ASSAIG GEOPOLÍTIC SOBRE L’ESCLAT DE LA GUERRA ENTRE ISRAEL I HAMAS EN EL CONTEXT DEL JUDAISME I LA DEFENSA DELS SEUS VALORS OCCIDENTALS
Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-02-2024
⚫ 1. PER QUÈ CAL DEFENSAR EL SEMITISME (DAVANT L’ANTISEMITISME)?
Aquesta és una pregunta que, ja fa més de quinze anys, quan
em vaig endinsar en la història del conflicte àrab-israelià, em vaig formular
moltes vegades, sobretot en els primers temps, en què anava adquirint
coneixements del problema i context de manera incipient de fonts d’antropòlegs,
historiadors i experts en geopolítica de l’Orient Mitjà.
Després de sentir moltes tesis en contra dels jueus, en què els seus protagonistes esgrimien les maldats de la suposada opacitat i reiterada ànsia d'obtenció de propietat privada i de control dels actius econòmics i financers d'arreu del món, a posteriori vaig poder constatar que provenien en la seva base de la primera gran mentida antisemita contemporània a partir del llibre Els protocols dels savis de Sió, tractat sobre la història ancestral dels jueus que realment és una còpia i adaptació d’un altre llibre publicat anteriorment que res no tenia a veure amb els hebreus perquè el seu autor original, Matvei Golovinski, l’havia escrit per encàrrec de la policia tsarista per anar contra els moviments socials contraris al monarca rus. Un llibre que es va adaptar i aprofitar per fer dels jueus l’esca de tots els pecats del món. Un tractat absolutament acusatori que denuncia la suposada maldat dels jueus arreu del planeta, tal com es pot constatar clicant l'enllaç del compendi.
⚫ 2. ORIGEN REAL DELS PROTOCOLS DELS SAVIS DE SIÓ
En realitat, aquest treball va estar ”elaborat” entre 1897 i
1903 i, tal com aclareix Viquipèdia, no per una organització secreta
judeo-maçònica sinó per ordre de l’Okhrana, la policia secreta russa que sota el comandament de
Piotr Ratchokovsky, cap de l'Oficina d'Ultramar, amb seu a París, tenia la
funció d'infiltrar-se en grups revolucionaris.
El 1897 va encarregar a un dels seus subordinats, Matvei
Golovinski, autor d'un pamflet antisemita, que influís a la premsa francesa a
favor de la política russa. Per fer això, Golovinski es va inspirar en el
llibre Dialogue aux Enfers entre Maquiavel i
Montesquieu, publicat pel periodista Maurice Joly el
1864. Aquest darrer, que compartia l'hostilitat de Víctor Hugo amb Napoleó III,
va criticar indirectament la política de l'Emperador (aquest darrer no
s'esmenta ni una sola vegada en el llibre) a través de l'intercanvi entre els dos
protagonistes. Cal remarcar, però, que Joly va criticar el liberalisme deshonest,
la centralització, el sufragi universal, i així successivament. Els protocols
dels savis de Sió es van escriure així, en forma d'un programa polític
desenvolupat per suposats jueus ansiosos d'esclavitzar la humanitat, i en base a uns inexistents informes d'una vintena de reunions secretes mai celebrades.
El fulletó, publicat a Rússia el 1903, tenia la intenció
d'influenciar el tsar Nicolau II en la seva política liberal presentant-lo com l'advertiment d'una conspiració judeo-masònica per part de cercles reaccionaris.
Aquest projecte, però, va fracassar perquè el tsar no es va adherir a l'engany i es va negar a fer del llibre un instrument de propaganda.
L’obra sí que es es va popularitzar en cercles de l'Okhrana i
antisemites i va ser traduïda a l'alemany (1909), després a l'anglès (1920) i
finalment al francès (1921). La publicació es va estendre encara més des que
la Revolució d'Octubre, el novembre del 1918, havia forçat els monàrquics
russos a exiliar-se.
Val a dir, però, que el dubte sobre l'autenticitat d'aquest text es va
debatre tan aviat com va aparèixer a la plaça pública. Ja a l'estiu del 1921 el
diari britànic The Times va denunciar la impostura de l'escrit. Tot i això,
el llibre va ajudar a deslligar les passions antisemites en ser presentat com a evidència
d'un ordre mundial jueu per molts polemistes, tal com dic abans, i Hitler
mateix va confiar en Les Sages de Sion per justificar la seva política
antisemita (i res no suggereix que el Fürer considerés que aquest llibre fos
una falsificació). Als Estats Units, l'industrial Henry Ford, notori antisemita
i gran admirador de Hitler, va fer que se'n publiquessin 500.000 còpies entre 1920 i 1922.
Àmpliament utilitzat durant la Segona Guerra Mundial pel
Tercer Reich i la Itàlia feixista, els Protocols es van estendre després de la
guerra a l'Orient Mitjà contribuint així a un ressorgiment net de
l'antisemitisme al món àrab. El llibre, adaptat en una sèrie de televisió, va
ser àmpliament popularitzat. I avui, en el context d’Europa, de vegades, se'l cita en el
camp la ficció.
Tot i això, si bé és cert que la veracitat dels Protocols es va discutir durant molt de temps, l'obertura dels arxius russos el 1992, pocs mesos després del final de l'era soviètica, va permetre els historiadors saber més sobre els orígens dels Protocols. Per tant, es va donar a conèixer àmpliament el paper d'Okhrana en la creació d'aquesta impostura, una falsificació històrica que encara en l’actualitat molta gent dona per certa, la qual cosa es pot corroborar en mil i un fets, entre ells, només fent una simple comparació entre els Protocols dels Savis de Sió i el Diàleg a l'Inframon entre Maquiavel i Montesquieu, la qual cosa fa possible detectar ràpidament el plagi adaptat.
⚫ 3. L’ADMINISTRACIÓ DE LA REALITAT
George Orwell: “L’administració de la realitat és l’administració de la història”. Tota la realitat ja va passar i, per tant, el present no existeix en aquest context. I per això la realitat és el passat. Aquest passat que tant m’agrada revisar i estudiar perquè, queda clar que, “qui controla el passat controla el futur i qui controla el present, controla el passat” tal com també genialment també afirmava l’escriptor britànic d’arrels índies. I per això m’agrada tant especular què diuen sobre el nostre passat la gent que controla el nostre present, políticament, socialment i, el més important, mediàticament. I quina és la consciència històrica que ens han creat i quines podrien ser les metes d’haver-nos creat tal consciència històrica, tal com vaig aprendre fa molts anys a través dels ensenyaments del meu admirat George Orwell.
⚫ 4. EL JUDAISME I LA HISTÒRIA ANTIGA
Tornant al relat inicial, o sigui, al per què cal defensar
el semitisme i els semites, em voldria endinsar en l’antiguitat i el fet jueu
per tal de posar sobre el paper molts fets i contextos que deixen entreveure
clarament quines eren les veritats i les veritats apòcrifes, entre les quals hi
ha les que ens van “colar” i sovint encara ens colen a tots els que vam anar a
l’escola en els països occidentals des de la infantesa en la meva mitjana
d’edat (67 anys) i fins avui.
Una de les “veritats absolutes” repetides fins a la sacietat
a les escoles i col·legis occidentals és que els grecs, suposadament, van
inventar la democràcia. I aquesta és una cantarella repetida per activa i
passiva des de la primària fins a la universitat. I el primer que caldria
saber, doncs, és que els grecs mai no la van inventar la democràcia, cosa la
qual els que ens hem dedicat a investigar la història passada durant hores i
hores al llarg dels nostres anys de vida hem descobert i no gràcies a cap miracle
sinó amb la simple assistència a les biblioteques públiques superiors i
contrastant dades i fets esdevinguts, la majoria dels quals no casen de cap
manera amb els estudis reglats que tots ens vam haver d’empassar de gust i per
força; aquells que atorguen la majoria de títols de “llicenciats” (en el no res
diria jo, sobretot si es tracta d’estudis històrics i antropològics).
La primera pregunta qüestió que ens hauríem de fer, doncs, és si els antics grecs van inventar la democràcia... o el feixisme? Cal anar amb compte amb les paraules, això sí, i és que la paraula democràcia si que té una arrel grega, i per això diem democràcia, però això no vol dir que el significat de la paraula grega empati amb el significat de la que els occidentals usem en ple segle XXI. També diem, feixisme, i aquí igualment hem de tenir molta cura del terme tot i que en aquest cas els termes són més aproximats. La paraula feixisme ve del terme romà “fasces”, que és aquella destral ampla i de mànec rodó fet de fustes que va ser un dels símbols de l’imperi romà i que encara avui es pot veure en l’escut de la Guàrdia Civil espanyola creuada amb una espasa i amb la corona reial al damunt; suposo que tothom sap a quin dibuix em refereixo.
⚫ 5. COM EREN REALMENT ELS GRECS?
Una molt bona manera d’entendre els grecs és pensar en allò
que per als grecs antics era l’equivalent de la Bíblia. Quin llibre tenien els
hel·lènics que es pogués equiparar amb la Torà o Bíblia? Doncs no era ni més ni
menys que la Ilíada. La història que ens expliquen diu que Alexandre el
Macedoni (el Gran o Magno per alguns, no per a mi després de descobrir la
vergonya de com va deixar una civilització rica pertot com Mesopotàmia
d’arrasada i empobrida) dormia amb un exemplar de la Ilíada sota el coixí perquè
aquest llibre gaudia de tal estatus, o sigui, que era el mite central de la
civilització grega antiga i d’allà on prenien els exemples que calia seguir com
la normativa de la història de la qual ells s’enorgullien perquè expressava els
ideals de la seva cultura, de la seva civilització. ¿Però, què diu la Ilíada,
llibre que tots i cadascun dels que vam cursar secundària vam haver de llegir
de gust i per força? Doncs així de ras i curt i en resum, és la història de com
tots els grecs es van llençar a fer la guerra perquè una princesa espartana, la
dita Helena, esposa de Menelau, rei d’Esparta, va decidir de fugir amb el seu
amant que era el príncep Paris de Troia, la qual cosa va ser intolerable per a
tots els grecs que van organitzar un exèrcit gegantí que va lluitar contra
Troia durant una dècada, segons que explica Homer, i no van poder amb les seves
muralles fins que se’ls va acudir de deixar un cavall de fusta gegantí a les
portes ple de soldats grecs que van aconseguir obrir les portes a la resta i
així van exterminar i cremar Troia i la seva població. D’això estaven
orgullosos els grecs, segons que diu la Ilíada. D’un antic genocidi que havien
comès contra una altra civilització amb el famós Aquil·les al capdavant, un gran
guerrer, tal com relata Homer. I per què? Doncs perquè una dona havia decidit
de canviar les seves preferències amoroses. Així de simple. I absurd. I aquí
podem començar a copsar quins eren els valors de la civilització grega antiga.
El meu pensament al respecte, doncs, el pensament d’un home de 67 anys que mai no ha viscut en unes altres latituds que no siguin les occidentals, tot i haver vist mig món, és que, des d’aquests meus valors occidentals moderns considero que els antics grecs estaven orgullosos d’un crim psicòpata, d’una bogeria criminal. I que això els feia enorgullir. I penso, al contrari dels meus professors de secundària (EPD la majoria) i altres que encara creuen en aquests “valors”, que aquesta és una història molt poc romàntica, molt poc cultural i, naturalment, gens democràtica. Heus aquí, i pel que explicaré més endavant, perquè Alexandre el Macedoni, el model del qual era Aquil·les, dormia amb la Ilíada sota el coixí. Un personatge que va estar assessorat per gent que li deia que quan conquerís Àsia havia de tractar els asiàtics com els animals o les plantes perquè els no grecs (els bàrbars deien ells) només eren bons per ser esclaus dels grecs, tal com va deixar escrit Aristòtil en la seva obra “Política”. El 325 aC el polític i filòsof grec Demetri de Falèron va encarregar fer un cens d’Atenes, la ciutat-estat que tenia més residents estrangers i al cens hi constaven uns 20.000 ciutadans grecs, 10.000 metecs (esclaus semi lliures) i 400.000 esclaus! Quina democràcia era Atenes? I ni tan sols els ciutadans (que havien de fer el servei militar fins als 60 anys) eren lliures del tot en una societat que depenia econòmicament del saqueig dels regnes veïns per així aconseguir recursos i esclaus. Les esposes dels ciutadans havien de sortir de casa sempre acompanyades pel marit o pels guàrdies d’aquest, perquè la ciutadania grega era qüestió d’honor. Civilitzats, tanmateix, eren els grecs, dit amb tota la ironia, naturalment.
⚫ 6. SEMITISME vs ANTISEMITISME
Per què es va esdevenir l’Holocaust? (desfeta humana certa i
més que contrastada, diguin allò que diguin els negacionistes, generalment gent
pobra intel·lectualment i acadèmica i d’ànima nazi que encara esgrimeixen el
contrari o en rebaixen la importància). Per què hi va haver el pogrom de Hamas
el 7 d’octubre?
Després de 1945 ningú ja no es pensava que un altre
Holocaust contra els jueus (ni contra ningú altre) fos possible. Ningú excepte
uns quants estudiosos de l’època com Primo Levi, Imre Kertész i altres les
reflexions dels quals també es poden trobar a les mateixes biblioteques
públiques a les que faig esment més amunt. I aquests autors (que a mesura que
passava el temps i tornaven els atacs judeofobs van anar in crescendo) ningú no
els mencionava ni els publicaven els textos en què advertien que la bèstia era
viva. Fins avui que ens tornem a topar amb la més trista realitat.
La veritat (i reitero que és una veritat constatada i
comprovable, diguin el que vulguin els negacionistes), és que entre 1939 i 1945
no solament van matar entre 5 i 6 milions de jueus (per si algú vol rebaixar
les víctimes hebrees esgrimint el que sigui) sinó que, a més, també es van
carregar més de 64 milions de no jueus i centenars de milers de persones van
ser esclavitzades, per la qual cosa, és evident que l’antisemitisme no convé a
ningú perquè és un problema per a tothom en general.
La comprensió, però, no sempre és igual al sentit comú. I em
vull referir a altres que també van estudiar i publicar reflexions sobre l’Holocaust
en sentit contrari o explicant raonaments absurds sobre l’antisemitisme. Per
exemple, l’escriptor nord americà Terrence Des Pres diu veritables barbaritats
sobre la Xoà com ara: “la destrucció dels jueus europeus no va correspondre a
cap motiu racional, ni per política ni per saqueig, ni per estratègia militar
ni per la urgència cega del moment, perquè l’Holocaust va ser genocidi només
per genocidi”. És a dir, que segons aquest senyor -que es va acabar suïcidant a
casa seva als Estats Units (EUA) ell tot solet-, es van organitzar les elits de
poder d’un continent sencer per assassinar un poble sencer només perquè si?
Doncs, que em perdoni el ja finat, però tant jo com molts altres especuladors
històrics que ens dediquem fa anys a estudiar el fenomen arribem a la conclusió
que la gent que va assassinar el poble jueu pensava que tenia moltes i bones
raons per fer-ho. I quines són aquestes raons? Doncs, vegem-les:
Tal com molt bé assegurava l’escriptor estatunidenc George Santayana (Madrid, 16 de desembre del 1863-Roma, 26 de setembre del 1952), “qui
no coneix la seva història està condemnat a repetir-la”. I els fets del 7 d’octubre al sud l’Israel ens
van demostrar que això és totalment cert perquè, com que la gran majoria no ha entès bé la nostra història, ara l’estem repetint.
El món no ha entès les veritables raons de l’antisemitisme perquè desconeix tant la seva història com la del mateix món. I les explicacions tradicionals i oficialistes de l’antisemitisme són que, malgrat tots els segles que fa que això passa, el judaisme i els jueus van ser i són el boc expiatori perquè la gent sempre està inconforme amb alguna cosa i en culpen els jueus i per això arriben les matances de jueus. O que “els jueus són molt rars”, doncs sí. Per exemple els ultraortodoxos són molt distints a la gent del seu voltant. Cert. Però el mateix podríem dir dels amish, de Pensilvània, per exemple, vestits a l’estil del segle XVIII o XIX, no usen tecnologia, ni cotxes, ni res electrònic, però, ves per on, ningú no els vol exterminar perquè a ningú no li importen. També esgrimeixen que “els jueus són una minoria, que són molt rics (el 90% dels assassinats durant la Xoà era gent humil) que són molt tancats (els amish també!), que són molt poderosos (la gran i famosa mentida dels Protocols dels savis de Sió), i etc., etc. Doncs, a veure, preguntem-nos: ¿què va passar durant l’Holocaust, que cap d’aquestes grans suposades forces del poder financer, dels mitjans, dels sindicats revolucionaris, de les empreses capitalistes i tot el seu suposat poder que havia de servir per aixafar la civilització cristiana que tant surt en els Protocols dels savis de Sió, cap d’aquests suposats poders controlats pels jueus com a gran conspiració internacional clandestina, cap, no va moure ni un dit per salvar-los de les càmeres de gas i dels forns crematoris del III Reich? Com és això? No us ho heu preguntat mai? I si ho heu fet, no us ho heu intentat respondre?
⚫ 7. ELS JUEUS, "ASSASSINS DE DÉU"
Aquesta acusació és la que més ha servit per justificar grans matances de jueus durant 20 segles, tot i que tampoc no serveix per justificar l’antisemitisme. I per què?, doncs perquè les grans matances de jueus són anteriors al Cristianisme. Van començar abans que hi hagués cristians, abans que hi hagués gent que cregués que els jueus "havien assassinat Déu" (o el seu fill). I encara que, certament serveix per explicar l’origen de l’antisemitisme al llarg dels segles, no serveix per explicar l’origen fonamental de l’antisemitisme en sí.
⚫ 8. L’HOLOCAUST, LA DEMOSTRACIÓ FEFAENT QUE ELS JUEUS NO CONTROLEN RES DE RES
Avui encara tenim aquest debat sobre la taula, però el cert és que, els jueus, no controlen res de res, tal com alguns tan erradament propugnen. I ho veiem a Israel, no cal anar enlloc més. Els jueus són molt poderosos, si? Aleshores perquè no aconsegueixen convèncer que algun estat es posi del seu costat? Per què no convencen els acadèmics de tot el món perquè deixin d’escriure bajanades antisemites? On és el poder dels jueus? Simplement: no existeix perquè aquestes afirmacions són mentida. I el fet que tants jueus fossin tan fàcilment assassinats durant l’Holocaust ho corrobora.
⚫ 9. RAONS VERITABLES I HISTÒRIQUES DE L’ANTISEMITISME
Anem al segle I dC i a la relació de l’emperador Calígula amb
els jueus. (Gai Juli Cèsar August Germànic (en llatí, Gaius Iulius Caesar Augustus
Germanicus), nascut el 31 d'agost del 12 dC i mort el 24 de gener del 41 dC,
més conegut com a Calígula amb la fama històrica de ser un boig, la qual cosa
no el diferenciava gaire de la resta d’emperadors romans ja que la ment humana
difícilment pot resistir sense alterar-se l’experiència d’un poder totalitari
com la que tenien aquests grans mandataris romans. Eren tots bojos, òbviament.
Però Calígula, a més, era una mena de pallasso que nomenava cònsol el seu
cavall, pobret, i coses per l’estil. I una de les extravagàncies que se li van
acudir va ser la de proposar una estàtua seva en el Temple de Jerusalem. I ell,
naturalment, sabia que aquest fet ofendria molt els jueus perquè el primer
manament dels hebreus és totalment contrari a la idolatria. I posar una estàtua
de l’emperador, que tothom sabia que els emperadors romans eren rutinàriament
deïficats, o sigui, que els feien una apoteosi quan passaven avall, o, fins i
tot en vida, els construïen temples per fer sacrificis en nom seu i tota
aquesta hiperbòlica posada en escena que, suposadament, tothom ha estudiat a
primària i després repassat a secundària. Doncs, òbviament, posar una estàtua
de Calígula al bell mig del Temple de Jerusalem seria un fet intolerable, per
la qual cosa, clar, ho va proposar com una diversió més.
Però passem a la Síria d’aleshores i al seu governador romà, Petroni (20 dC- 66 dC), probablement Gai Petroni Àrbitre (en llatí, Gaius Petronius Arbiter), al qual toca acatar l’ordre de l’emperador totalitari en el tema del bust, tant sí com no. Però Petroni reflexiona i arriba a la conclusió que si es posa la imatge de Calígula en el Temple de Jerusalem, molt probablement hi haurà una revolta jueva per aquest greuge que els romans no podran aturar. Li escriu una carta amb tota mena de lloances en què l’adverteix de la inconveniència de tal acte per les raons de la possible revolta. I en aquesta preocupació del governador romà de Síria hi ha tota l’estructura política de la Mediterrània en aquell moment històric. Calígula rep la carta i li respon dient-li: suïcida’t. I quan l’emperador et deia que et suïcidessis, et suïcidaves. Perquè en cas contrari, i tot i que hi podria haver judicis (que l’emperador guanyaria amb tota seguretat), fins i tot la família en pagaria les conseqüències. Però allò que salva Petroni és que, a Roma, la mateixa guàrdia pretoriana (una combinació de la CIA i de l’FBI si ho passem a l’actualitat) queda preocupada per les mateixes raons que Petroni, i en l’espai de temps que triga la carta en arribar a Síria, sis o set dies, la guàrdia pretoriana mata Calígula i nomena emperador Claudi Cesar, oncle de Calígula, la qual cosa salva la vida de Petroni. O sigui que, queda clar qui tenia el veritable poder pel damunt de l’emperador a l’antiga Roma.
⚫ 10. LA PREOCUPACIÓ DE PETRONI I LA GUÀRDIA PRETORIANA
Per entendre l’ensurt de Petroni i de la guàrdia pretoriana
hem d’anar al mandat anterior, o sigui, el de l’emperador Tiberi de la mà de
Luci Eli Sejà, la seva mà dreta, perquè Tiberi tenia problemes de paranoies i
no podia governar. Sejà va perpetrar una matança de jueus i a causa de les
queixes Tiberi el va fer matar per demanar disculpes. ¿I per què tenien tanta
por dels jueus els romans? Doncs durant 200 anys van intentar erradicar els
jueus i no ho van aconseguir. El poble jueu era un 15% de la Mediterrània, o
sigui, una immensitat. Els pagans s’anaven convertint al judaisme fins que van
arribar a ser un 30% de tota la població (quan algú us digui que el judaisme no
és proselitista no el cregueu perquè això només ho diuen els rabins, la majoria
dels actuals no saben cap més història més enllà de les que inclouen la Torà i
les discussions del Talmud, al contrari dels de l’antiguitat, que eren
missioners).
⚫ 11. PER QUÈ ERA TAN POPULAR EL JUDAISME?
· Shaye Cohen, en el seu llibre “From the
Maccabees to the Mishna (1987) escriu “Molts gentils (persones no jueves) es
convertien al judaisme durant els últims segles aC i els dos primers dC, i
encara més, molts dels gentils que acceptaven certs aspectes del judaisme sense
convertir-se".
Paul Keresztes diu en “Els jueus, el cristianisme i l'emperador” (1987) “Els grans esforços dels jueus causaven moltes friccions entre el poder imperial de Roma i el judaisme, ja que no només era una religió sinó que tenia molt contingut polític, per la qual cosa és fàcil veure que el proselitisme jueu havia acabar amb els sistema romà sencer”. Caram, el sistema romà sencer...
El senador romà Sèneca va dir al respecte: “Els costums d’aquesta maleïda raça han adquirit una influència tal que són acceptades a tot el món; els vençuts ensenyen lleis als vencedors”.
Dio Casio, historiador romà, va explicar: “No sé quin deu ser l’origen d’aquest nom que usen, ‘judaios’, però també es refereix a altres persones, inclosos estrangers, que enèrgicament segueixen els seus costums, gent que inclou romans. Els jueus, sovint reprimits han crescut fins arribar a la més gran extensió guanyant per la força la llibertat del seu culte religiós”.
Fins i tot els romans; o sigui, la popularitat del judaisme estava incidint en la seducció de la mateixa classe opressora. Per què? Doncs, alguna cosa té a veure amb la llei jueva, oi? Dic jo. Perquè no hi ha judaisme sense la llei jueva. Una llei que surt de la història d’una revolta d’esclaus. Comprovem-ho en el llibre de l’Èxode, el segon llibre de la Torà o Pentateuc, que parla d’una població israelita que havia estat esclavitzada pels egipcis, tal com es reflecteix a la Torà. I veiem com Moisès lidera el seu poble per escapar de l’esclavitud dels egipcis, i acaben en el desert del Sinaí en què, ja en llibertat, la deïtat els lliura una nova llei: la dels esclaus alliberats. Una llei d’organització d’una nova societat en què no s’oprimeix ningú. Era això, precisament, allò que enamorava els pagans del Mediterrani, que eren tots esclaus i estaven salvatgement oprimits pels romans que eren aprenents dels grecs.
Queda molt clar que el judaisme va molt més enllà d’una
religió, i encara més d’una raça, perquè no és una qüestió racial sinó
cultural, d’estil de vida, de democràcia pura que res té a veure amb el
concepte grec que la mateixa accepció.
⚫ 12. SIMILITUDS ENTRE ELS ROMANS I ELS NAZIS
Tota la semblança entre l’Imperi Romà, que tal com dic més
amunt, és una continuació de la civilització grega en tots els seus aspectes
polítics i també religiosos, ja que en el món antic entre aquests dos conceptes
no hi havia cap diferència. Els romans tenien una
economia i una política basades en la guerra externa i en l’esclavitud i tenien
camps de mort perquè, igual que passava amb els grecs, en les mines dels romans
hi treballaven desenes de milers d’esclaus a mort. O sigui que, tal com van fer els grecs i els romans, els nazis també tenien una actitud violenta
i cruel que deshumanitzava els vençuts.
De petit, igual que ara, em feia creus que els romans
tinguessin l’equivalent del diumenge en què jo anava als cinemes de Falset a
veure sovint pel·lícules de romans. Jo anava al cinema a veure la recreació dels seus actes i ja quedava perplex que ells, els romans, anessin al circ a veure com un lleó real i famolenc es menjava un pobre
diable també real que havien segrestat i la psicopatia col·lectiva era tal que
tothom aplaudia i feia festa que un animal ferotge s’hagués menjat una persona
indefensa. O que fessin enfrontar dos humans i fruïen fins que un matava
l’altre mentre devien menjar crispetes o el que mengessin. Realment eren una societat malalta que, com
els nazis, saludaven el seu emperador amb la mà alçada. I encara més: els
romans van cometre genocidi contra el poble jueu, com els nazis. Sí, com el van cometre els nazis al cap de 10 segles.
Clarament els romans van cometre genocidi contra el poble
jueu per impedir l’alliberament dels pobles mediterranis. Perquè, tal com dic
més amunt, allò que predicaven els jueus en la mediterrània antiga era la
llibertat dels esclaus. Els jueus es fonamentaven en unes lleis que estaven
dissenyades per abolir l’esclavitud. Una llei en base a la història d’una
revolta d’esclaus. I això era un fet perillosíssim per a l’Imperi Romà, perquè
precisament es mantenien d’aquesta esclavitud. I encara era pitjor que tothom
tingués interès pel judaisme o s’hi convertís, tal com diuen les cites dels
escriptors estudiosos del fet i dels antics relators que redacto més amunt. I
era obvi que, si l’avenç jueu continuava a través del proselitisme, l’Imperi
Roma anava a en orris en pro d’una civilització jueva.
Aleshores, i arribats en aquest punt, la pregunta
periodística obligada és: no deu ser que en el segle XX
va passar això mateix a la vella Europa? Intentem escatir, doncs, per què
s’assemblen tant el genocidi romà i el genocidi nazi:
· Comencem per aquesta cita de l’escriptor estatunidenc
James Carroll, al
qual en aquest redactat se li poden criticar moltes coses però que en té altres
de molt aprofitables, sobretot en en el context que ens ocupa, diu en el seu
llibre, “The Church and the Jews” (2001), en què narra el genocidi romà contra
els jueus: “en el clímax de violència que va ser la guerra del 66 dC al 73 dC
(la primera Guerra Jueva) Jerusalem va ser arrasada i centenars de milers de
jueus van ser assassinats. Flavi Josep i Tàcit estimen que el nombre de morts
jueves van ser al voltant de 600.000; en la segona Guerra Jueva, 60 anys
després, el nombre de morts s’estima en 850.000... Qualssevol que siguin els
totals exactes, aquests vasts nombres de víctimes van ser mortes sense els
mètodes mecanitzats que fan la guerra moderna tan letal i, per tant, les
analogies entre Roma i el pitjor de les dictadures del segle XX [o sigui, Adolf
Hitler] no són desencertades... ¿Si les legions romanes haguessin comptat amb
metralladores, bombes, vies de tren i gas letal, qui pot afirmar que un sol
jueu hauria sobreviscut el segle segon?”. De fet, Carroll s’erra en una cosa,
al meu entendre, i és que es creu que el genocidi romà va ser menys catastròfic
que el del nazisme, però s’erra perquè, segons els relats coincidents dels
historiadors d’aquest genocidi, resulta que en termes proporcionals els romans
van assassinar més jueus que Hitler. I ni que els nombres absoluts certament
són més importants en l’Holocaust, resulta que per proporció d’habitants
mundials els romans van ser líders en matances jueves. I si bé es cert que no
tenien armes modernes com el III Reich, sí que tenien molt més temps que els
alemanys perquè en l’antiga Roma el temps d’execució de persones no era
important perquè en tenien molt, per la qual cosa les matances jueves de la mà
dels romans van durar més de 200 anys mentre que els nazis van haver de matar
més de 70 milions de persones (inclosos uns 6 milions de jueus) en menys de
cinc anys.
En el context que faig en aquest assaig, he citat el
genocidi nazi del segle 20; que els jueus estaven ensenyant la generalitat
del món a alliberar-se de l’esclavitud, a ser lliures i a alliberar-se
d’obligacions imposades per altres, que les lleis jueves les protegia,
custodiava i aplicava el poble jueu, i en què veiem que els nazis s’assemblen
molt als romans, tant en la seva estructura política com en la seva orientació
ideològica, i per això la pregunta que vull fer és la que cito abans: ¿no podria ser que en el segle XX els nazis assassinessin la major part dels jueus
europeus per evitar l’alliberament dels pobles occidentals? Perquè queda clar
que no va ser genocidi només per genocidi, si el que diuen els historiadors i
els documentalistes que han escrit les cròniques de l’època com Carroll i
altres és cert. I si ho és, vol dir que els nazis van assassinar els jueus com
un esforç més per destruir la democràcia moderna. O com a mínim i vist el vist,
aquesta és la hipòtesi, que es pot recolzar amb la tesi que els jueus del món
modern estaven alliberant els pobles occidentals.
⚫ 13. 1848: LA PRIMAVERA DELS POBLES
Què era i què estava succeint durant “La primavera dels Pobles”?
Algú la recorda? Jo la vaig conèixer i aprendre cursant un intensiu en Direcció
Pública i Ciència Política a ESADE, ja fa més de 25 anys, i, arran d’això, vaig
saber que 1848 va ser l’any més important de tota la història del Planeta, un
any que molt poca gent coneix/recorda, dissortadament. La Primavera dels Pobles
va ser el naixement del món democràtic occidental, perquè aquell any 1848, tots
els pobles d’Europa, simultàniament, es van revoltar i aixecar. I què
demanaven? Doncs governs constitucionals, cartes de drets, ciutadania i sufragi
universal, parlaments, llibertat de pensament i expressió, llibertat religiosa,
separació d’església i estat, etc., etc.
Totes aquestes coses que avui la gran majoria de ciutadans
europeus considerem com una obvietat, va ser allò que els nostres avis i
besavis van reclamar a l’uníson a tot el continent en aquell any 1848, en què
comença el món modern occidental. I tot i que després hi va haver repressió a
molts d’aquests països, tant política com militar, allò que canvia sense
possibilitat de tirar enrere és la gramàtica política occidental.
Després del 1848, tots els governants van haver d’aprendre a
expressar-se de manera distinta; tots van començar a dir “ho arreglarem, primer
els pobres, solucionarem la pobresa i visca la llibertat” i tots aquests
eslògans que avui cap governant no descuida, aleshores vivien la seva
incipiència arran de la Primavera dels Pobles. Perquè, o feien aquests canvis,
o, realment, els perillaven els caps en tots els sentits (com li va passar a
Lluís XVI a França). I tot i que eren uns canvis hipòcrites per obligats, ja
que les elits del poder es van veure entre l’espasa i la paret, tot i que no en
volien de democràcia. No en volien cap. Però no els en va quedar d’altra. I
canvien les tornes i les paraules, per què? Doncs, simplement perquè, tal com
passa avui amb els processistes, que d’independència no en volen cap excepte la
seva pròpia reflectida en els comptes corrents i poc més, volien seguir
mantenint el poder. Per això canvien les formes i inventen el lamentable i tan
mal utilitzat fins avui “progressisme”, tot i que el fons seguissin sent el
mateixos i pensant igual. Diguem que la Primavera dels Pobles va ser una
conseqüència retardada de la Revolució Francesa (que el 1815 havia estat
derrotada en caure Napoleó).
Des de 1815 a 1848, la santa aliança d’Àustria, Prússia i
Rússia, els tres grans poders totalitaris, opressius i retrògrads d’Europa,
s’uneixen per aixafar la gent que fins aleshores havia estat lluitant per
guanyar la seva llibertat, ja que Napoleó havia estat exportant les idees de la
Revolució Francesa a tot Europa (en què cal no oblidar que el nostre país,
aleshores dit la Catalunya Napoleònica, 1810-1814, en
va formar part). I tot i que a l’Europa anglosaxona Napoleó és comparat amb
Hitler, resulta que, malgrat tots els seus defectes, era un home i un polític
liberal. I només cal veure com va acabar la gent que Napoleó va governar
comparada amb com van acabar les autocràcies europees. I en el cas dels jueus,
resulta que en van ser uns grans beneficiats perquè allà on arribava Napoleó
s’abolien els guetos i els jueus esdevenien ciutadans. Llàstima d’aquell del
Bruc, en el cas de Catalunya, que en comptes de tocar el timbal no s’hagués
tocat una altra cosa, per dir-ho finament.
A partir de la caiguda de Napoleó, doncs, tornen els intents de totalitarisme a tot Europa i el governant austrohongarès Klemens WenzelLothar von Metternich (1773-1859), que era qui controlava tota la resta, aconsella els governants europeus que no facin ni un pas cap a la democràcia i l’obertura, fins que arriba el 1948 i la Primavera dels Pobles, i el polvorí sobre el qual estaven asseguts tots els governants totalitaris europeus, esclata i vola en mil trossos i neix el món modern.
⚫ 14. LA REVOLUCIÓ FRANCESA
Si tot això que exposo venia del fet inqüestionable de la
Revolució Francesa, d’on ve la Revolució Francesa? Doncs, per aquells que no ho
sàpiguen, resulta que la Revolució Francesa és la conseqüència d’un canvi
intel·lectual que anomenem la Il·lustració europea o el Segle de les Llums, que
alhora és conseqüència de la ment jueva a través del pensament del filòsof
neerlandès d’origen portuguès Baruch Spinoza (1632-1677) que amb escrits com el
“Tractat Teològic-Polític”, un text tremendament
influent (i modern que es pot trobar a moltes biblioteques, llibreries i a la
xarxa que val molt la pena de llegir per entendre moltes coses actuals) que va
circular com a manuscrit i que va incidir profundament en personatges de la
Il·lustració com són Locke, Montesquieu, Diderot, Rousseau, Voltaire i moltes
altres figures de la Il·lustració que també ho van ser de la mateixa Revolució
Francesa, un text en què Baruch Spinoza defensa el sufragi universal, el govern
republicà, la separació església i estat, la llibertat de religió, de
pensament, d’expressió i totes les coses que avui pensem que són fonamentals
per a la vida en llibertat democràtica, son al Tractat Teològic-Polític de
Baruch Spinoza, escrit per un pensador de poc més de 40 anys en ple segle XVII.
No és cap exageració dir que Spinoza, doncs, és el pensador
que porta la torxa que il·lumina el temps entre el Renaixement fins a la
Il·lustració. Ho va reconèixer el mateix Leibniz, que sovint l’havia contradit,
en dir que les idees de Baruch Spinoza eren les idees de Maimònides. I tenia
part de raó perquè assegurava: “les idees d’Spinoza s’infiltren de manera
gradual en les ments dels aristòcrates que governen els altres, la resta, i de
qui depèn tot. I s’escorren dins els llibres populars inclinant la balança cap
a la revolució universal que amenaça Europa.”, i certament hi va haver una
revolució universal a Europa que es va desprendre de les idees de Baruch
Spinoza.
I qui era Maimònides? Doncs, nascut a Còrdova (Al Andalús) el 1138, va ser el rabí i teòleg jueu més cèlebre de l’Edat Mitjana. Un altre pensador hebreu privilegiat que va exercir una gran influència sobre Tomàs d’Aquino i que va publicar, entre d’altres, la “Guia de Perplexos”, un text que defensa des del punt de vista de la ciència-filosofia aristotèlica la racionalitat de la Llei de Moisès per a construir una societat que viu en pau, en germanor, amb justícia, amb compassió i tota la resta dels preceptes que Moisès deixa en herència als jueus que són els de la seva llei de la revolució d’esclaus. Aquino va ser investigat per la Inquisició perquè el seu discurs era maimònidic i la seva lloança del Vell Testament “molt sospitosa” pel que fa a la promoció de la Llei de Moisès. Eren temps en què la traducció de la Bíblia estava prohibida perquè, precisament, si l’haguessin pogut llegir tots els homes en les seves llengües i no només els religiosos en llatí, s’haguessin assabentat de la revolta jueva, que tan bé explica el Vell Testament i encara millor en la Torà perquè el text és més curt i sintetitzar, i allò no podia ser perquè els trencava les estructures del poder en què l’església també hi estava implicada.
⚫ 15. QUÈ ÉS DONCS, EL SEMITISME?
Ara que ja sabem les raons per les quals es dona l’antisemitisme, encapçalades bàsicament per la lluita contra les ànsies de llibertat del poble jueu que propugna i proclama a través de la seva Llei de Moisès, desenvolupem què és la seva antítesi, o sigui, el semitisme, un nou concepte sintàctic que surt dels estudis històrico-antropològics portats a terme durant molts anys pel company Dr. Francisco Gil-White, que exposa clarament aquest neologisme del qual n’és pare en un magistral article al respecte en què desplega tota la seva tesi i que es titula Semitismo vs antisemitismo (1): la estructura de nuestra historia, publicat el 16 de febrer de 2024 a The Management of Reality.
Dit tot això, i amb el benentès que tots estem d’acord que
els nazis sabien història (o millor dit, els controladors dels nazis, perquè
aquest és un altre debat, ja que els nazis tenien caps pel seu damunt que eren
els eugenistes i d’això en parlaré més endavant en aquest mateix article),
entenien que la manera de produir un món de total opressió en què la llibertat
desapareix per complet en els estrats socials més baixos que esdevenen absoluts
esclaus, sabien, que aquest objectiu, l’aconseguirien exterminant el poble
jueu. Perquè els nazis, que eren descendents culturals dels grecs antics, igual
que els passava als grecs antics, estan obsessionats amb l’estudi de la
història. I quan s’estudia història, es veu clar que aquest experiment ja es va
fer. Perquè ja vam començar la història occidental amb les pitjors societats
del planeta, tot i que l’academicisme oficials ens hagi fet veure el contrari,
però el cert és que, socialment, no hi havia res pitjor que els grecs i els
romans.
Cal dir que, per exemple, en la societat xinesa també hi havia crueltats, però res a veure amb les dels grecs i els romans. Només cal llegir Sun Tzu (544 aC - 496 aC), pensador xinès de l’àmbit daoista (o taoista) en la filosofia i el pensament militar de l'Àsia oriental que va escriure l’Art de la guerra, entre altres. I quan ell expressa el seu pensament sobre la guerra, sempre diu que el millor general és aquell que no ha d’arribar a la batalla, o la millor lluita la que mata molt poca gent, perquè pel pensament de Sun Tzu era un valor salvar vides mentre que pels romans la paraula triomf (que era una condecoració romana, la més alta que li podia correspondre a un militar) volia dir que el general condecorat havia mort més de 5.000 soldats en una sola batalla. I aquí queda clar que la celebració romana era la carnisseria, com ho feien en el circ.
Les pitjors societats del món, doncs, les pitjors classes governants del planeta des del començament de la història occidental, són aquestes. Les mateixes que al llarg de 25 segles el pensament jueu va transformar en les millors. Els treballadors millor tractats, els drets dels quals són més respectats i les seves llibertats més defensades en qualsevol part del món són, som i hem estat, els treballadors europeus del segles XX i XXI. Sense cap mena de dubte. I, ho reitero, aquest és el producte de les transformacions esdevingudes arran del pensament jueu al llarg de 25 segles, que va transformar en positiu les classes occidentals.
⚫ 16. L’ANTISEMITISME: MOLT MÉS QUE L’ODI ALS JUEUS
Ja hem repassat què és l’antisemitisme. Ja sabem que l’antisemitisme no és simplement l’odi als jueus que es reflecteix en els atacs gegantins contra el poble jueu com les matances, les conversions forçades, les expulsions, que sí, que tot això és antisemitisme. I queda molt clar. Però no només això és antisemitisme perquè, com explico en el punt 6, els nazis no solament van matar entre 5 i 6 milions de jueus, sinó que també van matar 64 milions de no jueus i en van esclavitzar centenars de milions de no jueus. Aleshores, queda molt clar que l’antisemitisme és molt més que l’odi als jueus perquè també és l’esforç per destruir la llibertat política de tots. De tothom. Vosaltres i jo inclosos. Això és l’antisemitisme. I, per tant, el semitisme és el terme que contrasta amb aquesta definició. I cal dir que el semitisme, tot i ser l’amor pels jueus, tampoc és simplement això.
⚫ 17. D’ON SURT EL SEMITISME? SUMÈRIA I ELS ACCADIS
El semitisme com a concepte entès en l’actualitat comença a
Sumèria, la primera civilització, a Mesopotàmia. Fa 4.300 anys (2.300 anys aC)
ja es documenten les primeres ciutats-estat, com Ur [https://bit.ly/3I58zoM], per exemple, en
el punt del planeta en què avui s’hi localitza l’Iraq. I aquí ja hi va haver
una revolució, fa 43 segles. I això és anterior al judaisme. La
primera revolució en aquella zona va estar liderada per Urukagina, en la
ciutats de Girsu i Lagash, en què va enderrocar i foragitar del poder un
governant corrupte i opressiu anomenat Lugalbanda.
Després de vèncer el tirà, Urukagina fa elaborar un codi legal per protegir
tota aquella gent que havia estat oprimida, un document considerat el primer
registre constatable d’una reforma governamental que recercava ampliar la
llibertat de la gent comuna. Llibertat i igualtat.
Al cap de poc temps Sargon d’Accad o Sargon el Gran [https://bit.ly/3UI8Vcg],
llença una revolució col·lectiva en totes les ciutats-estat sumèries, que
s’amplia al nord en què conquista bona part dels territoris en què avui hi ha
Síria i l’Iraq, en què forma l’Imperi Accadi la seva base política i ideològica i el màxim objectiu
social del qual eren la protecció legal de la gent vulnerable. I aquesta
ideologia de la responsabilitat monàrquica, de l’obligació del rei de fer
reformes legals per protegir la gent de sota de tot es va tornar l’anhel de la
civilització dels pobles semites. Per això és tan important diferenciar el
semitisme de l’antisemitisme, termes que no només són oposats ideològics i
antònims gramaticals sinó que te un ancoratge històric en els pobles semites. I
com que l’accadi és una llengua semita, com tothom sap, arribem a la conclusió
que en el cas que acabem d’exposar sembla ser que allà hi havia una classe
governant sumèria que tenia oprimides les poblacions semites dins les
ciutats-estat sumèries i, amb la revolució de Sargon de Accad, això canvia i
s’estableix un món, una nova societat en la qual ningú havia d’estar oprimit.
Els textos de Sargon d’Accad son totalment reconeguts pels
jueus, amb què s’identifiquen. I segons que he recollit de la majoria dels
jueus que tenen coneixement d’aquests escrits, se’ls es fan seus per les grans
semblances amb els textos jueus, sobretot amb els del llibre Èxode, el segon
llibre de la Torà (o Pentateuc).
Diu Sargon d’Accad en el redactat de la seva biografia : “La
meva mare va ser un sumo sacerdotessa i el meu pare no el vaig conèixer. Els
germans del meu pare estimaven els turons. La meva ciutat és Azupiranu, situada
a la vorera de l’Èufrates. La meva mare em va concebre i em va parir en secret,
em va col·locar en un cistell de jonc i en va segellar la tapa amb betum. El
riu em va portar fins a Akki, l’extractor d’aigua, que em va trobar i em va
adoptar com el seu fill, em va criar i quan vaig ser gran em va nomenar el seu
jardiner, i mentre feia aquesta feina Ishtar em va concedir el seu amor i
durant quatre anys vaig exercir el regnat”. ¿Qui no relaciona aquesta història
amb la de Moisès,
tot i que hi ha 8 segles de diferència? (Sargon d’Accad va néixer en el segle
24 aC i Moisès en el 16 aC).
Un dels escriptors més savis en aquest context ha estat Robert Wolfe, que
escriu al respecte de Sargon d’Accad: “En les antigues inscripcions hi ha més
que una insinuació que l’ascens de l’Imperi Accadi sota el lideratge de Sargon
va ser una cosa semblant a una revolució social”, i continua “en la pàgina 287
del llibre ‘Els sumeris: La seva Història, Cultura i caràcters’ {Samuel Noah Kramer,
Editorial: University of Chicago Press (1963) ISBN 0-226-45238-7} assenyala
que els Sumeris parlaven dels “Martú”, nòmades semites com persones d’una
disposició ‘servil i abaixada’. Les classes altes de les ciutats-estat sumèries
sembla que es van enorgullir de la seva ascendència sumèria, ja fors real o
imaginada, mentre que les classes baixes sembla que es van identificar amb allò
semita. I Sargon, fundador de l’Imperi Accadi, provenia d’un transfons de
classe baixa”.
Aquí incloc una altra entrada en què es remarquen moltes de les qualitats del
considerat primer emperador de la història en el sentits d’un govern
centralitzat i d’un territori multi ètnic, afirmacions en què hi ha un absolut
consens acadèmic. També la en.wikipedia ens aporta dades tan importants en el relat d’aquest context com que el
semitisme a Mesopotàmia, després de la caiguda sumèria propiciada per Sargon
d’Accadi va durar gairebé 15 segles, o sigui, prop de 1.500 anys. I
cito la viquipèdia en anglès perquè és la versió de la híper enciclopèdia que
millor reflecteix aquesta història perquè cal tenir en compte que abans del
segle XIX tota la història mesopotàmica no es coneixia. I va ser quan els
britànics van començar a excavar a l’Iraq durant el segle XIX que van començar
a sortir vestigis històrics i es va anar muntant tot aquest complicat
trencaclosques encara que, malgrat la descoberta, les escoles occidentals
segueixen celebrant els grecs i els romans i oblidem els pobles semites que van
deixar un veritable llegat de riquesa democràtica fins als dies de Babilònia,
tot i que aquesta és una gran saviesa i riquesa que, a poc a poc, es va
divulgant acadèmicament.
Deixaré l’entorn històric de l’auge del semitisme i les
seves lluites al llarg dels segles amb el seu recorregut fins als nostres dies,
en què encara a occident tenim aquesta tradició jueva que és la màxima
expressió del semitisme mesopotàmic, la més exquisida i sofisticada i la que va
arribar a occident, tot i que el poble jueu en va pagar les conseqüències
durant molts segles, i encara les paga. I no és menor el fet que, tal com he
explicat a bastament, al llarg de 25 segles els jueus i el semitisme han
transformat occident i som aquí per constatar-ho. I les societats
modernes allò que fan avui, tot i que potser no ho sembli, és continuar
rescatant el camí cap a la llibertat, cap a l’estat de dret, cap a la
germandat, cap la justícia i cap a la pau, que era el camí dels pobles
mesopotàmics de l’antiguitat. Perquè els occidentals d’avui ens assemblem molt
pertot als antics pobles mesopotàmics, en tota la nostra ideologia i els anhels
de civilització i formació educacional i humana que ens impulsen a protegir els
més vulnerables, les classes més desafavorides, eliminar el racisme, vetllar
per la llibertat d’expressió i blindar la vida en democràcia, tot això, és molt
semblant sinó igual al camí recorregut pels pobles mesopotàmics de
l’antiguitat, dels poble babilònics.
Acabaré tot aquest context d’història antiga que tant ens incideix en aquest segle XXI amb un missatge molt reflexionat i amb l’esperança que tot aquell que el llegeixi també el sospesi igual que les seves pròpies accions, inaccions, interessos o indiferències: si volem protegir aquest camí que ha fet que avui la societat occidental sigui la capdavantera en tots els aspectes, també en drets i llibertats, i si no volem perdre bous i esquelles; si ens volem continuar movent en la direcció de la llibertat política i de la preservació dels drets de tots, el que ens toca, allò que ens toca a tots sense excepció, a tots aquells que volem que tot això que he destacat continuï existint i no haguem de fer ni un pas enrere, el que cal que fem, tots, és defensar el poble jueu. Perquè és el poble jueu i els jueus qui ens ha transmès aquesta important herència tangible des de fa 4.300 anys, des de la revolució de Sargon d’Accad, de Moisès, de l’Èxode, que són ressons de la revolució de Sargon d’Accad, igual que ho són les nostres revolucions modernes, tal com explico en el punt 12, en què 1848 n’és un altre eco, perquè els jueus van mantenir la tradició de Sargon dins d’Occident amb tota mena de lluites i preservacions dels guanys assolits durant tots aquests segles fins que això va donar fruit de nou i plenament amb l’arribada la Il·lustració i les revolucions que el Segle de les Llums va inspirar. I ara, ens ho creguem o no, estem a punt de perdre-ho tot amb el que està passant a Israel amb els atacs dels terroristes àrabs-palestins contra el poble jueu i l’estat d’Israel, que és l’únic estat jueu del món Perquè això que està passant ara no és una lluita entre àrabs i hebreus, no és una guerra més, sinó que és un nou intent de destruir aquesta tradició del semitisme que tan a bastament exposo en les pàgines anteriors. Potser l’intent més corrosiu i que pot fer més metàstasi en tots els aspectes, de destruir aquest semitisme que hem d’aturar com sigui si no volem repetir l’horrorosa experiència de la Segona Guerra Mundial que va ser tan costosa per a tothom. Perquè, si repetim aquesta experiència, segurament ja no ens tornarem a aixecar perquè avui estem globalitzats i ja no hi ha cap on córrer ni on refugiar-se. I per això aquest és un partit que cal guanyar i que el juga la generació que decidirà el futur del planeta, començant per Occident, que ho ha de projectar a la resta del món. I Occident som nosaltres. I no em voldria deixar una dada que vaig aprendre quan estudiava Ciència Política. I la dada, empírica en la ciència política, és que les democràcies no es fan la guerra. Si que van a la guerra les democràcies, però sempre contra estats no democràtics: dues democràcies encara mai en la història no han entrat en guerra. I dubto que això passi alguna vegada. Dues democràcies de veres no es fan mai la guerra. Dada empírica en ciència política, recordeu-ho.
⚫ 18. LA DOBLE MORAL I LA DOBLE CARA DELS EUA
En aquest punt torno a l’actualitat i a reiterar el
lamentable paper dels EUA en aquest conflicte àrab-israelià, a priori entre
israelians i palestins, però que té els tentacles molt més llargs. Recordem que
després de la conferència de Madrid de 1991, Netanyahu, subsecretari d’Isaac
Shamir, aleshores primer ministre, aconsegueix poder pactar amb el palestins
per intentar pacificar la zona, tot i les desconfiances lògiques de la resta de
mandataris israelians ja que pactar amb els palestins era pactar amb qui des de
la independència els havia proporcionat tota mena de problemes, amb morts per
terrorisme inclosos. I recordem que, poc temps després de la conferència de
Madrid arriben els acords d’Oslo (que molt eufemísticament anomenen el procés
de pau), en que l’Il·luminat Clinton col·loca la OLP Al Fatah creada pel nazi
Husseini 👉[vegeu la meva entrada a facebook al respecte] els
ultra enemics dels jueus com a administradors governants dels palestins de
Judea, Samària i Gaza. I que, això sol, ja és un contrasentit perquè els van
posar els terroristes oficialment a casa.
Vist aquest context i tornant a l’actualitat, cal recordar
que molt poc temps abans de la massacre del 7 d’octubre, un mes abans, el
govern dels EUA va traspassar a l’Iran 6.000.000.000 de dòlars. Sí, sis mil
milions! I ja començada la guerra, aquests mateixos EUA van enviar 100 milions
de dòlars més a Hamas.
Cal que tots siguem conscients que tot això s’organitza des
de les més altes cúpules del poder. I cal ser conscients que són unes
inversions gegantines. I per què? Per què? Doncs perquè aquesta gent ja la
coneix aquesta història que jo exposo aquí. Una història construïda lligant
molts caps i que tant a mi com a molts altres periodistes d’investigació com jo
no sotmesos a cap poder fàctic en la nostra feina del dia a dia (i per això els
darrers 20 anys ja hem buscat feines que no representessin haver de passar
comptes polítics per poder especular discretament i sense entorpiments) ens ha
costat anys i panys de saber.
Ells entenen perfectament que l’impacte del poble jueu a
occident ha estat el de moure ha estat moure la política dels occidentals en la
direcció de la democràcia moderna. I tot això, que no és només el principi de
l’ ”estimaràs l’altre com a tu mateix” sinó que ho vam heretar dels jueus. És
el fet que els protoprotestants de l’Edat Mitjana van començar a traduir la
Bíblia malgrat que estava prohibit fer-ho i només estava escrita en llatí, que
era la llengua dels sacerdots, i els protoprotestants, començant pels valdesos
del segle XII, la van traduir de tota manera i malgrat la prohibició
eclesiàstica. I la gent la va començar a llegir i, a través de la lectura, es
van assabentar de la revolució dels esclaus jueus , perquè, ho reitero, el
poble jueu està fundat sobre el mite d’una revolució d’esclaus a l’antic
Egipte. I d’aquí ve el poble jueu.
Igualment que Sargon d’Accad o Sargon el Gran
[https://bit.ly/3UI8Vcg], que és la mateixa història, la del semitisme, la
de la revolució dels esclaus. Perquè els jueus, els israelites, eren esclaus
del Faraó a Egipte, i aquest és el context polític de l’origen de la Llei de
Moisès, la llei dels esclaus alliberats, i d’aquí ve tota la resta.
Per això hem d’entendre que les elits governants l’objectiu de les quals és esclavitzar la gent, esclavitzar tothom, a vosaltres i a mi, entenen que la Llei de Moisès és la seva pedra a la sabata, el seu enemic perquè també saben que la gent, els valdesos de l’Edat Mitjana que van traduir la Bíblia, van llegir sobre la revolució d’aquells esclaus, i es van radicalitzar. I hi van començar a haver revolucions a Europa, i després va arribar Baruch Spinoza i el començament de la Il·lustració, en què també va aflorar Tomàs Aquino com un gran precursor del pensament de Maimònides, igual que Spinoza, tal com escric abans en l’apartat de la Revolució Francesa. I Spinoza i Aquino van moure el pensament de Maimònides cap al racionalisme i la ciència. Especialment Aquino va influenciar tots els capellans, certament, i el món es va començar a tornar maimonidista gràcies a aquests dos genis de la filosofia i el pensament d’origen hebreu en el món cristià que va ressorgir en el Segle de les Llums, la gran revolució moderna del segle XVIII. I la gent que ens governa, això ho entén i evita per tot la seva difusió. Com evita donar a conèixer les seves magnes inversions per produir antisemitisme, perquè ells calculen que si destrueixen el poble jueu, els dona millors oportunitats de produir un totalitarisme estable. I tenen tota la raó. Perquè també saben que el poble jueu és la salvació d’occident. I el combat de l’antisemitisme, és exactament el mateix que l’autodefensa occidental. I quan tots els occidentals entenguem això, que la lluita estratègica per defensar la salvació d’Occident com a societat i com a cultura ancestral depèn de la defensa del poble jueu, tothom restarà sa i estalvi.
⚫ 19. LES UNIVERSITATS “PIJES” DELS EUA
Les universitats dels EUA, especialment les més “pijes”, com
ara Harvard, Pensilvània i altres, porten una deriva que va absolutament a mal
borràs. I per entendre el fenomen és important el context històric. La
corrupció moral i intel·lectual que afecta el sistema universitari occidental no
és ni més ni menys que una conseqüència de les enormes sumes de diners que han
estat transferides des dels estats islamistes a aquestes institucions
acadèmiques. I un exemple molt important és Qatar, tot i que no és l’únic.
No és cap errada assegurar que aquests diners han contribuït
a corrompre les universitats occidentals, però on es comet l’error és en pensar
que aquest és un atac dels estats gihadistes contra les universitats
occidentals, o sigui que tals institucions no s’han sabut defensar d’aquest
“atac”. Soc del parer que el model més aproximat i correcte d’allò que ha estat
succeint i encara succeeix, és que les elits de poder occidentals, el petit
grupet que controla els estats occidentals i les grans, molt grans, indústries
occidentals, i el sistema universitari occidental, aquest grup està directament
associat amb les classes governants islamistes. I el que passa en aquest
context de les transferències a les universitats occidentals per part del poder
gihadista és una mena de rentat, de blanquejat de diners. Perquè realment tot
és un contuberni perquè, posem per cas, i la gent d’això no se n’assabenta
gaire però, Qatar, per exemple, existeix Qatar? Què és Qatar? Aneu al mapa i
observeu bé què és Qatar. I veureu un punt insignificant, Una cosa pràcticament
inexistent que es resumeix en la ciutat de Doha, uns quants pous de petroli i
para de comptar. I, això sí, l’altra cosa important que existeix a Qatar és la
base militar dels EUA més important de l’Orient Mitjà. Tan important que des
d’aquesta base els EUA van envair l’Iraq, quan el trio de les Açores (Bush, Blair
i Aznar) van arribar a la conclusió que a l’Iraq hi havia armes de destrucció
massiva que encara recerquen ara.
Què és Qatar realment? Doncs això. Aquesta base, que és
immensa perquè ocupa una gran part del país, la ciutat de Doha, unes quantes
explotacions de petroli i res més. Res més! O sigui, que des del punt de vista
geopolític, Qatar és una base dels EUA. I quan la gent comença a entendre això,
aleshores és quan comencen a entendre l’estructura del món. Perquè, el que
estem dient, és que un petit apèndix dels EUA (perquè això és allò que és
Qatar) distreu i destaca en tot l’entorn estratègic mundial. Per què, què és
EUA comparat amb Qatar? Doncs els EUA és el poder més important i més influent
mai vist en aquest planeta. Mai en tota la història del món, no hi ha hagut cap
altre país ni estat que hagi tingut i tingui la projecció diplomàtica,
econòmica i militar que té els EUA. Mai no ha existit res semblant.
Dit tot això, doncs, podem arribar a la conclusió que si els EUA volgués que la política exterior de Qatar fos qualsevol altra cosa, ho tindrien en un tres i no res, per la qual cosa, és evident que la política de Qatar és la política de les elits de poder dels EUA. I no és que Qatar corrompi els EUA sinó que EUA ja està profundament corromput per la seva pròpia elit de poder. I sí que hi ha una confabulació entre les classes governants gihadistes i l’elit de poder estatunidenca per corrompre tot el sistema occidental perquè, precisament, estan en el procés de la seva destrucció, i això triga, i molt, per això cal que ens preguntem d’on ve aquesta connexió entre gihadisme elitista i classe governant nord americana. I la resposta és una i molt clara: ve de l’eugenisme.
⚫ 20. L’EUGENISME
L’eugenisme és la ideologia que dominava tot el món de poder
anglosaxó i també europeu (ja que els anglosaxons provenen d’Europa) abans de
la Segona Guerra Mundial. I, alhora, l’eugenisme és la ideologia que va gestar
i donar a llum la bèstia nazi alemanya. De l’eugenisme ve el nazisme alemany.
Els eugenistes estatunidencs, les famílies més poderoses
dels EUA que eren, entre altres, la família Rockefeller, la família Carnegie,
la família Ford i alguns famosos grans industrials dels EUA que van estar
finançant tot aquest despropòsit, conjuntament amb industrials britànics,
perquè de fet l’eugenisme neix a la Gran Bretanya de les idees de Francis Galton, el 1904, en que
assegurava que l’eugenèsia era “la ciència que tracta sobre totes les
influències que milloren les qualitats innates d'una raça, i també amb aquelles
que les desenvolupen fins a l'avantatge més important”, la qual cosa volia es
tradueix en una crítica a la descendència de les classes menys privilegiades o,
dit d’una altra manera, que era un problema important que les classes baixes
s’estiguessin reproduint tant per acabar dient, en definitiva, que “com que les
classes governants occidentals totes tenien sang alemanya, això volia dir que
la sang alemanya era superior i que per això estaven dalt de tot i eren elits”,
per la qual cosa “calia protegir la puresa de la sang de les classes governants
alemanyes de tot occident, que incloïa els anglosaxons, que son alemanys, de la
Gran Bretanya i dels EUA”.
Aquest ideari, creat als EUA, es va exportar a Europa i en particular a Alemanya. I van ser les fortunes dels grans industrials eugenistes estatunidencs les que van finançar i apadrinar el moviment eugenista alemany que més tard es converteix en el nazisme alemany. I tot això es va fer des dels EUA. De fet, i per clarificar el tema, em voldria referir a l’historiador Edwin Black que és el gran historiador de l’eugenisme, documenta que en la primera meitat del segle XX, als EUA, van ser esterilitzats a la força, o descasats o empresonats, centenars de milers de ciutadans estatunidencs per no tenir prou nivell de sang ària alemanya que les autoritats establien amb uns exàmens d’IQ que ells mateixos tergiversaven per poder dir a la resta de la gent que les classes baixes, suposadament, tenien una intel·ligència inferior per la qual cosa, els seus drets reproductius havien de ser conculcats.
⚫ 21. PER QUÈ ÉS TAN IMPORTANT EL BOICOT ANTINAZI DE 1933?
El boicot antinazi de 1933 és important per moure el món i fer-li entendre que la crisi actual a Israel, que afecta tots els occidentals i a la pràctica totalitat del món mínimament occidentalitzat, és la demarcació de la civilització i que per això cal actuar sense perdre ni un minut. És el moment en què la civilització, o es troba a si mateixa o col·lapsa perquè l’antisemitisme és en un moment molt àlgid. Potser tant com en aquells dies de 1933. Que cadascú ho jutgi per si mateix veien allò que veu cada dia en els mitjans de manipulació antisemites. O en els comportaments de l’ONU i el seu menyspreu a les víctimes del pogrom israelià del 7 d’octubre amb la participació de més de 30 “treballadors” la seva organització UNRWA en els atacs terroristes (que no poden justificar de cap manera); el despropòsit del seu TIJ de la Haia admetent a tràmit una denúncia-comèdia per genocidi per part de Sudàfrica, estat pro Hamas i pro Iran (que el tal tribunal va haver d’esventar com van poder); de les universitats dels EUA finançades amb petrodòlars blanquejats o com els àrabs islàmics que es fan dir “semites” per confondre els termes (com els que amb tota la maldat ho fan amb judaisme i sionisme, termes que són exactes en sentit i significat) perquè la seva llengua també és semita tot i ells ser uns absoluts antisemites tal com a dia d’avui es posa de manifest gairebé tan acusadament com s’hi va posar en els anys i mesos previs a l’Holocaust, en els anys 40 del segle passat. Per això és tan important el boicot antinazi de 1933.
⚫ 22. ELS DRETS DEMOCRÀTICS I LA PROBABLE DESAPARICIÓ D’OCCIDENT
Si ens posem a pensar com pot afectar la destrucció dels
sistema democràtic occidental, òbviament la intenció és que el sistema
democràtic d’occident no sobrevisqui. I això és el que pretenen aquestes
mateixes elits de poder a les quals em refereixo al llarg de tot aquest assaig
periodístic al respecte.
Les elits governants el que realment volen és destruir el
sistema democràtic occidental i retornar-nos a un sistema més semblant al
feudalisme en què les coses serien totalment distintes a les actuals.
Evidentment, no retornaríem a l’organització econòmica del feudalisme, perquè
ja som en el món industrialitzat, però ells pretenen un món en què les elits de
poder i el gruix de la població tingui més semblança al feudalisme que no pas
al món de 2024. Perquè el que es pretén amb això és que aquest gruix de la
població perdi els seus drets i tornin a l’esclavitud, i aquest gruix
poblacional som tots nosaltres, tots els que no formem part d’aquestes elits. I
en aquest sentit Occident com el coneixem ara desapareixerà, però, per exemple,
els EUA, com entitat territorial o com organització estatal controlada per
aquesta elit de poder naturalment que sobreviurà. I a aquest “nou” món és cap
on ens encaminem de manera desbocada. Un món en què hauran desaparegut les
nostres llibertats i no les d’ells, que es mantindran encara més amunt i
gaudiran d’un poder desmesurat que ja no podrem enfrontar de cap manera. Per
això les teles i els mitjans de comunicació manipuladors i manipulats per
aquestes elits, ens intenten enredar constantment, la qual cosa aconsegueixen
amb la gran majoria poblacional.
Heus aquí doncs, tot aquest diner que es blanqueja a través de Qatar i a través d’altres països musulmans radicals, que està inundant les universitats occidentals i que es fa servir principalment per educar els occidentals en el woke, aquest sistema infame que desproveeix l’ésser humà de pensament crític i de criteri propi. El woke, la gran arma de les elits per assolir el seu objectiu dictatorial i dominant pertot. Recordeu aquestes línies d'aquí a uns quants anys.
⚫ 23. EL WOKE
El terme woke (que sorgeix de la teoria mal aplicada del filòsof francès Michael Foucault, per la qual cosa en podríem dir sense por d'errada que és el fill bastard del pensador de Poitiers) es comença a expandir amb el ressorgir de l'antisemitisme a finals dels anys 60, amb Edward Said,
que era de lectura obligada a les universitats per a tot aquell que estudiava
ciències socials i humanitats, evidentment inclosos els periodistes, que
s’havien de xopar del pensament d’aquest senyor que era més un farsant, un judeofob i un
propagandista propi que altra cosa. Said, que era egipci, començava dient que
era palestí i que havia nascut a Jerusalem (fins i tot la majoritàriament
antisemita viquipèdia abona la farsa), la qual cosa era mentida absoluta perquè
havia nascut a Egipte i formava part de la seva gran aristocràcia, o sigui,
d’una família que es componia de gent que ni tan sols parlaven àrab, excepte la
seva mare, perquè en l’estrat social de l’Egipte dels anys 30 tothom parlava
anglès. I anaven a l’hípica, i al palauet d’aquell i al palau de l’altre, una
aristocràcia que tenia molt poc contacte amb la gent del carrer d’Egipte, com
passa amb alguns conciutadans meus que es passegen pel Club de Polo de
Barcelona, molt prop de casa meva, per cert, tot i que jo soc lluny d’aquest
segment social.
El seu treball, que va estar produït completament per l’elit
de poder dels EUA, no tenia cap mèrit i, simplement, el van fer famós a través
de les proclames del New York Times (NYT) com si fos una mena de geni, de guru.
I tothom va pensar que si el NYT deia que era un geni, és que era veritat. Said
no va fer més que dir als quatre vents que els intel·lectuals occidentals eren
culpables d’un “crim” que ell va anomenar orientalisme, en què, segons ell,
qualsevol afirmació dels intel·lectuals occidentals sobre el món d’Orient era
racisme. I ho era, segons ell, pel simple fet que la proclamaven els blancs
occidentals. I aleshores, la ja obnubilada aleshores societat occidental el va
convertir en el referent sobre què es podia dir o no sobre Orient. I després
que això pràcticament s’institucionalitzés i les seves lectures fossin
obligades, si algú deia qualsevol cosa sobre Orient que s’apartés de les seves
tesis, el que ho deia segurament era un blanc occidental racista i no se sap
quantes barbaritats més. Si algú deia que l’islam és una religió que busca
oprimir, aixafar la gent i els seus drets individuals, que era un corrent que
volia destruir les democràcies etc., aquella persona era titllada
d’orientalista., o sigui, un racista blanc occidental.
Aquest és un exemple clar de com va començar a funcionar el
sistema woke que avui tant ha degradat el pensament propi occidental ja que, a
cap d’aquests dirigits se li acudiria en cap moment criticar l’islam per tal o
qual cosa, quan la realitat és que l’Islam és una religió basada en l’Alcorà que diu que cal
matar els infidels o convertir-los. Tots. I si algú és musulmà de bona
fe i bona persona amb la resta de gent no musulmana, com que l’Islam és la
institucionalització de la mala fe, qui és una bona persona i de bona fe, dels
milions de musulmans que hi ha, és un mal musulmà. Perquè actuen de formes que
s’aparten dels manaments alcorànics. Personalment, recomano llegir-se l’Alcorà.
No és gaire llarg i serveix per adonar-se que tota la crítica que li fem els
occidentals no islàmics no és cap calúmnia. L’Alcorà, de principi a fi, està
totalment obsedit en castigar els infidels i de matar-los si no es volen
convertir a l’Islam. Un versicle rere un altre diu que els infidels han de ser
castigats perquè no volen acceptar que Mahoma va sentir la veu de Déu en el seu
cap. I que si algú dubta d’això, doncs, aleshores cal matar-lo. Això diu
l’Alcorà. Llegiu-lo i ho comprovareu.
Per acabar amb les universitats, diré que als iniciats en el
woke, segurament tots de manera involuntària, els han ensenyat que el carnet de
membres que han de mostrar per no ser criticats i perseguits, és hissar la
bandera palestina. I això és tot, perquè, d’altra banda, quan els preguntes qui
és Hamas i que vol dir From the river to the sea, no saben res de res. Ni a
quin riu es refereix la cançoneta, ni a quin mar (molts diuen que és el mar
Roig). És com la iniciació en els processos comunistes i les sessions de
confrontació iniciàtics. I aquesta és la mateixa estructura, o molt semblant,
que succeeix en el woke, en què les elits del poder occidentals mouen els
futurs esclaus cap al totalitarisme i la seva acceptació.
D’altra banda, vull dir que es molt interessant estudiar el
comportament i composició dels consells que governen les universitats (Board of Trustees en anglès), que porta a constatar
que aquests consells estan controlats pels grans industrials dels EUA, per la
qual cosa, tota aquesta política de rebre diners dels gihadistes per educar
totes aquestes generacions d’universitaris woke en aquesta idea d’Eduard Said
que Occident té un deute amb tots els orientals i tots els musulmans, i que
tots els occidentals suposadament som tots racistes; que els morens tots tenen
raó només per ser morens i que el poble àrab palestí és el símbol i l’essència
de la lluita mateixa contra l’opressió, tot aquest argumentari que els va
vendre Said i que les elits del poder dels EUA van consagrar en les ciències
socials i les humanitats, això és el projecte dels grans industrials
estatunidencs que son els que controlen els Board of Trustees de les
universitats nord americanes. I res de tot això és accidental, ni és fora de la
política de poder que controla tota la vida institucional dels EUA.
I amb això que acabo d’explicar no dic que no hi hagi res a
fer, ben al contrari. I tornem a la Il·lustració, que malgrat tenir totes les
elits de poder en contra molt poc temps abans, es va esdevenir. Va succeir. I
torno a recordar que va inspirar moltes altres revolucions que van construir el
món modern i que van permetre arrabassar poder a les elits i construir un món
en què els occidentals comuns i corrents podem ser lliures, i tenir drets i
agermanar-nos en solidaritat per construir un món democràtic i de pau. I tot
això ja ho vam fer: vam construir el món modern malgrat les elits contra les
que vam haver de lluitar.
Hem d’aprofitar que avui tenim un món anomenat internet. Un
món que va estar creat pels militars estatunidencs però que té la seva pròpia
dinàmica, per la qual cosa no el poden controlar completament. Ja ho intenten,
i tant, però no poden perquè se’ls escapa per tot arreu. I el fet de poder
llegir des de Nova York un text que s’ha escrit a Barcelona la mateixa tarda,
fa que aquesta sigui la gran llibertat que no poden controlar. I tot això cal
seguir-ho fent perquè és la manera que tenim els occidentals d’ajudar-nos i
ensenyar-nos els uns als altres com funciona el món i saber quina és la
dinàmica de la nostra política i geopolítica, cap on ens volen portar i com ens
podem defensar col·lectivament.
La defensa d’occident comença amb aquestes converses, amb aquests textos aclaridors dels que han especulat al respecte perquè els que no ho han pogut fer també rebin el coneixement al qual tenen tot el dret per descobrir com funciona el sistema i com el podem canviar. I els occidentals ens hem de comunicar els uns amb els altres i deixar de beure de les fonts dels mitjans de manipulació (i ho diu un que fa més de 50 anys que hi treballa) perquè la gent que controla els grans mitjans ens vol fer oblidar el nostre passat, la nostra història i la sang que van vessar els nostres avis per defensar la llibertat que tant va costar d’obtenir, de recuperar i conservar. Perquè els grans mitjans estan ocupats per l’enemic, els mateixos que controlen les universitats i que estan conxorxats amb els estats gihadistes com Qatar i que treballen nit i dia per destruir les nostres democràcies. I ara ens toca a nosaltres, a aquesta generació de gent que encara tenim força i dels que la comencen a tenir. Per això cal lluitar, per arribar a la pau absoluta i perquè ningú no la vulgui estroncar. Només cal que us fixeu en una cosa: cap democràcia està en guerra contra cap altra democràcia. Perquè en les guerres sempre hi ha un bàndol totalitari que se la vol carregar la democràcia, com en tenim un clar exemple amb els atacs islamistes als israelians que perduren des del mateix dia de la independència d’Israel.
⚫ 24. POLÍTIQUES MIGRATÒRIES D’EUROPA
La política migratòria dels governs europeus està dissenyada
per destruir Europa. I, segons el meu parer, a Europa li queda molt poc temps
de ser com l’hem coneguda els que avui ja passem dels 65 anys i els que en
tenen 25. De fet, i fent molts esforços, al vaixell europeu potser encara se li
podrien taponar les vies d’aigua, però, sincerament i dissortada, trobo que és
molt difícil. Realment complicat adreçar el camí erràtic migratori que va
començar fa més de mig segle i que, de mica en mica, ha anat in crescendo i en
progressió geomètrica. Caldria, penso, per evitar aquest col·lapse total de la
civilització europea, actuar molt ràpid. Un col·lapse que, personalment, veig a
venir fa molt temps.
De fet, i quan parlo de col·lapse, em refereixo gairebé en
exclusiva a la islamització del vell continent. Citaré com exemple les
maniobres al respecte d’Angela Merkel, que en l’apogeu de la guerra civil siriana entre el 2011 i el
2012, conflicte que encara dura tot i que els mitjans, tal com solen fer
habitualment en rebre les ordres pertinents, ja no en parlen mai, o gairebé no
en parlen, però, allà segueix ben activa. Doncs bé, quan aquella contesa estava
en plena ebullició i en rabiosa actualitat informativa (tots recordareu com els
escolans de la missa negra islamista de TV3 Roura, Valle i Elfa s’hi referien
sucant-hi pa en peces dels TN que podien durar 8 o 10 minuts, si no més) i quan
l’anomenada “crisi dels refugiats”, etc., Merkel va dir de seguida: “que entrin
tots els refugiats que calgui; no hi posarem sostre”. Així mateix. La política
va ser aquesta. On s’és vist això? “Que entrin tots, no hi posarem topall”...
però, quina bogeria va ser aquella?
Recordem, pel qui no ho tinguin present, que a Síria hi
havia un desordre terrorista. Totes les faccions sirianes eren terroristes, per
la qual cosa, quan la dirigent més important de la UE pel que fa a països diu:
“que entrin tots els refugiats, no hi posarem topall”, òbviament el que va fer
va ser obrir les portes d’Alemanya i de la resta de la Unió Europea a tots els
terroristes. L’únic que van haver de fer tots els terroristes islamistes en
aquestes condicions és vestir-se de civils i demanar asil polític. No es poden
distingir. No se sap qui són. Passa com els de Hamas avui, que van vestits de
civils però, realment no són civils sinó terroristes en actiu.
Òbviament, i quan dic òbviament ho remarco, Angela Merkel ho
sabia. I ho sabia perquè això és obvi. Per la qual cosa, quan va dir, que
entrin tots, sabia que estava convidant a entrar terroristes musulmans en un
nombre importantíssim a Alemanya i a la resta d’Europa. Per tant, queda clar
que aquesta va ser la política deliberada del govern alemany.
A banda d’això, les polítiques en general que s’han portat a
terme a Europa en aquest sentit, han estat, a través de molts dels seus
governs, les d’importar una gernació de musulmans radicals, no gent tolerant.
Perquè cal no oblidar que totes les mesquites que s’han estat construint a
Europa les han estat finançant els estats més radicals com Aràbia Saudita,
Qatar, Kuwait i fins i tot l’Iran i també Turquia, país que fa anys i panys que
està governat per islamistes. I tots aquests països han estat construint les
mesquites a Europa. I els clergues musulmans d’aquestes mesquites no prediquen
altra cosa que gihad.
I ara potser algú em titllarà de visionari, sobretot després
de tants anys de forja de la Unió Europea, però, tant personalment com
col·lectivament a partir de les associacions de periodistes i analistes de la
geopolítica de molts països del món a les quals pertanyo, que són algunes i
força influents en aquest camp, el meu pensament que coincideix amb la majoria
dels altres professionals i membres, és que la única solució per “salvar”
aquesta Europa islamitzada fins a la sacietat seria desfer la Unió Europea en
matèria de fronteres i deixar una zona de lliure comerç perquè l’economia
comunitària seguís fluint.
A qui va interessar la unificació política dels governs europeus? Us ho heu preguntat? Aquesta només és una concentració de poder pel poder que, realment, no convé ningú perquè no fa més que minvar força i atribucions als estats membres per donar-la a un poder central que en cap cas podrà defensar els interessos de cada país com sí que ho poden fer els estats un per un. I si no, mireu el Regne Unit, com se’n va desentendre. I, tot i les queixes d’alguns en un principi (perquè van perdre individualment moltes atribucions) avui el Regne Unit, en aquest aspecte (tot i que la població islàmica segueix creixent de manera galopant), torna a ser completament sobirà. Perquè les grans concentracions de poder, inevitablement destrueixen les llibertats individuals de la gent. I, sí, inexorablement, aquest sistema europeu a eradicar (de les elits també a eradicar) va, a més d’islamitzar perjudicialment la societat europea, en la direcció de convertir tots els europeus, a vosaltres i a mi, en esclaus. Perquè, no oblidem que l’Islam produeix això: esclaus.
⚫ EPÍLEG I AGRAÏMENTS
Per acabar, vull agrair a totes les persones que m’han aportat
dades concretes i context per poder redactar satisfactòriament aquest informe
sobre el judaisme i el seu escenari actual mundial i en la guerra d’Israel
contra Hamas, iniciada arran de l’atac a les comunitats agràries del sud del país i el posterior pogrom per part dels
terroristes del dia 7 d’octubre de 2023, i molt especialment als amics i
companys mexicans Francisco Gil-White i Irving Gatell, historiadors i
antropòlegs de la geopolítica a qui admiro i aprecio igual que destaco tot el saber al respecte de l'escriptor Mark Achar, de
la plataforma mexicana de comunicació Enlace Judío i la resta de companys que
hi treballen i hi col·laboren activament amb la seva impagable labor al
respecte. Finalment vull fer una menció els valuosos ensenyaments sobre la Terra d'Israel i el judaisme antic que m'ha aportat el professor i CEO del Moriah College International Center de Jerusalem, Dr. Ariel Horovitz, (centre vinculat a la Universitat Hebrea de Jerusalem) de qui he rebut molta informació al respecte en els darrers temps.
