Twitter

Publicació del periodista Santi Capellera, sobretot informativa però també personal, en què s'intenta donar informació fidedigna de l'actualitat en general i aportar bones reflexions i vibracions sempre positives.

ACN

dimecres, 13 de juliol de 2016

Les reflexions de Jordi Pujol de fa molts mesos sobre el trencament de la UE, i el punt final de Convergència



Jordi Pujol, prediccions sobre Europa i el final de CDC, Santi Capellera i Rabassó*periodista                                                    
       
L’ambaixador d'Alemanya, Peter Temple, ha visitat Barcelona. Ha estat la primera visita després del referèndum del Brèxit i s’ha desenvolupat to a les antípodes de les trobades anteriors que ha mantingut el Govern amb representants diplomàtics, segons que publiquen algúns mitjans del país després que fonts del Govern els ho corroboressin.
El diplomàtic s’ha vist amb el president Puigdemont, i amb el conseller Romeva, després que un dia abans s’entrevistés, acompanyat del cònsol, Rainer Eberle, amb el vicepresident, Oriol Junqueras. La trobada, amb un fort rerefons econòmic, denota canvis molt importants en les relacions bilaterals Catalunya-Alemanya, que és gairebé el mateix que dir, Catalunya-Unió Europea. I és aquí on des del Govern es detecta un punt d’inflexió en les converses que s’havien portat a terme fins ara.
Alemanya és el segon país que rep més exportacions de Catalunya, 12% del total, principalment en automoció. Això representa el 28% del total d’exportacions d'Espanya a Alemanya. D’altra banda, Alemanya és el principal país d’origen de les importacions catalanes, 18% del total, que equivalen al 39% de les importacions espanyoles. Mentre que les inversions directes alemanyes a Catalunya van ser de 513 milions d’euros el 2015. Amb aquestes xifres a la mà es constata de manera absoluta que no hi ha fuga d’empreses arran el procés independentista ni s’ha vist afectada la bona evolució de l’economia catalana.
Aquest és un interès molt important. Econòmicament molt important que deixa les portes de la UE obertes a Catalunya en molt més que en una estricta declaració d’intencions amb la boca petita i per mor de la defensa de la situació estratègica del nostre país i el seu PIB, sense deixar de banda l'interès dels alemanys per les seves nombroses multinacionals instal·lades al nostre país, cal no oblidar-ho. Un canvi substancial, asseguren des del Govern, potser assumible al nou esquema que ha imposat el Brèxit. Ves per on.
Els auguris de Jordi Pujol
L’expresident de la Generalitat, avui menyspreat i lapidat fins a la sacietat per mitjans de comunicació, per la majoria de la societat catalana i molt especialment per l’espanyola, i fins  i tot per molts dels seus (o que ell creia que ho eren) per mor d’aquella deixa familiar o diners amagats a Andorra durant molts anys, especialment anys de molta inestabilitat al nostre país, que estava sota les urpes del franquisme que no coneixia escrúpols, va fer un auguri al respecte de la UE i del fenomen brèxit que val la pena de repassar i de meditar a fons.
Aquesta setmana, l’expresident català ha obert un blog en què pretén donar a conèixer el seu pensament al respecte, no solament d’Europa, sinó de moltes altres coses que valen la pena d’analitzar i, sobretot de llegir per l’experiència que Pujol, l’exgovernant i rellevant polític durant molts anys, pot aportar i aporta, deixant de banda el tema econòmic i les coses que no hagi fet prou bé o malament del tot, perquè una cosa no obsta l’altra.
L’escrit concret a què em refereixo i que és amb el que enceta el blog, es titula “Tres àmbits en convulsió. Catalunya, Espanya, Europa”, i val la pena llegir-lo per moltes raons. Per moltes, sincerament. Perquè és un text escrit des de la "vella política" i per un vell, però diu moltes coses que tristament molts no llegiran, no sabran llegir o senzillament no entendran. I per aquest motiu val la pena endinsar-s’hi i analitzar-lo, com he fet jo.
El PDC o la Nova Convergència
Canviant una mica de context, i sense deixar Jordi Pujol al tinter, dir que aquest cap de setmana s’ha produït la mort de Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que va néixer en els obscurs anys del franquisme i ja en les seves darreries, i en què moltes persones que estimaven aquesta nostra terra catalana hi van posar tots els seus esforços per tal que aquell projecte il·lusionant esdevingués una eina per portar Catalunya cap a la modernització però, sobretot, cap a la democratització, cosa que en aquests moments sorprèn perquè sembla que fem passes involucionistes en molts aspectes.
Convergència Democràtica de Catalunya neix oficialment el 17 de novembre de 1974 a Montserrat, encara que extra oficialment ja feia molt temps que es gestava i que més d’un dels seus promotors activistes havia hagut de pagar amb presó fets condemnables pel franquisme com els del Palau, el 19 de maig de 1960 durant l'homenatge del centenari del naixement de Joan Maragall, organitzat per l'Orfeó Català amb presència de ministres de Franco. L'homenatge va tenir no solament ressò musical, sinó també cívic, a causa dels aldarulls produïts arran de la prohibició governativa d'interpretar El cant de la Senyera. L'Orfeó no va interpretar El cant de la Senyera, però una part del públic, entre el qual hi havia familiars meus, sí. Jordi Pujol, un dels organitzadors de la protesta, va ser detingut i sotmès a un consell de guerra, per la qual cosa va estar empresonat molt temps. Aquest mateix Jordi Pujol, avui menyspreat i castigat per molta gent i mitjans de comunicació que només veuen en la seva persona la confessió que va fer arran de posseir uns diners en comptes fora de l’estat, i, per tant, no declarats. La resta, ja forma part de l’allau sociològica i mediàtica, i com que l’objecte d’aquest article d’opinió no és fer-ne cap anàlisi al respecte, sinó reflexionar sobre la trajectòria política d’aquest senyor, doncs, ho deixaré aquí. Més que res per no patir cap linxament dels sectors més immaculats i plusquamperfectes d'aquesta pura, sincera, honorable, gens caïnita ni hipòcrita i fantàstica societat democràtica en què vivim.

Personalment, i després del cap de setmana passat, estic trist. Potser perquè sóc un nostàlgic, i tant, però per això mateix penso en el senyor Santiago Capellera i la senyora Teresa Rabassó, i se m'humitegen els ulls. Ells, els meus pares, van ajudar a fundar CDC a Falset, Priorat, l'any 1974, de la mà de Jaume Ciurana pare, ACS també i d’altres patriotes que estaven en les seves mateixes connotacions i situació, que, val a dir que no eren gaires. Tants esforços que van fer perquè CDC fos ben viva en aquelles contrades prioratines. Tants i tants diners a fons perdut que van donar per ajudar a pujar aquell edifici. Suor dels meus progenitors, que ho feien contents perquè estimaven el país i el volien modern i emprenedor, lliure! Pobres, si haguessin vist sacrificar allò en què van creure i pel que tant van lluitar, mentre altres s'anaven preparant el futur per ser polítics professionals.
No puc ni podré oblidar que l’altre dia durant el darrer Congrés de CDC, un senyor del qual m'estaviaré citar el nom, de viva veu i davant de centenars de persones i mitjans de comunicació, va dir: "hem de demanar perdó". Ells, els meus pares, jo, i la majoria de bona gent del país, hauríem de demanar perdó per alguna cosa? Quin perdó i per què? Doncs, resulta que si no hagués estat per aquells pioners del principi, que hi van posar bous i esquelles, els coneguts, sí, però sobretot els anònims d'arreu del país -dit reiteradament pel President Pujol-, el projecte no hagués pogut tirar mai endavant. Precisament perquè amb els seus recursos personals i econòmics, de mica en mica i de gota en gota, aquells van fer gran i possible la CDC que tants èxits polítics i socials va tenir durant més de tres dècades. Quin perdó hauríem de demanar i a qui? Sovint -i ja per acabar-, constatar que manifestacions com les d'aquest senyor corroboren que l'estupidesa humana (sobretot la que s'esdevé en el sí de la comoditat i l'abundància en tots els aspectes) és d'uns nivells que fan feredat. 

Arxiu del blog

Aquest sóc jo... de vegades

Aquest sóc jo... de vegades

Dades personals

Encamp, Andorra la Vella, Andorra
Llicenciatura de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. ESADE Class of 1990 · Ciències Polítiques i de l'Administració · Politics 1979-1980 Locutor de “Los 40 Principales” a Ràdio Móra d’Ebre i a tota la xarxa d´emissores SER Meridionals on hi ha: Ràdio Reus, Ràdio Salou, i Ràdio Móra d’Ebre 1984-1985 Ràdio Popular de Reus (COPE). 1985-1987 Catalunya Ràdio. 1987-1995 Televisió de Catalunya (TV3) 1995-1997 Departament de Publicitat de la Cadena SER Catalunya 1997-2003 Generalitat de Catalunya, Gabinet de Mitjans de Comunicació i Oficina de Comunicació del Govern. Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. ADIGSA, Empresa Pública de la Generalitat de Catalunya 2003-2005 Director ACH RRPP BCN. 2005-2007 Última Hora Menorca. 2007 Redactor d'informatius a IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears. 2007 Menorca Diario Insular. 2008-09 Quadrant de Menorca IB3Ràdio. 2008 El Temps. 2010 Quatre illes, IB3 Ràdio. 2011 fins a l'actualitat presentador programes audiovisuals als PPCC, Comunnity Manager i soci director del Taller de Comunicació "Bunistar&Perinno Produccions".

El meu més estimat

Publicacions, entitats i política

Seguidors

Ara en línia al blog

comptador visites