Alí Khamenei enverinat o de com la intel·ligència israeliana està destruint el règim iranià des de dins
Santi Capellera i Rabassó, periodista i
analista / 18-10-2024
Els efectes de la campanya
militar israeliana, la més brillant que s'ha portat a terme des del 1967, estan
destruint el règim iranià des de dins. L'impacte no només és en tota la
infraestructura iraniana bombardejada, o en els alts comandaments eliminats,
sinó que va molt més enllà i avui ha tocat fons amb el més que sospitós
enverinament del seu líder suprem Alí Khamenei.
Quatre funcionaris propers al
representant de l'Iran a l'ONU han confirmat que el líder suprem del règim
islàmic a l'Iran, Ali Khamenei, de 85 anys, va ser enverinat ahir a la nit. Tot
i això, no està clar si va sobreviure o si aquest incident va donar lloc a més
esdeveniments que segurament s’aniran succeint amb el pas de les hores. Segons que
informa newyorki.net, en
una mesura urgent, Khamenei ha designat el seu fill, Mojtaba Khamenei, com el
seu successor elegit.
Doncs, aquesta és la notícia que a
continuació analitzaré, comentaré i
ampliaré també gràcies a les aportacions de dades importants de companys
analistes geopolítics com Irving Gatell, Moshe Klughaft, Dani Lerer o Francisco
Gil-White, entre d’altres.
■ Des que els aiatol·làs van
accedir al poder de l’Iran, el 1979 i després de retornar del que deien que era
un exili (que de fet era un exili com el dels processistes del nostre país, que
no era cap exili ni res semblant sinó un simple allunyament geogràfic) i
foragitar el xa Mohammad
Reza Pahlavi (Teheran, 26 d'octubre de 1919 - el Caire, 27 de juliol de 1980)
el país persa va començar a construir un entramat d'aliats i subalterns (ara en
periodisme els anomenem proxis) amb el propòsit principal de destruir Israel.
El proxi més important de tots era Hezbol·là, veí d'Israel i armat fins a la
barretina.
■ La idea de l’islamisme
anti israelià era crear les condicions òptimes per llançar un atac coordinat
des de diversos fronts, cosa la qual que no era pas gens senzilla d’aconseguir.
Però, de fet, ja des de l’inici de 2020, l’Iran ja contemplava com a viable aquesta
possibilitat, si més no en teoria. Se suposava, doncs, també dins la teoria,
clar, que ja tenia l’equip preparat i armat per prémer el botó de foc.
Estructura del disseny de l’atac per esborrar Israel del
mapa
1. A Gaza -pati del darrere d'Israel-, Hamàs.
2. Al Líban, Hesbol·là.
3. A Cisjordània, cèl·lules de Hamàs i del Gihad Islàmic palestí.
4. A Síria, el règim de Baixar al-Àssad.
5. A l'Iraq, les milícies xiïtes.
6. Al Iemen, els huthis.
I, en última instància, els recursos militars de l'Iran
mateix, que en aquells moments eren molt superiors (o això publicitaven) als d'avui.
■ El 7 d'octubre del
2023, Hamàs va llançar un salvatge atemptat terrorista que tenia com a objectiu
provocar una resposta brutal israeliana, i així desencadenar la guerra de la fi
del món. Hamàs confiava en dues coses perquè el pla iranià, llargament esperat,
tingués èxit.
1. Que la resposta brutal israeliana fos detinguda gairebé
immediatament per la comunitat internacional.
2. Que en aquest lapse de temps l'exèrcit israelià s'hagués
desgastat físicament i moralment a Gaza, debilitant així de manera molt
remarcable les defenses al nord del país en la seva lluita en la frontera del
Líban amb Hesbol·là.
■ Heus aquí el motiu pel qual el front terrorista islamista
va construir centenars de quilòmetres de túnels a Gaza: un parany mortal perquè
Israel hagués de sacrificar milers de soldats en el seu afany de causar el
màxim perjudici a Hamàs. Òbviament, Israel els portava avantatge, però el pla
de Hamàs no era lluitar sols perquè, tal com dic, tenien un pla traçat amb l’Iran
i la resta de proxis.
■ En primer lloc, la comunitat internacional havia
d'imposar l'alto el foc, per la qual cosa es pensaven i calculaven que Israel
no solament se sentiria humiliat sinó també desmoralitzat. Després d’això, Hesbol·là
-que mai no ha acatat cap ordre ni de l’ONU ni de la comunitat internacional- entraria
en joc amb el seu propi atac, molt més agressiu i sever que el de Hamàs.
■ Tot això, i també com a conseqüència del més que segur
caos intern dels israelians, sumat al seu col·lapse defensiu, Iran i els seus
aliats calculaven que provocaria la intervenció internacional. L'ONU, sempre
contra Israel com és més que conegut i notori, hauria decidit “diplomàticament
i democràtica", imposar a través de la comunitat internacional la reorganització
política de la regió, establint "un sol estat" com a solució, o sigui
que d’una vegada i per totes “arreglarien el conflicte entre els palestins i
els israelians" i ho farien anul·lant les fronteres entre Israel, Gaza i
Cisjordània i que tots els habitants -israelians i palestins- passessin a ser
ciutadans d'un sol país "democràtic".
■ L'objectiu, i cal fixar-se en la perversió intencional, a
mitjà o curt termini hauria estat que els palestins controlessin el govern,
i així, el que des de 1948 coneixem com l'Estat d'Israel, hauria estat destruït
políticament des de fora cap endins. I com que estaven tan segurs del seu
indubtable èxit estratègic, ni Hamàs, ni Hesbol·là ni l'Iran no es van preparar
per si aquest pla no funcionava. És a dir, no tenien un Pla B. No van preveure de
cap manera que Israel estigués preparat per respondre eficaçment tant a Gaza
com al Líban i els alterés tot el calendari que tenien previst. I aquí van
començar els primers fruits de la genialitat militar i d’intel·ligència israeliana.
Perquè les IDF van respondre, sí, i tant. Però no com Hamàs esperava que ho fessin.
■ Israel va saber
administrar molt bé els seus recursos, i així va evitar debilitar les defenses
al nord del país. Hesbol·là no es va arriscar a llançar-se a una guerra oberta,
i durant gairebé un any Israel només es va haver d’enfrontar seriosament a Hamàs,
a qui, una vegada dins de Gaza, que és un territori petit (com de la Zona
Franca a Arenys de Mar (42 km) amb una amplada mitja de 14 km) va calibrar molt
bé i va calcular estratègicament quins moviments podrien o no fer els
terroristes, la gran majoria amagats dins dels túnels i que cada dia tenien
centenars de baixes precisament perquè havien de sortir i els israelians els
esperaven a la porta. Per això tenien tant d’interès, sobretot en els darrers
mesos d’encara intensos combats i abans de la mort de Sinwar, en què la guerra
s’aturès, parany en què Israel, i malgrat les crides al respecte de la sempre amiga
pro sionista ONU (òbviament l’adjectiu és pur sarcasme per part meva pequè
tothom sap quin peu antisemita calça, aquesta “organització d’organitzacions
humanitàries”). El resultat de tot això, doncs, és que Hamàs està absolutament destruït
i amb la revifalla de la mort a punt de finar del tot. Sortosament!
■ Pel que fa a Hesbol·là, exèrcit terrorista de 100.000
combatents i ultra armat per l’Iran però sense creativitat ni flexibilitat
estratègica, paral·lelament a la lluita diària de les IDF a Gaza, es va enredar
en una guerra de baixa intensitat en què Israel va aprofitar el moment i la
poca capacitat d’intel·ligència militar dels proxis iranians per debilitar les
seves posicions al sud del Líban i eliminar centenars de comandants. Hesbol·là,
però, no es va adonar de l'abast dels danys i el mes de juliol Israel va
decidir apujar la intensitat dels seus atacs i a fer-los més quirúrgics de
manera que els seus principals líders van començar a caure. Shukr, els beepers
i walkie-talkies, Nasrallah, els seus tres successors, tots van ser eliminats.
I aquí va començar el veritable dany profund a l'Iran i els seus proxis.
■ La facilitat amb què Israel ubicava i eliminava els alts
comandaments de Hesbol·là (i a diversos militars iranians d'alt rang) va deixar
en evidència que alguna cosa important s’havia desencaixat a l'interior de
l'Iran, fet que també afectava en gran mesura els seus aliats. D’altra banda,
quan el riu surt de mare s’ho emporta tot pel davant, i vista l’obsessió dels aiatol·làs
per continuar una guerra absurda i contraproduent, segurament la dissidència
interna es va incrementar. No hi ha cap altra manera, sinó, d'explicar els
"miracles" aconseguits per la intel·ligència israeliana. Se m’entén,
oi? Perquè quan totes ponen, ponen totes.
■ Tota la informació de què Israel ha disposat sobre l’Iran
o Hesbol·là, ha estat filtrada per gent de l'Iran i del Líban. És a dir, per
gent del mateix règim que ja n'està farta del lideratge suïcida d'Alí Khamenei
i els seus capsigranys, assassins de dones que només volen fer de dones com ho
feien les seves àvies i mares perses, i de dissidents que no ho serien si la
llibertat imperés políticament i religiosa i els civils del país no semblessin
un exèrcit uniformat i les dones paneroles de cafetera conscients que les seves
àvies i mares anaven a la platja a gaudir del mar amb vestits de bany com ho
feien les catalanes i elles han d’anar incòmodament i insalubre tapades fins
als ulls. I això, en un país en què s’ha imposat per la força, també la
desperta la força contraria.
■ Des del setembre, la desconfiança interna i
mútua en tots els comandaments iranians, sirians i de Hesbol·là ha causat
estralls polítics gravíssims, i probablement avui n'hem vist el capítol més
escandalós: el molt factible enverinament del màxim líder iranià, l'aiatol·là Alí Khamenei, una dada que ha estat confirmada
extraoficialment per personal diplomàtic iranià. Les especulacions poden ser
moltes, ja que l’home té 85 anys i en aquesta edat hi pot haver qualsevol falla
orgànica, tot i que hi ha moltes possibilitats que efectivament hagi estat un
atemptat. Potser acusar el Mossad seria el més fàcil, però en la situació
actual, personalment tinc els meus dubtes, tot i que hi ha companys analistes que tenen
més clar que jo -per causes que ara no ampliaré per ser molt feixugues d’explicar
en només un article periodístic- que l'autoria del servei secret exterior israelià pot ser molt probable.
■ Però, tornaré al per què de tot plegat i
especularé sobre la descomposició interna del règim, que és majúscula. Una
descomposició que va arribar a la seva màxima cota després del bombardeig
israelià del mes passat. L'Iran va quedar exposat, sense defenses aèries. I ara
també ja se sap que fins i tot el seu programa nuclear sí que va quedar
greument danyat.
La població iraniana, cansada fins a la sacietat de tants
despropòsits
■ Però no només els iranians anònims n’estan farts de tants
despropòsits, sinó els del propi règim. Khamenei, certament els ha portat a la
destrucció. Per això tampoc no és improbable que, des de dins, comencin els
intents per aturar el govern i el seu suïcidi com a poble perquè amb aquesta
mena de dictadors el diàleg és totalment improbable.
■ L’Iran difícilment
admetrà oficialment el que va succeir, així que no serà gaire la informació que es farà pública al
respecte. Recordem que es tracta d’un règim no transparent en cap aspecte, i
encara molt menys en l’informatiu. I més si és per acceptar un cop negatiu com
aquest. Per això, com si es tractés d’un reialme com l’espanyol, per exemple, i
a cop de decret, ja ha encomanat al seu fill que el succeeixi, per si cal
anunciar la mort d’aquí a uns dies, per exemple. Que no seria la primera vegada
que un règim totalitari “manté viu” un dictador en l’imaginari col·lectiu quan
resulta que, físicament, és mort fa dues setmanes.
■ Em pregunto quan podrà durar una situació així, amb
Israel fent guàrdia per mirar d’acabar amb tot aquest totalitarisme terrorista
i amb la gent del país pressionant com sigui per també intentar liquidar el
règim espantós que els oprimeix i assassina. Perquè segur que deuen estar tan
ansiosos de llibertat i de felicitat com quan els catalans ens vam pensar el
2017 que els nostres no ens trairien i podríem assolir la independència i
deixar l’estat que ens té amarrats des de fa 612 anys. Per això crec que els
iranians venceran aquests sàtrapes sigui com sigui.
■ De fet, i si no ens han arribat informacions incorrectes,
Donald Trump es farà càrrec de la Casa Blanca el 21 de gener, just d’aquí a dos
mesos i tres dies, i pels informes que he llegit ja té preparada i a punt d’aplicar
una llarga llista de sancions econòmiques destinades a asfixiar els aiatol·làs
i a la reestructuració del nou Orient mitjà de pau duradora. I tant de bo que
el nou inquilí de Washington compleixi la seva paraula i executi tot allò que
té programat, perquè segurament aquell dia serà el començament del final de
moltes misèries arreu del món. Ara només cal esperar.
