Els aranzels de Donald Trump funcionen, perquè són exactament allò que necessita el món lliure per seguir existint com a tal

 

Els aranzels de Donald Trump, funcionen!  

·         Els aranzels que a partir d'ahir dilluns el govern dels Estats Units d’Amèrica (EUA) amb Donald Trump al capdavant de la presidència apliquen, funcionen, perquè són exactament allò que necessita el món lliure per seguir existint com fa segles

Segurament us ha arribat la remor de la indignació generalitzada dels polítics i comentaristes dels mitjans subvencionats i públics pagats absolutament pel govern woke de Vichy del nostre païset del “never jamai” que es dediquen a remarcar, entrevistar i fer homenatges al Parlament de Catalunya a personatges nefastos relacionats amb el tràfic de drogues i altres despropòsits, amb els titelles socioconvergents Salvador Illa i Josep Rull al capdavant, i aquí no passa absolutament res de res. Vinga, que “to er mundo e güeno!”. Els titulars dels activistes que es diuen periodistes, pagats amb sous procedents dels impostos dels catalans, dels teus, dels meus, dels de la iaia Maria i del tiet Joan criden Armagedon econòmic! El comentarista a sou dels globalistes ha quedat “col·laUpsat”: "Trump aplica els aranzels!", criden. "Amenaça l'ordre global!"... Bé, això. Però resulta que l'anomenat "ordre global" no ha aportat res més que un descens per a Occident, i els aranzels de Donald Trump són la correcció que fa temps que s'espera. O si més no, la correcció que fa molt temps que esperem molts que ja passem de la seixantena i que hem treballat molt igual que els nostres avantpassats perquè aquest món sigui civilitzat com és, occidental com és i lliure, sí, lliure!, com és, perquè ara quatre idiotes que el volen liquidar per fer un món d’esclaus a la seva mida i benefici, o sigui i ho reitero, els globalistes com Soros, Gates i les seves hordes de criminals col·laboracionistes, es carreguin segles de civilització occidental en quatre dies.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 8-4-25

Dimarts assolellat i relaxat a la Blanca Subur, al cor marítim del Garraf. Mar plana, blava i verda i cel clar amb boirineta a l’horitzó que a poc a poc el sol va esvaint per netejar la visual i  destacar el cromatisme d’aquest dia de feiner de primavera, un regal pels que ja no hem de fer horari laboral per raons d’edat i perquè ja n’hem tingut prou amb mig segle només interromput per les vacances anuals i dos mesos per la COVID, el 2020. La vida continua i els que hem tingut la sort de treballar en oficis relacionats amb les ciències socials, generalment seguim treballant a casa fins que, com Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Carner,  Agustí Calvet Gaziel, JV Foix o altres mestres del periodisme nacional català contemporani, acabem d’escriure perquè ens tremola el pols (o ni encertem les lletres del teclat, en el cas actual) o ens falla la vista, les quals coses, de moment, aquest que redacta i per sort encara no pateix.

Ahir us parlava de la caiguda de les borses a tot el planeta com a conseqüència de la revolució econòmica que l’aplicació dels aranzels de Donald Trump havia causat a nivell mundial, i avui en faré una segona part en què intentaré fer aportacions igual de reflexives perquè tot aquest moviment econòmic revolucionari de substitució d’armes i camps de batalla per economia de conquesta (per citar un símil del moribund bel·licisme) és molt important per a tots, especialment per aquells que fins ara, creguts que les coses mundanes són eternes i que les momes duren per sempre, han estat ajaguts dormint a la palla mentre altres com Donald Trump i el seu equip de patriotes (en el sentit de no deixar caure el país, terme que faig servir habitualment per referir-me a aquests fets i a altres de conservació de les sobiranies nacionals i dels ancestres de cada pàtria i que s’aparta absolutament del patrioterisme) han estat treballant de manera incansable i lluitant contra el pistolerisme dels gàngsters globalistes com els criminals Soros, Gates i les seves tropes d’arreplegats aprofitats fills de mala mare que ens pretenen esclavitzar a tots, i això també ho explico en el darrer punt, el⚫24, del meu assaig de fa gairebé un any i mig: llegiu-lo, si teniu una estona. I si podeu llegiu també els dos anteriors (22 i 23) en cas que no tingueu temps de llegir-lo tot, que per això el vaig fragmentar.      

1.    Evitar la destrucció total d’Occident

■ Ningú no pot negar, ho miri com ho miri, que el sistema globalista ha destruït la indústria occidental, ha depassat el deute retornable i ha deixat les nacions vulnerables: els aranzels de Donald Trump, doncs, aplicats als EUA i a qualsevol nació o estat que es vulgui recuperar de veres, són la correcció que necessita Occident i que necessitem aplicar col·lectivament durant dècades.

■ Perquè aquests aranzels generen ingressos massius sense gravar els ciutadans, protegeixen els llocs de treball locals i fan que els explotadors estrangers paguin la seva part tal com és normal en qualsevol transacció econòmica. Els aranzels redueixen els dèficits comercials, reconstrueixen la producció interna i rebaixen en molts enters la dependència perillosa dels règims hostils. I també són armes estratègiques que, tal com escrivia en el meu article d’ahir en aquesta mateixa publicació, s'utilitzen per pressionar les potències estrangeres, defensar la llibertat d'expressió i exigir un tracte just com a països sobirans i nacions amb idiosincràsia pròpia.

■ Ja sé que en llegir aquests paràgrafs els aferrats al globalisme de manera malaltissa (que actua com una droga en el cas de l’aplicació de tots els principis woke dissenyats amb aquest objectiu: vegeu el punt⚫23. EL WOKE del meu assaig sobre l’eugenisme, el semitisme i la geopolítica) em qüestionaran les afirmacions i el gran servei que aquesta posada en marxa econòmica engegada pel president nord americà pot aportar a tot el món occidental, però, si no el defensem nosaltres aquest sistema i aquesta civilització, qui ho farà? Deixarem morir i tirarem a l’aigüera tants anys de construcció i d’esforços de tantes generacions per assolir un món lliure (si més no més lliure que la resta de mons del planeta)? No! De cap manera. Obriu els ulls i observeu bé. I, sobretot, estudieu, que sempre hi sou a temps. I estudieu economia real; no fantasmades utòpiques.

■ La Unió Europea, que va cap al seu final sostenible, i tots els països que hi pertanyen, s’haurien de deixar de collonades de guerres i de fer enemics allà on no n’hi havia, com és el cas de Putin i Rússia, cosa que després de les anàlisis de la realitat i de les veritats constatables (no de contes inventats) ja no discuteix ningú tret dels oficialistes a sou, que segueixen amb la matraca ad infinitum perquè, és clar, cobren per dir allò que els diuen que diguin. Altra cosa, tal com dic i explico amb proves fefaents, és la veritat, que dir-la i, sobretot, escriure-la, darrerament està més castigat que mai. La Unió Europea, per anar pel bon camí, hauria de fer un gran pacte amb els EUA, que és el seu aliat natural i no anar buscant problemes i omplint el continent de persones foranes; haurien d’incentivar el creixement econòmic, com fa Donald Trump, i també el demogràfic. I emplenar les ciutats i  les llars d’Europa de nens i nenes europeus i fills i nets d’europeus; no intentar fer genocidis substitutoris perquè això beneficia els criminals globalistes i els seus objectius esclavistes. I això mateix ho haurien de fer el Regne Unit, el Canadà, Austràlia i altres nacions occidentals o amb sistemes occidentals. Totes elles haurien de seguir l'exemple de Trump, no burlar-se d'ell, perquè la sobirania, la força i la supervivència estan en joc. I no és tremendisme ni fals alarmisme. Analitzeu bé la situació i penseu, sobretot, penseu, que és un dret i un privilegi humà i no fa cap mal. Creieu-me.

2.   Occident: compendi d’economies i sistemes fallits

■ Alguns aclariments: els Estats Units s'ofeguen en deutes. Més de 34 bilions de dòlars i escalada. La ràtio deute/PIB ronda el 120%, un nivell que abans es reservava a les economies fallides. I el sistema global que els va portar allà, el defensat pels tecnòcrates de Davos, els buròcrates no elegits del Banc Mundial, els responsables de l'aplicació de l'FMI i els portaveus del Fòrum Econòmic Mundial, és el mateix que va buidar la seva indústria, va enviar riquesa a l'exterior i va convertir la major economia industrial de la història de la humanitat en una capa de consumidor addicte al deute. La resposta de Trump i els seus economistes, doncs? Aranzels. No per castigar, sinó per reiniciar. Tothom que ha estudiat una mica coneix el New Deal, aplicat pel 32è president dels EUA Franklin Delano Roosevelt entre el 1933 i el 1938, després de la Gran Depressió, oi? Doncs, això mateix amb les seves lògiques variacions de passats 92 anys i aplicat a tota l’aldea global i precisament contra la globalització depredadora que se'ns està menjant vius a tots. Ho reitero: penseu-hi. Penseu!   

■ En imposar aranzels (10%, 30%, fins i tot 54% a la Xina en qui precisament es reflecteix en aquest viratge econòmic), Donald Trump està fent el que haurien d'haver fet els líders occidentals fa dècades. Amb aquesta posada en pràctica econòmica, el 47è president dels EUA està creant un flux massiu d'ingressos federals sense augmentar els impostos a les famílies nord-americanes. En lloc d'esprémer els treballadors i els productors, està fent que les corporacions estrangeres paguin, simplement i justa allò que els pertoca. I ara ho paguen i abans no. I aquesta lògica, qui no la reconegui és perquè és negacionista de la realitat tangible, perquè és una lògica inapelable i a prova de bomba. Els aranzels generalitzats podrien aportar centenars de milers de milions anuals. I això no és especulació: és una realitat econòmica, sempre que els volums comercials es mantinguin. I encara que els preus pugin lleugerament, aquest és un preu que val la pena pagar. És millor pagar una mica més pels béns de fabricació local que pagar tot en sobirania a les economies estrangeres de treball esclau. I això tampoc no és nou. Històricament, els aranzels eren la principal manera en què Amèrica finançava el seu govern, molt abans que es concebés l'impost sobre la renda. Van pagar la infraestructura, la seguretat nacional i el creixement. I lluny d’incomplir les regles, avui Donald Trump està tornant a la fundació de la Unió.

■ Aquest és el primer cop contra el globalisme que, reitero que personalment i com Occidental, celebro: recaptar diners sense dessagnar la teva pròpia gent, tal com fa 613 anys que ens passa als catalanets que depenem de Castella, Espanya, des del Compromís de Casp i la traïció de Bernat de Gualbes al respecte. Un graciós pro espanyolista com Pujol i com Puigdemont, entre altres miserables arrossegats i llepes dels ocupants.

3.   La previsió de beneficis no s'atura aquí

■ Els aranzels de Trump també afecten el cor del dèficit comercial d'un bilió de dòlars dels EUA. Aquesta xifra no és només sorprenent, sinó que és una responsabilitat estratègica. Una nació que consumeix més del que produeix, any rere any, és una nació que hipoteca el seu futur. Cada any, els EUA envien un bilió de dòlars a l'exterior, sovint a règims que s'oposen als seus valors, només per alimentar la bèstia del consum. I això va contra la pròpia economia i el creixement nacional.

■ Heus aquí, doncs, com els aranzels giren el guió econòmic seguit fins ara pels darrers vuit  o deu governs nord-americans. Desencoratgen les importacions barates, tornen a fer la producció nacional competitiva i possibiliten que es quedin més dòlars a casa. Redueixen la dependència de creditors hostils com la Xina i el Japó. I a mesura que augmenta la producció interna, també augmenta el PIB, millorant la relació deute/PIB no per l'austeritat, sinó per la fortalesa. Trump està atacant la malaltia, no els símptomes. I aquesta és la mare dels ous.

■ I la cosa no s’acaba aquí perquè resulta que els aranzels no són només política econòmica, sinó que són armes geopolítiques, i Donald Trump ho sap. Per això també els utilitzarà per forçar règims desfavorables i aliats febles per igual a la taula de negociacions. Els aranzels elevats poden obligar els països a comprar productes americans, obrir els seus mercats, invertir en indústries nord-americanes i, sí, també, deixar d'interferir en la llibertat d'expressió. Ho explicava a bastament en el meu article d’ahir.

■ Imagineu-vos dir-li a un règim: si voleu que us abaixem els aranzels, deixeu de censurar plataformes americanes com Meta i X. Aquest és el tipus de palanquejament que hauria d'utilitzar Occident, no rendir-se. Alguns fins i tot suggereixen que els aranzels es podrien utilitzar per pressionar les nacions que tenen deutes perquè perdonin o reestructurissin les obligacions dels EUA a canvi d'alleujament comercial, convertint el mercat de consum nord-americà en una moneda de negociació. I això no és poca cosa. Aneu sumant i calculant i us adonareu que aquestes no són teories d’economia salvatge sinó jugades estratègiques d'un home de negocis molt experimentat i triomfant i d’un govern que entén el joc a llarg termini. Ni més ni menys.

4.   Els aranzels també protegeixen els treballadors i els petits empresaris i comerciants

■ “No puc competir. M’enfronto a productes d’importació elaborats per treballadors que guanyen dos euros al dia en països sense estàndards de seguretat. Si no canvia res, em veuré obligat a tancar”. Això és economia salvatge, no competència. Bé, més que economia salvatge personalment diria que és directament sabotatge. I el mateix passa amb les franquícies que paguen molts diners per locals emblemàtics de tota la vida de la capital de Catalunya, que estan totalment desprotegits i els altres, en molts casos, exempts d’impostos. Sabotatge a les famílies de comerciants de tota la vida, de petits empresaris, d’autònoms que han de plegar perquè una gran multinacional ofereix el doble de lloguer “perquè no paga impostos o els paga fora del país”. No. Prou. Trump ha dit prou. Si vols botiga al carrer de Ferran o a la Rambla de Catalunya, paga impostos, et diguis com et diguis.

■ Els aranzels de Donald Trump igualen el terreny de joc. Diuen: si vols accedir als nostres mercats, jugaràs amb les nostres regles. Pagaràs un salari just. Compliràs les normes de seguretat. No contaminaràs ni explotaràs només per soscavar els que juguen net. I aquí Trump, us agradi o no, està reequilibrant la balança, i ja era hora.

5.   Els brams d’ase dels que perden la moma

■ Fa dos dies que el món sencer s'està retorçant d’indignació i reclamant el seu “statu quo” privilegiat de sempre arran dels nous aranzels de Donald Trump. M’explica un amic australià que aquest és el cas que ell està vivint a Canberra. A Austràlia, que actualment es troba en unes eleccions federals, “tots dos líders polítics, el d'esquerra i el de dreta, intenten superar-se mútuament en les crítiques al president dels EUA”, em diu per videoconferència rient. No obstant això, “Austràlia és un gran exemple de com, darrere de la postura política i la retòrica dels líders nacionals d'arreu del món, hi ha molta hipocresia i, sobretot, indiferència davant la situació de la seva pròpia gent i indústries”, també m’explica. De fet, tal com ens passa a Catalunya, que molts australians estan ofegats per aquestes circumstàncies  mentre els responsables governamentals  atorguen subvencions i drets a la sanitat i a mil i una coses més als immigrants sense papers acabats d’arribar. Quin desori. I a casa nostra, encara hi ha carallots com la miserable woke d’ERC Ester Capella, una mòmia que va ser consellera i vividora de no sé quantes coses més, que demana sancionar els ajuntaments que es neguin a empadronar tothom que ho vulgui, sense papers, ni documentació ni històries. Tots cap dins saltant-se la llei i volent sancionar qui la compleix o la vol complir. Mare meva, quin personal! Tinc ganes d’anar a Austràlia a veure el meu amic Juanjo, català que fa 30 anys que hi viu. Però hi aniré quan tot aquest despropòsit de la immigració, el woke i el globalisme  hagi passat i estigui tot mort i enterrat. I espero que sigui ben aviat per poder visitar els cangurs i la resta d’habitants d'aquell continent.

■Aquests mateixos líders que condemnen Donald Trump per “proteccionisme” són els que als catalans ens apliquen tota mena d’impostos i, paradoxalment, com en el cas del lladregot Pujol, ells deixen prescriure els seus. Barruts i pocavergonyes, aquests i els que són com ells, uns vividors de la cosa pública, sí. Aquests sí. Que critiquen Trump mentre s’enfonsen en el seu pou de merda personal.

6.   Copets a l’esquena des de Davos i para de comptar

■ Mentre tots aquests paràsits al servei del globalisme destructiu i de la nefasta multiculturalitat que erradica les cultures nacionals només esperen copets a l’esquena dels mafiosos de Davos, Donald Trump se’n desmarca i fa allò que hauria de fer qualsevol líder nacional/estatal seriós. I ho fa reduint el dèficit comercial, augmentant la producció nacional, augmentant els ingressos sense colpejar els contribuents i refermant la independència nord-americana a l'escenari mundial. Aplica aquests aranzels com les armes geopolítiques que són: exigint millors condicions comercials, defensant la llibertat d'expressió i capgirant el rumb contra el globalisme econòmic. No està aïllant Amèrica, com diuen les peixateres cridaneres de la UE, o com bramen els esclavistes del globalisme que paguen sous de dos euros al dia a humans sense recursos ni coneixement dels seus drets i que ara es veuran obligats pagar allò que els correspon. No aïlla Amèrica, sinó que l'està fortificant. I cada nació que valori el seu futur n’hauria de prendre nota i aplicar-se i aplicar la pràctica, si realment es pretén un mon més just en què tothom s’esforci i no un món ple de dròpols que visquin de les subvencions i les paguetes per no fer res de res més que intentar destruir cultures mil·lenàries, civilitzacions ancestrals i història universal.

■ No es tracta de nostàlgia. No es tracta  solament de proteccionisme. Es tracta de la supervivència. Supervivència estatal i nacional. Es tracta de recuperar la força, recuperar el control i negar-se a ser un abocador de productes fets per esclaus embolicats en falses virtuts i venuts com a gent que necessita solidaritat mentre els globalistes els exploten.

■ Els aranzels de Donald Trump són una amenaça per als globalistes. No pels treballadors. No pels ciutadans. No per a les nacions que volen recuperar la seva dignitat. Ell lidera la càrrega, i altres els seguiran, si tenen el coratge. A veure quants el tenen. És hora de deixar de burlar-se’n i començar a aprendre’n. Protegiu les vostres indústries. Protegiu els vostres treballadors. Defenseu el futur econòmic (com fa ell) de la nostra nació, Catalunya, evitant regalar l’esforç de tots els catalans convertit en impostos als aprofitats estrangers que només venen al país a xuclar, a delinquir, a no integrar-se i a desintegrar-nos mentre els miserables que els blinden i protegeixen s'emplenen les butxaques, com els polítics corruptes o les màfies que els transporten il·legalment fins a les nostres costes perquè assaltin casa nostra. I això Trump tampoc no ho permet ni ho permetrà.

 

 

 

De com el "dimoni" Trump està fent ballar el món i l'economia del planeta al seu ritme i de manera antològica

Balleu, balleu, maleïts globalistes mafiosos

·    Donald Trump, conscient de l’èxit de la Xina, ha optat per una via proteccionista per defensar els interessos dels EUA, però amb un estil molt diferent: aranzels i retòrica agressiva en lloc d’expansió comercial. I per això acaba amb el vell model bèl·lic i redissenya el poder de la infraestructura i la demanda afegida, per, amb els seus nous aranzels, recaptar set-cents mil milions de dòlars, cosa que equival al 2.3% del PIB dels EUA

“Hecatombe a les borses europees davant del pànic per la guerra comercial”, “Caigudes històriques a Àsia: les borses s'enfonsen aquest dilluns per la guerra aranzelària”, “Dilluns negre a la borsa: els mercats europeus s’enfonsen per la guerra comercial”, “Els aranzels de Trump enfonsen les borses europees per tercer dia consecutiu”... aquests i altres titulars encara més aparatosos i porucs (inclòs un d’El Nacional que fa tremendisme dient que “Trump va contra el català”, que ja té substància la cosa) són els que han aparegut aquest dilluns al matí a tota la premsa de Vichy, que concorden amb la gran majoria dels que s’han publicat a la resta del woke continent Europeu excepte en els països que ja se n’estan desmarcant fa temps com Itàlia, Hongria, Polònia, els Països Baixos i algun altre. Plorera generalitzada, doncs, davant la valenta decisió del president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) Donald Trump d’aplicar els aranzels comercials internacionals que el seu govern ha decidit imposar a la producció estrangera que vulgui vendre en el seu territori nacional. L’altre punt de vista: munió d'empreses a punt per fer inversions multimilionàries als EUA. Hi podran vendre sense pagar aranzels igual que les americanes a tots els països que estan negociant amb Donald Trump. El dòlar? Barat. El "dimoni" Trump, fart d'anys d'aixecades de camisa de tot el planeta amb al damunt difamacions, valoracions negatives tòpiques i menyspreus als americans i a la societat americana, està fent ballar el món i l'economia al seu ritme de manera antològica. I el millor del cas és que molts a sobre bramen al desert i critiquen pertot perquè a hores d'ara i amb l'apocalipsi financer a la porta de casa encara no són prou conscients de què passa arreu de l'esfera terràqüia i que tant els afecta i afectarà a ells.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 7-4-25

Dia preciós, assolellat i radiant a tocar de la platja de Terramar, a Sitges, amb aigua blava i transparent que permet veure el fons al final d'un dels espigons pròxims. Pal de golf a la mà recercant el pròxim forat, camino per la gespa tersa amb els auriculars connectats a la xarxa a través del mòbil per estar actualitzat en les notícies que m’arriben de les principals agències dels EUA, favorables i contraries al president Donald Trump, tot i que la majoria d’elles, amb l’innegable triomf econòmic d'avui dels EUA a les borses en contrapartida amb l’ensorrament d'aquestes a tota la resta de l'aldea global, en canten les meravelles. Els EUA s’han situat de nou com els amos i senyors econòmics del món després de moltes dècades de ruïna demòcrata amb l’afegitó de la influència dels globalistes woke, com els criminals Soros, Gates i altres monstres antioccidentals que intentaven fer substitucions demogràfiques dels que som blancs de pell per humans d'altres colors i potser menys esperances en economia i poder personals que els siguin més favorables a ells en tots els aspectes: parlo de semi esclaus o, directament d'esclaus, naturalment. Doncs, des del meu marc físic i mental, occidental i blanc de pell, avui em ve de gust d’escriure d’economia i, molt concretament, de la dels EUA i del seu flamant president Donald Trump, que està fent trontollar els fonaments econòmics de tot el globus planetari.

Faré aquesta anàlisi amb l’inestimable ajut de les dades dels experts amics com, per exemple els estudiosos de l'economia geopolítica Simon Levy i Irving Gatell, entre altres, a qui he consultat i m’han aportat dades fiables i contrastades més enllà de les pròpies, ja que personalment i professional tinc els coneixements d’economia bàsica adquirits durant els estudis de les llicenciatures de Periodisme i Ciència Política (carreres multidisciplinars) més l’experiència de 50 anys d’ofici, però el cas que abordaré avui depassa la geopolítica i s’endinsa de manera important en la macro política econòmica internacional i les seves conseqüències en aplicar-la a la realitat, amb la qual cosa l’ajut dels amics experts i especialitzats ha estat, per fer com sempre una anàlisi rigorosa del tema en què m’endinso, imprescindible. 

Ampliaré, doncs, informació en aquest context sobre els EUA de Donald Trump i el seu contrast amb l’economia de la Xina (tot i que avui també se n'hagin desplomat les seves borses) i què ha fet i què fa el país asiàtic per tirar econòmicament endavant, de què en parlaré a bastament perquè és el mirall en què es reflecteix econòmicament Donald Trump, un president molt allunyat de la globalista, corrupta i mafiosa Unió Europea (UE), avui ja assistida amb respiració artificial i que passarà avall amb tota seguretat quan els europeus, finalment farts i ben desperts i conscients de la inoperativitat d'aquesta entelèquia político-econòmica que només ens aporta entrebancs, perjudicis a tots els nivells (excepte als paràsits subvencionats), estirem la cadena del vàter per aviar-la definitivament cap a la claveguera, cosa que personalment desitjo i confio que passi ben aviat. 

1.   Països que eliminen aranzels de manera recíproca amb els EUA 

■  Taiwan ha acordat eliminar tots els aranzels als EUA, unint-se a l'Índia, Israel, Vietnam i Cambodja, que també eliminaran els seus. Per tant, el president Donanld Trump i el seu equip econòmic han aconseguit allò que pretenien: obrir tot el mercat exterior dels EUA a l’Àsia.

2.   El model ocult darrere del poder nord-americà

■  Durant més de mig segle, els EUA van ser la potència militar més temuda i admirada del món. Però sota aquesta supremacia s'amagava un model econòmic fràgil, sostingut per una maquinària que consumia milers de milions de dòlars cada any: la indústria de la guerra. Donald Trump ho ha entès amb una claredat meridiana, tanta, que ha incomodat absolutament l'establishment:

■ Els EUA no havien invertit en si mateixos, sinó en conflictes aliens i, en lloc de destinar els seus excedents fiscals i la seva capacitat industrial al desenvolupament intern, van finançar guerres, intervencions, ocupacions i desplegaments militars globals. Mentrestant, la seva infraestructura envellia, els trens s'oxidaven, els ports se saturaven i les ciutats vivien de les restes d'una època daurada construïda als anys 50, 60 i 70 i ara, amb Donald Trump, tot això queda enrere. L’actual president nord americà pot agradar o no, però, cal reconèixer que a més de la seva política econòmica -que està transformant des de dins-, també demostra un lideratge pragmàtic en política exterior en buscar diàleg amb líders com Putin i Netanyahu, per exemple, per posar fi als conflictes bel·licosos que els afecten directament i a altres guerres globals.

3.   La Xina va construir, no destruir

La Xina va ser la potència que va triar construir, no destruir. Mentre els EUA apostaven al poder militar, la Xina teixia silenciosament una altra estratègia: la del desenvolupament. La Xina no va envair països. No va bombardejar ciutats. No va ocupar territoris. Va utilitzar el superàvit comercial i fiscal no per finançar guerres, sinó per aixecar una xarxa d'infraestructura sense precedents. Va construir trens d'alta velocitat, ports intel·ligents, ciutats industrials, zones econòmiques especials, plantes manufactureres i una classe mitjana en expansió. I tot això girava al voltant d'un concepte poderós i moltes vegades oblidat: la demanda afegida, o sigui, la la suma dels components que mouen l’economia i que són el consum sumat a la inversió, a la despesa pública i a les exportacions netes; és a dir, el motor del creixement. I encara que molts insisteixen que només el lliure mercat la genera, la història demostra que l'Estat també la pot impulsar intel·ligentment. I això, en què personalment tinc el cor i el pensament dividit, també cal recordar-ho.

4.   Com ho va fer la Xina?  

■ La Xina va fer servir la demanda afegida per blindar-se del col·lapse quan va arribar la pandèmia de la COVID i el comerç global es va paralitzar. De fet, el món va predir que la Xina col·lapsaria perquè el seu model depenia —suposadament— de vendre'l al món. Però va passar tot el contrari.

■ La Xina va canviar la seva estratègia: va deixar de dependre del consum extern i va apostar pel mercat intern. Va finançar el desenvolupament de béns de producció, va enfortir la inversió pública, va incentivar el consum nacional intern, i va expandir la seva capacitat de fabricació perquè els mateixos ciutadans xinesos (també de la resta del món fora de fronteres internes) consumissin el que la Xina produïa.

■ En lloc d'assortir la demanda afegida global, la va substituir per demanda afegida nacional. I quan van arribar les guerres comercials de Biden (i ara el segon assalt de Trump), la Xina ja s'havia avançat perquè va començar a expandir la demanda afegida regional, o millor dir, a les seves zones d’influència com al sud-est asiàtic, l’Orient mitjà, l’Àfrica i Rússia, amb la qual cosa va començar a construir (i encara l’està construint) una xarxa de socis i consumidors per substituir la dependència del mercat nord-americà. I aquest moviment està redefinint l'economia global, lluny dels cants de sirena europeus i de la inactivitat de la majoria de la resta del planeta.

5.   Trump sap que l'economia ja no es guanya amb tancs

■ Trump va veure tot això durant els quatre anys de càstig (també per a la resta d’Occident) de mandat demòcrata. I va entendre allò que ningú a Washington no s'atrevia a acceptar mentre el decrèpit Biden i els seus atlàters bel·licosos de la UE tenien somnis mullats de grandesa en què hi sortia un Putin derrotat i una Rússia trossejada. I mai més lluny. Trump, el súperpresident intel·ligent del segle XXI, va entendre que la Xina no va necessitar guerres per esdevenir potència. Només va necessitar visió. La que ni els demòcrates americans ni els inútils acomodats europeus ni els seus socis separats britànics tenien mentre anaven obrint portes a l’islamisme i s’anaven carregant la societat occidental a instàncies i per encàrrec dels criminals globalistes com Soros i altres assassins de la nostra civilització i d’Occident en general.

6.   Viratge radical del president republicà

■ En lloc de continuar amb el model de la despesa militar desmesurada, Trump va començar a parlar d'infraestructura, d’inversió pública, autosuficiència i de fronteres industrials. I la seva arma estratègica no van ser els tancs, sinó que han estat són i seran els aranzels. Aquests que tant incomoden a tots els dròpols que avui s’han vist desbancats a les borses, aquests que volen lluites bèl·liques, morts als camps de batalla (que no siguin els seus directes) i buidatge de les butxaques dels ciutadans que “s’han de sacrificar”. Sacrificar per a què? Per a ser més esclaus dels criminals globalistes woke, que se’n foten de tots nosaltres i que només persegueixen la fi de la civilització occidental per convertir-la en un món d’esclaus? (repasseu els punts ⚫ 22, 23 i 24 del meu assaig al respecte de fa més d’un any)

7.   Les tarifes com a nova font de poder fiscal

■ El president dels EUA va entendre que els aranzels no només protegeixen indústries, sinó que poden generar ingressos públics. En comptes de dependre del deute o de l'emissió monetària, va proposar finançar part de l'Estat a través del comerç exterior regulat. Per què? Doncs per reconstruir la base manufacturera dels EUA, protegir llocs de treball, atraure inversions i reviure el múscul productiu nord-americà. Trump no volia una globalització sense regles. Volia una integració econòmica continental però sota les seves condicions.

8.   La nova Pax Americana: seguretat econòmica, no militar

■ I aquí entra en joc Mèxic. Trump busca integrar Amèrica del Nord amb una nova lògica. Ja no amb bases militars ni tractats abstractes, sinó amb una Pax Americana basada en la seguretat econòmica. Una integració on els EUA lidera, però Mèxic participa com a soci estratègic, amb condicions clares en comerç, migració, producció i frontera. Més que res perquè els que només citen Trump i Mèxic perquè el president nord-americà “hi vol ampliar una gran tanca fronterera” sàpiguen que la relació de veïnatge no és només aquesta, que Trump aplica com hauria d’aplicar qualsevol país que vulgui mantenir controlada la població i la seva independència política.   

■ L'objectiu és clar: reduir vulnerabilitats, assegurar cadenes de valor i consolidar una base econòmica sòlida per competir globalment –no amb guerres, sinó amb fàbriques. I és allà on apareix el Nou Mèxic però també El Salvador, i Amèrica Llatina. Trump no vol una globalització sense regles. Vol una integració continental però sota els seus termes. Una nova Pax Americana, no basada en portaavions ni en ocupacions militars, sinó en acords industrials, fronteres assegurades i cadenes productives integrades a Amèrica del Nord. O sigui que, en el projecte de Pax Americana de la Casa Blanca, Mèxic i Amèrica Llatina hi tenen un rol central. Però subordinat al model Trump perquè aquestes són les seves condicions com a país més important, tant econòmicament com en població. Queda clar.

■ Una integració econòmica en què els EUA posen les regles, defineixen les prioritats, protegeixen la seva economia, i exigeixen que els socis s'alineïn en la seva visió de seguretat econòmica regional. Perquè Trump ja fa temps, tant com abans de 2021, que va entendre que el poder al segle XXI no és guanyar guerres, sinó construir demanda. I per això està reinventant l'economia dels EUA amb eines que abans eren impensables per a un republicà: aranzels, inversió pública, control industrial, i una redefinició del comerç com a pilar de l'ingrés públic.

■ La lliçó final: el futur es construeix, no s'envaeix. La Xina ho va fer construint. Donald Trump vol fer-ho reconstruint. I atenció a una darrera cosa molt important: tots dos models, amb profundes diferències polítiques i culturals, no cal dir-ho, coincideixen en una cosa essencial: el poder del segle XXI no s´imposa amb armes sinó que es genera amb desenvolupament. I en aquesta batalla pel nou ordre econòmic global, qui domini la demanda afegida, dominarà el futur.

 

 

 

Els polítics corruptes no solament ja no s’amaguen de ser-ho i d’haver malversat diners públics o haver evadit impostos sinó que si denuncies la seva mala praxi et titllen de mentider o de difamador

Manegar impunement mentre el poble calla i atorga

Alguna cosa no funciona a Occident. Els líders no escolten els seus pobles. Els mitjans menteixen de manera descarada. I, dir la veritat en veu alta com faig jo periodísticament i personal, sembla, fins i tot, perillós. Segurament passeu per les notícies i us pregunteu: qui dirigeix ​​realment aquest informatiu o aquest programa? Els polítics corruptes no solament ja no s’amaguen de ser-ho i d’haver malversat diners públics o haver evitat impostos que la resta paguem religiosament sinó que, al damunt, si ho denuncies com a periodista, o simplement com a ciutadà, es tornen en contra teva i et titllen de mentider o de difamador perquè s'enerven quan expliques amb detall les seves maldats i indignitats. És el cas de polítics condemnats a anar a la presó per corrupció com Laura Borràs, expresidenta del Parlament de Catalunya amb sentència ferma de quatre anys de privació de llibertat per múltiples delictes, tal com li va passar al director del digital e-notícies, Arnau Borràs que en aquest vídeo explica que va ser acusat per la convicta de “mentir vilment” en un tuit fet per ella mateixa i posteriorment esborrat. O d'algú de l'entorn del mateix expresident de la Generalitat Jordi Pujol, indignat amb mi pel fet de difondre que, segons l’exdirigent de CDC Alfons López Tena, l'exmandatari va deixar prescriure l’impost de successions del qual n’era responsable de fer-ne complir el pagament com a representant de l’Hisenda espanyola (que cal tenir poca moral i menys vergonya) a la resta de catalans que heretaven propietats, com és el cas d’aquest que redacta. I aquí no passa res ni hi ha cap escàndol perquè les vaques sagrades són intocables. D'això, a casa meva, se'n diu màfia. I la veritat, lletja, crua i terrorífica per a les elits que perpetren malifetes com les que explico més amunt de manera continuada i impune és que molta gent s'està despertant. I aquest despertar acabarà amb tota aquesta claveguera; que ningú no ho dubti. “Per Occident, és més tard del que ens pensem”, deia jo mateix en un article en aquest blog fa uns quants dies. I no és ni demagògia, ni alarmisme, ni tremendisme: és la veritat. Es miri com es miri.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 5-4-25

Dissabte assolellat i ideal per a la navegació que hem practicat durant tres hores a la costa de la Blanca Subur en una mar molt calmada en el cor marítim del Garraf. Aquest és l’encant de les poblacions com Sitges, localitats costaneres de la nostra catalana Mediterrània, en què sovint, com avui, en gaudim la seva meravella natural en la tranquil·litat d’un iot sobre la mar blava i quieta que convida a pensar. Per això avui he reflexionat, precisament, en aquests despropòsits que estem patint a Catalunya i a tot Occident per part de les hordes de l’establishment i els seus labs, que, segons el meu pensament, el propòsit de qui mou els seus fils és l’erradicació de la societat occidental tal com la coneixem ara. Repasseu el punt⚫24 i darrer del meu assaig al respecte d’Occident, perquè tot just us vull parlar d’això i reiterar, com sempre faig, que no és tremendisme sinó la realitat que potser alguns de vosaltres encara no veieu. En fi, si més no i com acostumo a fer quan redacto, ho intentaré.   

1.   Corrupció a Catalunya

■ Tal com explico en el lid, quan publiques aquestes evidències de corrupció i comportaments irregulars corroborades per fonts ben informades o per tercers que donen la cara i ho expliquen, resultes perjudicat per insults de tota mena i manera i acusat d’anar contra els que “defensen Catalunya” amb mil i un estirabots a la xarxa o directament per telèfon, com m’ha passat a mi mateix quan he denunciat tals o semblants irregularitats.  

■ I el país, què diu el país? Doncs calla, i, si cal, participa en el linxament del periodista valent o del polític agosarat que parlen sense pèls a la llengua, no pas del corrupte com hauria de passar, al qual encara defensen de manera incomprensible, inaudita i impròpia de cap democràcia.

■ Per això Catalunya és on és, i tot i els grans manifestos independentistes de tanta i tanta gent, segueix sota la batuta espanyola perquè, tal com diu el mateix Alfons López Tena en l’entrevista que enllaço, si fa 613 anys des de Compromís de Casp i a Europa s’han independitzat munió de països, si Catalunya no ho ha fet és perquè, senzillament, els catalans no volen ser independents i prefereixen exercir de màrtirs mirant cap a Madrid i plorant i, alguns com aquests que cito més amunt, omplint-se les butxaques per activa o passiva i, al damunt, com Puigdemont i la banda processista autonòmica, enredant déu i sa mare i anant de víctimes mentre silencien i promouen cordons sanitaris contra aquells que, com Sílvia Orriols o periodistes que no ens venem al sistema, expliquem fil per randa i clarament la veritat mentre el país, el gruix de la ciutadania, callen i acoten el cap com si encara fossin esclaus dels romans, tot i que alguns, sortosament cada dia més, com passa en totes les dictadures i totalitarismes ni que estiguin disfressats de democràcies, s’estan despertant.

2.   I a Europa, pràcticament igual

■ A tot Europa, homes i dones valents han anat pujant de rang. A Itàlia, Giorgia Meloni; a Hongria, Viktor Orbán; a Holanda Geerd Wilders; a Alemanya, Alice Weidel; a Polònia, Andrzej Duda; al Regne Unit, Nigel Farage avancen en la millora i la recuperació de la sobirania dels seus països mentre estats seguidistes dels ritmes de Brussel·les com la mateixa Bèlgica, França, Irlanda i la més que perduda Espanya ballen al so que els toca la moribunda Unió Europea (UE) per anar contra els postulats de la resta i de Donald Trump, que està intentant reparar el desori i reconquerir Occident tal com l’hem conegut fins ara. Líders populistes i candidats a favor de la llibertat són el tipus de veus que s'haurien considerat de sentit comú fa només 20 anys. Tots obtenint un suport massiu. Tots reunint milions de persones contra la immigració massiva, la decadència cultural i el control woke globalista.

■ La reacció d’aquest món tancat i entestat en la globalització i en uniformar Occident amb la UE al capdavant és prohibir, com ha passat a Romania amb Călin Georgescu o com presumptament passa amb Marine Le Pen, política a la qual personalment no tinc cap mena de simpatia per ser una negacionista de la Catalunya del Nord i dels seus drets nacionals, fets pels quals ja no mereix cap consideració per la meva part i, si veritablement l’ha feta en corrupció, l’ha de pagar, com hauria de passar a Catalunya i arreu. Però, dit això, no oblidem la por que fa el seu creixement populista a les estructures del deep state de la UE, i no pas com a ultradretana, que és com la titllen i la llufa que li pengen, sinó per llibertària i ser anti agenda 2030 i anti Unió Europea, que és tal com se la coneix i actua avui. I és això allò que realment els fa por, i no que sigui de dretes.

■ La corrupta agenda globalista amb el suport de mafiosos com Soros o Gates impulsa tot aquest globalisme woke que prohibeix la dissidència, d’aquests i d’altres líders com el mateix Trump (amb qui no van poder perquè va aconseguir 77’5 milions de vots de gent desperta o en procés de despertar i desnarcotitzar-se políticament), com Javier Milei o com el plantar-se de Putin davant l’avenç invasor de l’OTAN i la UE com a suport polític a les seves fronteres. Recordem que Zelenski només és un titella de la UE, l’MI6 i l’OTAN per fragmentar Rússia i tot el que va ser el seu ancestral imperi format per territoris (molts avui països) que no pertanyen a Europa sinó que, com la mateixa Ucraïna, que vol dir frontera en ucraïnès, ja són paisatges d'Euràsia; no pas d’Europa. I això també forma part de la mateixa macabra agenda globalista que “prohibeix” allò que hauria de ser el lliure albir i que, en societats democràtiques o suposadament democràtiques, s'hauria de poder exercir de manera ilimitada. Aquest mateix veto és amb el que intenten travar Sílvia Orriols en l’entorn polític del nostre país i, el que és més trist, al si del Parlament de Catalunya, institució a la qual ha entrat elegida pels seus votants, més de 120.000 catalans.  

3.   Líders democràtics prohibits?

■ Doncs, sí. Paradoxalment prohibits. Però no perquè incompleixin la llei. No perquè hagin mentit (com ho han fet Jordi Pujol, Laura Borràs, Carles Puigdemont i com ho fan cada dia ERC, Junqueras i els seus atlàters, a més de munió de processistes, espanyolistes i woke més que viuen de mentir i del qui dia passa, any empeny). Prohibits perquè, com Sílvia Orriols, diuen la veritat, i la veritat ara es considera subversiva, d’ultradreta i fins i tot feixista (que inverteixin unes horetes en veure a NETFLIX o a la plataforma que paguin “Mussolini, el fill del poble”, i veuran què era el feixisme: res de paraules; fets escenificats en pallisses, garrotades, batudes i assassinats a dojo per pensar diferent, com accions violentes que a Catalunya s’han portat a terme per part dels anomenats d’esquerres, i no pas per ningú del partit de Sílvia Orriols. Dir-se d’esquerres i fer això: quina vergonya!). A les dites "democràcies", doncs, aquests líders que esmento se'ls prohibeix presentar-se als càrrecs només pel seu ideari. Com és el cas de Călin Georgescu, o potser també de Le Pen (tot i que, tal com dic abans, ella és acusada de malversació de fons públics, cosa que amb més temps i més justícia segurament s'arribarà a aclarir del tot).

■ Cal recordar de nou que, malgrat que això pot semblar una cosa de Corea del Nord o de la República Popular de la Xina, està passant ara mateix a l'anomenat món lliure en què el Regne Unit, el Canadà, Alemanya, Austràlia i fins i tot els Estats Units no són immunes. I això no és la política de sempre sinó que es tracta d'una eliminació coordinada del moviment populista arreu del planeta. No us equivoqueu: aquest soscavar la llibertat no està aïllat en un país concret; és arreu, tal com fa anys que planegen les elits mundials de la mà del woke i el globalisme uniformador.

■ Ara mateix, a tot el món occidental, s’estan redactant i proposant lleis amb intenció d'aprovar-les per blindar el seu projecte repressor, prohibir discursos lliures i actuar políticament al seu respecte. A la UE, els partits populistes estan sent prohibits. Al Regne Unit i al Canadà, com passa a Catalunya, els governs estan impulsant lleis de "discurs d'odi" i "danys en línia" per criminalitzar les veritats incòmodes. A Austràlia, han elaborat l'anomenat projecte de llei de lluita contra la desinformació dissenyat per permetre que els buròcrates determinessin què es pot dir, quan resulta que l’única desinformació la generen ells en favor dels seus objectius i interessos. O sigui: noms diferents, la mateixa agenda, silenciar la gent i protegir les elits.

4.   I què ja no podem dir exactament?

■ A Catalunya, amb aquesta llei que es prepara per “combatre els discursos d’odi”, aviat no es podrà dir en seu parlamentària (realment tota una paradoxa perquè parlament ve de parlar en llibertat!) “aquesta immigració massiva està erosionant la identitat nacional”; “que un home no es pot convertir en dona o viceversa”; “que les fronteres són molt importants”; “que la nostra herència judeocristiana no és una cosa per avergonyir-se, sinó una cosa per defensar”. Aviat tot això a Catalunya, ni al Parlament ni als mitjans de comunicació, sobretot els públics, no es podrà dir. I, de fet, ja passa: digueu aquestes coses lliurement avui al carrer, en un bar o en una conferència a Barcelona, a París, Berlín, Birmingham, Brussel·les o Brisbane i us titllaran d'ultres perillosos.

■ Però aquí allò que és cert és que molts de nosaltres encara no hem perdut el seny, i ens guiem per uns ensenyaments ancestrals heretats dels besavis, dels avis i dels pares, ensenyaments que hem traspassat i llegat als nostres fills que, per sort, els atresoren i conserven per traspassar i llegar als seus fills i nets quan nosaltres ja no hi siguem. Ensenyaments i valors que diuen que el que tota aquesta casta de pertorbats antioccidentals, islamitzats i amb el cervell buit anomenen odi, nosaltres anomenem veritat; allò que anomenen desinformació, nosaltres anomenem desacord; el que ells titllen de perillós, en diem civilització occidental .

■ No hem de ser educats davant els maleducats que ens volen destruir. Abans que educats hem de ser ariets potents, davanters amb xut potent contra els porters, si fem un símil futbolístic. Hem de ser els portadors de la veritat sense filtrar, sobretot per recordar tota aquesta colla de ximples sense massa cerebral aprofitable intel·lectualment i als poders que els protegeixen que no ens faran callar. Mai. No ens faran callar.

■ Heu vist i esteu veient allò que estan fent: als nostres països, als nostres valors, al nostre futur. I també que a l’altra banda en som molts, que som vius i disposats a lluitar contra aquesta xacra com la humanitat sencera va lluitar contra les imposicions de segles enrere amb revoltes, amb lluites massives contra les xacres socials i totalitàries. Avui, la gent del segle XXI, amb internet al nostre abast, amb la IA perquè no ens enredin, amb els líders que volen que el món segueixi sent el món lliure i amb els valors humans de sempre, avui  aquest moviment per alliberar-nos d’imposicions de les elits està creixent. I per això odien que existim. Perquè voldrien mesells i xaiets en comptes de gent forta i intel·lectualment capacitada i activa per disputar-los les seves imposicions arbitraries en què ja tenen reclutats molts febles de cap i de tot en general.

■ Crideu, no us rendiu, queixeu-vos, tant si els corruptes són el farsant lladregot Jordi Pujol al servei de la nació castellana des de la mal dita “transició” que ens ha narcotitzat amb les seves mentides durant gairebé quatre dècades, com si és la funcionaria espanyola prevaricadora Laura Borràs que va fragmentar contractes institucionals  oficials per donar-los a un traficant de drogues amic seu mentre les tietes invidents l’enlairaven als carrers, com el lladre d’il·lusions Puigdemont, a qui molts encara voteu tot i no saber ni per què, perquè tot allò que ha dit són mentides, com els miserables que expliquen que hi ha trenta gèneres i no dos, perquè gent més miserable que ells es creguin la mentida mentre ells se’n riuen i pensen, "pobre desgraciat: ja el tinc al pot!". Però s'obliden que molts encara som aquí. I tenim una cosa que els destructius mai no tindran: una nació de gent lliure i desperta que s'aixeca cada dia. I quan prohibeixin el pròxim humà que us digui la veritat i que us sacsegi la ment perquè toqueu de peus a terra, penseu que si permeteu la prohibició els següents sereu vosaltres, seràs tu, serà el del teu costat. I aleshores ja no quedarà ningú per parlar clar ni per escriure la veritat. Penseu-ho. Penseu, perquè és molt important pensar.