Era antifeixista la manifestació de Barcelona?
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La revolta urbana que el dissabte dia 17 de novembre passat va tenir lloc a Barcelona, i que va acabar amb greus aldarulls i amb atacs físics a la mateixa seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya té connotacions contradictòries a banda d’inexplicables. L’important reforç de seguretat policial que va existir, per part dels Mossos d’Esquadra, a la plaça Universitat i a la ronda de Sant Antoni no es va observar una mica més avall, és a dir davant la seu de la Conselleria d’Interior. Potser en aquest aspecte concret es poden buscar altres responsabilitats, tal com han denunciat efectius de la policia catalana o algun sindicat d’aquesta, però la lògica indica que d’aquest desequilibri n’hauria de poder respondre el conseller titular, és a dir Joan Saura, de qui al meu parer és dubtosa la seva idoneïtat per al càrrec que detenta.
Alguns llocs de Catalunya han esdevingut bressols i promotors d’agitadors socials antisistema. I la familiaritat ideològica d’aquests amb el partit del conseller Saura fa pensar que el seu perfil podria no ser el més adequat per a respondre de la seguretat ciutadana al Principat. I amb això no vull acusar-lo directament de connivència de cap mena amb aquestes faccions urbanes, però sobre el paper és ben difícil no relacionar-ho. Hi ha veritablement amistats perilloses, més quan s’és conseller d’Interior d’un país.
Barcelona en especial no pot ser una ciutat on es repeteixin tan sovint aldarulls d’aquesta mena, posant-se en risc la seguretat dels ciutadans i la integritat del patrimoni públic, i sent un punt de referència europeu pel que fa a desordre públic –i em remeto a l’exemple dels fets de fa poques setmanes, quan 10.000 seguidors del Glasgow Rangers sense entrades pel Camp Nou, van deixar dues tones de deixalles de begudes alcoholiques al centre de la Ciutat Comtal, amb la inexplicable permisivitat policial. Potser la condescendència ideològica mostrada en temps anteriors fa que avui l’autoritat del conseller Saura per a reprimir o controlar determinats moviments resulti clarament feble. Un capítol com el d’aquesta manifestació il•legal amb tan considerables desoris i desperfectes a la mateixa seu de la seva conselleria, no hauria de costar tant d’evitar en qualsevol país europeu normal.
D’altra banda els mateixos que justifiquen la passivitat de la policia de la Generalitat davant d’aquests desproposits, critiquen durament les veus discordants que dubten de l’efectivitat al capdavant de la conselleria de Joan Saura, ja que segons aquestes opinions no es pot ser conseller d’Interior si mai no s’ha cregut en la policia. I ben mirat això és molt cert. Els sindicats policials es queixen de no poder actuar lliurement, però en canvi el balanç de la batalla campal ha estat de vint mossos d’esquadra ferits, davant els només cinc detinguts que hi va haver. Un altra incongruència és que Joan Delort, director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat, afirma que no es poden reprimir les manifestacions abans que comencin, ja que això no es fa enlloc. Ni per evitar-ho? pregunto jo. I es critica la política repressiva de la policia quan comet algún excés igualment condemnable, però paradoxalment també s’està discomforme amb la inoperància d’aquesta com en aquest cas concret. Ja se sap que ser policia no és fàcil, però caldria que els responsables de les operacions, és a dir, els dirigents polítics i executius del cos, estiguessin preparats per qualsevol d’aquestes eventualitats. Que per això hi són -i per a garantir la seguretat de la resta de ciutadans-, tant ells com els efectius policials.
La contra és que a la manifestació, de rebot hi van rebre per tots cantons periodistes, càmeres de televisió i reporters gràfics sense que això sembli gens important. Els professionals de la informació fem la nostra feina degudament acreditats –sovint amb armilles que resen qui som a perill que ens agredeixin altres interessos ocults- i cap home ni dona oficialment armats no pot confondre’ns amb els brètols que els agredeixen, per causes que encara no s’han demostrat certes del tot. Però això no consta a cap sumari ni a cap informe, i em sembla molt greu.
Personalment em quedo perplex pel fet que, davant de tantes causes i problemes pels quals podem manifestar-nos i organitzar protestes, hi hagi tanta gent disposada a lluitar contra el feixisme armat i violent –que altra cosa és l’ideològic-, que si som clars, actualment és un reducte força perillós encara que totalment controlat i els seus agitadors identificats. Evidentment que n’hi ha, de feixistes, i que n’hi ha molts d’encoberts, i que el sistema democràtic en què ens movem va tenir el feixisme com a teló de fons durant la seva gestació, i que encara calen molts anys per erradicar-lo del tot igual que qualsevol altre totalitarisme, cosa que tard o d’hora ha de ser un fet. Però concretament aquesta -per a mi- malanomenada manifestació antifeixista de Barcelona, juntament amb tantes d’altres, em va fer pensar més en una baralla entre tribus urbanes exaltades sense uns objectius concrets més que els de la violència per la violència, que no pas en una altra cosa. I és cert que havia mort un jove a Madrid, sí, i que ho havia fet a mans d’un neonazi, però el fet que la manifestació acabés amb tanques i pedres llençades contra la seu d’Interior, així com l’estètica que lluïen els seus participants i la continuïtat de cartells i grafits amb els mateixos lemes durant tots els mesos de l’any arreu de la ciutat, fa pensar que més enllà de l’assassinat del jove de Madrid hi ha una guerra entre dues faccions socials, i que el de l’antifeixisme esdevé simplement un títol d’aparador que queda molt bé.
Les imatges em van recordar l’època de quan mataven pels carrers, i de les aparicions de grupúsculs i eclosions de milicians al marge de la llei en els primers dies de la sublevació franquista del 36, que aprofitaven el buit de poder i s’instal·laven on volien i feien el que els passava pels nassos sense observar cap norma, o sigui, anàrquicament. I així, encara més, donaven ales als que, evidentment per altres causes i interessos, havien contravingut la lleialtat a l’estat republicà. Vaig veure en aquelles accions el bandolerisme, les bandes descontrolades, l’afiliació a un grup que actua al marge de la concepció tradicional de participació política i que s’enfronta per sistema contra el grup d’ideologia, estètica o família oposada. I amb els problemes que tots plegats arrosseguem a la vida quaotidiana, una revolució antisistema per carregar-s’ho tot de facto tampoc no és cap panacea ni cap solució immediata ni definitiva. Aquesta societat actual, bona o no tant bona, ha costat molts segles de forjar-se i molts milions de víctimes que hi han cregut, i conté molts principis de civisme i de respecte, a més d’una normativa social i moral que no es pot dinamitar d’un dia per l’altre. Potser un sistema global més just per tots seria la solució, però el canvi no es pot fer de manera violènta, perquè al segle XXI el procediment de les armes ja no convenç ningú del nostre món occidental, i tal com passa amb la independència dels territoris que pretenen ser sobirans, un hipotètic canvi de sistema, en tot cas, s’haurà d’esdevenir pacíficament i per consens, i no pas a cops de porra ni de garrot contra els exponents de la legalitat vigent establerta per la majoria.
En tot cas al ciutadà del carrer li queden més prop els problemes dels trens de rodalies que no funcionen, els impostos que pugen constantment, les hipoteques o els lloguers que no poden pagar a final de mes perquè els sous són insuficients, els rebuts de l’aigua i del llum cada dia més cars, el rebuig de l’Estatut al Tribunal Constitucional i la inseguretat ciutadana que es dóna amb aquests exemples que posen en evidència la feblesa de l’Administració catalana en matèria de seguretat. I sí que cal lluitar contra totes aquestes adversitats, però no als carrers ni a bufetades, sinó a les seus dels parlaments i possibilitar-ho mitjançant les urnes electorals. Per això la policia –la catalana o la que sigui- ha de fer de policia i no pas de comparsa de cap ideologia personal, malgrat que aquesta sigui la del conseller que, paradoxalment, mana la força que ha de reprimir alguns excessos d’exaltats, i evitar que la resta de ciutadans es vegin perjudicats per una minoria que vol fer soroll i violència, perquè aquesta, i no ens enganyem, també és una altra manera de destacar en aquest sistema al qual, paradoxalment, ataquen de forma constant i indiscriminada.
Santi Capellera i Rabassó*periodista
La revolta urbana que el dissabte dia 17 de novembre passat va tenir lloc a Barcelona, i que va acabar amb greus aldarulls i amb atacs físics a la mateixa seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya té connotacions contradictòries a banda d’inexplicables. L’important reforç de seguretat policial que va existir, per part dels Mossos d’Esquadra, a la plaça Universitat i a la ronda de Sant Antoni no es va observar una mica més avall, és a dir davant la seu de la Conselleria d’Interior. Potser en aquest aspecte concret es poden buscar altres responsabilitats, tal com han denunciat efectius de la policia catalana o algun sindicat d’aquesta, però la lògica indica que d’aquest desequilibri n’hauria de poder respondre el conseller titular, és a dir Joan Saura, de qui al meu parer és dubtosa la seva idoneïtat per al càrrec que detenta.
Alguns llocs de Catalunya han esdevingut bressols i promotors d’agitadors socials antisistema. I la familiaritat ideològica d’aquests amb el partit del conseller Saura fa pensar que el seu perfil podria no ser el més adequat per a respondre de la seguretat ciutadana al Principat. I amb això no vull acusar-lo directament de connivència de cap mena amb aquestes faccions urbanes, però sobre el paper és ben difícil no relacionar-ho. Hi ha veritablement amistats perilloses, més quan s’és conseller d’Interior d’un país.
Barcelona en especial no pot ser una ciutat on es repeteixin tan sovint aldarulls d’aquesta mena, posant-se en risc la seguretat dels ciutadans i la integritat del patrimoni públic, i sent un punt de referència europeu pel que fa a desordre públic –i em remeto a l’exemple dels fets de fa poques setmanes, quan 10.000 seguidors del Glasgow Rangers sense entrades pel Camp Nou, van deixar dues tones de deixalles de begudes alcoholiques al centre de la Ciutat Comtal, amb la inexplicable permisivitat policial. Potser la condescendència ideològica mostrada en temps anteriors fa que avui l’autoritat del conseller Saura per a reprimir o controlar determinats moviments resulti clarament feble. Un capítol com el d’aquesta manifestació il•legal amb tan considerables desoris i desperfectes a la mateixa seu de la seva conselleria, no hauria de costar tant d’evitar en qualsevol país europeu normal.
D’altra banda els mateixos que justifiquen la passivitat de la policia de la Generalitat davant d’aquests desproposits, critiquen durament les veus discordants que dubten de l’efectivitat al capdavant de la conselleria de Joan Saura, ja que segons aquestes opinions no es pot ser conseller d’Interior si mai no s’ha cregut en la policia. I ben mirat això és molt cert. Els sindicats policials es queixen de no poder actuar lliurement, però en canvi el balanç de la batalla campal ha estat de vint mossos d’esquadra ferits, davant els només cinc detinguts que hi va haver. Un altra incongruència és que Joan Delort, director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat, afirma que no es poden reprimir les manifestacions abans que comencin, ja que això no es fa enlloc. Ni per evitar-ho? pregunto jo. I es critica la política repressiva de la policia quan comet algún excés igualment condemnable, però paradoxalment també s’està discomforme amb la inoperància d’aquesta com en aquest cas concret. Ja se sap que ser policia no és fàcil, però caldria que els responsables de les operacions, és a dir, els dirigents polítics i executius del cos, estiguessin preparats per qualsevol d’aquestes eventualitats. Que per això hi són -i per a garantir la seguretat de la resta de ciutadans-, tant ells com els efectius policials.
La contra és que a la manifestació, de rebot hi van rebre per tots cantons periodistes, càmeres de televisió i reporters gràfics sense que això sembli gens important. Els professionals de la informació fem la nostra feina degudament acreditats –sovint amb armilles que resen qui som a perill que ens agredeixin altres interessos ocults- i cap home ni dona oficialment armats no pot confondre’ns amb els brètols que els agredeixen, per causes que encara no s’han demostrat certes del tot. Però això no consta a cap sumari ni a cap informe, i em sembla molt greu.
Personalment em quedo perplex pel fet que, davant de tantes causes i problemes pels quals podem manifestar-nos i organitzar protestes, hi hagi tanta gent disposada a lluitar contra el feixisme armat i violent –que altra cosa és l’ideològic-, que si som clars, actualment és un reducte força perillós encara que totalment controlat i els seus agitadors identificats. Evidentment que n’hi ha, de feixistes, i que n’hi ha molts d’encoberts, i que el sistema democràtic en què ens movem va tenir el feixisme com a teló de fons durant la seva gestació, i que encara calen molts anys per erradicar-lo del tot igual que qualsevol altre totalitarisme, cosa que tard o d’hora ha de ser un fet. Però concretament aquesta -per a mi- malanomenada manifestació antifeixista de Barcelona, juntament amb tantes d’altres, em va fer pensar més en una baralla entre tribus urbanes exaltades sense uns objectius concrets més que els de la violència per la violència, que no pas en una altra cosa. I és cert que havia mort un jove a Madrid, sí, i que ho havia fet a mans d’un neonazi, però el fet que la manifestació acabés amb tanques i pedres llençades contra la seu d’Interior, així com l’estètica que lluïen els seus participants i la continuïtat de cartells i grafits amb els mateixos lemes durant tots els mesos de l’any arreu de la ciutat, fa pensar que més enllà de l’assassinat del jove de Madrid hi ha una guerra entre dues faccions socials, i que el de l’antifeixisme esdevé simplement un títol d’aparador que queda molt bé.
Les imatges em van recordar l’època de quan mataven pels carrers, i de les aparicions de grupúsculs i eclosions de milicians al marge de la llei en els primers dies de la sublevació franquista del 36, que aprofitaven el buit de poder i s’instal·laven on volien i feien el que els passava pels nassos sense observar cap norma, o sigui, anàrquicament. I així, encara més, donaven ales als que, evidentment per altres causes i interessos, havien contravingut la lleialtat a l’estat republicà. Vaig veure en aquelles accions el bandolerisme, les bandes descontrolades, l’afiliació a un grup que actua al marge de la concepció tradicional de participació política i que s’enfronta per sistema contra el grup d’ideologia, estètica o família oposada. I amb els problemes que tots plegats arrosseguem a la vida quaotidiana, una revolució antisistema per carregar-s’ho tot de facto tampoc no és cap panacea ni cap solució immediata ni definitiva. Aquesta societat actual, bona o no tant bona, ha costat molts segles de forjar-se i molts milions de víctimes que hi han cregut, i conté molts principis de civisme i de respecte, a més d’una normativa social i moral que no es pot dinamitar d’un dia per l’altre. Potser un sistema global més just per tots seria la solució, però el canvi no es pot fer de manera violènta, perquè al segle XXI el procediment de les armes ja no convenç ningú del nostre món occidental, i tal com passa amb la independència dels territoris que pretenen ser sobirans, un hipotètic canvi de sistema, en tot cas, s’haurà d’esdevenir pacíficament i per consens, i no pas a cops de porra ni de garrot contra els exponents de la legalitat vigent establerta per la majoria.
En tot cas al ciutadà del carrer li queden més prop els problemes dels trens de rodalies que no funcionen, els impostos que pugen constantment, les hipoteques o els lloguers que no poden pagar a final de mes perquè els sous són insuficients, els rebuts de l’aigua i del llum cada dia més cars, el rebuig de l’Estatut al Tribunal Constitucional i la inseguretat ciutadana que es dóna amb aquests exemples que posen en evidència la feblesa de l’Administració catalana en matèria de seguretat. I sí que cal lluitar contra totes aquestes adversitats, però no als carrers ni a bufetades, sinó a les seus dels parlaments i possibilitar-ho mitjançant les urnes electorals. Per això la policia –la catalana o la que sigui- ha de fer de policia i no pas de comparsa de cap ideologia personal, malgrat que aquesta sigui la del conseller que, paradoxalment, mana la força que ha de reprimir alguns excessos d’exaltats, i evitar que la resta de ciutadans es vegin perjudicats per una minoria que vol fer soroll i violència, perquè aquesta, i no ens enganyem, també és una altra manera de destacar en aquest sistema al qual, paradoxalment, ataquen de forma constant i indiscriminada.
.jpg)