Parlar de “Palestina ocupada” és acceptar un marc ideològic deformador que ignora les arrels jueves d'aquella terra i la complexitat dels conflictes territorials

 

Gonzalo Fuertes, Reuters

Els Macron del món i els seus interessos ocults (a més de l’antisemitisme)

Fa mig segle que soc i treballo de periodista i també que analitzo els conflictes de la geopolítica al món. I també ja fa molts anys que, després de descobrir la història de la formació del modern estat d’Israel, vaig decidir que els dolents eren aquells que tothom diu que són els bons, i viceversa. També vaig constatar —després d'estudiar en profunditat i contrastant dades fiables durant dècades— que el poble jueu és una víctima des de fa molts segles de les arbitrarietats mundials i que aquest apòcrif poble palestí actual només és un invent de l’antisemitisme àrab (per impedir la creació de l’Estat d’Israel en el territori administrat pel Mandat Britànic de Palestina) que va voler ressuscitar el poble dels palestins (o sigui, els filisteus) procedents del Mediterrani i posteriorment desapareguts per obra i gràcia dels romans. Palestina Primera (Palestina Prima) va ser una província romana creada al segle IV per la divisió de la província de Palestina. La formaven Judea i Samaria, és a dir la part sud de l'antiga província fins al desert del Neguev. Els autoanomenats palestins actuals, doncs, només uns “palestins” inventats que res tenen a veure amb els desapareguts i genocidats pels romans, palestins, aquells, arribats del Mediterrani enllà (grecs, maltesos, de Creta, Xipre, però mai àrabs i, encara menys musulmans). Cal ser conscients que la paraula “Palestina” deriva de Plesheth, un nom que apareix sovint en la Bíblia i que ha esdevingut filisteu en català o philistine en anglès. Plesheth, que té per arrel palash, tenia el significat de 'migrador'. Els filisteus (ho reitero) no eren àrabs, ni tan sols semites i eren més pròxims als grecs, ja que les seves arrels eren a l'Àsia Menor i en localitats gregues, no pas àrabs ni nord africanes com són tots els pobladors “palestins” actuals de Judea i Samaria i Gaza. No parlaven àrab. No tenien cap connexió, ètnica, lingüística o històrica amb Aràbia o els àrabs. Els filisteus van arribar a la zona vers el 1200 aC en les migracions dels Pobles de la Mar i van ocupar terres dels cananeus semites. El president francès, Emmanuel Macron, amenaça actualment de "reconèixer" unilateralment l'estat palestí per tal de castigar Israel per la seva guerra d'autodefensa a Gaza i pressionar-lo perquè es retiri de tots els "territoris palestins". En resposta, els líders israelians han amenaçat d'aplicar la sobirania israeliana a parts o a la totalitat de Judea i Samaria.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 31-5-25

■ Dissabte radiant enmig de la mar càlida verda i blava que contemplo des de la coberta del petit iot de la meva amiga garrafenca amb ancestres alemanys i aragonesos de la Franja, barreja genètica exquisida que fa que la seva cara, d’uns trets germànics molt ben definits i proporcionats, amb ulls grossos verd oliva i pòmuls prominents reflecteixi —dins el marc del seu cabell atzabeja abundant amb alguns filets blancs que denoten l’inexorable pas del temps— una bellesa exòtica i que el seu cos, estilitzat i atlètic, en sigui tot un pedestal mentre l’exposa al sol amb només la part baixa del seu bikini negre en una visió en què la percebo exuberant, atractiva, desitjable i immensa malgrat ja tenir la cinquantena assolida. Bé, m’agrada poder escriure mots aduladors de les dones que tinc al voltant. Sempre ho he fet perquè em desperten uns sentiments i unes emocions inenarrables, d’amor i desamor alhora, tot i que ja fa anys que vaig decidir que volia viure sol perquè ja he escrit llibres, ja he plantat molts arbres i tinc un fill preciós que farà 37 anys, l’Isaac, el meu amic i estimat pertot. Però, en aquests dies en que acabo de fer 69 anys, em trobo amb aquest regal femení, amb aquesta dona molt interessant i admirable nata a la Blanca Subur, el nom de la qual —de moment— no diré perquè, no cal. El sap ella, el saben els seus, el saben els amics i coneguts, el saben els companys de feina i el sé jo. I ja n’hi ha prou. El que sí que faré, avui i abans d’escriure sobre l’inefable Macron, és citar un passatge del volum XXIV de l’Obra Completa del meu estimat i admirat Josep Pla, ”Humor, candor...”, en què parla de les dones en uns termes que, senzillament, em deixen bocabadat perquè hi coincideixo en moltes coses (en altres gens) i, com totes les seves belles lletres, són uns mots descriptors magistralment escrits. Quina esveltesa gramatical! Escrivia, l’afaiçonador de paraules de Llofriu al respecte com si esculpís el seu art en un marbre italià:

“Les dones solen descobrir-se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d'homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.

Jo sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes –cadascú en el seu terreny. Si les dones d'aquest país disposessin d'una societat masculina no tan donada a fer l'estaquirot i el fatxenda, serien un producte de civilització finíssim. Són com vol la societat de què formen part. És una pena.

He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s'hi està molt bé. No. Deixem córrer les petiteses. El que jo escric no són més que elegies –certament desgavellades– sobre la solitud i la creixent tristesa de l’època.

En definitiva, sóc antifeminista perquè tinc massa bona opinió de les dones i, a més, perquè tinc un respecte a l'observació i a l'experiència que em preserva, mes o menys, de caure en els tòpics i en els llocs comuns, fins tot dels més amables, com aquests del feminisme. No vull pas entrar a discutir els drets que podríem anomenar normals, de les dones. Aquests drets depenen de la manera de ser de cada país i són el que en cada moment la societat vol que siguin. Jo, per exemple, puc creure, com altres persones, que seria necessari, en alguns casos, ampliar l'aplicació del divorci. Això no vol pas dir que defensi l’aplicació, aquí, de la legislació que sobre la matèria impera a Reno. No. Convé que tot sigui legislat i clavetejat. El tacte del legislador és el tot. Sempre val més que el dret surti de l'estàtica de la realitat que no pas que el dret creï una realitat que faci moviment.”.

Gràcies per tota la saviesa cumulada i admirablement descrita en els teus papers, homenot empordanès. Homenot d’homenots. 

1.   Macron: l’impostor de la pau

■ Cal donar una bufetada a Macron (la seva dona ens pot mostrar com). Reconèixer un "estat" palestí de substitució en aquest moment és una ofensa imperdonable. Però no em vull deixar al tinter que la contraamenaça israeliana és un error per dos motius. 1) No dissuadirà Macron i altres líders occidentals hostils de perseguir la seva agenda nefasta, i 2) és la manera equivocada d'aplicar legítimament la sobirania.

■ Macron i altres convocaran una "Conferència d'alt nivell per a una solució de dos estats" a l'ONU d'aquí a tres setmanes per "construir consens" al voltant del reconeixement polític d'un pseudo "Estat de Palestina". "Calen mesures irreversibles i concretes per mantenir la perspectiva d'un estat palestí", ha declarat imperiosament el president francès. Com si fos l’amo del món o, directament, qui jutja Israel i les seves passes i decreta les que són adequades o no. Inaudit i, a més, molt imperialista, parlem clar.

■ El fet que anteriors resolucions i proclamacions d'aquest tipus només hagin reforçat el rebuig palestí del dret d'Israel a existir –i hagin estat interpretades pels palestins com una llum verda internacional per a l'ús del terror per destruir Israel– no espanta Macron.

■ El president francès ha anunciat que vol reconèixer l’Estat palestí si no hi ha un acord de pau. Però quin estat? El de Gaza, en mans de terroristes gihadistes? El de Cisjordània, governat per autòcrates corruptes que no han celebrat eleccions des del 2006?

■ Aquest reconeixement unilateral no té res de neutral. És una presa de partit a favor d’un bàndol —el palestí— i, sobretot, una aposta per castigar Israel amb l’arma simbòlica del diplomatisme occidental. Macron juga al salvador global mentre el seu país s’enfonsa en conflictes interns, terrorisme islàmic i decadència institucional.

2.   Palestina, un invent del segle XX: la victòria del terrorisme de Hamas

■ El concepte de “Palestina” com a nació és relativament recent i fabricat com a eina geopolítica per erosionar la legitimitat d’Israel.

■ Històricament, i tal com explico en el lid, el nom prové dels romans, que el van usar per esborrar el rastre jueu de la regió després de les revoltes contra l’imperi. Mai no ha existit un estat palestí sobirà ni unes fronteres definides.

■ Parlar de “Palestina ocupada” és, doncs, acceptar un marc ideològic deformador que ignora les arrels jueves de la terra i la complexitat dels conflictes territorials.Tampoc no dissuadeix Macron el fet que parlar en aquest moment sobre l'estat palestí sigui l'essència mateixa de la victòria del terrorisme de Hamàs i incentivi més actes de massacre. El simple fet de discutir l'estat palestí ara dóna a Hamàs més influència en la política palestina que mai, especialment a Judea i Samaria ("Cisjordània" pels més antisemites).

■ Macron obvia de totes a totes fets com el suport de tres quartes parts dels palestins de Cisjordània a la massacre liderada per Hamàs el 7 d'octubre, o el suport dels governadors de l'Autoritat Palestina al terrorisme i la participació activa del seu partit Fatah en l'onada d'atacs terroristes al centre d'Israel. Ni ho esmenta el francès això. I en aquesta omissió hi ha molta essència d’allò que demana i d’allò que representa. Gens bo, de cap manera.

3.   El silenci còmplice davant del terrorisme

■ Quan es parla de “repressió israeliana”, s’ignora el context de setges, míssils i atacs constants contra poblacions civils jueves. Els assassinats del 7 d’octubre per part de Hamàs no són excepcions: són la culminació d’una estratègia sistemàtica d’odi.

■ Macron i molts líders europeus es posen de perfil davant d’aquest horror. Condemnen Israel amb paraules de suposada equidistància mentre s’empassen la propaganda islamista.

■ El suposat patiment palestí es presenta com un absolut moral que justifica tota violència, tota tergiversació i tota censura contra els qui defensen Israel o qüestionen el relat oficial.

■ Els sempre presents activistes internacionals (molts amb noms i cognoms famosos aconseguits gràcies a les seves misèries) s'haurien de preguntar si el seu esforç per reforçar els palestins amb el "reconeixement" d'un fals estat –i amb cada cop més diners d'ajuda– està ajudant els palestins a madurar? O simplement està aprofundint la dependència palestina, perpetuant la identitat palestina de víctima-refugiat-martiri, prolongant la campanya per demonitzar Israel com un monstre genocida i, al final, simplement debilitant Israel sense embuts?

4.   La hipocresia del progressisme europeu

■ El progressisme global fa bandera de la defensa de les dones, els gais i les minories, però calla quan es tracta d’un règim islàmic o autoritari que les persegueix i oprimeix. Algú ho pot negar? Perquè aquesta és una evidència diària, constant arreu del planeta en què la xacra islamista ja hi fa acte de presència. Es pot ser més ignorant? Més neci?

■ On són les feministes d’esquerra quan les noies iranianes són torturades, cremades amb àcid o assassinades per mostrar els cabells? I quan Hamàs usa civils com escuts humans? On són els indignats quan els palestins executen homosexuals o imposen la xaria?

■ Aquesta doble vara de mesurar demostra que el seu relat no és moral, sinó ideològic: Israel és el dolent per defecte, i qualsevol que el defensi serà titllat de racista o d’extremista.

5.   Una guerra cultural i de civilització

■ El conflicte no és només territorial. És un xoc entre models de societat: una democràcia liberal i una cultura autoritària, teocràtica i misògina.

■ Israel representa l’única democràcia sòlida de la regió, amb llibertat de premsa, drets per a les dones i vot universal. Els palestins, en canvi, viuen sota règims que no toleren la dissidència ni la llibertat.

■ Macron, amb la seva impostura diplomàtica, fa el joc als enemics de la llibertat. L’Europa que representa —feble, culpable i postmoderna— s’agenolla davant d’un islamisme que no només rebutja Israel, sinó els valors occidentals que pretenen defensar.

6.   Per acabar

■ L’afirmació de la sobirania israeliana a Judea i Samaria no hauria de ser una reacció improvisada davant de les provocacions diplomàtiques de Macron o d’altres aliats europeus suposadament civilitzats, sinó una decisió sobirana, legítima, arrelada en la història, el dret i la realitat sobre el terreny. Israel no pot continuar essent ostatge de les ingerències occidentals ni de la propaganda antisemita que, des de l’ONU fins a les universitats woke d’Occident, pretén imposar una narrativa falsa, immoral i profundament perillosa.

■ És hora que el món occidental –i especialment els europeus– deixi de paternalitzar l’Orient Mitjà amb la seva supèrbia neocolonial i amb la seva arrogància pseudopacifista. La pau no s’improvisa, ni s’imposa a cop de conferències ni reconeixements simbòlics. La pau es construeix des del realisme, el respecte als drets històrics dels pobles i la voluntat mútua de coexistència. I ara per ara, qui no té cap voluntat de coexistir és precisament aquell suposat "estat palestí" que molts volen imposar amb calçador, i que només existeix com a eina política per debilitar Israel i donar oxigen als seus enemics.

■ Macron hauria de saber-ho, però potser li convé més jugar al líder geopolític de fireta, que no pas afrontar la decadència de França, la crisi identitària europea i la islamització galopant del seu propi país. Un consell franc i directe des d’aquest racó de la Mediterrània: la història no absol els còmplices del terrorisme, ni els que juguen a desestabilitzar l'única democràcia de l’Orient Mitjà per netejar la seva mala consciència colonial.

 

 

 

 

No s’acabarà pas Catalunya per tornar a l’Aragó unes pintures que els pertanyen i que fins ara només hem valorat nosaltres

 

Torneu immediatament les obres del MNAC a Sixena i deixeu de plorar

Ja n’hi ha prou de fer el ploricó i d’agafar-nos a excuses per retenir allò que no és nostre. Les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena, que el MNAC guarda com si fossin el tresor dels templers, no són catalanes. Ho ha deixat clar el Tribunal Suprem el 28 de maig de 2025: són de Sixena, en dipòsit, i punt. Per què ens entossudim, doncs, a discutir el que és inqüestionable? És hora de complir la llei espanyola (que de moment encara és la que ens legisla a tots plegats) i tornar les obres immediatament, sense més dilacions ni drames. Els arguments per retenir-les són tan febles com el victimisme dels politiquets que, incapaços de tirar endavant la independència, es dediquen a plorar per unes pintures que no ens pertanyen. Si es fan malbé? Doncs mala sort: són coses que passen. I si l’Aragó no les sap cuidar? Que s’espavilin. Nosaltres, mentrestant, omplim el MNAC d’art català, d’obres que d’aquí a 100, 200, 300 anys seran indiscutiblement nostres. Prou de perdre el temps amb una terra erma que viu ancorada en un passat oblidat i que, per molta Corona d’Aragó i bandera quadribarrada que esgrimeixi, res té a veure amb Catalunya, que és una altra nació des de fa més de mil anys. La resta, ja s’ho faran.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 29-5-25

■ Dijous assolellat i segueixo passejant per Barcelona, fent recorreguts d’infantesa i adolescència. Avui la meva amiga sitgetana i jo hem visitat plegats antics locals de copes en què assistia habitualment quan algun dia feia campana a la Granés o quan a la Facultat de Ciències de la Informació feien vagues per qualsevol mosquit que passés per allà volant. En fi, així estem encara en aquest país. I avui, aprofitant l’avinentesa del tema de l’article que ja tenia pensat des d’ahir, com que amb la bella sitgetana experta en borsa hem parlat de coses antigues i del MNAC, hem visitat el local que va ser el de La Enagua, al carrer Casanova entre Travessera i Diagonal; el que acollia el Bobbys, de Diagonal amb Girona; Les Enfants Terribles, un lloc increïble per ballar molt prop del London Bar, al xino; el Pastís, el Zig Zag, el Boccacio, la Cova del Drac, el Xandri i aturo perquè m’adono que coneixia més “garitos” que llibreries o biblioteques, i, òbviament, més que esglésies, tot sigui dit. La meva amiga encara riu ara tot i que, quan hem començat a parlar del MNAC, Sixena i els aragonesos i l’Aragó s’ha indignat perquè una branca de la seva família materna és de la Franja, de Tamarit de Llitera, exactament, i veu lamentable tota aquesta cohort soldadesca oficialista contra Catalunya i contra tot allò que és català. Però vaja, he de dir que la seva família, com a catalanoparlants aragonesos, ja s’han resignat a aquesta mena de despropòsits castellanitzants per part del Gobierno de Aragón. Em remarca: “els aragonesos van perdre la seva llengua aragonesa en favor del castellà espanyol i ara es lamenten que Catalunya no solament no la va perdre [la llengua catalana] sinó que l’ha reforçat pertot, malgrat el deteriorament constant que tenim per part de l’oficialitat espanyola castellana al respecte”. Doncs això; jo no hi afegiré ni una coma. Posem-nos en context perquè tinc moltes ganes de dir tot això que escriuré a continuació.

1. La llei no es discuteix: les obres són de Sixena

■ La sentència del Tribunal Suprem del 28 de maig de 2025 és clara com l’aigua: les pintures murals de Sixena, en dipòsit al MNAC, pertanyen al monestir aragonès. No hi ha lloc per a resistències emocionals ni excuses absurdes. Si no és nostre, no ho és, i punt final. Retenir-les és com que un veí et deixi el cotxe i dir que no li tornes perquè el pots ratllar. Complir la llei no és opcional, per més que els nostres polítics ho vulguin disfressar amb llàgrimes de cocodril. Aquesta obstinació per la persecució sistemàtica és una mena patologia col·lectiva que ens fa semblar immadurs i deshonestos. Les obres no són catalanes. I tenen amo.

■ Aquesta patologia col·lectiva es manifesta en la incapacitat d’acceptar una sentència judicial inapel·lable. Els advocats de Vilanova de Sixena han presentat documents irrefutables que demostren la propietat de les obres. Nosaltres, en canvi, ens aferrem a un discurs sentimental sense cap base legal. Ho solem fer explicant al món que els polítics que viuen a Waterloo com els llepafils Puigdemont i Puig són exiliats. Doncs no: no ho són exiliats perquè només són uns delinqüents que van trair el poble de Catalunya i que haurien de ser a la presó per no haver complert la promesa de declarar la independència. Però “els perdonem” perquè són “el president i els màrtirs”. Com perdonem (perdoneu) el xoriço Pujol tot i ser un corrupte evasor. Jo no els perdono. Ni ploro per carallotades. És hora de deixar de fer el ridícul i actuar amb dignitat: tornem les obres i posem fi a aquesta farsa que només ens degrada com a poble.

2. Les excuses en contra són una vergonya

■ Els arguments per no tornar les obres són tan fràgils que fan riure per no plorar. Diuen que es poden fer malbé en el trasllat o que Sixena no té condicions adequades per conservar-les. I què? Si són seves, que les gestionin com vulguin. O no? El risc de danys no justifica retenir el que no et pertany; és una excusa covarda per esquivar la realitat. Els experts del MNAC poden plorar tot el que vulguin, però la propietat no es negocia. Si el monestir no està preparat, que s’hi posin; per això han fet tant soroll reclamant-les. Aquesta obsessió per la conservació amaga, i ho reitero, és una patologia col·lectiva que ens impedeix acceptar la veritat.

■ A més, hi ha qui defensa que les obres són essencials per al discurs museístic del MNAC, com si sense elles el museu perdés la seva raó de ser. Quin disbarat! El MNAC és un aparador de l’art romànic i de la cultura catalana, no un magatzem de peces en litigi. Si les pintures de Sixena són tan importants, que se’n facin rèpliques digitals o que s’expliqui la seva història sense retenir-les físicament. Aquesta resistència només demostra una manca de maduresa cultural i una incapacitat d’acceptar que no tot el que tenim ens pertany.

3. Els politiquets, mestres del victimisme

■ Els nostres politiquets, experts a tapar les seves misèries polítiques, han convertit el cas de Sixena en una bandera per fer veure que defensen la cultura catalana. Però això no és més que una cortina de fum per amagar la seva incapacitat de tirar endavant la independència. En lloc de plorar per unes pintures que no són nostres, que treballin per construir un futur on el MNAC sigui un aparador d’art català viu, no un dipòsit de peces en disputa. Aquesta actitud de victimisme etern és una altra mostra de la nostra patologia col·lectiva: ens encanta lamentar-nos en lloc d’actuar amb responsabilitat, valentia i decisió. Com el 2017, que les rates van saltar del vaixell i ens van deixar a tots amb el cul enlaire. I ara encara pretenen tornar al pobret autonomista Prat de la Riba. Que repassin Pau Claris i veuran què era tenir collons, per dir-ho clar i català.

■ Les llàgrimes de cocodril no enganyen ningú. Els mateixos que ploren per Sixena són els que han fracassat en defensar els interessos de Catalunya en altres fronts. La seva resistència a tornar les obres no és una defensa de la cultura, sinó un intent desesperat de desviar l’atenció de les seves vergonyes polítiques i personals. És patètic veure com aquests polítics lladregots de somnis i de futur es fan els ofesos mentre el país segueix sota el jou d’una Espanya que ens espanyolitza i castellanitza in crescendo dia sí, dia també. Prou de fer el ploricó. Que actuïn amb coratge o que deixin pas a qui sí que en tingui.

4. Un futur amb art nostre, sense disputes

■ Tornem les obres i mirem endavant. El MNAC no es quedarà buit: omplim-lo d’obres de creadors catalans, d’art que reflecteixi la nostra essència nacional i que d’aquí a 200 o 300 anys sigui indiscutiblement nostre. No cal aferrar-nos a les pintures de Sixena com si fossin l’ànima de Catalunya, perquè no ho són. Sempre vivint de mentides, de farses i de falses esperances sense tenir bemolls per posar sobre la taula les coses importants de veres. Les importants per als que som aquí avui i pels que seran aquí en el futur, que no hem de permetre que no siguin catalans com som nosaltres. Aquest aferrament a les coses que no son nostres fent-les pròpies (només cal mirar el pallús Illa què ha exportat al Japó: res català!) és una altra mostra de la patologia col·lectiva que ens impedeix avançar. Si les obres es fan malbé a Sixena, doncs mala sort: són coses que passen, i no és el nostre problema. Que l’Aragó assumeixi les seves responsabilitats patrimonials i deixi de viure de la nostra generositat i de retreure que posem la catalanitat pel davant per aconseguir políticament vots totalitaris del castellanisme més acèrrim. Una mamella de la qual els polítics aragonesos ja fa molts anys que xuclen.

■ Deixem que l’Aragó faci la seva i administri les seves obres d’art i nosaltres omplim el MNAC d’art català, d’obres que parlin de nosaltres i per a nosaltres, i deixem enrere aquest litigi absurd que només ens fa perdre el temps i la dignitat i dona ales als miserables processistes que volen seguir vivint de l’autonomisme espanyolista: aquesta és la gran veritat

5. Per acabar

■ Com tothom que em coneix sap, estimo Catalunya pertot i crec que aquest litigi no és més que una altra excusa dels polítics inútils del vergonyós règim de Vichy per desviar l’atenció. Però els catalans honorables, els que no ens dediquem al pillatge emocional canalitzat en la política, no volem res que no sigui nostre, ni robat, ni apropiat indegudament, com fan els polítics lladregots, els evasors d’impostos i els miserables que ens espanyolitzen dia sí, dia també. Aquests només perpetuen la rivalitat amb l’Espanya castellana invertebrada, que deia Ortega y Gasset, en lloc de construir un país fort i mirar el futur d’una vegada.

■ Com diu el savi amic català i israelià Ariel Serra: “El temps de l’odi és limitat, com el de l’amor. Hi ha un temps per a l’amor i un altre per a l’odi. La racionalitat consisteix a administrar el temps, que no és res més que els nostres moviments relativament a uns altres. És irracional odiar res sempre, i de fet irrellevant”. Les obres de Sixena no són diferents: tornem-les i dediquem-nos a bastir un país identitari, a fer-lo gran i a evitar que es converteixi en un califat musulmà. Això sí que és important, no aquestes quatre pinzellades dels temps passats que, tard o d’hora, desapareixeran per qualsevol fet inesperat com va passar amb el Temple de Baal de Palmira, construït el 32 dC, que va ser totalment destruït per l’Estat Islàmic (ISIL) l'agost de 2015. I què? S’ha acabat Síria? S’ha acabat el món? No oi? Doncs tampoc no s’acabarà Catalunya per tornar a l’Aragó unes pintures que els pertanyen i que fins ara només hem valorat nosaltres. Ja n’hi ha prou de fer de mainaderes d’aquesta Espanya de pinyó fix. Centrem-nos en nosaltres i tirem de veres endavant el país o som morts.

 

 

Aquest matí de dimecres m’he dedicat a fer una excursió pels indrets barcelonins en què acostumava a passar temps durant la meva adolescència i joventut

 

Avui, dia personal i de records amb inici en el darrer fiasco del traïdor Puigdemont

Generalment escric sobre política o sobre l’estat geopolític del planeta, de qui en aquest païset d’enredadors i enredats ens aixeca la camisa i a qui acusen de tot i més per dir les veritats que els miserables processistes com Puigdemont i la seva caterva de cretins post pujolistes amb sous milionaris (alguns dels quals tan xoriços com el mateix patriarca evasor de l’impost de successions que ens va obligar a pagar a la resta de “no privilegiats” com ell) ens intenten fer empassar tant si com no (la qual cosa aconsegueixen amb la majoria però no amb els que pensen, com jo, que pensen, literalment, com ho faig jo, vull dir) amb l’ajut de tots els mitjans de manipulació pay per view de Vichy que no expliquen una sola veritat ni volent. En fi, vergonya aliena de tot aquest ramat de miserables vividors que em produeixen un fàstic inenarrable i en què la darrera desfeta ha estat la tancada de porta del PP a l’indignament fugit Puigdemont, al qual i a partir de la guerra contra el català d’aquests franquistes a qui hagués donat suport pròximament per seguir surant, no li queda més remei que segurament precipitar-se al pou amb Sánchez. Ara, doncs, ja no podrà ni tan sols pressionar ni seguir fent xantatge al PSOE, que tots sabem per on es passa el xantatge del gran traïdor a Catalunya d'aquell nefast 2017. I els socialistes segueixen rient perquè saben que ara la seva posició s'ha debilitat i que no té més sortida que continuar confiant en Pedro Sánchez. I així ens va a la resta, de rebot. Per això acabaré la crònica política de l’actualitat aquí i m’endinsaré en la meva història, que és la que més gaudeixo, en definitiva.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 28-5-25

1.    Retrobar carrers, llocs i records

■Aquest matí de dimecres m’he dedicat a fer una excursió pels indrets barcelonins en què acostumava a passar temps durant la meva adolescència i joventut. Tot i que alguns com el carrer de l’Hospital, a tocar de la Plaça de Sant Agustí, i la part alta del carrer de Bailèn, a tocar de la Travessera de Gràcia, eren llocs habituals també durant la infantesa perquè, respectivament, allà hi havia les cases dels avis materns i paterns, em vull centrar en zones i llocs en què em trobava amb els meus amics, anava a fer-hi un cafè o a comprar, entre altres activitats quotidianes. He sortit de casa, d’Esplugues (en què hi passo aquesta setmana pre estival allunyat i enyorat de Sitges perquè tinc activitats al centre), i el meravellós (i rapidíssim) TRAM m’ha deixat al cor de Francesc Macià, a tocar de Catalunya Ràdio, en què vaig treballar dos anys (1985-1987) quan encara era una emissora en què s’hi feia periodisme de qualitat i programes interessants d’opinió com els dels Barnils, Monzó, Vendrell amb col·laboradors com Ferran Torrent, Quim Soler i altres cracs de l’època que en caure la fosca ens solíem trobar a l’Universal o al Mas i Mas, antic Saló de Tè Temporada, just al davant del famós local del carrer Marià Cubí, 44, desaparegut el 2021 i que dècades enrere havia encabit la cooperativa Flor de Maig de Galvany. Recordo l’indret i els meus anys a Catalunya Ràdio a les ordres de Josep Cuní, aleshores cap de programes i presentador del Matí de Catalunya Ràdio, que en aquell moment es deia Sense Cadenes. Faig volar la imaginació i entro a la plaça Llongueras, just darrere de Catalunya Ràdio, en què a setze o disset anys freqüentava perquè allà hi havia una de les meves zones d’oci, amb les discoteques Don Chufo i Metamorfosis (Meta), situades a la mateixa plaça, o el Bacarrà, al carrer Borí i Fontestà, just al darrere de la plaça de Joan Llongueras.

2.    La meva acadèmia Granés

■ Del 1972 al 1975 (i abans d’anar a fer la mili el 1976) vaig cursar els estudis de batxillerat a la Acadèmia Granés, del Passatge de la Concepció, 15 de Barcelona, centre en què arribaven nois de tot Catalunya qui havíem interromput els nostres estudis per diverses causes. Jo ho havia fet a 14 anys perquè en el Col·legi Sant Pau de Falset en que havia cursat els estudis primaris a partir del segon nivell només es podia estudiar formació professional de mecànica, fusteria o electricitat. I aquest no era el meu desig, per la qual cosa el meu pare, emprenyat, em va dir que en acabar el curs “a treballar” a casa, en el negoci de cafeteria i restauració familiar que els meus progenitors tenien a la capital del Priorat. Al cap d’un any i mig, i cansat de fer aquella feina, vaig demanar al pare de poder estudiar de nou i va buscar l’alternativa de cursar el batxillerat superior a la Acadèmia Granés, ja que en principi em va matricular als Escolapis de Sarrià però com que per haver-ho deixat durant dos anys el primer any no vaig poder seguir el fort nivell acadèmic que demanaven, em va matricular en el lloc en què eren més “tolerants” en les repeticions i els repassos. Pagant, Sant Pere canta, diuen. El cert és que allà vaig aconseguir el títol i també el COU (Curs d’Orientació Universitària) i l’accés a la Facultat de Periodisme. Sense pressa i sense estrès, tot sigui dit. I avui, en baixar per la Diagonal caminant i gaudint de la ciutat —després d’observar l’existent Bar Sandor, a la plaça Francesc Macià i el local en què hi havia La Oca, una mica més avall a l’altra banda i amb cantonada amb el carrer d’Urgell— i rememorar dies força feliços compartits en aquells locals, he baixat per Rambla de Catalunya i en passar pel Passatge de la Concepció, he recordat aquells dies d’estudis feliços, ja de jove de 17 anys, a la Granés, en què valdria la pena fer-ne un petit historial que deixaré per una altra ocasió. Dies meravellosos en tots els aspectes.

■ L'Espanya del desarrollismo entrava en la dècada dels 70 amb més de dos milions d'analfabets i amb menys de 200.000 estudiants en el que avui anomenaríem sistema universitari. Fa 55 anys, en plena canícula estival es va aprovar la llei general d'educació del 1970. Una llei que era conscient que venia a substituir després de 113 anys la llei Moyano i a regular tot el sistema educatiu des de l’etapa maternal fins al doctorat. Com qualsevol altra llei, presentava clarobscurs, entre els quals citaré la regulació de l’ensenyament maternal, el preescolar, l’educació general bàsica i el batxillerat, i va integrar a la universitat els estudis superiors dispersos fins llavors en diversos ministeris, cosa que va possibilitar la creació de noves universitats. Va implantar els cicles en el sistema universitari: diplomatures, llicenciatures (arquitectura, enginyeria) i el doctorat. Va fer una aposta seriosa —potser per primera vegada a l’estat espanyol— per l’educació professional a l’introduir-la en el sistema ordinari, aquella a la qual, tal com dic abans, jo vaig renunciar perquè el periodisme ja m’estirava de valent i era allà on volia especular. Una llei que, cal reconèixer que va aconseguir l’escolarització i va obrir les portes de la universitat a tots els ciutadans.

3.    Passeig de Gràcia avall

■ Després de remirar una vegada més l’Acadèmia Granés (molt concorreguda d’alumnat, per cert) he passat al Passeig de Gràcia i he rememorat aquelles botigues (algunes ja inexistents) en què la meva tieta em portava a comprar-me roba ben bonica. No tenia fills i em dedicava moltes atencions, tot i la garreperia del seu marit (el meu tiet militar i andalús) que sempre intentava controlar en què es gastava els diners malgrat ser uns milionaris sense fills. Sort que els garrepes som els catalans, sempre pensava ja aleshores. En fi. Can Gonzalo Comella, Gales, Can Furest i altres botigues de peces de qualitat i molt ben confeccionades que em queien dibuixades, en l’aleshores ja cos format de més d'un metre vuitanta-quatre d’alçària. Només li puc donar les gràcies, a la desapareguda tieta Joana Capellera, gràcies a la qual una bona època de la meva vida vaig vestir amb molta elegància. Final del Passeig de Gràcia i entrada pel Carrer de Casp. Observo aquella Ràdio Barcelona en què hi vaig viure tants dies de fórmules musicals de 40 Principales i de bones companyonies, algunes de les quals, amb el temps, van deixar de ser bones i també companyonies. Cal explicar-ho, cert, tot i que tampoc no ampliaré detalls perquè això queda en el meu arxiu personal reservat a la intimitat i als més íntims; tampoc no cal fer llenya de tots els miserables del periodisme, oi?

4.    La Rambla, records d’infantesa i de la història paterna i materna

■ Deixat enrere el Passeig de Gràcia i la seva rodalia, torno a la Rambla de Catalunya i passo pel davant del número 10, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, un altre ens amb qui en un temps preterit vaig dipositar la meva confiança professional i d’assistència a tota mena d’activitats i que avui no m’atreu per res, perquè, com em passa amb els mitjans del sistema, considero que aquesta és una altra crosta d’aquest mateix sistema. Una altra vergonya per una professió que hauria de ser la capdavantera en llibertat i de destapar porqueries de tota mena, i que, lluny d’això, ajuden a tapar i tergiversar els problemes a què s’enfronta el país perquè són nomenclatura i seguidisme de la política perversa que impera arreu del sistema, del globalisme que promulguen els senyors de la guerra mediàtica i els interessos woke. Un altre fiasco social que empastifa els bons periodistes, que són apartats al màxim només per dir veritats i per destapar mentides i corrupteles com la DGAIA, la immigració o la falsa fam de Gaza, per citar alguns dels despropòsits més flagrants i fastigosos de tots aquests ens com el Col·legi de Periodistes de Catalunya que s’alineen amb els titellaires dels fils socials i mediàtics i que recolzen la claveguera del poder, com també fa el lamentable Sindicat de Periodistes de Catalunya, entre altres associacions de premsa subvencionada. Penós, molt penós.

■ Entro a la Rambla i a la dreta hi veig les restes del que va ser el Bar Canaletes, lloc en què el meu progenitor va treballar uns quants anys perquè formava part dels establiments Sala, del propietari senyor Esteve Sala, que tenia molts diners i el costum de viatjar per tot el món i, en tornar a Barcelona, muntava un establiment (generalment situat a la Rambla) amb el nom del lloc en què havia pogut compartir sensacions, costums i cultura. I així va fundar el Moka, que encara existeix com a tal, el Canaletes, en honor a la font emblemàtica de la ciutat; el Baviera, una mica més avall a la dreta, en record de la zona alemanya que va tenir el goig de visitar cap als anys 30, i així l’Orient, l’Oro del Rihn (a la Rambla de Catalunya amb Gran Via, avui seu de la Cerveseria Ciudad Condal), l’Euskadi (després rebatejat Navarra pel franquisme) al Passeig de Gràcia amb Casp i la Granja Royal (en què també hi va treballar la meva tieta quan era soltera). Records increïbles que culminen en la Cocteleria Boadas, a l'entrada del Carrer Tallers,  establiment del qual en va ser primer barman i previ pas a fer-se càrrec com encarregat d’un petit restaurant del Passeig de Sant Joan cantonada amb Rosselló anomenat Cadí, que va ser on va conèixer la meva mare que n’era la caixera i abans que a l’abril del 1958 marxessin a establir-se a Falset just quan jo tenia gairebé dos anys i em vaig quedar a Barcelona amb els avis. La història completa de la família, vaja.

5.    Per acabar

■ Poso termini al meu recorregut històric al carrer de l’Hospital 95, en la que era la casa dels meus avis materns. Un edifici ja molt alt aleshores en què els meus joves avis Pere i Paula hi van llogar un pis que va veure néixer la meva mare i la meva tieta Conxita, dos anys més jove. Tot un recorregut que quan era amb els iaios feia gairebé cada dia amb la meva àvia, que em portava a comprar a la Boqueria, que és a tocar, i a jugar als jardinets de l’Antic Hospital de la Santa Creu, avui seu de la Biblioteca de Catalunya en què també hi vaig passar moltes tardes fent recerca quan era estudiant de periodisme i de ciència política. Un entorn que m’ha fet venir molta tristesa perquè he recordat que aquell barri era com la Gràcia que va veure néixer el meu pare (carrer de Verdi amb Astúries) en què la gent saludava les àvies pel carrer perquè tots els veïns es coneixien i eren, no una família però sí una comunitat de persones amb els mateixos costums, cultura, llengua (la catalana, naturalment) i interessos. Dos llocs entranyables que avui són un cau d’immigració, delinqüència i merda pertot (així de clar i català) que em fan caure la cara de vergonya. I amb això poso el punt final.

 

 

Pot una societat que es vol lliure i igualitària permetre la normalització d’un símbol arcaic com el vel islàmic que representa la submissió femenina?

 

Catalunya perd bous i esquelles amb el parrac de la vergonya

Catalunya està sent desmantellada. No lentament. No accidentalment. Sinó a través de polítiques deliberades, sabotatge cultural i decadència institucional. La imatge d'una nació pròspera i estable ara és només un miratge. Darrere hi ha la desintegració econòmica, la caiguda de les taxes de natalitat, la rèmora estatal espanyola, el col·lapse psicològic massiu i una classe política inadequada per a la supervivència, i molt menys per al lideratge. Però aquesta no és només una història catalana. El que està passant a Catalunya no és aïllat. És el canari dins la mina de carbó per a tot el món occidental. Una nació rica en recursos, tradició i estabilitat està sent metòdicament buidada i emplenada per una substitució demogràfica genocida que sembla que només uns pocs volem aturar i que encara menys ho fan des de les instàncies polítiques, en aquest cas i al Parlament de Catalunya, Aliança Catalana, Sílvia Orriols i Rosa Maria Soberana: la resta, tot i veure el desastre que arriba sense aturador, amaguen el cap sota l’ala i segueixen mirant cap a les pròpies butxaques que emplenen els globalistes que perpetren en els governs estatal i autonòmic en el que descaradament és una guerra ideològica en què avui les nacions i els seus defensors perden pertot. El mateix pla que s'està aplicant a la resta de la Unió Europea, Gran Bretanya, Canadà i més enllà. I si poden trencar Catalunya definitivament, ens poden trencar directament a nosaltres com ja ho estan fent imposant-nos directament i indirecta aquest parrac lamentable que en ple segle XXI és el parrac de la vergonya, la qual cosa també pensen molts dels que avui callen i assenteixen de manera vergonyosa perquè els convé per alguna cosa o altra. És a dir, que en aquest cas i a aquest pas, a Catalunya aviat no li quedaran ni bous ni esquelles.

Santi Capellera i Rabassó, periodista i analista / 26-5-25

■Dilluns sitgetà envoltat de calma i bon oratge. Matí assolellat i propici per endinsar-se navegant lentament en la mar turquesa i encalmada del litoral del Garraf. Cel mig enteranyinat que ajuda a que la temperatura es mantingui suau i que no ascendeixi a la que en aquestes dates de final del cinquè mes de l’any és habitual arran d’aquesta bella costa. Dedins estant, visual de la terra catalana, preciosa, que culmina al fons amb el campanar de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de la Blanca Subur i el nucli sitgetà al seu voltant. Dia relaxant i en el pensament abocat en aquells reis medievals que ens van fer grans com a imperis o nacions, com Carlemany o Jaume I,  que en els seus respectius regnats ja van foragitar els sarraïns de les nostres terres i d’altres perquè, mil o mil cinc-cents anys enrere, ja representaven un perill social, cultural i d’una religió que ja amenaçava en posar el jou i l’esclavisme a tota la societat catalana i europea d’aleshores. I fins avui, que la imbecil·litat i l'estupidesa humana —que sempre rebroten— els ha tornat a obrir el pas a tot Occident, com si això fos només una fotesa. I resulta que quan una part de la societat occidental adverteix sobre el retorn i fort assentament de la xacra islàmica en terres judeocristianes, és titllada de racista, feixista i d’alarmista. Encara no sabem quina lluita ens espera: només ens ho podrien explicar aquells monarques que van aconseguir alliberar les nostres nacions. Quantes misèries i que perjudicials per a la pròpia existència, les humanes. I d’això escriuré avui.

1.    La falsedat i la hipocresia de la majoria del Parlament de Catalunya

■ Una moció de censura fallida al Parlament ha tornat a situar el debat sobre el vel islàmic al centre de l’escenari polític català. Aliança Catalana, amb només dues diputades, ha posat damunt la taula una qüestió que incomoda: pot una societat que es vol lliure i igualitària permetre la normalització d’un símbol arcaic com el vel islàmic que representa la submissió femenina? L’establishment polític s’ha apressat a respondre amb un “no” rotund... a la moció, no al problema. Amb l’excusa de la llibertat religiosa i cultural, s’ha tornat a tapar un debat que fa dècades que bull a tot Europa. Mentrestant, l’única veu clara, la de Sílvia Orriols, ha tornat a ser acusada d’extremista per aquells que callen davant l’opressió. Però el debat tornarà, perquè no es pot construir una societat digna si la por de denunciar obvietats ens paralitza.

2.    El Parlament se'n renta les mans: la moció contra el vel cau

■ No hi va haver sorpresa. La moció presentada per Aliança Catalana per prohibir les diverses formes del vel islàmic va ser rebutjada per la gran majoria de l’hemicicle. Només Vox i el PP hi van votar a favor, i ho van fer no pas perquè comparteixin valors amb Orriols, sinó pel seu conegut rebuig a l’islam. La resta de partits —PSC, ERC, Junts, Comuns i CUP— van votar en contra, atrinxerats en el discurs de la diversitat, la llibertat religiosa i la seva particular manera de ser antifeixistes amb els que no ho són. Però cal dir-ho alt i clar: cap d’aquests partits va ser capaç de refutar el fons del debat i es van limitar a desacreditar-ne l’origen.

■ És significatiu que aquells que pretenen confondre l’independentisme veritable d’Aliança Catalana i de la diputada Orriols amb l’espanyolisme de Vox i PP siguin els mateixos que callen quan es tracta de protegir les vexacions a les dones, en aquest cas les musulmanes, ho reconeguin elles o no. Orriols no defensa el rebuig al vel islàmic i a altres imposicions foranes per motius racials ni religiosos: defensa la llibertat individual, la igualtat de drets i una identitat catalana lliure de submissió patriarcal disfressada de tradició.

3.    Junts, atrapats entre la por i la contradicció

■ Junts per Catalunya, empès per les enquestes que apunten a una pèrdua de votants en benefici d'Aliança Catalana, va fer una pirueta ideològica d’última hora. Va proposar, amb la boca petita, prohibir el burca i el nicab als espais públics i el vel islàmic a les escoles. Però se’ls veu tant el llautó que queda ben al descobert que tot això no ho van fer per convicció, sinó per càlcul electoral. La mateixa formació que fa pocs mesos titllava de racista Aliança Catalana quan posava el mateix tema sobre la taula, ara intenta apropiar-se'n amb una ambigüitat que frega el ridícul.

■ Sílvia Orriols, des de la tribuna del Parlament, no va perdre l’ocasió d’evidenciar la incoherència. “Benvinguts a l’extrema dreta”, va ironitzar, davant uns diputats incòmodes. Junts, per la seva banda, va replicar amb un discurs farcit de frases buides sobre cohesió social i drets dels menors. Però la pregunta clau continua sense resposta: per què ara sí? Si el vel és discriminatori, ho és des de fa moltes dècades. I si no ho és, per què ara aquests arribistes hereus de Pujol el volen prohibir parcialment? Alguna resposta coherent? De moment, cap ni una. Vergonya.

4.    Europa ja ha obert el camí: la llibertat no és submissió

■ El debat sobre el vel no és exclusiu de Catalunya. Fa anys que a França, Bèlgica, Dinamarca, Alemanya o els Països Baixos es legisla des de la premissa que la llibertat religiosa no pot ser excusa per tolerar pràctiques discriminatòries. A França, l’estat laic va decidir fa dues dècades que cap símbol religiós imposat pot tenir cabuda a les escoles públiques. Altres països han seguit camins similars, i molts governs d’esquerres ho han defensat sense complexos. A Espanya i a la seva subordinada Catalunya de Vichy, òbviament, no

■ Perquè el vel no és només roba. És un símbol. És la visualització d’un sistema que imposa normes a la dona pel simple fet de ser-ho. És el record diari que la seva presència pública ha d’anar condicionada, matisada, sotmesa. I això no és llibertat. És submissió tolerada.

■ Dir que una dona pot escollir portar el vel és ignorar que moltes no poden escollir no portar-lo. Les pressions familiars, religioses i culturals actuen en silenci. No cal cap fuet. N’hi ha prou amb el pes de la vergonya, la por o l’exclusió. I no: la llibertat no és poder-se oprimir voluntàriament. Això no és triar. Això és resignar-se.

5.    On són les feministes?

■ És potser l’aspecte més lamentable de tot aquest debat: el silenci de les suposades feministes. Les de pancarta i quota. Les que fa una dècada s’alçaven contra qualsevol imposició sobre el cos de la dona. Les que denunciaven els tacons obligatoris a la feina o la cosificació publicitària. Ara callen. Ara dubten. Ara no gosen dir que el vel és un símbol patriarcal, perquè tenen por d’alinear-se amb qui no toca. Com si els valors depenguessin del carnet de partit.

■ La submissió no es respecta, es combat. I qui no ho fa, trenca amb dècades de lluita per la dignitat femenina. Avui, aquesta lluita exigeix tornar a posar el focus sobre els barris, les escoles, els espais públics on cada dia desenes de nenes i adolescents aprenen que el seu cos ha d’estar tapat, que mirar als ulls és impúdic, que ser dona implica obeir. Això no és cultura: és dominació.

6.    De Carlemany a Jaume I: la memòria històrica que incomoda

■ No és la primera vegada que Catalunya afronta l’impacte de l’Islam sobre la seva cultura i la seva llibertat. Carlemany, al segle VIII, va alliberar una bona part dels territoris catalans de la dominació musulmana. I Jaume I, al segle XIII, va culminar aquesta tasca amb l’expulsió dels sarraïns de Mallorca i València. I pels que no ho sàpiguen o pels que ho volen ignorar de manera premeditada, aquella lluita no era religiosa: era política, cultural i civilitzadora. Es tractava de defensar una manera de viure, una identitat.

■ Ara, vuit segles després, no es tracta d’emprendre cap croada. Es tracta, simplement, de tenir la dignitat de defensar allò que defineix la nostra societat: igualtat, llibertat, respecte mutu. El més que perjudicial i pervers multiculturalisme no pot convertir-se en excusa per permetre desigualtats estructurals. Els drets humans no es poden modular segons la cultura d’origen. I la submissió de la dona no pot ser mai un dret a protegir.

7.    Per acabar: un debat que tornarà

■ Aquest no és de cap manera el termini del debat. Tornarà. I quan ho faci, serà més gran, més urgent i esperem que més valent. Perquè la llibertat no és fer el que es vol, sinó poder triar amb dignitat. I això, avui, a Catalunya, està començant a no passar. I ho erradicarem quan el nefast Parlament actual (o l’ens que el substitueixi) deixi de banda els càlculs i afronti la realitat amb claredat moral i social de veres.

■ Dir que el vel és submissió no és xenofòbia sinó llibertat i crida a la justícia. I és memòria. És no trair aquelles dones que van lluitar perquè cap més no hagués de caminar pel carrer amagada, en silenci i abaixant la mirada al pas d’un home. Si avui cal tornar a parlar-ne, fem-ho. Amb respecte, sí. Però també amb coratge. I amb la convicció que els drets no es negocien. Es defensen. I els que els defensem i ho fem sense amagar-nos precisament som aquells que lluitem de veres contra el feixisme, en aquest cas contra el feixisme de la imposició del parrac de la vergonya, que també és el de les vexacions a la llibertat de les persones i a la sobirania i idiosincràsia dels pobles occidentals.