Israel i Palestina: dades, no relats
Sembla que d’un temps ençà s'ha tornat "políticament correcte"
parlar de narracions en lloc de centrar-se en veritats històriques. Aquesta
tendència és descaradament evident en les discussions sobre Israel i els àrabs
palestins. Ens diuen que cada grup té la seva pròpia narrativa, la qual cosa
implica que cadascú s'aferra a la seva pròpia versió de la veritat i ha de ser
respectat pels seus punts de vista. Aquest enfocament, aparentment objectiu i
sense jutjar, en realitat condueix a la distorsió dels fets i a soscavar la
veritat històrica. Simplement no és cert dir -com diuen alguns portaveus
palestins en la seva narració- que la terra d'Israel és la pàtria històrica
dels àrabs palestins. No és cap “narrativa jueva” que Israel sigui la pàtria
jueva sinó que, històricament és una certesa. Així ho titulo en record dels
estimats amics analistes geopolítics mexicans Irving Gatell i Francisco
Gil-White, que quan els expliquen contes de fades responen “datos, no relatos”.
Santi
Capellera i Rabassó, periodista i analista / 4-2-25
Mentre esmorzava aquest matí mirant la blava Mediterrània
des del saló de la casa marítima de la meva amiga de Sitges repassava uns
correus que m’havien arribat d’un company que treballa en una redacció a l’altra banda de la
sorra, o sigui, al Llevant i concretament a Tel Aviv. M’explicava que un
periodista havia preguntat Donald Trump, poques hores abans de la reunió amb
Netanyahu, a la Casa Blanca, si donaria suport a una annexió de Judea i Samaria
(Cisjordània pels antisemites) per part d’Israel. El president nord americà va
respondre: “Pel que fa a la terra, Israel és un "país petit" (més o
menys com Catalunya, afegeixo jo) i no parlaré d'això”. I tot seguit, mostrant
una Montblanc que feia servir per signar ordres des del Despatx Oval, va dir: “Veu
aquesta ploma?, doncs imagini’s que és l'Orient Mitjà, i la part superior, això
és Israel”, i va seguir, “Ho faig servir com a analogia, i tot i que és molt
més gran, és bastant precís, de fet”, i va continuar explicant “És un tros de
terra força petit. És increïble el que han estat capaços de fer quan ho penses,
hi ha molt de poder intel·ligent i bo, però és un tros de terra molt petit, no
hi ha dubte”, va acabar dient el president dels Estats Units. I a bon
entenedor. Per això avui faré una petita anàlisi d’allò que des del meu punt de
vista són Israel i Palestina.
1. Les narracions fake i les veritats històriques
■ Sembla que
s'ha tornat "políticament correcte" parlar de narracions en lloc de
centrar-se en la veritat històrica. Aquesta tendència és descaradament evident
en les discussions sobre Israel i els àrabs palestins. Ens diuen que cada grup
té la seva pròpia narrativa, la qual cosa implica que cadascú s'aferra a la
seva pròpia versió de la veritat i ha de ser respectat pels seus punts de
vista. Aquest enfocament, aparentment objectiu i sense jutjar, en realitat
condueix a la distorsió dels fets i a soscavar la veritat històrica. Simplement
no és cert dir -com diuen alguns portaveus palestins en la seva narració- que
la terra d'Israel és la pàtria històrica dels àrabs palestins. No és cap
“narrativa jueva” que Israel sigui la pàtria jueva sinó que, històricament és
una certesa.
■ Tal com de vegades explica un dels savis jueus nord
americans de qui m’enriqueixo literàriament, l’homenot Marc D. Angel, “és cert
des dels temps bíblics; era cert durant els dies del Temple a l'antiguitat; va
ser cert durant els prop de 2000 anys d'exili en què els jueus van resar de
cara a Jerusalem i anhelaven el retorn a la seva terra santa; és cert basat en
la presència constant dels jueus a la Terra d'Israel al llarg dels segles,
basat en proves arqueològiques, arxius, documents i fotografies”. I tot això,
potser més èpic i bíblic, es reforça amb veritats absolutes incontestables
perquè es poden constatar i contrastar i no només narrar com creences inapel·lables.
■ A veure: perquè hi hagi pau entre Israel i els seus
veïns, és essencial buscar la veritat, no les "narracions". Aquí hi
ha alguns fets històrics que cal entendre, com ara que l'Imperi Otomà
musulmà va controlar la Terra d'Israel durant centenars d'anys. Relativament pocs
jueus van viure a Terra Santa durant aquells segles. L'Imperi Otomà podria
haver establert molt fàcilment un país musulmà a Israel amb Jerusalem com a
capital, però, paradoxalment i en contrast amb allò que ara un sector
influenciat per l’islamisme i, sobretot, per l’antisemitisme reivindica, això
no se'ls va acudir mai.
■ L’avui dita “Palestina” (substantiu avui emprat en
un altre context distint del nom que va popularitzar el Mandat Britànic de Palestina) va ser un remanent pobre de poca importància; Jerusalem era una
ciutat antiga i decrèpita que a ningú (excepte els jueus) li importava gaire. No
hi havia cap crida per a un "Estat palestí" ni cap pretensió que
Jerusalem hauria de ser la capital d'un país musulmà.
■ Entre 1948 i 1967, Jordània va controlar Cisjordània
i la Ciutat Vella de Jerusalem. Egipte controlava Gaza. Ni Jordània ni Egipte
van cedir ni un pam de territori al domini àrab palestí. Ni van suggerir la
necessitat d'un país palestí ni van fer cap pas en la direcció de la creació
d'un estat palestí. Jordània no va declarar Jerusalem com a capital dels
palestins.
■ El juny de 1967, Israel va derrotar els seus
implacables enemics àrabs en la notable Guerra dels Sis Dies. En el procés, va
prendre el control del Sinaí, la Franja de Gaza, Judea i Samaria (Cisjordània)
i la Ciutat Vella de Jerusalem. En fer la pau amb Egipte, Israel va cedir el
Sinaí a Egipte. En intentar crear gestos conciliadors amb els àrabs palestins,
Israel va cedir bona part de Judea i Samaria i Gaza a l'Autoritat Palestina
(OLP-Fatah).
■ Israel és l'únic país del món que ha donat territori
als àrabs palestins. Tot i que Israel té una reclamació legítima sobre gran
part d'aquest territori, per la pau, va decidir renunciar a pressionar les
seves reivindicacions.
■ Encara que cap nació musulmana o àrab, quan tenia el
control de Jerusalem, Cisjordània i Gaza, mai va crear (o fins i tot va
suggerir la creació) d'un estat palestí amb una capital a Jerusalem, la
propaganda actual al món "políticament correcte" és: els àrabs
palestins tenen dret al seu propi estat amb Jerusalem com a capital.
■ No saben tots que la reclamació d'Israel sobre Jerusalem i la terra es
remunta a 3000 anys enrere? (llegiu el
punt 9 del meu assaig al respecte) No reconeixen tant el cristianisme com l'islam la
santedat de la Bíblia hebrea, una Bíblia que destaca la centralitat de la Terra
d'Israel i Jerusalem en tants textos? Sí que ho fan, oi?
■ Si volem tenir pau entre Israel i els palestins (i la
resta del món àrab), seria molt útil que la gent entengués el context històric
del conflicte i no l'usés barroerament i apòcrifa. I comencés a analitzar
dades reals, i no relats de contes èpics. Perquè les persones i països
equivocats, que obliden la història, que ignoren o neguen els drets d'Israel i
que miren cap a un altre costat quan Israel és difamat i atacat, aquestes
persones són part del problema, no pas de la solució. I per aquí també comença
la tan reclamada pau i l’enteniment.
2.
Congressista Andrew
Harris: "Israel és per als jueus, des del riu fins al mar"
■ Començava l’article amb la resposta del president
Donald Trump a la pregunta d’un periodista sobre la possible annexió de Judea i Samaria per part d’Israel i l’acabaré amb la carta que el diputat congressista
de Maryland Andrew Harris va enviar al primer ministre israelià Benjamin
Netanyahu donant suport a la resolució de la Knesset contra un estat palestí durant
la seva visita a Washington enmig dels intents de normalitzar les relacions amb l'Aràbia Saudita a través dels Acords d’Oslo,
tal com explico en el meu article d’ahir 2 de febrer en aquest mateix blog.
■ A la carta, Harris assenyala el seu suport a la
decisió de la Knesset (Parlament d'Israel) d'oposar-se fermament a
l'establiment d'un estat palestí a l'oest del riu Jordà. Segons Israel Hayom, la carta assenyala com Israel ha superat una terrible tragèdia i ha ressorgit
d'una manera gairebé miraculosa amb l’esforç de tot el seu poble. Harris parla
dels molts representants mundials han visitat les
comunitats israelianes a la frontera de Gaza i han presenciat els horrors
de primera mà, i creu que una invasió així no ha de tornar a passar mai més.
■ Harris cita la decisió de la Knesset i puntualitza que
establir un estat palestí al cor de la terra d'Israel suposaria una amenaça
existencial per a l'estat d'Israel i els seus ciutadans, perpetuaria el
conflicte àrab-israelià i desestabilitzaria la regió, i dóna suport a la
decisió com a membre del Congrés que està compromès a mantenir-se fermament al
costat d’Israel, sobretot després de la guerra que va començar el 7 d'octubre
després del pogrom de les comunitats israelianes del costat de Gaza.
■ La carta subratlla que el poble d'Israel té un dret
històric i nacional en aquella terra, des del riu fins al mar, i que
Harris està a favor d'un Israel fort i s'oposa fermament a la introducció de
qualsevol entitat terrorista que pugui amenaçar la integritat del país jueu.
