Perinno Lligams

  Gonzalo Fuertes, Reuters Els Macron del món i els seus interessos ocults (a més de l’antisemitisme) Fa mig segle que soc i treballo de periodista i també que analitzo els conflictes de la geopolítica al món. I també ja fa molts anys que, després de descobrir la història de la formació del modern estat d’Israel, vaig decidir que els dolents eren aquells que tothom diu que són els bons, i viceversa . També vaig constatar  — després d'estudiar en profunditat i contrastant dades fiables durant dècades —  que el poble jueu és una víctima des de fa molts segles de les arbitrarietats mundials i que aquest apòcrif poble palestí actual només és un invent de l’antisemitisme àrab (per impedir la creació de l’Estat d’Israel en el territori administrat pel Mandat Britànic de Palestina) que va voler ressuscitar el poble dels palestins (o sigui, els filisteus) procedents del Mediterrani i posteriorment desapareguts per obra i gràcia dels romans. Palestina Primera (Palestina Prima)...

  Torneu immediatament les obres del MNAC a Sixena i deixeu de plorar Ja n’hi ha prou de fer el ploricó i d’agafar-nos a excuses per retenir allò que no és nostre. Les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena, que el MNAC guarda com si fossin el tresor dels templers, no són catalanes. Ho ha deixat clar el Tribunal Suprem el 28 de maig de 2025: són de Sixena, en dipòsit, i punt. Per què ens entossudim, doncs, a discutir el que és inqüestionable? És hora de complir la llei espanyola (que de moment encara és la que ens legisla a tots plegats) i tornar les obres immediatament, sense més dilacions ni drames. Els arguments per retenir-les són tan febles com el victimisme dels politiquets que, incapaços de tirar endavant la independència, es dediquen a plorar per unes pintures que no ens pertanyen. Si es fan malbé? Doncs mala sort: són coses que passen. I si l’Aragó no les sap cuidar? Que s’espavilin. Nosaltres, mentrestant, omplim el MNAC d’art català, d’obres que d’...

  Avui, dia personal i de records amb inici en el darrer fiasco del traïdor Puigdemont Generalment escric sobre política o sobre l’estat geopolític del planeta, de qui en aquest païset d’enredadors i enredats ens aixeca la camisa i a qui acusen de tot i més per dir les veritats que els miserables processistes com Puigdemont i la seva caterva de cretins post pujolistes amb sous milionaris (alguns dels quals tan xoriços com el mateix patriarca evasor de l’impost de successions que ens va obligar a pagar a la resta de “no privilegiats” com ell) ens intenten fer empassar tant si com no (la qual cosa aconsegueixen amb la majoria però no amb els que pensen, com jo, que pensen, literalment, com ho faig jo, vull dir) amb l’ajut de tots els mitjans de manipulació pay per view de Vichy que no expliquen una sola veritat ni volent. En fi, vergonya aliena de tot aquest ramat de miserables vividors que em produeixen un fàstic inenarrable i en què la darrera desfeta ha estat la tancada de porta ...

  Catalunya perd bous i esquelles amb el parrac de la vergonya Catalunya està sent desmantellada. No lentament. No accidentalment. Sinó a través de polítiques deliberades, sabotatge cultural i decadència institucional. La imatge d'una nació pròspera i estable ara és només un miratge. Darrere hi ha la desintegració econòmica, la caiguda de les taxes de natalitat, la rèmora estatal espanyola, el col·lapse psicològic massiu i una classe política inadequada per a la supervivència, i molt menys per al lideratge. Però aquesta no és només una història catalana. El que està passant a Catalunya no és aïllat. És el canari dins la mina de carbó per a tot el món occidental. Una nació rica en recursos, tradició i estabilitat està sent metòdicament buidada i emplenada per una substitució demogràfica genocida que sembla que només uns pocs volem aturar i que encara menys ho fan des de les instàncies polítiques, en aquest cas i al Parlament de Catalunya, Aliança Catalana, Sílvia Orriols i Rosa Ma...