El caos de dilluns demostra la nostra dependència estatal i la falta absoluta d'una alternativa que no depengui d’Espanya

  La capital de Catalunya en la penombra, dilluns al vespre 

L’apagada energètica ibèrica de la vergonya europea

Abans de l'hora de dinar d’aquest dilluns passat, molts milers de catalanets ja es trobaven immersos, sobretot els de la capital del país, davant d'un trànsit caòtic, en alguns llocs, per la disfunció dels semàfors, preguntant-se què estava passant; corrent cap a gasolineres, supermercats i serveis públics de tota mena, molts dels quals igual de foscos i inoperatius que la majoria de la nació. El Govern, millor dit, els governs, el sociata de Madrit i el seu apèndix que perpetra a la Catalunya de Vichy, que havien de comunicar certeses, eren els principals productors d'incerteses i pors. Pel que fa a comunicació, entre que alguns departaments i institucions havien abandonat twitter per l’odi ancestral que els provoquen les polítiques anti woke d’Elon Musk i que realment no sabien ni què passava, van publicar un seguit de no res més altres no res, més afegits a no res, o sigui, res de res, cedint a una lògica propagandística primària, tributària del vell “deixeu-nos treballar que el Sánchez i l’Illa us ho solucionaran tot”, però als carrers, als aeroports, a les estacions d’autobusos i trens, als hospitals i a les escoles, la confusió i el caos van créixer, no pas minvar. Se’n diu Espanya, aquell país capdavanter de la Unió Europea, dit naturalment, amb tota la ironia.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 30-4-25

■ L’apagada em va agafar enmig del mar, o sigui que no me’n vaig adonar fins després de les dues de la tarda. Només en atracar la barca de la meva amiga sitgetana a l’espigó del Club Nàutic de la Bella Subur, ens vam conscienciar de l’absència de llum perquè tot era a les fosques. L'apagada que vam patir és una prova que la llei de Murphy és ben real. Hi passen accidents i fenòmens estranys. Però, en aquest cas, les debilitats de la xarxa ibèrica no són res de nou. Al gener, un informe del supervisor espanyol va advertir de greus problemes de voltatge a la xarxa elèctrica espanyola. Amb tants productors posant electricitat, i per bones raons, concretament l'expansió de la xarxa d'energies renovables a la península, hi ha més fluctuacions a la xarxa. I d’això me’n va parlar a bastament la meva amiga, que treballa en les borses i sap què diu perquè, sobretot, sap què veu mentre els enters pugen i baixen.  I quina farsa, tot plegat.  

1.   Catalunya: informació zero, igual que a tot l’estat

■ La tesi del ciberatac anava per un camí imparable. De fet, la negror lumínica amb absència d’energia pertot només va afectar l’estat espanyol i Portugal, ves per on. I Andorra, en què la meitat del país depèn de les fonts energètiques espanyoles, va ser víctima de l’apagada només 10 segons, tal com explicava puntualment la companyia de la llum andorrana @FEDA_Andorra, ja que la inèrcia de l’automatisme existent va fer que de manera immediata la part del Principat dels Pirineus que es va quedar a les fosques es connectés amb la font energètica francesa. I allà es va acabar el problema.     

■ Pel que fa a Espanya —i també a Portugal, que depèn totalment de Red Eléctrica Española (REE)— es va obrir un cicle de desinformació popular, que anava des de l'avió que va destruir cables d'alta tensió fins al foc francès, entre altres mentides i fakes que les xarxes socials estaven transmetent ferventment i, per tant, augmentant la por del proïsme. En resum, en aquestes primeres hores de la crisi, el Govern no va fer res del que hauria d'haver fet en la gestió de la comunicació pública. Els espanyols, castellans i altres nacionals com nosaltres els catalans, van quedar abandonats a la seva sort. Tant Sánchez com Illa haurien d'haver comparegut a primera hora i haurien d'haver anunciat el procés de comunicació regular i institucional, sense perjudici d'altres mecanismes de transmissió d'informació rellevant i útil per part d'institucions com Protecció Civil, el Servei Català de Salut, Mossos d’Esquadra o la resta de seguretat interior en general, perquè un país no pot romandre a les fosques durant tant de temps sense estar degudament informat i saber com ha d’actuar al respecte .

2.   Catalunya: un país dependent pertot

■ Dilluns, l'economia catalana, com tota l’estatal de la qual depenem els d’aquesta nostra nació, va perdre molts milions d'euros. Només cal sumar les factures dels negocis que van haver de tancar per talls de corrent, la facturació d'un dia normal va desaparèixer i es va esborrar dels registres d'ingressos, i en una crisi, cal informació útil i oportuna, rigor i veritat. Res d'això es va veure a Catalunya, per la qual cosa, aquesta també va ser una apagada governamental que Sánchez i Illa han intentat evadir pertot i buscar les mil excuses de mals pagadors i polítics ineptes, quan realment, si no va ser un ciberatac (i aquí deixo la porta oberta perquè podria ser una possibilitat més que real) queda clar que el despropòsit de l’enlairament i promoció des de fa anys de les energies renovables i la condemna a les fonts energètiques de tota la vida (hidroelèctriques, tèrmiques o nuclears) ha estat la principal raó d’aquesta apagada.

■ El caos de dilluns demostra la nostra dependència estatal i la falta absoluta d'una alternativa, una xarxa amb un pla B que, si pot ser, no depengui d’Espanya ni dels que hi mouen els fils. En un país com el nostre, modern, capdavanter i ric en possibilitats de generar recursos econòmics, hauria d'haver estat possible, en poc temps, reiniciar el sistema, perquè, certament (i això no ho ha pogut desmentir ningú malgrat totes les disfresses de la incompetència manifesta de politicastres perceptors de paguetes i acusadors dels que canten les veritats tal com raja perquè no els agraden ni els convenen) les centrals elèctriques van mantenir intacta la seva capacitat de producció.

■ Cal una auditoria completa i exhaustiva que serà essencial per habilitar recursos i solucions d’emergència que evitin un caos vergonyós en ple territori de la Unió Europea com el de dilluns passat. I després de veure i patir aquest despropòsit, algú s’ha preguntat què passaria amb una DANA com la del País Valencià a nivell de tot Catalunya? O encara pitjor, amb un terratrèmol?

3.   Per acabar

■ Finalment, incidir en allò que ja vaig fer a través de twitter (X) i la resta de xarxes en què preguntava a l’aire mordaçment a quants xoriços ha degut beneficiar, també, aquesta gran apagada. I no em refereixo a cap benefici col·lectiu sinó personal, luctuós i corrupte per evitar alguna condemna judicial o alleujar-la. I a bons entenedors. Perquè, en quatre o cinc hores, hi ha molt de marge per, per exemple, esborrar proves de tripijocs tan obscurs com la mateixa absència de la claredat elèctrica d'aquells moments. Un país com Catalunya, capdavanter en innovació, no pot dependre d’una xarxa elèctrica espanyola que col·lapsa perquè Sánchez i Illa prioritzen les poltrones i els interessos dels woke que els voten abans que les solucions reals. Sense independència (també energètica), som ostatges d’un estat que ens deixa a les fosques mentre recapta els nostres impostos, la immensa majoria dels quals no tornen.

 

El Barça va patir un veritable atracament arbitral a la final de la Copa del Rei contra el Madrid: quatre penals no xiulats, dues targetes vermelles perdonades i una final condicionada des d'abans del començament

André Ter Stegen i Ronald Araujo aixequen feliços la Copa del Rei d'Espanya guanyada a Sevilla davant el Reial Madrid 

L’atracament al Barça en la Final de la copa del borbó, els Pacos catalans i altres històries macabres

El Barça va patir un veritable atracament arbitral durant la final de la Copa del Rei d'Espanya contra el Reial Madrid: quatre penals no xiulats, dues targetes vermelles perdonades i una final condicionada des d'abans del començament. Tot i això, el Barça va aconseguir alçar-se campió en un dels èxits més importants de la història recent del club, lluitant no només contra el seu rival al camp, sinó també contra factors externs que evidentment ho volien impedir. Un escenari que genera una nova ferida profunda al sí del barcelonisme i planteja seriosos dubtes sobre la manipulació en les competicions esportives, sobretot futbolístiques, espanyoles.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 27-4-25

■ Diumenge radiant a Sitges, cel blau, sol potent, aigua turquesa neta amb visió del fons marí i una sensació de fresqueta primaveral que distreu de l’alarma d’aplicar-se protecció solar damunt d’un petit vaixell estant, la qual cosa es paga al cap d’un parell d’hores perquè la semblança a un holandès, britànic o alemany acabat d’arribar de la seva hivernació centre europea és absoluta, a jutjar per la rojura de la pell exposada al primer sol fort. Per vells que ens fem no n’acabem d’aprendre mai. Matí d’alegria post victòria barcelonista a Sevilla davant els reis d’Espanya, em refereixo al Madrit, naturalment, amb l’assoliment de la copa del borbó que va lliurar ell mateix als catalans que se l’emportaven ben lluny de Castella per penjar-la a les vitrines del Club de primera divisió de la capital de Catalunya. I d’això us vull parlar avui, perquè ahir, a casa de la meva amiga sitgetana, a tocar de Terramar i del passeig Marítim de la Bella Subur, vaig compartir el matx per la tele amb un company, bon periodista i millor amic, el Paco, que no podia ser perfecte i és del Madrit.

1.    El meu Paco

■ Fill de pares andalusos arribats a Catalunya a principis dels cinquanta, el Paco és el petit dels germans, sis, crec, que aquella parella originària d’un poblet de Granada que eren els seus pares, van tenir després d’arribar a Catalunya i assentar-se al Baix Llobregat. El meu amic Paco, l’únic dels fills que va obtenir una llicenciatura universitària, és independentista fins al moll de l’os, és tan contra processista com aquest que redacta i es va casar amb la Nuri, una catalana de família culé ancestral de l’Eixample de tota la vida amb qui té fills que ja passen molt dels 30 anys, tots culers i independentistes (no processistes) ben desperts, naturalment.

■ Com jo, i en diverses redaccions i corresponsalies, el Paco ha hagut d’empassar gripaus de tota mena en el sentit polític, veient el pujolisme mentider llepar el cul a Espanya fins al nomenament d’Español del Año al nan trapella que va pensar que Catalunya li ho donaria tot, i no a l’inrevés, com passa amb tots aquests botiflers des de fa 613 anys. I que, fer-se l’amo del poble quan tenia grans resultats a les urnes i depassant pertot els límits d’aquesta confiança ciutadana en favor de l’amo centralista espanyol, li donava carta blanca pertot. Recaptant impostos i escapant-se de pagar-los i mantenint narcotitzat el catalanet que no havia de saber que el mal no ve de la farsa de 1714 ni de cap guerra de successió del veí castellà sinó de molt abans, de 1412, quan a Casp s’hi va perpetrar la gran traïció, que no va ser la de cap castellà ni la de cap estranger sinó que va ser la traïció d’un merdeta català a l’estil Pujol, o Puigdemont et al, dit Bernat de Gualbes, que va apunyalar a traïció els veritables hereus del regne del traspassat (sense successió masculina) rei Martí l’Humà a canvi d’una poltrona castellana fruit de l’OPA del Trastamara.

■ I fins avui, excepte quatre anys del valent Pau Claris, que va aconseguir una República Catalana sota la protecció de França i contra els exercits de Felip IV. Però això el podrit pujolisme (com el franquisme, que ve a ser el mateix una mica maquillat, victimitzat i pseudodemocratitzat) mai no ens ho va explicar perquè deixava el capgros del maresme, evasor i triler, a l’alçada de les sabates. Tant a ell com als seus col·laboracionistes menjadors insaciables de llenties de l’altiplà. I més tard, al titella Puigdemont, que “tanto monta, monta tanto”, perquè, a qui volen enganyar tots aquests, oi? A mi no pas.

■ Bé, tot això ve a tomb pel partit de futbol (política pura) d’ahir entre Espanya i Catalunya, no ens enganyem. I el meu amic i company, el Paco, al final i després del lamentable espectacle m’ho comentava de manera trista i em reconeixia que allò era impresentable, que aquell equip, fet, com ja feia anys que passava, a cop de talonari, no tenia res a veure amb l’equip català, fet a base de somnis, d’orgull i de molts bemolls polítics reprimits que durant molts anys només s’han pogut canalitzar per aquesta via: per això els espanyols, sobretot els de Catalunya, els inadaptats i els anticatalans perquè no van venir com immigrants sinó com a colonitzadors imposats pel franquisme, també l’han intentat destruir el Barça, perquè el seu eslògan “Més que un Club” es refereix precisament a això. I els pares del Paco, que eren treballadors del camp, de la neteja municipal, de l’obra o d’una bòvila o d’una serradora en què es jugaven els dits i les mans cada dia, no eren aquests, tot i que fossin del Madrit potser per les primeres influències (amb el Barça no hi has d'anar, “que es de los catalanes que hablan catalán y te explotan”, els deien, segons informacions molt fidedignes de Pacos conegudíssims) i la convivència social quotidiana, en què només tractaven gent dels seus mateixos orígens de què estaven envoltats pel fenomen d’arribada de pobles traslladats sencers, com si d’un gueto es tractés. I sortir del gueto, com va fer el Paco, no era gens fàcil. Gens fàcil. Que li ho preguntin al Paco.

■ El Paco, però, en va sortir del gueto. I va tastar la Catalunya veritable, la dels catalans (no la del diuen, diuen, diuen), i es va fer català. I tot allò va passar avall i només li va quedar el ser del Madrit, l’equip del règim franquista de qui el seu pare cantava els gols i celebrava, sobretot quan la cosa anava de jugar contra el Barça, que era l’equip de la terra que l’havia acollit, no pas la que havia vingut a aixecar, com molts d’aquests encara tenen la barra de dir, quan el cert és que quan van arribar aquí no es podien aixecar ni ells, tants anys víctimes de les arbitrarietats i abusos dels seus señoritos, pobrets. I molts, com el Paco, es van fer catalans i van deixar totes les misèries enrere, treballant i suant com els catalans com jo, com els meus pares i com la majoria de gent del país (no com els paràsits espanyolistes ploraners com Pujol, Puigdemont i tota la caterva de dròpols vividors i aprofitats que ens ha tocat aguantar).

■ I el Paco, periodista avui ja jubilat com jo, sap que tot això que vam reflexionar ahir és veritat. I per això em deia, "no hi puc fer més: sóc del Madrit perquè el José, el meu pare, n’era, i això no ho podré canviar mai perquè ho porto tatuat al cor, però si que he canviat els conceptes". "El meu pare, però, també em va fer estimar la terra que ens havia acollit, el país que ens havia permès tirar endavant, i que jo pogués estudiar (els meus germans van preferir treballar de jovenets) i a casa, tot i parlar castellà amb els pares, els meus germans i germanes tots parlem català i estem casats amb catalans i catalanes. I som catalans", també m’etzivaba ahir. Em va fer emocionar de veres perquè, com ell, en conec molts des de petit, clients del Cafè Restaurant Mañé de Falset, propietat dels meus pares, que em semblen calcats. És més, quan el meu progenitor, president de la Penya Barça de Falset amb seu al Cafè, organitzava autocars des de Falset per anar a veure el Barça, el dia que jugàvem a Madrid n’havia de contractar un de més gros, perquè tots aquests altres catalans (que ho eren i ho són i molt) que eren aficionats del Madrid, també anaven a l’autocar amb les seves banderes. Un autocar de la Penya Barça de Falset amb aficionats del Madrid inclosos. Clar que sí! Els Pacos de la meva infantesa i adolescència als quals tant respecto i estimo.

■ A Catalunya n’hi ha molts de Pacos. La majoria fills de treballadors immigrants per necessitat. Alguns també, i això em fa molt feliç, fills directes de funcionaris castellans vinguts per haver estat destinats al país: jutges, funcionaris de l’estat, de la RENFE, d’AENA, militars, policies i guardiacivils. Molts d’aquests, també s’han tornat catalans de totes a totes. Catalans dels nostres, no espanyols de Catalunya, tot i que d’aquests de l’Ulster encara en tenim una gran part que no ens són precisament favorables i segueixen exercint de facto de colonitzadors, la qual cosa demostren en fets com la negació del català i en les seves reafirmacions com preguntar “¿qué pone en tu DNI?”. Gran nivell (dit amb tot el sarcasme), la qual estupidesa els catalans hem d’agrair molt, sincerament.

■ D’immigrants econòmics en van arribar molts amb quatre parracs amb maletes lligades amb cordills, els mocs al nas i l’estómac buit. Clar i català i sense eufemismes innecessaris. I també amb la consigna franquista —després de foragitar-los de les seves terres castellanes— de fer la substitució demogràfica i cultural (com ara els moros fan la gihad), que en part han aconseguit, sobretot gràcies precisament a la inestimable ajuda dels col·laboracionistes Pujols, Puigdemonts i tota la resta de paràsits amb cognom català del “direm que fem això però farem allò altre” que van promoure tota mena d’espanyolitat com la màfia de la Feria de Abril de Cataluña, o la mal dita immersió, que sí, que va fer conèixer la llengua molts fills de cases de no catalans d’origen però que no va posar continuïtat en la socialització catalana als carrers, perquè en sortir de l’escola allò de la llengua es quedava a l’aula (ja que altra cosa hauria estat molt més perillosa pels invasors i per això tenien els capatassos Pujols per cuidar-se’n) i altres despropòsits semblants com el constant “per educació canvieu de llengua quan us parlin castellà”... I tota la resta del sermó del pack espanyol dirigit a la colònia que es porta a terme fa anys i panys des de les espanyoleres TV3 i Catalunya Ràdio, els diaris de Vichy pro espanyols malgrat anar disfressats de tot i més i les mentides històriques a gran escala: des de la gran enganyifa del 1714 fins a “ells són molt poderosos, tenen una llengua molt poderosa i haurem de pactar sempre, sempre, sempre...”. Clar, clar. Perquè seguir enganyats vol dir seguir llepant culs botiflers, com els culs del Pujol i de la resta dels capsigranys al servei de la metròpoli castellana i contra la nació catalana i els nacionals catalans, es miri com es vulgui mirar.  

■ Quants cretins i quants fills de puta. Així de clar. Sort en tenim encara de molts Pacos, i de molts catalans de vint generacions que no tenim cap pèl a la llengua, ni ens deixem narcotitzar, siguem de l’origen que siguem. I si no, aneu rascant i veureu d’on va sortir i com va néixer Ciudadanos (avui esdevinguts el nou PSC una mica més moderats però igual d’espanyolistes i culturalment agressius) i qui en van ser els fundadors per recanalitzar i reorientar els Pacos més febles i poc integrats, no com el meu amic l’única “disfunció” catalana del qual és que segueix sent del Madrit (i riu fent que sí perquè ja ha llegit l’article abans de publicar-lo). “No et refiïs de ningú”, em deia el pare, “perquè vivim en un país de caïnites i col·laboracionistes. I si repasses bé la història i fas contrastos, t’adonaràs que fa segles que es repeteix fil per randa, com el pessebre de cada Nadal”. I tot perfectament agendat, programat i executat pels traïdors col·laboracionistes necessaris, els seus amos, els seus descendents i tota la corruptela que ens vol esclaus i desnacionalitzats per benefici propi, com Bernat de Gualbes, aquell miserable de què ni Pujol, ni Puigdemont ni a l'escola pública (processista de Vichy) no us n'han parlat mai. Igual que de Pau Claris. Oi?

2.    Per acabar

■ Aquest atracament arbitral no és un fet aïllat: segons dades recents, el 73% dels culers enquestats a X creuen que el futbol espanyol està manipulat per afavorir el Madrit, un sentiment que es remunta a les èpoques del franquisme, quan el règim usava l’esport com a eina de propaganda. Ahir, el Barça va guanyar la copa del borbó, però cada penal no xiulat és un recordatori que la nostra lluita va més enllà del camp: és contra els hereus de Felip IV, els col·laboracionistes de Casp i els que encara pregunten “¿qué pone en tu DNI?”.

■ Que aquesta victòria sigui un nou crit: no ens aturaran, ni a la gespa ni als carrers. Visca el Barça i visca Catalunya nació i els seus ancestres socials. I els seus Pacos, molts dels quals també que hi posen la cara i el pit, i els collons que molts amb set cognoms catalans no treuen. O no tenen, que també podria ser. Per això la victòria d'ahir, com tothom d’una banda i altra sap, va molt més enllà del futbol. És la victòria del poble que resisteix, que no oblida i que malgrat les trampes i els col·laboracionistes, es torna a alçar. I si la copa del borbó espanyol, aquest cop, ha anat a parar a les mans de Catalunya no ha estat pas gràcies a cap concessió, sinó malgrat totes les travetes. Que ho tinguin clar tots els insultadors, difamadors, desqualificadors que, malgrat que ens titllin d’identitaris, fatxes, ultradretans o tot allò que vulguin per no afrontar la realitat d’allò que volem ser perquè a ells no els convé: només catalans sobirans sense intrusions foranes, el nostre poble seguirà sent el poble català com ho ha seguit sent des de fa 613 anys malgrat la traïció d’un malparit que ens va fer castellans de facto per un vot papal; un poble que, malgrat els seus victimistes ploraners, arribistes, espanyolistes per interès, poltrona i llenties, no ha estat mai derrotat ni ho estarà mentre hi quedin catalans que, com el Paco, o com tants altres, no renunciïn a ser-ho. Indiferentment de l’equip esportiu que més els agradi. Ni ara, ni mai

 

Brussel·les aprofita programes com Creative Europe i la Nova Agenda Europea per a la Cultura per desplaçar valors lligats a les tradicions nacionals, les arrels judeocristianes i el llegat de la Il·lustració

 Von der Leyen i els governs afins de la UE manipulen la història i censuren la dissidència per imposar la seva agenda woke

La Unió Europea, sota la batuta de figures com Ursula von der Leyen, està perpetrant una manipulació sistemàtica de la història, els valors i fins i tot les identitats genètiques dels pobles europeus. Segons un informe recent de la historiadora Katalin Deme, publicat per l’Institut MCC Brussels i recollit per l’Alternatiu, Brussel·les utilitza programes com Creative Europe i la Nova Agenda Europea per a la Cultura per promoure conceptes com “diversitat” i “interculturalitat”, mentre desplaça valors històrics lligats a les tradicions nacionals, les arrels judeocristianes i el llegat de la Il·lustració. Això no és cohesió social: és una agenda woke que busca esborrar la identitat europea i substituir-la per consignes ideològiques. I el pitjor? Governs afins i arrossegats com el francès, el belga, l’alemany, l’espanyol i fins i tot el britànic —tot i no ser de la UE— s’hi sumen, manipulant les seves societats amb tergiversacions socials, històriques i genètiques, com el deliri dels gèneres no binaris.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 24-4-25

■ Dijous post Sant Jordi en un Sitges ja tranquil i alleugerit de visitants amb motiu de la Setmana Santa i el Dia (català) dels Enamorats. La vila garrafenca torna a la "normalitat", si és que aquest adjectiu es pot aplicar d’alguna manera a la Bella Subur, ja que qui la coneix sap perquè ho poso entre cometes 😊. Avui, doncs, dia de passeig per la tupida gespa de Terramar, pals de golf a la mà per tirar boles una estoneta i gaudir del sol i de la claredat del cel i tornar a encarar el teclat, avui per abordar, un cop més, les manipulacions de tota mena a què estem sotmesos els catalans per part dels nostres titellaires i també dels de la resta del continent polític. Repassem l’actualitat, doncs.    

1.   Una agenda que desdibuixa la història i els valors europeus

■ L’informe de Katalin Deme és clar: la UE està reformulant el llenguatge per alterar la percepció de la identitat europea. Paraules com “nació” o “civilització” desapareixen o es distorsionen, mentre neologismes i “terminologia cacofònica” (com la defineix Deme) s’imposen per adoctrinar. Els projectes finançats per Brussel·les prioritzen temes com la immigració, la ideologia de gènere i la sostenibilitat ambiental, deixant de banda el patrimoni artístic clàssic i les tradicions locals. I això no és cultura sinó propaganda. 

■L’autora de l'informe, originària de la minoria hongaresa d’Eslovàquia, veu paral·lelismes amb les tàctiques lingüístiques dels règims totalitaris: “La falsificació i el mal ús del llenguatge, l’ús d’eufemismes per a amagar agendes controvertides o deshumanitzadores, és una característica inherent del poder polític”, adverteix. La UE no només manipula la història; està conquerint el nostre passat per destruir-lo.

2.   La censura com a eina per silenciar la dissidència

■  Aquesta agenda no tolera la dissidència, i la censura és la seva arma preferida. Ho vam comprovar fa uns dies, en un exemple flagrant del que dic, amb el cas de Barbijaputa, una articulista d'opinió del diari Público, que va ser censurada per defensar la sentència de reconeixement biològic com a únic del sexe femení per part de la Cort Suprema britànica. Com explica en un vídeo Arnau Borràs, director d’e-notícies, i també el digital en aquesta notícia, el tribunal va dictaminar que el concepte de “dona” es defineix pel sexe biològic, i no per un “sentiment”, com pretén l’esquerra woke. Barbijaputa va celebrar aquesta victòria feminista, però Público li va vetar l’article. El motiu? Contradir el relat imposat pel wokisme. Aquest no és un cas aïllat: és la norma en un sistema que, lluny de ser democràtic, condemna qualsevol veu que s’atreveixi a qüestionar l’establishment.

3.   Els diners públics finançant la censura i l’adoctrinament

■ I qui hi ha darrere d’aquesta censura? Doncs en aquest cas, hi ha Manuel Rico, director de Público, que abans treballava per Investigate Europa, una organització finançada per George Soros. Fa poques setmanes i relacionat amb aquest mateix macabre personatge globalista woke, l’Alternatiu informava sobre la important relació de Vicent Partal, director del pamflet Vilawoke (al qual alguns encara anomenen Vilaweb) i George Soros, un magnat de la màfia globalista que col·labora amb xarxes miserables i de la mentida “a tant el quilo” per perpetrar a tot Occident manipulacions com les del conseller de la cabotada Vicent Partal i el seu libel promotor de la criminal agenda woke i també gran llepaculs del fastigós processisme. En el cas de Público, a més, cal remarcar que rep centenars de milers d’euros en publicitat institucional: només el 2023, la Generalitat li va donar 400.000 euros i l’Ajuntament de Barcelona gairebé 100.000 euros més, segons Arnau Borràs. Els nostres impostos, doncs, finançant la censura. I el més cínic? El mateix Público que veta l'article de Barbijaputa va publicar fa dos anys un especial sobre “censura i llibertat al segle XXI”. La hipocresia d’aquesta esquerra “moralista” és inenarrable.

4.   La violència contra la dissidència: el cas de Manresa. 

■ Aquesta intolerància no es limita a la censura; també es manifesta amb violència com va passar ahir, durant la Diada de Sant Jordi a Manresa, en què militants de la CUP i altres esquerres woke van assetjar i amenaçar la parada d’Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols que parla obertament i sense topalls sobre totes aquestes misèries que envolten la societat catalana, Europa i Occident. Partit al qual, com fan la totalitat dels mitjans subvencionats, Nació Digital (digital subvencionat pel govern de la Generalitat que entre 2016 i 2022 va rebre 2.948.060 euros públics) etiqueta “d’extrema dreta” i publica en un gran titular que “Manresa serà la tomba del feixisme”, segons fonts d’aquesta esquerra woke. De quin feixisme parlen aquests? Que repassin bé la sèrie de Mussolini que s’acaba d’estrenar i veuran què és feixisme, perquè queda clar que no ho saben. O, el que és pitjor: ho saben i tot i així reiteren la difamació.

5.   Per acabar

■ La UE i els governs afins com el francès, l’espanyol, el belga o l’alemany estan manipulant la història, els valors i les identitats per imposar una agenda woke que no tolera la dissidència. Des de la reformulació del llenguatge fins a la censura de veus com la de Barbijaputa o els atacs a Aliança Catalana a Manresa, estem davant d’un sistema totalitari que utilitza els nostres impostos per silenciar-nos i esborrar el nostre llegat.

■ Cal despertar: defensar la llibertat d’expressió i la identitat dels nostres pobles no és extremisme, és resistència. Que ningú no ens vulgui seguir enredant, que ja no ens ho empassem: som massa grans i estem massa escaldats de tants pocavergonyes que ens han estafat i traït en fets que no són menors: des de la impunitat del primer xoriço públic català contemporani, Jordi Pujol, que mentre els altres pagàvem fins al darrer cèntim a l’estat castellà l’impost de successions de l’esforç de tota la vida dels nostres pares que havia dictaminat el subsidiari Govern de Vichy que ell encapçalava i de què n’era el recaptador per a la Hisenda espanyola, personalment s’escapava de pagar-lo. I com aquest delinqüent corrupte, el miserable Puigdemont i la resta de rates processistes que ens van portar a la mentida nacional més important des de la traïció de Bernat de Gualbes durant el Compromís de Casp de 1412, en que ens van fer castellans per decret i gràcies al seu vot papal. Lluny, ben lluny tots aquests troians.

■ Prou miserables que es venen el país per una poltrona putrefacta i un plat de llenties, castellanes o globalistes. Prou, que us veiem a venir, farsants i col·laboradors de la més baixa estofa!

 

 

Proposar "reescriure la Bíblia" o qualificar la guerra d'Israel de "vergonyosa", algunes de les controversies destacades del desaparegut papa Francesc

Proposar "reescriure la Bíblia" o qualificar la guerra d'Israel de "vergonyosa", algunes de les controversies destacades del desaparegut papa Francesc 

La mort del papa Francesc i el seu controvertit llegat sobre Israel i les relacions judeo-catòliques

El papa Francesc, mort avui a 88 anys, deixa un llegat marcat, entre altres coses positives i no tan positives, per la seva condemna a Israel i una relació tensa amb la comunitat jueva, malgrat els seus esforços per promoure la pau i el diàleg interreligiós. La seva mort arriba després d’una sèrie de problemes de salut respiratoris, com bronquitis, pneumònia i insuficiència respiratòria aguda, que el van portar a estar ingressat 38 dies entre els passats mesos de febrer i març. Ahir, diumenge de Pasqua, per primera vegada en el seu papat, no va dirigir la cerimònia a la plaça de Sant Pere, sinó que va beneir la multitud des d’un balcó. Marxa un home de la religió però també molt influent en la política mundial i en les diverses societats, sobretot en les majoritàriament catòliques que en moltes de les accions i decisions del finat pontífex també hi han vist actes controvertits que depassaven amb escreix els purament evangèlics o simbòlics de la religió.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 21-4-25

■ Dilluns de Pasqua tranquil, aquest matí, en què gaudint d’un dia clar i d’un esmorzar amb la meva amiga al centre de la vila sitgetana, he rebut una de les meves alarmes periodístiques d’agència que m’informaven de la mort del papa Francesc després d’una malaltia greu i d’una recuperació gairebé miraculosa que no va ser més que la revifalla de la mort. I per això, en tornar a la casa de Terramar de la meva amiga en que darrerament i “perillosa” m’hi estic moltes hores, més de les que la prudència i conservació del celibat aconsellen, he decidit d’escriure’n les meves impressions al respecte perquè més d’una vegada em va fer ballar el cap i em va enervar, tot sigui dit, aquest governant religiós i cap de l’Estat vaticà, coses les quals intentaré posar en ordre en aquesta peça d’opinió, com intento fer sempre sense fer cas de ningú ni cap interès més que del meu criteri i la meva saviesa periodística i analítica d’aquest món de mones que farà 69 anys que em va veure néixer.

1.    Un papat aparentment també compassiu i pacifista

■ El papa Francesc, també molt promogut des de la mateixa Església Catòlica per la seva humilitat i el seu compromís amb els pobres, va liderar aquesta institució religiosa durant 12 anys amb una visió d’una Església com a “hospital de campanya per a un món ferit”, segons algunes de les proclames fetes al respecte des del mateix Vaticà, que també remarquen que “va destacar pel seu enfocament en la justícia social i el diàleg interreligiós, cultivant amistats amb líders jueus a l’Argentina, visitant sinagogues i Israel, i reafirmant el compromís amb Nostra Aetate, el document del Vaticà II que rebutja l’antisemitisme”. No obstant això, el seu pacifisme i la seva visió postcolonial, influenciada pel seu origen llatinoamericà, van generar tensions, especialment en relació amb Israel.

2.   Crítiques a Israel i controvèrsia amb la comunitat jueva

■ En els últims mesos del seu papat, Francesc es va fer més crític amb Israel, condemnant la seva resposta a la massacre del 7 d’octubre de 2023 perpetrada per Hamas. El novembre passat va proposar a la comunitat internacional que s’investigués si la guerra d’Israel a Gaza constituïa un “genocidi” del poble palestí, segons fragments d’un llibre publicats al diari italià La Stampa. Aquestes declaracions van ser durament criticades pel Rabinat en cap d’Israel, que el va acusar de reviure “els patrons més foscos de la història de l’Església Catòlica” que fomentaven la violència contra els jueus.

■ A més, pels volts de Nadal, Bergoglio va inaugurar un pessebre al Vaticà on el nen Jesús apareixia embolicat amb una kufia palestina, un gest que Laurie Cardoza-Moore, presidenta de Proclaiming Justice to The Nations, va qualificar d’“ofensa a Jesús i a la Bíblia”, afirmant i reiterant que “Jesús era un jueu de Judea, no pas un palestí”. Aquestes accions van aprofundir la desconfiança de la comunitat jueva, que sentia que el Papa posava Israel i Hamas al mateix nivell moral, sense condemnar explícitament les accions terroristes palestines.

3.   La història tergiversada del catolicisme i el judaisme

■ Més enllà de les accions del papa Francesc, cal reflexionar sobre un problema més profund de l’Església Catòlica: la seva històrica incapacitat per reconèixer plenament que Jesús era un jueu que va viure i va morir com a tal, practicant el judaisme i defensant la llibertat del seu poble contra l’opressió romana. Jesús de Natzaret, fill de Josep i Maria, tots dos jueus, va ser un profeta en el sentit jueu de l’època —un home savi que proclamava la revolució i la llibertat—, però mai va ser cristià per raons òbvies, ja que el Cristianisme va ser fundat pels seus deixebles, com els evangelistes, uns 30 anys després de la seva mort, amb l’objectiu de crear una nova religió que, en molts aspectes, va intentar desbancar el judaisme, tot i imitar-lo en rituals i símbols, com la kipà que porten els bisbes catòlics i que tant recorden la peça sagrada dels homes jueus religiosos practicants.

■ Aquesta manca de reconeixement de l’origen jueu de Jesús ha estat una font constant de tensió entre el catolicisme i el judaisme, i les accions del papa Francesc —com el pessebre amb la kufia— només han fet més evident aquesta fractura. Tot i els avenços del Vaticà amb documents com l’anteriorment citat Nostra Aetate, personalment considero que l’Església Catòlica, començant pel seu cap, hauria de fer una reflexió més profunda sobre el seu passat i el seu deute històric amb el judaisme, sense caure en dogmes que, sovint, han servit més per controlar i manipular els fidels que per acostar-los a la veritat espiritual.

4.   Un llegat amb llums i ombres

■ Malgrat els seus esforços per combatre l’antisemitisme —com la seva carta del 2 de febrer de 2024 on va denunciar l’odi als jueus com un “pecat contra Déu”—, molts jueus van considerar que el papa Francesc no va estar a l’altura del compromís del Vaticà de defensar-los en moments d’amenaça. Més de 400 erudits i clergues jueus li van demanar el 12 de novembre de 2023 que condemnés clarament la massacre de Hamas, però la seva resposta va ser percebuda com ambigua. La seva visió pacifista, expressada a Fratelli Tutti i en discursos on rebutjava la idea de guerres “justes” en l’era nuclear, va ser vista per molts jueus com desconnectada de la realitat d’un Hamas genocida que atempta contra nens i persones grans civils innocents de manera indiscriminada i sense cap altra justificació que la de la falsa història que els han fet creure i que alhora promouen perquè tants i tants ignorants del món woke o directament antisemites les acatin o les apliquin fil per randa sense contrastar cap dada històrica ni política. Rellegiu-vos el meu article sobre l’arribada dels jueus a Palestina del Mandat Britànic i el meu assaig sobre l’antisemitisme.

■ A partir de tot aquest context informatiu que esmento en els enllaços de referència, considero, com a professional de la informació no adscrit a cap interès polític i com analista geopolític, que la visió de Bergoglio al respecte era esbiaixada i potser fins i tot interessada institucionalment i/o personal, ja que en el seu enfocament sobre l’època postcolonial -que jo narro amb dades abundats i contrastades històricament i política-, descrivia els palestins com oprimits i Israel com una potència de la qual recelar, va ser criticat per ignorar la vulnerabilitat jueva i els perills existencials als quals s’enfronta. Altres gestos lamentables com citar Joan 8:44 (“Vós pertanyeu al vostre pare, el diable”) en un context de guerra, encara que no fos dirigit als jueus, van ser considerats insensibles, ja que aquest vers ha alimentat l’antisemitisme històricament.

 

5.   Per acabar

■ El papa Francesc se’n va deixant un llegat ambigu i, en molts aspectes, decebedor per al poble jueu i per als qui entenem Israel com a bastió de llibertat i resistència democràtica. La seva mort marca el final d’un pontificat que, tot i haver fet passes formals contra l’antisemitisme, no ha sabut posicionar-se amb claredat en els moments de màxima tensió i dolor. El 7 d’octubre, quan la massacre perpetrada per Hamas va sacsejar la consciència occidental, la seva veu va sonar esmorteïda, titubejant, atrapada entre una equidistància calculada i una por de trencar el relat dominant.

■ No es pot ser defensor dels drets humans i, alhora, evitar anomenar pel seu nom el terrorisme islamista. I això Francesc ho va fer massa sovint, preferint retòriques de “pau” i “desesperació” que van acabar convertint-se en excuses. El seu silenci, o pitjor encara, la seva simetria entre botxí i víctima, va obrir esquerdes fondes en el vincle amb el món jueu. Gests com el pessebre del nen Jesús amb la kufia o les al·lusions a un suposat “genocidi” israelià a Gaza —mentre evitava condemnar els qui degollen civils— van ser un cop moral per a molts.

■ Israel no demana benediccions, sinó comprensió. I això és justament el que el papa Francesc no va saber oferir. Va preferir perpetuar velles inèrcies de l’Església: la mirada distant, l’ambigüitat moral i el pes d’una tradició més propera als relats ideològics que a la veritat històrica i política. Ni tan sols el seu reconeixement de l’origen jueu de Jesús va ser suficient per trencar amb segles d’incomprensió doctrinal.

■ Avui, la seva mort obre un interrogant sobre el futur del Vaticà en les relacions amb Israel i el judaisme. Serà capaç la Santa Seu de superar els dogmes heretats i establir un veritable diàleg basat en la realitat contemporània, i no en la por de ser titllada d’imparcial? El llegat de Francesc ens adverteix del perill d’una compassió buida, desconnectada dels fets i, massa sovint, còmplice amb el relat dels opressors.

 

 

Els titelles globalistes com Macron, Von der Leyen o Sánchez haurien d’aprendre d’Israel perquè és el far d’Europa i d’Occident

 

Els primers ministres d'Israel, Benjamin Netanyahu, i de França, Emmanuel Macron, avui més enfrontats que mai per les peticions polítiques del francès inassolibles per l'israelià. 

Israel, el far d’Europa i Occident que l’esquerra woke tem i odia  

El passat 13 d’abril de 2024, Iran va llançar un atac directe contra Israel, una agressió que va posar a prova la resiliència de l’únic estat democràtic de l’Orient Mitjà. La resposta d’Israel va ser ràpida i efectiva: va neutralitzar l’amenaça i va enviar un missatge clar als seus enemics. Però què van fer els líders europeus? Figures com Macron, Von der Leyen, Sánchez i els titelles belgues van condemnar Israel per “ús excessiu de la força”, seguint el manual del woke globalista que etiqueta l’autodefensa com a opressió. Tanmateix, quan el terrorisme islamista colpeja Europa, aquests mateixos líders corren a demanar consell a Jerusalem, com ja va passar després dels atacs gihadistes a París o Brussel·les. Aquesta hipocresia és insostenible: Israel és el far d’Occident, un exemple de com lluitar contra el terrorisme sense doblegar-se, mentre Europa, esclavitzada per ideologies woke, s’enfonsa en la seva pròpia covardia. És hora que els líders europeus deixin de trair Israel i aprenguin d’ell abans que l’islam radical els devori.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 20-4-25

■ Diumenge de Pasqua agradabilíssim a la Blanca Subur, ideal per fer un passeig en el petit vaixell de la meva amiga abans de fer un bon àpat de resurrecció a La Fragata, establiment de menges excel·lents situat sota mateix de la volta natural de muntanya que aguanta els fonaments del temple sitgetà a peu de mar i just davant del Club Nàutic de Sitges, allà on comença el llarg i majestuós passeig marítim de l’antiga Subur romana. Un matí fantàstic en què el sol acaronava suaument la pell i la brisa marina embriagava l'aire. El petit iot lliscava suaument per les aigües turqueses de la l’àmplia badia de la costa sitgetana i, sota un llenç de cel blau amb pinzellades blanques de núvols capriciosos, es reflectia vibrant en la superfície calmada del mar platejat blau de primavera.

■ Al meu costat, el somriure de la meva amiga era la millor companyia per a aquest matí radiant. La costa de Terramar, amb el verd intens del club de golf dibuixant-se al fons, era un teló de fons familiar i acollidor, testimoni de ja moltes hores compartides entre swings i rialles còmplices. Però, ja estructurant mentalment aquesta peça d’opinió que heu començat a llegir, la meva mirada, inevitablement, es perdia cap a l'horitzó, cap a la dreta, on la imaginació, alimentada per la memòria i la preocupació constant, em feia percebre Israel, terra llunyana, estimada i admirada pel seu fet històric i pels seus habitants ancestrals que la van recuperar molts anys després d’haver estat condemnats a la diàspora en una travessia del desert interminable. 

■ Una nació lluitadora i persistent en els meus pensaments i la meva ploma. Un país que, com tantes vegades he palesat des d’aquest mateix punt, viu sota l'ombra constant de l'amenaça que té permanentment instal·lada al voltant de tota la seva frontera política i que li genera un record amarg des de la seva creació, el 1948. Un contrast punyent amb la pau i la bellesa que m'envoltaven en aquest instant de primavera mediterrània. Doncs, d’Israel i de com l’hauríem de tractar tots plegats, tenint en compte que el poble jueu és i ha estat el far de la llibertat i d’Occident, vull tornar a parlar avui.

1. Israel: un exemple de fermesa contra el terrorisme

■ Quan Iran va atacar Israel el 13 d’abril de 2024, el món va veure com un estat democràtic es defensa amb determinació. Israel no només va neutralitzar l’agressió, sinó que va demostrar que la fermesa és l’única resposta possible contra el terrorisme islamista. A diferència dels líders europeus, que sovint cedeixen a la pressió del woke per semblar “tolerants”, Israel no dubta a protegir els seus ciutadans, ja sigui contra Hamas, Hezbollah o els atacs directes d’Iran. Aquesta lliçó és vital per a Europa, on els atacs gihadistes han estat una constant des de fa dècades.

■Europa, però, prefereix ignorar aquest exemple. Líders com Emmanuel Macron, obsessionat amb la seva imatge de “progressista”, o Ursula von der Leyen, que representa el centralisme asfixiant de Brussel·les, condemnen Israel quan es defensa, però després li demanen consell quan el terror colpeja les seves ciutats. Aquesta doble moral és una traïció als valors occidentals que Israel defensa com a baluard contra la barbàrie islamista.

2. La hipocresia dels titelles europeus

■ Els líders europeus han convertit la hipocresia en una forma d’art. Pedro Sánchez, per exemple, es va afanyar a felicitar Donald Trump per la seva victòria electoral el 2024, però alhora conspira amb altres globalistes per debilitar les polítiques que podrien protegir Europa del terrorisme. De la mateixa manera, els líders belgues, que han vist Brussel·les sacsejada per atacs gihadistes, continuen promovent polítiques migratòries que afavoreixen l’entrada de radicals. Aquesta passivitat és el resultat d’una Europa esclavitzada per la ideologia woke, que considera “racista” qualsevol mesura de seguretat efectiva.

■ Mentrestant, quan Europa necessita ajuda, mira cap a Israel. Després dels atacs terroristes a París el 2015 o a Brussel·les el 2016, els governs europeus van recórrer a l’experiència israeliana en contraterrorisme, però no han tingut la valentia de seguir-ne l’exemple. Aquest doble joc és una vergonya: Israel, que lluita diàriament contra el terrorisme, mereix suport, no condemnes hipòcrites de líders que només busquen agradar les elits globalistes.

■ No deixa de ser simptomàtic que mentre condemnen Israel per “ús excessiu de la força”, cap d’aquests líders no ha alçat la veu contra la repressió brutal dels aiatol·làs contra dones i dissidents. El silenci d’Europa davant l’Iran és clamorós: la por de trencar negocis i l’estigma del “colonialisme” els paralitza.

3. El woke: l’enemic intern d’Europa

■ La ideologia woke ha convertit Europa en un continent feble i vulnerable. Aquesta narrativa, imposada per elits com Von der Leyen, etiqueta Israel com un “opressor colonial” perquè defensa els seus ciutadans, mentre ignora que el país jueu és un baluard contra l’islam radical. El woke ha creat una generació incapaç de criticar l’islam, fins i tot quan aquest promou la gihad i la destrucció de les democràcies, com ja hem vist a Monfalcone. I aquesta ceguesa ideològica és el millor aliat del terrorisme, que quan es desferma ens afecta a tots: a occidentalistes sobiranistes i a wokes globalistes.

■ A Europa, el woke també ha fomentat polítiques migratòries irresponsables, com les d’Angela Merkel, que van obrir les portes a milions de persones sense control, incloent-hi terroristes disfressats de refugiats. Mentrestant, líders com Macron i Sánchez continuen defensant el multiculturalisme a qualsevol preu, fins i tot quan això significa permetre l’entrada de radicals que prediquen la xaria. Aquestes polítiques no només posen en perill Europa, sinó que també deixen Israel sol en la seva lluita contra un enemic comú.

4. Israel: un aliat que Europa menysprea

■ Israel no només és un exemple de com lluitar contra el terrorisme, sinó també un aliat clau per a Europa. El país jueu comparteix els valors occidentals de democràcia, llibertat i seguretat, i ha demostrat una i altra vegada que està disposat a col·laborar amb els seus aliats. Després de l’atac d’Iran del 13 d’abril de l'any passat, Israel va compartir informació de seguretat amb diversos països europeus, malgrat les condemnes prèvies d’aquests mateixos països. Aquesta generositat contrasta amb la ingratitud de líders com Von der Leyen, que prefereixen imposar sancions a Israel mentre ignoren l’amenaça real del terrorisme islamista.

■ Europa hauria d’aprendre d’Israel i adoptar polítiques de seguretat més fermes, com ja va fer Donald Trump quan va eliminar les restriccions imposades per l’administració Biden que limitaven l’ajuda militar a Israel. En lloc de trair Israel amb condemnes hipòcrites, Europa hauria de veure’l com el que és: un far d’esperança i un exemple de com defensar la civilització occidental contra la barbàrie.

5. Per acabar

■ Europa està en deute amb Israel, un país que lluita no només per la seva supervivència, sinó per la defensa dels valors occidentals que els titelles globalistes com Macron, Von der Leyen, Sánchez i els belgues semblen disposats a sacrificar. L’atac iranià contra Israel va demostrar que Israel és capaç de fer front a les amenaces més greus, però Europa, encegada pel woke, prefereix condemnar-lo abans que aprendre’n. Aquest doble joc ha d’acabar: si Europa vol sobreviure a l’islam radical, ha de deixar de trair Israel i unir-se a la seva lluita.

■ Com ja vaig explicar detalladament ahir en el meu article sobre l’avançament de l’islamisme a Occident la invasió forana avança sense fre mentre les elits europees miren cap a una altra banda. Israel ens mostra el camí: cal lluitar amb fermesa, sense por, i defensar la llibertat a qualsevol preu. És hora que Europa desperti, deixi enrere l’engany antioccidental woke i doni suport a Israel; l’únic estat democràtic a l’Orient mitjà i el nostre aliat més valent.

■ Cap nació democràtica no ha resistit tants atacs, tanta demonització i tanta incomprensió com Israel. I, malgrat tot, segueix sent un far de llibertat, innovació i sobirania enmig del caos oriental. Si Europa deixa caure Israel, no només estarà traint un aliat: estarà traint els fonaments de la civilització occidental. I això, la història no ho perdonarà.