes mortals d’aquesta ja clara revolta contra l’absolutisme comunista a Birmània, el major desafiament al règim militar des de les protestes democràtiques de l'any 1988, on unes 70.000 persones es van manifestar en diferents punts de la capital, i van plantar cara a la prohibició dictada per la junta militar.
L’esdevingut a Birmània però, ha posat al descobert tota una sèrie de fenòmens i actituds que afecten tot el nostre llogarret global. Tal com sol passar en situacions semblants, s’han posat de manifest les posicions reals de diferents executius del planeta, i el seu grau de compromís amb la democràcia, o, com a contrapartida, la seva hipocresia al respecte.
A la Xina, per posar un exemple, no se la pot acusar de cap manera de doble moral, ja que el règim de Pekin, opressor en el seu propi territori, ha tingut, tal com s’esperava, una actuació congruent en l’esfera internacional i s’ha destacat per la seva tristement cèlebre defensa del règim de Sudan, malgrat l’evidència de les atrocitats i violacions dels drets humans que es donen cada dia en aquell país africà, i del més que probable genocidi esdevingut a la regió de Darfur. En aquest cas de Birmània doncs, el representant de Pekin davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, va bloquejar de facto les sancions que la resta dels governs volien aplicar al règim dictatorial comunista birmà. I no es va amagar de cap manera de fer-ho.
També és perceptible però, malgrat les seves peticions d’aperturisme a aquell país, la hipocresia de les potències occidentals, que durant gairebé vint anys han tolerat la dictadura del CEPD, i ara, davant l’evidència que l’exasperació popular ha arribat a nivells explosius, es trenquen les vestimentes com els possessos que veuen un Sant Crist de prop. El 1988 en canvi, quan aquesta camarilla militar es va entronitzar, malgrat que ho van fer amb els cossos encara calents de les tres mil persones que van massacrar pels carrers de Rangún, els ara soliviantats representants d’occident, ni van dir res, ni van fer res al respecte, i van girar la vista cap a altres costats, malgrat les importants reserves de petroli i la riquesa natural amb què compta el país asiàtic.
Es possible que aquesta tolerància occidental davant el règim militar que ha oprès durant dècades l’antiga Birmània, es pugui explicar per l’interès dels EUA –que mai no fa res de manera filantròpica, ni és altruista en cap vessant, no ho oblidem- i de la UE de mantenir inalterada una estabilitat no necessàriament democràtica, pacífica ni respectuosa amb les drets humans en aquella àrea. Una regió que s’ha caracteritzat per haver estat l’escenari d’operacions d’alguns dels conflictes més sagnants de la segona meitat del segle XX: la agressió americana contra Vietnam –que es va estendre a Laos i Cambodja– sense oblidar el demencial genocidi portat a terme a Kamputxea pels Khemers Rojos. Se suposa però, que amb el caos generat en els mercats petroliers per la destrucció i l’ocupació de l’Iraq per Washington, Londres i Madrid, la darrera cosa que ara per ara interessa Occident sigui un altre sotrac en un país que, amb el mercat de l’or negre embogit per l’actual situació de l’Orient Mitjà, i tal com esmento més amunt, té unes importants reserves d’hidrocarburs, per la qual cosa no convé cap moviment susceptible de violència, i menys encara que en un sacseig tal s’hi puguin veure implicats aquests governs. En tot cas però, i sigui pel motiu que sigui, amb les seves tardanes reaccions a la barbarie militar comunista, els Estats Units i els seus aliats han posat una vegada més de manifest la debilitat i la incongruència del seu compromís amb la democràcia. Esperem però, i malgrat totes les bonhomies i declaracions de bones (?) intencions d’aquestes grans potències bèliques i econòmiques, que només tenen en compte el “seu” món actual –no pas el futur- i no fan més que mirar-se el melic, que la situació a Birmània se saldi amb les menys víctimes possibles, i amb l’enderrocament d’aquest règim de terror. I que els birmans es puguin organitzar democràticament, es converteixin en ciutadans lliures i deixin de ser subdits del comunisme més aberrant, ciutant molt però de no passar a ser subrogats de segona de cap d’aquests “benefactors” occidentals, que a hores d’ara ja són a la porta de casa seva esperant el desenllaç imminent de la situació, tal com ho fan els voltors quan detecten la fetor de la carronya.

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites